dijous, 30 de desembre del 1999

Bon Vint i Barca Nova

La nit de demà és com qualsevol altra. Ni tan sols no sortirà el sol. Però aquesta patuleia convulsa de lil·liputencs que habitem la Terra hem decidit que no. Que demà és un gran dia i que a les dotze de la nit passaran coses misterioses. Carregosos debats seculars i mil·lennaristes al marge, l'únic que val la pena assenyalar en aquests moments de sotsobra moral és que Vint = 20 = XX. La resta són incògnites absurdes. En canvi, les dues ics romanes del segle nostre són incògnites historiades. La X és, amb tota probabilitat, la lletra més ambigua de l'alfabet. X és un signe matemàtic elemental (multiplicat per), el monograma de Crist, la creu, la cruïlla, la resposta o l'impenetrable símbol dels "raigs X".
De fet, aquests celebrats raigs —que en anglès són "X-rays", en francès "rayon X" i en italià "raggio X" però en alemany "Röntgenstrahl" en honor al pare de la radiologia Wilhelm Conrad Röntgen (1845-1923)— han passat a la història associats a la X perquè es desconeixia la seva naturalesa. És a dir, que l'ús de la X en les aplicacions físiques va prendre el mateix camí d'"incògnita" que l'ús tradicional matemàtic, provinent de l'àrab. Perquè històricament l'opció X per designar la primera "incògnita" prové de la traducció a l'espanyol dels textos àrabs. La X espanyola era la lletra inicial en les versions de l'arabisme "sayun" (cosa, quelcom) igual com la N (qualsevol, desconegut) que designa una sèrie de N elements prové del llatí "nescio". És clar que després potser sí que la destacada ubicació de la X en el tram final de l'alfabet romà va ajudar a la seva popularització mentre que la N ha trobat poc ressò en la llengua comuna, més enllà de l'adjectiu "enèsim" (nombre indeterminat de vegades) o la dita espanyola "ser de ene" que s'usa(va) quan alguna cosa havia de passar per força.
Però no tot són flors i violes. En el seu magnífic "La configuración de las letras como mensaje propio" (Visor. Madrid, 1993) el filòleg ucraïnès Yakov Malkiel assenyala diversos aspectes recurrents sobre la "molesta polisèmia" del símbol X. D'entrada, X era monograma de "Crist" (i designava també els "cristians") a través d'una referència doble: remet tipogràficament a la inicial grega de Crist i gràficament a la creu. A més, el codi universal de circulació ha dotat la X del sentit "cruïlla" en un context d'advertiment i de perill. O sigui que avui una creu posada a la vora d'una carretera per assenyalar el punt on va succeir un desgraciat accident la nit de cap d'any de 1999 cridarà poderosament a la prudència per més d'un motiu. Sense perdre connexions amb el seu ús religiós genuí, esdevindrà un advertiment laic de perill i una apel·lació a la prudència.
Ja fa una pila d'anys, en un volum on cada autor defensava una lletra de l'alfabet, el poeta Xavier Lloveras va defensar X amb un poema que començava "No sé qui sóc..." i acabava en un vers que no he pogut oblidar: "Sóc —sobretot— la lletra que cancel·la". Doncs això, bon Vint i barca Nova!

dijous, 23 de desembre del 1999

Melismàtic

En el cant gregorià —en el qual excel·leixen els monjos cartoixans— una "melisma" designa el cant de diferents notes sobre una sola síl·laba. D'aquí l'adjectiu "melismàtic", un terme que també admet sil·labejar les excel·lències dels treballs d'un escriptor triplement perifèric i valuós: el ciutadellenc Pere Melis Pons. Triplement perifèric respecte a Barcelona, Ciutat de Mallorca i Maó. Valuós perquè ha dedicat la vida a la divulgació, amena i documentada, dels replecs de la nostra llengua comuna. Melis, nascut en 1924, és de bona fusta. Com qui no vol la cosa, porta anys i panys escrivint diàriament sobre qüestions lingüístiques fins al punt que, llevat d'Espinàs, deu ser l'articulista viu amb més columnes publicades en català. Per exemple, el 4 de juliol de 1981 va iniciar un article diari a l'ídem "Menorca" comentant els ets i els uts dels mots i ja en porta més de 5600!! Aviat és dit. A banda, els complementa amb una col·laboració setmanal sobre llibres, jocs i costums en una secció dominical de títol humil ("Per passar l'estona") que ja ha arribat als 484 articles. Justament aquest article melismàtic d'avui és la columna d'enigmística número 484, de manera que l'atzar havia d'unir les nostres ratlles. I ha estat el gran impulsor de la Capella Davídica, mossèn Guillem Coll, qui s'ha disfressat d'Atzar per fer-me parar esment en l'obra d'aquest il·lustre ciutadellenc que avui fa 75 anys.
Melis ralla de mots amb una prosa admirable, pròpia d'un context tan ric com el menorquí. Els seus comentaris recolzen sovint en Coromines i Alcover-Moll, però les aportacions originals que hi aboca són notables, sobretot en el camp dels anglicismes. Aquest comentarista de mots para especial atenció a la petja verbal dels britànics. I així, en l'article del 19 de juliol de 1983, pren bona nota d'un atzarós agermanament de gerundis subjacent en dues paraules vives a Menorca: el futing i el fàitim. A primers dels vuitanta fins i tot Pere Tàpies anostrava aquesta tediosa activitat atlètica del "footing", però pocs catalans sabíem que a Menorca d'una baralla se'n deia un "fàitim" per assimilació històrica d'un altre gerundi anglès ("fighting"). Melis sí. I no només ho sabia sinó que sabia explicar-ho bé.
El millor dels treballs del bonhomiós Melis, editats en fascicles enquadernables per Edicions Nura (Notari Quintana, 12. 07760 Ciutadella) amb el títol "Espipollant", és el seu to juganer. Per explicar l'evolució del verb "colcar" (cavalcar), tan propi de les festes menorquines, Melis es remunta a les formes anteriors "co(v)alcar, cualcar i qualcar" i rescata una deliciosa endevinalla local: "La senyora bella/ qualca dalt la sella/ i el senyor Diablot/ li toca es culot". La resposta és ben adequada a aquestes fredes dates nadalenques: "olla dalt es foc". Des de l'altiva Barcelona, sovint tan pagada d'ella mateixa, va molt bé recordar de tant en tant que el foc dels nostres mots crepita en molts altres indrets amb notes melismàtiques. No és pas un foc d'encenalls.

