dijous, 28 de setembre de 1995

10C el 10T

Durant el mes de setembre tot Barcelona s’ha vist inundada per uns cartells rojos amb un u i un cinc arrecerats sota el que sembla un rat-penat tipus Batman. Són els reclams publicitaris que informen el ciutadà de l’exposició “15 anys d’Autonomia 1980-1995”. El logo, impactant i numèric, demostra que els publicitaris cada cop es refien més de la capacitat de síntesi de les xifres. Els surten els números. El món de la publicitat, potser de manera inconscient, té una tradició important d’ús dels mecanismes de l’enigmística. Una marca kuwaitiana del sector de les benzineres, per exemple, ha posat en circulació un logo que es basa en l’homofonia de les associacions de lletres i números. Q8 per Kuwait. Homofònic en anglès, en la línia d’aprofitament de la Q que també ha menat els fabricants de patates a imprimir les lletres BBQ a les bosses amb gust de barbacoa perquè es poden llegir aproximadament com el mot barbecue .
Però potser l’exemple emblemàtic d’aquesta metodologia alfanumèrica és el gal·licisme casset (del francès cassette ). La casset prové de la burocratització tecnològica. Els tècnics que el patentaren van treballar amb diversos prototips de capseta amb cinta emmagatzemadora de so. Ordenadets com solen ser els tècnics, no costa d’acceptar que anessin numerant els prototips per diferenciar uns formats dels altres. Finalment, el prototip triat per a l’explotació comercial fou el que havien retolat K7. L’afortunada coincidència amb casse devia acabar de decidir els creatius publicitaris a tirar-ho endavant.
Per aquests verals, a banda del 15 roig que ara inunda els carrers o de begudes exòtiques com el Licor 43 o el VAT 69, fins ara ens hem hagut d’aconformat amb associacions lletra-xifra del tot exemptes de joc enigmístic. Les autopistes A-7 o B-30, el mític 4L de la Renault, la Targeta 4B, l’M5 Catalònia d’en Boadella o les classes de preescolar de qualsevol escola (P3, P4, P5) no poden competir amb la parella francòfona K7 o anglòfona Q8. És per això que proposem els lectors de la secció enigmística que s’afegeixin a les celebracions per l’arribada a la dolça adolescència autonòmica tot investigant les nombroses possibilitats homofòniques de les nostres xifres i lletres.
Obrim el foc amb uns quants exemples. Així, un criptograma com ara K3 Q3 serviria perfectament per referir-se, en una guia d’hotels, als establiments de la gamma més baixa. Les combinacions són limitades (lletra i xifra o xifra i lletra, pel davant o pel darrera), però resulta un univers força productiu. Fins i tot en àmbits restringits com l’onomàstica. La 3A Gimpera compartiria alfanombre amb la deessa I6, qualsevol Paca podria esdevenir 6K i el famós avi Ciset (¿6-7?) de l’estaca podria tenir tractes carnals amb una àvia 6Z.
Si trobeu que alguna combinació D100 de lletres i digíts que pugui constituir un alfanombre interessant envieu-la a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. ¿Que si en parlarem? 9C.

