dijous, 28 de desembre de 2006

Murakami i Nolla: chapeau!

La fascinació que molts poetes catalans van sentir per les formes poètiques japoneses com la tannka o l’haikú va donar pas a una exploració més àvida de la literatura japonesa del segle XX. Al mite de Mishima s’hi van afegir aviat les obres majors dels dos Nobel Yasunari Kawabata —La casa de les bellas durmientes (Caralt, 2005)— i Kenzaburo Oe —Una cuestión personal (Anagrama, 1995)—, però ni de l’un ni de l’altre no disposem encara cap traducció al català. En canvi Haruki Murakami, un autor de la generació posterior, ha tingut més fortuna. Després de El meu amor Sputnik (Empúries, 2002) i L’amant perillosa (E, 2003), Tòquio Blues (E, 2005) va triomfar entre els lectors catalans. Ara Empúries hi torna amb una altra novel•la de gran nivell: Kafka a la platja. Murakami aconsegueix bastir amb una agilitat encomiable una història edípica que es desenvolupa en diversos nivells de la consciència dels personatges. Assistim, meravellats, als avatars de la vida normal i l’onírica. Aprovem la maligna personificació del coronel Sanders, l’home del logo del Kentucky Chicken Fried (“El meu paper és garantir la correlació dels diferents mons. Que després d’una causa hi hagi sempre un efecte. Que els significats no es barregin. Que abans del present vingui sempre el passat.”), o de Johnny Walker, a qui potser no cal presentar. L’agilitat estilística de Murakami fa curtes les 500 pàgines (“Era el típic edifici caigut en desgràcia que es pot trobar en qualsevol ciutat i que Dickens descriuria al llarg de deu pàgines”). A més, el contrapunt entre la veloç fugida de l’adolescent Kafka Tamura i el lent encalç del vell Nakata modulen el ritme de lectura. Nakata no acaba de girar rodó ni té records ni sentiments, però parla amb els gats. L’excel•lent traducció d’Albert Nolla és un factor clau en la sintonia que el lector català pot establir amb el món de clarobscurs que ens proposa Harukami, però llueix especialment en passatges tan delicats com els diàlegs felins de Nakata: “—Si és verat, en Kuamura el lliga. I si el lliga, el busca. —Perdoni. Com li he dit abans, en Nakata és una mica totxo i no acaba d’entendre el que diu. ¿Que m’ho podria repetir? —Si és verat, en Kuamura, el guilla. I si el busca, el lliga. —Això que diu del verat, ¿vol dir el peix? —Qui guilla és el verat, però qui el lliga és en Kuamura. En Nakata es va passar la mà pels cabells, curts i blanquinosos, i es va quedar pensarós. ¿Com podia resoldre aquella endevinalla del verat i sortir del laberint en què s’havia convertit la conversa?” L’Albert Nolla se’n surt i ens permet gaudir a gat què vols de la senzilla complexitat de Murakami. Chapeau!