dijous, 16 de desembre del 1999

Onogrames

No tenen res a veure amb la vídua nipona de John Lennon sinó que fonen —amb una certa gràcia, aspiro— els dos conceptes dels ana-grames ono-màstics, com ara el mític "Avida Dollars" que Breton li va encolomar a Salvador Dalí de per "vida llardosa", o més enllà i tot. Onogrames, doncs, són aquests rearranjaments lletrats de nom i cognom que, segons com, ens poden revelar fets insòlits del nostre destí. A finals d'octubre vam veure uns quants exemples d'onograma —entre els quals el meu destí de prosista irredempt enclòs a "res us rimarà"— i en vaig demanar formalment. Uns quants lectors de l'AVUI han tingut la gentil gosadia de psicoonogramatitzar-se i d'enviar-ne els resultats. Cal advertir, però, que l'onomància no és una ciència exacta; ni exacta ni ciència, si ens posem puntimirats. I així l'Alfons Saumell —un dels col·laboradors més constants i apreciats d'aquesta secció ja desenària— m'ha trobat un onograma que desmenteix rotundament el "res us rimarà" amb què m'havia obsequiat fa una pila d'anys el poeta i tanmateix amic Jaume Subirana. Saumell escriu "n'he trobat un que suggereix que les coses poden canviar en el futur, ja que el pronòstic assegura que Màrius Serra, «rar: usa rimes»". Glups.
El món de l'alta política en va ple, d'onogrames. Potser el més conegut és el del führer que van fer córrer Churchill i els seus sequaços per la bombardejada Anglaterra de la Segona Guerra Mundial. "A. Hitler: the liar" (A. Hitler: el mentider). Maria Dolors Fulcarà (Girona) ha decidit no buscar-se les pessigolles onogramàtiques sinó dedicar-se a la investigació política en aquesta línia onogramàtica. L'objecte del seu estudi ha estat Aleix Vidal-Quadras i la convenció de partida escriure dràcula "Dràqula" o viceversa. De manera que l'onograma (imperfecte) proposat és "Vidal-Quadras: S. Dràcula àvid".
El mateix Saumell (Barcelona) s'aplica la medicina onogramàtica i descobreix el motiu real que l'impel·leix a fer les seves apreciables aportacions a una secció com aquesta. "Alfons Saumell: Ell, al fons, suma". Un lema que podria compartir amb moltíssims ciutadans que, sense grans escarafalls ni afanys de protagonisme, van fent via i vida amb esperit positiu. Segurament com Carles Elias i Castells (Barcelona), un altre dels corresponsals onogramatitzats. El senyor Elias ha trobat el seu destí indefugible en un onograma del seu nom i cognom. Un onograma, escriu, "que afortunadament no s'ha confirmat encara i voldria que la confimació trigués a arribar". "Carles Elias: Sí, al cel serà". Aital constatació de la finitud de les nostres existències té l'avantatge d'acabar en "happy end". Ben al contrari del que li passa a Ferran Liñana (L'Hospitalet del Llobregat), el qual ens envia el que ell en diu un "oñograma", atès que desplaça el barret de la "eñe" fora de la profecia onomàntica. Un destí terrible, en aquest cas. "Ferran Liñana: anirà a l'infern". Terrible en teoria, però posats a triar entre tots els onogramats, potser em vull fer amic d'en Liñana.

dijous, 9 de desembre del 1999

Timbuktú és a la quinta forca

La recent publicació de l'última novel·la de Paul Auster ha suscitat, entre d'altres reaccions més càlides i profitoses, un cert rebombori toponímic. Les edicions catalana (Edicions 62) i castellana (Anagrama) de l'obra han optat per una transcripció diferent d'aquest topònim africà: "Timbuktú" en l'una i "Tombuctú" a l'altra. L'opció catalana és un calc del topònim en anglès que Auster ha usat en la versió original. La castellana s'arrenglera amb la tradició francesa. Però si anem a l'Atles Universal de l'Enciclopèdia no localitzem la ciutat i regió de Mali ni a Timbu ni a Tombu sinó a Tombo: "Tombouctou", l'opció francesa però més afrancesada encara. Acompanyada, entre parèntesi, de "Timbuctu"; és a dir, l'opció anglesa però amb ce de català i plana com Vic. Per acabar-ho d'adobar, hi ha una altra variant en l'ús del topònim malinès amb finalitats literàries. Quan a primers dels noranta Pep Subirós va deixar d'exercir d'intel·lectual orgànic i es va dedicar a procrear, un d'aquells productes exòtics i efímers que va fabricar es va dir "Cita en Tombuctú". I els correctors de Destino, després de fer-hi uns quants tombs, ho van deixar a la francesa sector Tombu.
A tot aquest ventall de petites variacions sobre T. cal sumar que Timbuktú es fa servir —Auster ho fa, però no per caprici sinó que en anglès és un ús estès— per designar un lloc especialment llunyà. Una destinació tan improbable com remota. "Timbuktú" pot no ser un lloc sinó enlloc. Si hi afegim que sempre ha estat un punt estratègic de partença de caravanes, ja tenim la justificació per al naixement d'un mite. Alguns topònims han fet papers similars a T. La meva àvia deia "d'aquí a Lima" quan parlava d'un trajecte molt llarg i són prou conegudes les frases intercanviables de "aquesta noia val un Perú" o "val un Potosí" en referència als tresors que les terres americanes encloïen. D'altres usos toponímics són més circumstancials —el "sempre ens quedarà París" bogartià es barreja amb el "París bé val una missa" d'Enric IV—, però en circulen un munt: Arbeca i Lepe, Villadiego, Pinto i Valdemoro, Flandes i la seva pica o Madrid i el seu "adiós Madrid" que a València diuen que feia "adeu, Madrid, que et quedes sense gent, dixia un sabater".
El nostre Timbuktú, em temo, no és ni Salses ni Guardamar ni Fraga ni Maó ni cap vila llunyana sinó la tètrica "quinta forca" que ens ha perviscut en una frase feta. Diu Joan Amades que la quinta forca és d'origen medieval i que va néixer a Barcelona a mitjan segle XV, quan uns bennascuts van aconseguir permís per enterrar els cossos dels dissortats que acabaven penjats a qualsevol de les cinc forques de la ciutat. De manera que sortien en comitiva per recollir-los, de forca en forca. I la cinquena forca era la del Duc de Montcada "en el puig encara dit avui de les forques tocant al poble de Sant Andreu, lloc que en aquells temps reculats es tenia per extraordinàriament separat del nucli de la ciutat". Timbuktú, vaja.

