Babaus

Més coses encara sobre aquest impressionant enfilall de despropòsits hilarants que omplen les pàgines d'una de les millors novel·les traduïdes de la temporada: El bon soldat Svejk del txec Jaroslav Hasek (Proa, 1995). La condició de pallasso de Svejk va unida a una fingida idiotesa que el personatge representa amb una coherència ben remarcable. Svejk estira de la corda fins al límit. S'esforça a convèncer tothom, especialment els seus superiors de l'exèrcit, de la ignorància que tragina. I ho fa amb un entusiasme encomiable que transforma la seva obediència cega en pura transgressió. L'enorgulleix rebre l'etiqueta de ruc. Se'n vanta. De fet, el propi Hasek clou la primera part de la novel·la amb una nota en la qual afirma haver sentit pel carrer algú que s'exclamava: "Ets un ruc, igual que Svejk". Hasek afegeix que "si la paraula Svejk es converteix en una nova expressió insultant dins de l'ampli ventall d'injúries que posseeix la nostra llengua, haré d'acontentar-me amb aquest enriquiment de l'idioma txec".
En el rerafons del comportament del bon Svejk hi ha una paraula clau. Un curiós vocable txec de ressons líquids que fins i tot podria provenir del més enllà verbal de l'oralitat babèlica. Es tracta del mot txec Blb, d'aspecte impronunciable i etimologia fascinant. Segons els diccionaris de butxaca que els turistes més benintencionats passegen pel pont Carles de Praga, un blb és un idiota i camp semàntic adjunt. Imbècils, beneits, tanoques, estúpids, rucs, tabalots, ximples, cretins, capsigranys i necis s'hi senten reflectits. Però potser el terme català que millor s'hi avindria és el dalinià Babau. Un babau. Líquid i llefiscós. Quasi inarticulat.
Segons Joan Coromines, en llatí Balbus només està documentat com a "tartamut" o "balbuç". És un mot pertanyent a una arrel àmpliament difosa entre les llengües indoeuropees, en la majoria de les quals també predomina aquest sentit. En gairebé tots els casos es refereix al fet de parlar però no hi manquen mots de sentit més comprensiu o d'aplicació més global que abasten alhora l'oralitat, la intel·ligència i els sentits. Al costat del txec blb "babau" hi trobem el rus que podem transcriure com bolobólit "xerrar insubstancialment", el lituà blebénti "barbotejar", el castellà bable "patuès" i fins possiblement el grec βαρβαρος (inseparable del sànscrit balbalakaroti "quequeja" i barbárah "tartamut"). D'aquí saltem al llatí baburrus "beneit" i així ja enllacem amb el grup del nostre dalinià babau.
La nissaga de Svejk —blb— té parents alemanys com babbeln (parlotejar), francesos com babiller (xerrotejar) i babil (abundància de paraules futils), àrabs com babbaga (papagai) i anglesos com babble (murmurar, murmuri). Tot plegat ens acosta sistemàticament al mite més interessant de la història lingüística: la benaurada Torre de Babel, la tragèdia de la qual significà el naixement de la benaurada diversitat que els superiors de Svejk tant s'afanyen a combatre.