dijous, 21 de desembre de 2006

Enigmistes pacífics

Martha Beckwith va ser la primera estudiosa que va aprofundir en la mitologia hawaiiana. L’any 1940 ja va publicar Hawaiian Mithology, el seu treball canònic sobre la cosmovisió que els polinesis vinguts del sud havien anat coent en aquella part tan paradisíaca de món fins que a finals del segle XVIII el capità Cook els va esguerrar la tranquil•litat (i els bons aliments). L’estudi, reeditat en 1976 per la Universitat de Hawaii, conté un capítol extraordinari intitulat “Riddling contests” (competicions d’enigmes). Beckwith hi detalla la importància dels enigmes en la vida dels antics hawaiians. Igual com passava a Egipte, al Pacífic l’enigmista era una figura que podia prendre una dimensió èpica. Les competicions d’enigmes eren, en realitat, duels a mots i a mort. Han perviscut històries delicioses que relaten enfrontaments brutals per la via de la subtilesa verbal. Per exemple, la història dels Kapalaoa, reputats enigmistes de l’illa de Kauai. Dos dels fills arriben a excel•lir tant en l’art enigmístic que el cap Ka-lani-ali’i-loa de Wailau els contracta. L’èxit en els duels celebrats és tal que els dos germans es fan sengles tanques de jardí amb els ossos i les dents dels contrincants vençuts. L’enigmista hawaiià viatja sempre acompanyat d’una carbassa que li fa de bossa. Hi pot portar de tot, però són especialment apreciats els objectes —per exemple peixos assecats— que tinguin un nom que permeti dobles sentits, homofonies i jocs de tota mena per poder plantejar els enigmes d’una manera més efectista. També hi duu armes, esclar, per poder fer efectiva la penyora que s’estableix a l’hora d’apostar sobre l’enigma que es plantejarà, la més habitual de les quals és morir esquarterat. A Puna un reietó local molt amant dels enigmes en planteja un que només es pot respondre esmentant parts del cos que continguin la síl•laba ki (juntura en hawaiià). Cap dels oponents del cap no aconsegueix albirar per on va l’enigma, de manera que van morint l’un rere l’altre. Al capdavall, un jove del poble localitza a l’altra punta d’illa el vell enigmista que solia inventar enigmes per al pare i l’avi de l’actual cap. L’enigmista en coneix la solució perquè el va idear ell mateix. S’apiada tant del jove que no només li resol, sinó que li ensenya com pot fer tornar el mateix enigma contra el cap. Abans de fugir de l’illa per sempre, el jove agosarat segueix les instruccions de l’enigmista i el reietó acaba desconjuntat, ço és, esquarterat juntura a juntura. Segons la llegenda, aquest episodi clausura la pràctica de l’enigmística a Puna. No m’estranya, tampoc.

dijous, 14 de desembre de 2006

Flors a jóc

Ja ho diu Joaquim Sala-Sanahuja al pròleg de Salflorvatge, l’últim llibre d’Ester Xargay: “El títol ja és un empelt: salvatge amb flor, perquè els mots s’empelten amb les mateixes tècniques i en les mateixes condicions amb què s’empelten els rosers o les pruneres, per donar nous salflorvatges”. I és que Ester Xargay, activista del mot per mor de l’hac que no tragina al nom sinó al cor, acaba de publicar a March Editor un llibre que s’hauria de vendre a floristeries i herbolaris. Un poemari de lectora que degluteix els mots dels mestres, els paeix pacient i els diposita a la terra d’adob per conrear els poemes propis. Salflorvatge té dues portades. És llegible per una banda i per l’altra, palindròmic doncs, i recrea en la llengua de Llull, del dret i del revés, una tradició feta d’empelts. Planta a planta, Xargay parteix dels noms amb què la designen l’avi (api), el savi (Apium graveolens) i l’altre avi (àpit), l’associa a un poeta (Palau i Fabre) i l’il•lumina amb una il•lustració reversible de Mariona Millà: verda i roja, roja i verda. Per la via verda li adjudica un rodolí ocurrent (Alquimista de gran talla/ és poeta que batalla) i per la roja una espècie de contra-rodolí (L’api musica el poema/ de Palau el teorema) que precedeix un poema del mestre (Tra-li-ro-lò, ta-tà, tra-riro-ló, de Palau) i alguna cita d’un autor afí (d’Artaud: Tot l’autèntic llenguatge és incomprensible com la petada del petar de dents...). Llavors procedeix. La via verda de lectura ens condueix a un poema xargaià que s’empelta de versos o estructures o metre o ritme o disposicions tipogràfiques del poema de partida; en el cas del dedicat a Palau i Fabre que aquí exploro un “Api musicat en poema”: Si gra l’a-pí, fa la, pa-lau lla-vor./ Sant si tons fa, si, men-ja so./ Súcube, fa-bre-en-so./ Sí, jo-Po-Tzu, mascu, concep./ Sopols sopols, en-so./ Un ser tu, més-salep, tant-so./ Llimbs i, llimbs i, més-salep, mas-cu, més sa-lep./ Kyrieleison sal-lí-apiïnaenjulep-brió. Brió, kyrielei, son-aleph./ Enzim, enzim, ri-e-lei-son, per qui, ky rep./ Am-bi-gu, am-bi-gu. No lei ací./ Fòtic, Josep, lei adí./ Fòrtic. Fòtic Josep./ Ky-ri-e-son-lei-sí, julep, de sa-ó./ Kyriesonleisí. La via roja de lectura remet a una versió desescrita de l’empelt xargaià; amb Palau, una reducció que duu per títol “Musicat” per raons que no se’ns escaparan: Si/ si fa si/ fa re/ Sí/ So l so l/ r e/ s i s i l a/ so l l a/ r e so l/ m i r e re/ m i m i l a/ l a/ tic tic ep/ r e so l sí d ó/ r eso l sí. Tot plegat, alquímia com la que en Palau aplicà a Rimbaud i poesia no pas jocfloralesca, ans florjoquesca.