dijous, 2 de desembre del 1999

Shake & Spear

Shakespeare és a la literatura en anglès el que pocs autors són a les literatures dels seus àmbits lingüístics respectius. Només se li acosten Cervantes en espanyol o Dante en italià o Goethe en alemany i para de comptar. En català, Llull seria la mare dels ous. Però l'AMPA completa requeriria el concurs d'altres, entre els quals Ausiàs Marc potser exerciria de portaveu. A Shakespeare no li calen portaveus. En les seves obres hi ha veus de tota mena i faltaria espai (no en aquesta columna ni en aquest suplement sinó en tot l'AVUI d'avui) per descriure-les i ponderar-les amb un mínim de dignitat. És per això que, com tot bon clàssic, ha generat un gavadal de pàgines escrites molt superior a les que ocupen les seves obres completes.
Sense anar més lluny, el conscienciós i infatigable Jordi Mata acaba de publicar l'obra amb què es va endur l'últim premi Néstor Luján de novel·la històrica. La segona mort de Shakespeare (Columna) acompleix tots els objectius que es proposa: des d'apuntar-se al carro de l'èxit segur de fer una obra que dugui Shakespeare al títol fins a desmentir tots els tòpics sexuals i d'autoria que Hollywood va escampar fa poc amb "Shakespeare in love", un film tan carrincló com es vulgui però en el que plana la mà (un respecte!) del destacadíssim dramaturg anglès Tom Stoppard. Mata s'apunta a la tesi del Shakespeare titella que personifica per al públic de l'època (i per a la posteritat desinformada) la figura del veritable autor: l'ardit Christopher Marlowe.
L'autoria de les obres de Shakespeare ha protagonitzat la serp d'estiu més duradora de la història de la literatura, per la seva transcendència i per la quantitat d'intel·lectuals il·lustres que s'han apuntat a especular-hi. També des de la sensibilitat ludolingüística, que diria en Puyal, s'hi pot ficar cullerada recollint una coincidència fantàstica que va destapar el gran Martin Gardner en les notes a la reedició (1961) d'un recull d'esforços de l'enginy literari de finals del segle XIX: "Oddities and Curiosities of Words and Literature" del nord-americà C.C. Bombaugh.
Gardner apel·la a la "Bíblia" (!) per donar suport a la tesi oficial que defensa un William Shakespeare autor. Agafa el Salm 46 de la "King James Bible" i practica un procediment mig cabalista mig surrealista per desvelar una coincidència espectacular: la 46a paraula de la versió anglesa del Salm 46 és el verb "shake" (agita) i el 46è mot començat per la cua del mateix Salm —sense comptar el "selah" final, que de fet no en forma part— és "spear" (llança). O sigui que l'aplicació d'un notable ±46 al Salm 46 dóna homofònicament el cognom del veritable autor de "Romeo i Julieta". La fantàstica facècia només sembla presentar un punt negre: ¿per què aquest encaterinament amb el 46? Gardner també ho explica: perquè quan l'any 1610 es va completar la "King James Authorized Version" de la Bíblia el denostat William Shakespeare tenia exactament 46 anys!!!

dijous, 25 de novembre del 1999

Conundrums

En anglès hi ha una modalitat d'endevinalles que s'anomena "conundrums". El terme, que en espanyol sovint és traduït per "retruécano", designa només els enigmes que es poden resoldre gràcies a un joc de paraules i ha desenvolupat un subgènere en el qual la resposta sempre parteix o arriba a una lletra. Els nord-americans en diuen "letter-conundrums" i els plantegen sovint amb una pregunta Q o PQ: "Què és el que debò va canviar la vida de la vídua?" (la lletra U); "Per què la I és com el migdia?" (perquè és al bell mig del dia). Aquestes són les dues modalitats principals de conundrums. La primera, amb la lletra a la resposta i el procés a la vista; la segona, amb la lletra a la pregunta i el procés per esbrinar.
Hi ha diverses estratègies per construir conundrums, però totes passen per descobrir una relació curiosa entre dos mots. El que en podríem dir un xoc de mots. Òbviament els mots que xoquen en el primer exemple són vida i vídua. Només els separa una lletra. Com a merda i Mèrida o còmic i còsmic. O encara, en una mera substitució, entre els parònims pare i mare o gata i rata o gossa i rossa. Aquest és un punt de partida. Després cal formular la pregunta amb una certa gràcia perquè adquireixi un sentit allunyat del mecanicisme de sumar o restar lletres. Verbs com canviar, entrar, sortir... resulten d'extrema utilitat.
Però els conundrums més difícils són els segons, els que mostren la lletra i demanen el perquè. "Per què la M és com el dijous?" I llavors les hipòtesis es disparen i si no enfilem el camí aviat l'entrellat pot semblar més opac que mai, quan en realitat només es tracta d'aplicar estrictament la literalitat del metallenguatge: "perquè és al mig de la setMana". "Per què la A és com el mes de gener? (perquè és al principi de l'Any)". "Per què la B és la lletra més conflictiva? (perquè comença totes les Baralles)". Naturalment el lligam metalingüístic no sempre és posicional —en darrer terme un criteri científic—, sinó que en ocasions pot endinsar-se en territoris més subjectius. "Per què la O és l'única vocal que sentim? Perquè les altres les trobem inaudibles" (en la qual inaudible és un mot tetravocàlic en el qual només hi falta una vocal, que és justament la O). O bé "quina lletra defuig i en canvi no es perd mai de vista?" (la I); o "quina és la lletra que provoca més equivocacions?" (la R); o encara"per què la S sempre et precedeix?" (perquè a l'alfabet S va just davant de TU).
Una de les claus per fer bons conundrums és buscar-li les pessigolles al metallenguatge. Això permet anar més enllà de la clàssica estratègia posicional que ens situa la A al mig del mar, la E al mig del cel i la O al mig del sol. Es pot prescindir de les ostres per postres i extreure una perla d'una simple pera. L'objectiu que proposo a un mes vista de Nadal és molt clar: a veure si aconseguim un alfabet complet de bons conundrums catalans. De la A a la Z. Envieu els vostres "conundrums" a la secció enigmística de l'AVUI i ja us en diré el què.