dijous, 21 de setembre de 1995

Babaus

Més coses encara sobre aquest impressionant enfilall de despropòsits hilarants que omplen les pàgines d'una de les millors novel·les traduïdes de la temporada: El bon soldat Svejk del txec Jaroslav Hasek (Proa, 1995). La condició de pallasso de Svejk va unida a una fingida idiotesa que el personatge representa amb una coherència ben remarcable. Svejk estira de la corda fins al límit. S'esforça a convèncer tothom, especialment els seus superiors de l'exèrcit, de la ignorància que tragina. I ho fa amb un entusiasme encomiable que transforma la seva obediència cega en pura transgressió. L'enorgulleix rebre l'etiqueta de ruc. Se'n vanta. De fet, el propi Hasek clou la primera part de la novel·la amb una nota en la qual afirma haver sentit pel carrer algú que s'exclamava: "Ets un ruc, igual que Svejk". Hasek afegeix que "si la paraula Svejk es converteix en una nova expressió insultant dins de l'ampli ventall d'injúries que posseeix la nostra llengua, haré d'acontentar-me amb aquest enriquiment de l'idioma txec".
En el rerafons del comportament del bon Svejk hi ha una paraula clau. Un curiós vocable txec de ressons líquids que fins i tot podria provenir del més enllà verbal de l'oralitat babèlica. Es tracta del mot txec Blb, d'aspecte impronunciable i etimologia fascinant. Segons els diccionaris de butxaca que els turistes més benintencionats passegen pel pont Carles de Praga, un blb és un idiota i camp semàntic adjunt. Imbècils, beneits, tanoques, estúpids, rucs, tabalots, ximples, cretins, capsigranys i necis s'hi senten reflectits. Però potser el terme català que millor s'hi avindria és el dalinià Babau. Un babau. Líquid i llefiscós. Quasi inarticulat.
Segons Joan Coromines, en llatí Balbus només està documentat com a "tartamut" o "balbuç". És un mot pertanyent a una arrel àmpliament difosa entre les llengües indoeuropees, en la majoria de les quals també predomina aquest sentit. En gairebé tots els casos es refereix al fet de parlar però no hi manquen mots de sentit més comprensiu o d'aplicació més global que abasten alhora l'oralitat, la intel·ligència i els sentits. Al costat del txec blb "babau" hi trobem el rus que podem transcriure com bolobólit "xerrar insubstancialment", el lituà blebénti "barbotejar", el castellà bable "patuès" i fins possiblement el grec βαρβαρος (inseparable del sànscrit balbalakaroti "quequeja" i barbárah "tartamut"). D'aquí saltem al llatí baburrus "beneit" i així ja enllacem amb el grup del nostre dalinià babau.
La nissaga de Svejk —blb— té parents alemanys com babbeln (parlotejar), francesos com babiller (xerrotejar) i babil (abundància de paraules futils), àrabs com babbaga (papagai) i anglesos com babble (murmurar, murmuri). Tot plegat ens acosta sistemàticament al mite més interessant de la història lingüística: la benaurada Torre de Babel, la tragèdia de la qual significà el naixement de la benaurada diversitat que els superiors de Svejk tant s'afanyen a combatre.

dijous, 14 de setembre de 1995

Genealogia del robot

La recent traducció al català de la divertidíssima novel·la El bon soldat Svejk de Jaroslav Hasek (Proa, 1995) permet projectar enrera l’interès per la literatura txeca que aquests últims anys ja alimentaven alguns autors contemporanis. El Nobel del poeta Jaroslav Seifert, les contínues traduccions d’obres de l’afrancesat Milan Kundera, la sèrie de novel·les de Bohumil Hrabal que ha publicat Destino o l’admiració genèrica per Vaclav Havel —l’únic president europeu que escriu els seus propis discursos— donen ara pas a les desventures de Svejk, un dels personatges més fascinants de la literatura europea d’aquest segle. Ara que les gestes de la soldadesca tornen a protagonitzar bona part dels noticiaris, l’entusiasme paradoxal amb què el bon Svejk practica el seu ofici representa un antídot molt oportú a la glòria militar. La lògica peculiar d’aquest soldat delirantment ingenu converteix el codi castrense en una ombra allargassada que fa perdre l’oremus els seus mateixos defensors. Així, el zel amb què Svejk s’aplica a complir les ordres rebudes acaba per subvertir els objectius reals d’aquestes.
Però la impressionant aportació de Hasek no és l’única obra remarcable que la literatura txeca ha inserit en la tradició de la crítica al militarisme. En una magnífica peça teatral dels anys vint, l’escriptor Karel Capek es va permetre el luxe de crear una nova casta d’éssers mimètics que després l’atzar lexicogràfic ha universalitzat. L’obra du un acrònim per títol — R.U.R. (els robots universals del doctor Rossum, raó en txec)— i en ella Capek dóna vida a un estol d’autòmats clònics que metal·litzaven la tradició jueva del mític Golem praguenc creat pel rabí Löwe a la riba del Moldau. Capek solia apostar per una literatura sardònica en la qual mai no hi faltava una crítica ferotge al mecanicisme obedient que acabarien imposant tant el feixisme com el comunisme, i es constituí en un dels pares de la futura literatura de ciència ficció.
R.U.R. (1920) es va estrenar al Naródní Divadlo de Praga el 25 de gener de 1921, dirigida per Vojta Novák, amb escenografia de Bedrich Feuerstein i vestuari del seu germà Josef Capek. En un principi Capek volia batejar els seus autòmats amb el terme “labori”, però el mot li va semblar massa llibresc. Fou el seu germà Josef qui finalment li va suggerir el vocable txec “robot”, derivat de “robota” (treball ímprobe). Després de l’èxit de la versió anglesa de R.U.R. als teatres londinencs durant la temporada de 1923 el terme va fer fortuna i va entrar a totes les llengües occidentals. “Robot” —en femení “robotka”— també remet als termes russos “rabòtat” (treballar) i “rabotjàga” (treballador incansable). Als Lager soviètics, aquest segon terme designava els condemnats a les feines més pesades. La robòtica, doncs, va nèixer en un escenari de teatre.