dijous, 7 de desembre de 2006

Rusiñolades oraculars

L’Avenç acaba de publicar Màximes i mals pensaments, una obra tardoral de Santiago Rusiñol que podríem contratitular Mínims i mals penjaments. Pla, en encertada síntesi que l’edició recull a la contracoberta, afirma que Rusiñol hi estableix l’esquema del seu escepticisme. A l’epíleg, Margarida Casacuberta diu que “acompleix el caràcter universal de la literatura moralista, però no en relació amb una veritat sinó amb la invalidació de la mateixa existència d’aquesta veritat”. El llibre és tan ambivalent que acaba amb un oximoron: “I per fi, el que escriu un llibre de pensaments ha tingut un mal pensament d’escriure’ls, perquè tots aquests pensaments poden escriure’s a la inversa”. Llegides 80 anys després d’escrites, les dues-centes màximes del vell Rusiñol transmeten una barreja de crepitació i decrepitud. Les que tracten de les relaciones entre homes i dones han envellit malament: “La dona vol tenir el peu petit i l’home el cap gros. En vanitat, els extrems es toquen”, o “L’home que s’enamora d’una dona que té més anys que ell és un arqueòleg”. També n’hi ha que tenen tots els números per escandalitzar els usuaris dels articles el/la i els/les: “La dona és com el violí, afina o no segons qui la toca”. En canvi, quan Rusiñol parla de sentiments, els seus penjaments suren: “Les millors cartes d’amor són fetes pels que no estan enamorats”. I l’interès augmenta quan s’ocupa d’afers macrosocials, fins al punt d’atènyer un to oracular. M’he entretingut a relacionar-les amb fets actuals i déu n’hi do. De la filantropia de Bill Gates: “Els regals que fan els grans milionaris a la Humanitat, no solen ser regals, sinó propines”. Del circ mediàtic: “Enganyar els homes, d’un en un, és un bon tros més difícil que enganyar-los de mil en mil”; de Jiménez Losantos: “Quan un home té raó no crida, i, quan no en té, crida per fer veure que en té”; d’una lamentable picabaralla entre Arús i Sardà: “Les corones que es porten als morts són perquè les vegin els vius que queden”. Del turisme: “Si fos cert que viatjar ensenya, els revisors de bitllets serien els homes més savis”. De la corrupció immobiliària: “El robament, si és molt gros, es dignifica”; del jutge Estivill: “Si els jutges després del jutjament fossin jutjats, alguns anirien a la presó”. El profeta Rusiñol fins i tot emet missatges polítics: “El que es ven el vot sap el que dóna, el que el regala no sap el que es pesca”. Reben neocons i liberals (“L’absolutisme és la tonteria concentrada. I el liberalisme, la tonteria escampada”) i comunistes (“Si és veritat, com asseguren, que la propietat és un robatori, el jorn que tot sigui de tots, tothom serà lladre”). Pas malament.