dijous, 18 de novembre del 1999

L'enigma de Bartleby

El passat 7 d'octubre aquesta columna d'enigmística venia il·lustrada per la reproducció del dors d'una postal encriptada. Havia trigat gairebé un mes per arribar de Berlin a la seu de l'AVUI, però aquest termini teòricament llarg esdevenia gairebé miraculós si tenim en compte que l'espai dedicat a les dades del destinatari només contenia un criptograma sobre el meu nom —una "mà" al costat d'un "riu" i una "erra" al "S(ud)" o més o menys damunt "S(ant) S(ebastià)"—, la capçalera del diari i el codi postal. Res més. L'anvers de la postal en qüestió mostrava dos monuments berlinesos i un rètol de salutació en esperanto: "Berlino salutas Vin". La curiosa tramesa venia a tomb perquè abans de l'estiu se m'havia acudit demanar que la gent s'enviés postals amb l'adreça encriptada. Una manera com qualsevol altra de posar a prova el cos de Correus, en una mena de subgènere del "Mail Art" que vaig anomenar "Mail Tard". Com se sol dir, l'èxit va sorprendre la mateixa empresa, i a primers d'octubre me'n vaig fer ressò. L'article acabava amb una pregunta: "S'identificarà l'anònim/a remitent del "mail tard" berlinès?"
Doncs bé, fa unes setmanes que el seu perfil ha quedat una mica més delimitat. He rebut una atenta nota del lingüista Manuel Casanoves i Casals que permet fer un pas més en la resolució de l'enigma de Bartleby —el genial personatge de Melville que treballa en una oficina on es dipositen les cartes mortes, sense destinatari ni remitent localitzables—. Casanoves, que durant els anys setanta va publicar manuals pràctics de català del tipus "parleu bé el català" o "escriviu bé el català", assenyala que no pot dir amb certesa qui és el remitent de la postal de Berlín. Però en canvi, té la seguretat que el nostre criptògraf és algun especialista català dels que van assistir al 84 Universala Kongreso de Esperanto celebrat a Berlín entre el 31 de juliol i el 7 d'agost. I efectivament la postal duu matasegell del dia 3 d'agost. O sigui que s'estreny el cercle.
Però els enigmes de Bartleby no es redueixen a la postal berlinesa. El 24 de desembre de 1992 el periodista Carles Marquès es feia ressò en un article al "Nou Diari" tarragoní d'un cas espectacular de "Mail Tard". Marquès documentava una postal enviada des de Torredembarra que va arribar a Barcelona just després dels Jocs Olímpics. La fotografia de l'anvers era d'uns pins i, al fons, la platja i el Roquer. El dors contenia un text més aviat convencional —"Records i moltes felicitats"—. Signava una tal Cuca. El fet extraordinari era la data: "25 de juliol de 1961". És a dir, que aquell rectangle acolorit havia trigat 31 anys a fer el trajecte Torredembarra-Barcelona! El periodista, natural de Torredembarra, aportava una dada deliciosa per explicar l'estrany fenomen: "a Torredembarra hi ha un carter interessat per la literatura". Dues noves preguntes s'afegeixen a aquest enigma de Bartleby en progrés: ¿Era lector de Melville? ¿Era esperantista?

dijous, 11 de novembre del 1999

Sinusitis

La indústria editorial acaba de llançar al mercat el producte cultural dirigit al segment potencial de públic més ampli de tota la història de l'edició catalana. De fet, és una fita pràcticament insuperable. Es tracta d'un dels diccionaris de l'Enciclòpedia que més anys de feina ha exigit: el "Diccionari Català-Xinès Xinès-Català", del professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de l'Autònoma doctor Minkang Zhou i un nodrit grup de col·laboradors. No cal dir que el profà ja queda impressionat d'entrada per les qüestions tipogràfiques. I que, ben aviat, agraeix sobremanera la transcripció fonètica dels caracters xinesos. Aquestes crosses llatines permeten ficar-hi el nas per saciar les clàssiques curiositats que engendren els diccionaris de llengües totalment desconegudes. ¿Com es deu dir "sinusitis", en xinès? Doncs ni idea. No en deuen tenir mai, quina sort. ¿I faringitis? Ah, faringitis sí que en tenen. Es diu, poc o molt, "yi yan yán". ¿I bronquitis? També, també. És més llarg de dir, però qui tus molt té "yi zhi qì guan yán".
En aquests darrers anys la sinologia ha prosperat tímidament entre nosaltres. A la fascinació que és capaç d'exercir la cultura xinesa, tan aliena al món grecollatí que ens alena, s'afegeix el creixent nombre de xinesos que resideixen entre nosaltres, tòpicament relacionats als restaurants. En l'àmbit de la literatura catalana noms com els de la professora Dolors Folch o el crític i poeta Manel Ollé han fet que les notícies sobre la cultura xinesa circulessin cada cop més entre nosaltres. Per això la publicació d'aquesta eina monumental amb més d'un miler de milions d'usuaris potencials ha de ser rebuda com es mereix. Tots podem trobar-hi alguna utilitat, si aconseguim que la nostra aclaparadora ignorància sinològica no ens paralitzi. Jo, per exemple, ja hi he trobat un motiu de confiança.
Feia anys que tenia documentat (sic) un joc de paraules xinès que generava una d'aquelles situacions que sorgeixen en els xocs de cultures. L'havia extret d'una guia de viatges sense excessives garanties filològiques a finals dels vuitanta, un any que acariciava la idea d'anar a la llunyana Xina. Al final, el viatge no em va portar més enllà d'Egipte i Jordània, de manera que no vaig poder comprovar mai "in situ" la versemblança del calembour xinès. Deia la guia que per designar un rellotge els xinesos diuen alguna cosa semblant a "zhong" i que hi ha un altre caracter de pronúncia molt similar que vol dir "el final". Per això, aconsellava el simpàtic redactor de la guia, mai no li regaleu un rellotge a un xinès, perquè això voldria dir "et desitjo que moris aviat!". Les pàgines d'aquest impressionant "Diccionari Català-Xinès Xinès-Català" m'han confirmat l'homofonia: tant "rellotge" com "final" (en el sentit de fi) es pronuncien "zhong". Una altra cosa és que els xinesos ho relacionin. La propera vegada que em clavin uns rotllets de primavera gomosos els deixaré un Swatch de propina. A veure quina cara fan.