dijous, 7 de setembre de 1995

Em desesperes, Perec!

Les peces més perverses de Perec, fetes sempre sense presses, tenen efectes efervescents en les enteses ments de certs éssers. Elles resten perplexes. Ells es desesperen. Les peces més belles representen els ferments dels encerts eterns de les seves destreses secretes. El segrest de Perec ens permeté rebre les fredes belleses presents en els elements de les seves lletres sense perdre'ns res de res. Ell ens ven les selectes revenges dels serfs dels gèneres. Els pren les regles. Les estreny per fendre-les sense defendre-les. El pretext és el ver text. Les lletres rebenten. Les peces esdevenen mers encensers. Cremen. Les seves empremtes revelen els ferments senectes de segles enters. Vénen de temps enrere. En percebrem els precedents de més pes. Perec és expert en semences. El mestre genet.
¿El troben amè, el paràgraf? Doncs ho és. Sí, com han vist, està escrit només amb E. De fet, el podria signar Gilbert Adair, el sofert torsimany nord-americà responsable del segrest en versió anglesa E-mail de La Disparition (la novel·la lipogramàtica de Georges Perec escrita en 1969 sense cap E). Gilbert Adair n'ha canviat el títol per no incórrer en pecat lipogramàtic. En anglès, disparition esdevé disapperance. Horror! Tots els esforços de Perec per evitar la E es fondrien ja en la coberta. Adair li ha donat la volta i La Disparition s'ha transformat en The Void (l'absència). La novel·la acaba de sortir a Harper-Collins (1995) i els enigmistes nord-americans s'han apressat a aclamar-la. Totes les sectes tenen clássics.
Els crítics han reobert el debat sobre el sentit de les constriccions aplicades al fet literari. Els partidaris han invocat precedents menys famosos i els contraris han desenterrat la pesada destral ètica per tallar caps en nom de la trivialitat. Els precedents no són tan interessants com Perec. Les il·legibles novel·les-palíndrom (Satire: Veritas de Stephens o Dr. Awkard & Olson in Oslo de Levine) són mers criptogrames. Barroc mecanicista. Potser només Gadsby d'Ernest Vincent Wright és comparable a La Disparition /The Void. En 50.110 mots sense cap E Wright s'ho manega per explicar-nos els esforços de John Gadsby per transformar la seva vila de Branton Hills en el símbol del progrés i de la prosperitat americana. La novel·la és de 1939. Tristament, la sortida de la novel·la coincidí amb la mort de Wright.
Les constriccions semblen jocs sense sentit, però ens recorden les convencions literàries. Cap escriptor no en pot prescindir, a l'hora de posar-se davant del paper. Si els corredors s'entrenen a la sorra per no trobar després tanta resistència, ¿no pot l'escriptor ensinistrar la seva ploma per la sorra de l'estil? Començàvem l'article amè. Ara l'acabem revelant-los, a més, l'absència d'U, strictu sensu. Els convido a comprovar-ho. Uf!