dijous, 4 de novembre del 1999

Res us rimarà

La indústria editorial nord-americana ha reservat un espai prou ampli als llibres dedicats als jocs de llenguatge. Al costat dels clàssics reculls de les modalitats més populars (palíndroms, anagrames, xarades, "puns"...) de tant en tant apareix alguna novetat que es nodreix del plàncton ludolingüístic. Un dels llibres més notables que ha aparegut en aquests últims anys és "Alphabet Avenue" de Dave Morice (Chicago Review Press, 1997), fàcilment trobable a les macrollibreries virtuals d'Internet. Morice s'empesca una "Ciutat dels Jocs de Paraules" amb les seves avingudes principals (Sentit, So, Alfabet) i un munt de vies urbanes: Anagram Boulevard, Pangrammatic Highway, Visual Viaduct, Word Square, Palindrome Place, Dictionary Drive...
A banda d'un munt d'exemples saborosos Morice aporta algunes pinzellades historiogràfiques que sovint situen la lingüística recreativa en un marc narratiu. I no només perquè documenta escriptors que s'han servit d'aquests artificis per bastir obres d'interès, sinó perquè "Alphabet Avenue" també inclou alguns relats que projecten el territori ludolingüístic a la tradició literària del fantàstic. Relats d'episodis que són gèrmens de novel·les a l'espera que algun lletraferit se n'infecti. Un d'aquests relats que desenvolupa Morice és la tràgica història d'un francès del segle XVII anomenat André Pujon que va morir per culpa de les paraules.
Conta Morice que Pujon va sucumbir als encants de l'onomància i es va dedicar a anagramitzar compulsivament el seu nom, amb resultats prou diversos, fins que un dia va trobar que amb les deu lletres d'André Pujon podia elaborar la frase "Pendu à Rion", en el benentès que va considerar equivalents, com se solia fer en l'àmbit llatí, la J de Pujon i la I de Rion. Aquest sentenciós anagrama —"penjat a Riom", una vila de l'Alvèrnia occitana—, va persuadir Pujon que el seu destí onomàntic el menava a la forca. De manera que aquest ludòpata del llenguatge es va traslladar a Riom (en francès, Rion) i va actuar en conseqüència. És a dir, que va matar un home i després es va lliurar a la justícia per transformar l'anagrama en veritable. Efectivament, confirma Morice, Pujon va morir penjat a Riom. "No s'ha vist mai un amor major pels jocs de paraules", rebla l'autor nord-americà.
La història de Pujon té parangó en altres relats més constructius que expliquen onomànticament les vocacions professionals o espirituals d'alguns personatges històrics, tot i que la seva fi tràgica el singularitza. Fa una pila d'anys el poeta i tanmateix amic Jaume Subirana va recombinar les lletres del meu nom en una frase contundent ("Res us rimarà") que em va reafirmar en la meva absoluta imperícia per a l'escriptura dita poètica. ¿Sou capaços de trobar alguna profecia anagramàtica al vostre nom que s'hagi confirmat? Envieu els vostres "onogrames" explicats a la secció enigmística de l'AVUI i ja us en diré el què.

dijous, 28 d’octubre del 1999

Alcoi, Alcoi

L'amabilitat d'Emili Payà, un dels motors incansables de la factoria Climent al País Valencià, m'ha permès conèixer una interessant monografia de títol prou informatiu: "El llenguatge tèxtil alcoià (La influència de la indústria tèxtil en la parla, la toponímia i la cançó popular alcoiana)" de Josep Tormo Colomina (Ajuntament d'Alcoi, 1995). Tormo s'endinsa en tots els matisos del llenguatge tèxtil, des de la seva relació amb l'erotisme (en el seu recorregut per l'"erotonímia" alcoiana revela la inexistent relació del verb "cardar" amb els afers de la còpula) fins a la ludonímia (els noms populars que la tradició local atorga als números de loteria). Però hi ha tres capítols del seu llibre que es concentren en afers ludolingüístics, els dedicats als "Jocs de paraules", els "Embarbussaments" i l'"Enigmística" (les endevinalles).
Per començar, Tormo reprodueix petits diàlegs habituals en la parla corrent alcoiana que parteixen de referents tèxtils. com ara: "—Fotre, Paquitet, bo és el panyo, saps!/ Sí! Eixe... tot és llaneta!" (en el qual el "panyo" designa algú que és de témer i "llaneta" té connotacions pejoratives provinents de la baixa qualitat de la llana i aplicables a algú que no és de fiar). La presència d'elements tèxtils en la parla quotidiana és notable en tots els àmbits del català, però el capítol dels embarbussaments del llibre de Tormo demostra que els alcoians han adaptat alguns entrebancs clàssics a l'ofici. Així, els típics "codonys collits de la codonyera" esdevenen aquí "cotons collits de la cotonera" i es despleguen en una tirallonga al·literativa que persegueix les mateixes ambigüitats sexuals que l'original dels codonys: "La tia Maria cotó collia només un dia, i si s'adormia ja no en collia". Més sonors són encara aquests dos altres embarbussaments tèxtils: "La llana ben llavâ està mig cardâ, i si està ben cardâ, mig filâ està" i "Llana i cotó, panna i niló, seda i raió, punt rus i belbetó, morselina i moletó".
Finalment, la influència constant del drap, la llana i els telers es manifesta també en les endevinalles ("endivinalles") populars alcoianes. Algunes tan emblemàtiques com aquestes dues, que comparteixen resposta: "Endivina, endivillana, no és cotó ni és pana. / Endivina, endivillana, no és llanda ni porcelana" (La llana). La seda també s'oculta en un senzill rodolí: "És un teixit molt fi, molt fi. ¡Endivina-me-lo, fadrí!" Però per endevinar-ne algunes cal ser definitivament expert en l'ofici: "Endivina, endivinalla, ¿Quin és l'animal que mos carda i no calla?" (La moscarda); o "Un canó que no dispara, va amunt i avall i no para. ¿Què és?" (El canó de la llançadora); o "Endivina, endivinalleta, ¿D'on penja la bacoreta?" (Del teler a mà); o encara: "Té calaixos i té pintes. Té rabassa i en ell tixes. No és difícil. ¿Saps lo què és?" (El teler mecànic). La industriosa Alcoi sempre ha tingut un cert esperit juganer. Quasi olímpic. No debades el presideix Samaranch.

dijous, 21 d’octubre del 1999

Equilibrisme

Les relacions entre xifres i lletres són molt explotades en el món de la lingüística recreativa. L'anomenada "Guematria" cabalística parteix del valor de cada lletra de l'alefat hebreu per establir relacions entre sinònims aritmètics (com ara Jesucrist i Veritat o coses per l'estil), però el procediment es pot traslladar a qualsevol llengua. N'hi ha prou amb associar el número 1 a la A, el 2 a la B, el 3 a la C i així successivament fins arribar a la igualtat Z=26. A partir d'aquestes relacions tots els mots adquireixen un valor numèric. Què fer-ne ja és una qüestió d'interessos.
Allà on la Càbala busca associacions entre conceptes que permetin conclusions transcendents, la lingüística recreativa busca arguments de joc. I un dels més eficaços és el que a finals dels seixanta es va empescar el ludolingüista nord-americà Dmitri Borgmann. Al seu impagable "Beyond Language" (1967) Borgmann proposava la recerca de "mots equilibrats". De fet, ell en deia ABC words (Alphabetically Balanced Combination words), però ja em permetran que prescindeixi de l'acrònim. Per saber si un mot és "equilibrat" cal que en calculem primer el valor i que després el dividim pel nombre de lletres. Així, òbviament, obtindrem el valor mitjà de cada lletra. Un mot només serà "equilibrat" si aquest valor mitjà equival al centre de l'alfabet. Com que l'alfabet té 26 lletres el seu centre és exactament 13,5.
La proposta, que vista així en abstracte sembla una collonada de consideració, comença a adquirir un cert interès quan analitzem els exemples amb què Borgmann la il·lustra. Així, resulta que LOVE (l'amor) és una paraula perfectament equilibrada, atès que L=12, O=15, V=22 i E=5. Total, 54 entre 4 igual a 13,5. Situació que no es reprodueix entre els fogosos llatins, atès que el nostre AMOR (1+13+15+18) queda a 7 anys llum de l'equilibrador 54. És clar que aquest marge d'error podria tenir alguna cosa a veure amb el valor lletrat del número 7 (G). Si descobrim el punt G de la parella potser l'amor se'ns equilibrarà.
Sigui com sigui, el concepte dels mots equilibrats és que la meitat de les seves lletres pertanyen a la primera meitat de l'alfabet i l'altra meitat a la segona. Els òptims seran els que presentin parelles de lletres exactament oposades que sumen 27. Per exemple, el cognom d'Émile ZOLA. L'autor de "Germinal" llueix l'última lletra (Z=26) i la primera (A=1), que sumen 27, exactament el mateix que la segona parella de ball L (12) i O (15). En una mateixa família pot haver-hi components equilibrats i d'altres desequilibrats en excés o en defecte (el més normal, atès que A, E, I formen part de la primera meitat alfabètica). Per exemple, la família Borbó (10,4) està clarament per sota de l'equilibri. La que més s'hi acosta és la infanta Cristina, amb 11,5. Sofia (10) comparteix números rodons amb el seu recent nét Joan (10), l'hereu Felip està una mica per sota (8,4) i la infanta Helena no passa del 7,5. Envieu mots equilibrats a la secció enigmística de l'AVUI i ja us en diré el què.

dijous, 14 d’octubre del 1999

Cronoviles

Avui és catorze d'octubre. Un dia tan bo com qualsevol altre per viatjar a València, Portugal o Mèxic. I concretament a Catarroja, Vila Nova de Gaia o Monterrey. La tria no és un mer caprici. Aquestes tres localitats tenen un carrer dedicat, per motius segurament diversos, al dia 14 d'octubre. Ho sé perquè fa un parell d'anys vaig sol·licitar la col·laboració dels lectors per intentar completar un calendari d'espais amb vies públiques d'arreu del món i en poc temps la llista va arribar als 250 dies de l'any amb via que els commemori. Cronovies, en vaig dir. Per cert que una de les cent dates que encara no tenen qui els estimi és aquest proper 17 d'octubre electoral. Però el 14 sí. El 14 no en té una sinó tres, de cronovies. Segons l'internauta Jordi Roqué i Figuls, una avinguda "14 de octubre" senyoreja a Monterrey (Nuevo León, Mèxic) entre les avingudes Aztlán i Rodríguez Gómez. La lectora Núria Bosch i Viñas (Sitges) completa la informació amb els carrers "14 d'octubre" de Catarroja —"és un carrer curtet, de vivendes", escriu— i el de Vila Nova de Gaia (Costa Verde, Portugal).
Més enllà de l'afany col·leccionista, les cronovies són interessants perquè permeten apreciar la complexitat de la naturalesa humana, capaç d'elevar una mateixa data a la categoria de símbols diferents. Oposats, a voltes. Però no és una informació fàcil d'aconseguir ni, sobretot, de contrastar. Els nomenclàtors de carrers canvien sovint per qüestions polítiques. I les primeres plaques que cauen són les de caire simbòlic: les dedicades a prohoms i a dates commemoratives. O sigui que potser un bon complement al "carrendari" (calendari de carrers) seria un "vilandari" (calendari de viles) que relacioni les viles dedicades a un sant amb la seva data de celebració onomàstica. De les cronovies a les cronoviles, vaja. Per exemple, per omplir la casella d'avui 14 d'octubre hauríem de localitzar la (inexistent) cronovila de "Sant Gaudenci" (bisbe i màrtir).
La cosa no és tan difícil com sembla perquè els Santorals tenen sants per donar i per vendre. Només la cronovila californiana de San Francisco ja omple les caselles de quinze dies de l'any: 2, 23, 24 i 31 de gener, 5 de febrer, 2 d'abril, 11 i 14 de maig, 4 de juny, 14 de juliol, 10 de setembre, 3, 4 i 17 d'octubre i 3 de desembre. Tot gràcies a la varietat franciscana que consta al "Santoral Català" (Hormiga de Oro, 1984): Capillas, Gil de Frederich, de Sales, Xavier Mª Bianchi, Blanc, Fahelente, Menense, de sant Miquel, Coll, de Paula, de Jeroni, de Fabudano, Caracciolo, Solano, de Morales, de Borja, d'Assís, de Camporroso i Xavier. Fins i tot la casella del 17O queda coberta per Frisco, encara que els sants importants del dia siguin sant Ignasi d'Antioquia i santa Ariadna. I excepcionalment enguany sant Jordi i sant Pasqual.
El "vilandari" té més possibilitats d'arribar als 365 dies de l'any que no pas el "carrendari". Envieu les vostres cronoviles a la secció enigmística de l'AVUI i ja us en diré el què.

dijous, 7 d’octubre del 1999

Bartleby a l'atur

Demà farà tres mesos de la publicació d'un d'aquells articles que acaben amb una proposta. En ple estiu (snif) se'm va acudir una variant enigmística del "mail art" que tant va martiritzar els soferts funcionaris de Correus dels vuitanta. Ara es tractaria del "mail tard": enviar postals des de qualsevol punt del planeta a familiars i amics amb l'adreça encriptada. El botó de mostra partia d'un presumpte Cisco Milà que vivia a l'inexistent (suposo) carrer del Setge, 7 de Tona (Osona). La postal encriptada diria 6Q 1000A, c. del 7G. 1000 kg (Osona) i el repte era veure si li arribava (i quan), amb la promesa de reproduir-la aquí mateix si me la fèieu a mans. Havien de ser postals perquè mai no porten remitent i, per tant, l'única manera de recuperar-les és que finalment arribin a la seva destinació. Altrament acaben a l'oficina de cartes mortes on treballava aquell deliciós fill literari de Melville que era Bartleby l'escrivent.
Doncs bé, no sé pas si molts lectors de l'AVUI han seguit l'agosarada proposta enigmística. Potser em precipito, enviant el pobre Bartleby a l'atur. Però el cert és que han arribat dues aportacions a la incipient tradició del "mail tard". Una d'historiogràfica, com si diguéssim, i una altra de pràctica: una postal enviada des de Berlin el passat 3 d'agost que ha arribat a la redacció amb les úniques indicacions que consten al dors (reproduït a la il·lustració). L'anvers de la postal en qüestió mostra dos monuments berlinesos i un rètol de salutació en esperanto: "Berlino salutas Vin". Al dors, com es pot apreciar, només hi ha els crèdits de la postal, el segell i el preceptiu matasegell, una reproducció de la capçalera del diari AVUI, un criptograma, una indicació que ara mateix compleixo ("Si t'arriba, ja pots dedicar una columna als de Correus!") i el codi postal del diari (la clau de l'èxit). Pel que fa al criptograma, intueixo que en sóc el destinatari en veure una "mà" al costat d'un "riu" i una "erra" al "S(ud)" o més o menys damunt "S(ant) S(ebastià)". Per bé que el discret E-08009 sota el criptograma és una dada molt objectiva, no puc deixar d'imaginar-me la cara del primer funcionari berlinès en treure la postal de la saca. Tres hurres per Correus!
Pel que fa a l'aportació historiogràfica, és Francesc Castanyer qui envia tres casos que ratifiquen que Sherlock Holmes treballa a Correus. 1) Als anys 50 li va arribar una carta que deia "Francisco Castanyer. Ingeniero. Pobla de Segur". El més curiós és que li va arribar a Viella! 2) Un parent seu escrivia a sa mare i al sobre, sense remitent, posava: "San Lorenzo de Morunys. Titus: dóna aquesta carta a la mare". I arribaven. 3) A l'oficina de correus de Figueres havia arribat una carta que només deia "A mi hijo que hace la mili en Figueras". Els funcionaris estaven preplexos fins que se'ls va presentar un soldat dient: "¿Hay carta de mi padre?". Naturalment van donar-li la carta convençuts que n'era el destinatari.
S'identificarà l'anònim/a remitent del "mail tard" berlinès?

dijous, 30 de setembre del 1999

Duchamp procaç

Anagrama acaba de publicar la magnífica biografia que ha escrit Calvin Tomkins sobre Marcel Duchamp, l'escaquista que va assassinar l'art. Duchamp —autor del "Gran Vidre" i instigador dels "ready made"— resulta ser una personalitat tan enigmàtica i poderosa com la seva obra. Dimissionari de la pintura, és desitjat i reclamat per tothom: les dones i els surrealistes, els americans i els fills de Dadà, els marxants inquiets, les multimilionàries desemparades... Fins i tot els oulipistes el fan membre del seu Obrador. Però Duchamp és un personatge quasi evanescent, capaç de desaparèixer dels mapes acolorits i refugiar-se en un escaquer, tal vegada al cafè Meliton de Cadaquès... Un artista absent que omple de sentit l'absència. Un punt i apart. O final. "No hi ha solució perquè no hi ha problema", va dir. No hi ha problema. Duchamp i els problemes són contraposats.
Les avantguardes històriques fan un ús constant dels jocs de paraules des d'una òptica experimental i amb una voluntat subversiva. Duchamp també és capdavanter en aquest camp. Moltes de les seves obres duen títols equívocs, bàsicament basats en l'homofonia, de manera que un "aéroplane" esdevé un "eros-plaine" (només amor) i un "faucon" (falcó) és representat per un "faux con" (un fals cony). Els contrapets, anagrames i calembours de Duchamp són sempre enginyosos i deliciosament obscens. "És evident que Rabelais i Jarry són els meus déus", contesta en una entrevista. El cert és que la verbositat carnavalesca de Rabelais i la capacitat de xoc del pare del pare Ubú són ben presents en tots els textos de Duchamp. Sobretot en els signats a partir de 1920 pel seu alter ego femení Rrose Sélavy, de qui a la pàgina 258 Tomkins reprodueix la instantània amb què Man Ray va immortalitzar-la. La doble erra inicial que Duchamp va acabar atorgant a Rrose ens fa llegir-hi "rose" (rosa), "eros" (amor) i "arrose" (rega, mulla). Combinant nom i cognom ("c'est la vie") es forma una frase que més aviat sembla una declaració de principis: "L'amor —la rosa, el reg— és la vida". El duet Duchamp-Sélavy signen una acció del casino de Montecarlo amb una inscripció circular plena d'homofonies que es perdrien en qualsevol traducció: "RROSE SELAVY ET MOI ESQUIVONS LES ECCHYMOSES DES ESQUIMAUX AUX MOTS EXQUIS".
Just un any abans del naixement de la verbívora procaç Rrose Sélavy la seva lluentor ja devia il·luminar els ulls penetrants de Duchamp mentre se solaçava pintant un bigoti memorable i una oblidada perilla al rostre ambigu de "La Gioconda". En plena efervescència del Dadà (1919), mentre Freud es dedica a psicoanalitzar a Leonardo, Duchamp capil·laritza l'emblemàtica Mona Lisa i subtitula el seu ready-made amb un presumpte acrònim —L.H.O.O.Q.— que Lawrence Steefel s'afanya a associar amb la forma verbal "look" ("mira!", en anglès). Però només cal lletrejar-lo de pressa en francès per descobrir-hi una altra declaració eròtica: "Elle a chaud le cul" (ella té el cul calent).

dijous, 23 de setembre del 1999

Guggenheim

Una de les aplicacions dels jocs de paraules és la competitiva. A banda dels clàssics jocs de taula basats en el llenguatge, com l'Scrabble o el Boggle, hi ha centenars de varietats que permeten competir amb l'únic ajut d'un bolígraf i un paper. Un d'aquests és l'anomenat Guggenheim, que combina l'acrònim amb les preguntes de cultura general. Primer es tria una paraula de, posem, sis lletres: enigma. També podria ser més llarga, però sis és una bona mida. Llavors n'escrivim les lletres, separades, al capdamunt d'un full de paper. E N I G M A. Més separades, de fet, perquè permetin escriure una paraula sota de cada lletra. A l'esquerra de tot del full reservem un espai per a una columna que contindrà categories diferents. Categories com ara països del món, ocells, peixos, marques de tabac, futbolistes, vegetals, actrius... triades pels mateixos jugadors.
El primer competidor proposa una categoria al segon i aquest ha d'escriure al full sis exemples que parteixin de les inicials del mot clau. Així, els sis països del món que lliguen sota "enigma" podrien ser Eslovàquia, Nicaràgua, Irlanda, Grècia, Madagascar i Àustria. Cada resposta encertada és un punt, cada error provat en resta dos i deixar un espai en blanc en resta un. Passat el temps predeterminat, el primer jugador també escriu sis exemples —no coincidents— de la categoria que ell ha proposat i després el segon en tria una de nova. Ocells... doncs l'estruç, el nyandú, l'ibis, la gralla, la merla i l'àguila. I així es va fent. La cosa no és tan fàcil com sembla. Proveu de buscar aus alternatives al nyandú, per exemple. O dotze peixos.
El ludolingüista anglès Peter Newby ofereix dues explicacions diferents per justificar l'il·lustre nom d'aquest joc. La primera és òbvia: perquè la família Guggenheim se l'hauria inventat. Però la segona és molt millor. Newby l'extreu d'un llibre de Frank Scully de títol pornogràfic "Fun in Bed" (1934). Scully sosté que el joc inicialment era conegut amb el nom de "Categories" però que un làpsus lingüístic —una piquiponada— va provocar la irrupció dels Guggenheim. Segons aquest autor de cognom X —d'Expedient X— el malentès es va produir en una sessió de Categories entre els escriptors anglesos Jerome Kern, Howard Dietz i P.G. Wodehouse —el pare de l'hilarant majordom Jeeves—. Es veu que algú havia triat la categoria "impressors" i Kern va escriure Gutenberg. Aparentment l'afamant Wodehouse mai no havia sentit a parlar de Gutenberg i no s'acabava de creure que fos el primer impressor. Com que eren en un tren i no hi havia cap enciclopèdia a mà per apaivagar l'escepticisme de Wodehouse, Kern i Dietz van acabar sol·licitant la confirmació de la dada a d'altres passatgers, amb l'enrenou subsegüent.
Mesos després, quan Dietz va suggerir de fer una altra partideta de "Categories", Wodehouse li hauria respost: "D'acord, d'acord, però no vull cap dels teus Guggenheims". Se suposa que la millor paraula clau per jugar-hi ara és Bilbao.

dijous, 16 de setembre del 1999

Casassas olipotista

La constricció S+7 és un homosintaxisme que consisteix a substituir tots els substantius (S) d'un text pel setè nom (7) que els segueix alfabèticament en un diccionari qualsevol. Si S no es troba al diccionari triat no passa res. Només cal començar a comptar des del substantiu que li aniria al darrera i llestos. El primer S+7 prové de l'oulipista francès Jean Lescure i Raymond Queneau va patentar el procediment en un dels seus "Exercicis d'estil" —el que du per títol "Translation"—. Segons l'italià Giampaolo Dossena, Umberto Eco ja en va parlar a la seva columna de l'"Espresso" l'any 1965 i posteriorment Italo Calvino va conrear-lo. En català fins ara coneixia una "Antologia septentrional del mot al 7" editada a Girona en el número 39 de la publicació monogràfica "Senhal" (hivern de 1997), on el novel·lista rossellonès Joan Lluís Lluís transposava alguns reeixits exemples en vers i en prosa.
Però ara m'han arribat a mans dos nous exemples en català de mots al 7 que ja tenen una dècada. Els va escriure el poeta Enric Casassas i daten de 1989. En el número 3 (i últim) de la primera etapa de la revista de la Fundació Caixa de Catalunya que diriga Daniel Giralt-Miracle i coordinava Julià Guillamon, Casassas va donar a conèixer dos sonets d'Agustí Esclasans i J.V. Foix reescrits segons aquesta tècnica. El número 3 d'aquell "Nexus" duia per títol "Contaminacions i Apropiacions" i els textos d'Esclasans, Foix i Casassas anaven acompanyats de la peça "Shelle" de Jordi Colomer. Deu anys més tard Casassas —ara signant Casasses— els publica en un recull de sonets acabat d'editar per Container (cop i rai casasses f i gueres, 1999) en un opuscle intitulat "sub dos". En un apèndix, Casassas reprodueix els dos sonets originals dels quals va partir i descriu de manera irònica el procediment emprat tot encunyant el terme "olipotista": "És curiós que, aplicant una de les ridícules tècniques olipotianes* (d'olipot —obrador de literatura potencial—) a un sonet de Foix i a un sonet d'Esclasans, el sonet de Foix es transformi en un sonet d'un Foix una mica estrany i en canvi el d'Esclasans es converteixi en un sonet totalment aliè, quasi obscè i no tan be ni tan xai com l'original".
Casassas s'empesca una fórmula matemàtica per explicar el seu procediment i afegeix com a novetat el factor restrictiu r (l'isosil·labisme i el rimar quan toca). D'aquesta manera els "Cent sonets intel·lectuals" d'Agustí Esclasans esdevenen "Certs sopars interpretatius", d'Aiguader Esclavons, i el "Sol i de dol" foixià o focià correspon al "Sord i de doll" de Z. C. Folk:

"Si pogués acostar Rapè i Franquia,
I en clos matís, no lluny de la mel rara,
La meva mi, que de gol és ignara,
Em fes presó l'Etil. I amb farneria

—Que el corb enclou i el meu neó filia—
De muls, de socs i tolls, adesiara
Fes permissiu l'azot, i l'ona cara
Que m'estremeix pels muts, fos ser i ria

Del meu escar per tancadors i noses;
—Oh doris pentacords!, dolors en coca!—
Torressin verd l'Absurd, i en calbes roses.

Les imberbes del sot que l'un revoca,
Volants; i el Terç no fos; i la faiança
En Impagats Absorts, fos lona i llança."

dijous, 9 de setembre del 1999

Epònims equívocs

Malgrat la restrictiva interpretació que els diccionaris catalans atorguen al mot "epònim" l'ús que en fan d'altres llengües europees permet eixamplar-ne el camp semàntic per aplicar-lo tant als adjectius "dantesc", "kafkià", "salomònic" o "maquiavèlic" com als noms "masoquisme". "maoisme", "sadisme" o "lerrouxisme". O a qualsevol nom propi —de personatge històric o fictici— que salta el clos tancat de la seva especificitat i apareix, humil, entre els noms comuns de la llengua, més o menys maquillat per les flexions lingüístiques. Pescar epònims en el riu dels mots és una modalitat d'estudi etimològic. Però si l'origen d'una paraula qualsevol, més enllà de l'antiguitat grecollatina, sol topar amb entelèquies lingüístiques com ara l'indoeuropeu, en el cas dels epònims la primera branca del seu arbre genealògic sempre conté una cara amb nom i cognoms.
La descoberta, per exemple, del granger de Virgínia Charles Lynch (1736-1796) camuflat rere el verb "linxar" pot provocar un cert plaer. Sobretot si furguem en la seva biografia i descobrim que la mala fama li ve de promoure una llei anomenada "Lynch's Law" que permetia els judicis sumaris, ara ja dits linxaments. Tot i que camps en teoria tan constructius com la ciència, la literatura i la política han estat i són font inesgotable de nous epònims, n'hi ha molts de relacionats amb la violència. Al costat de Charles Lynch podríem posar l'intendent britànic a Irlanda Charles Cunningham Boycott (1832-97), a qui els seus súbdits van fer el buit en protesta per la seva duresa molt abans que tots plegats aprenguéssim a fer boicots o a boicotejar. Ben segur que Lynch i Boycott es farien força amb el metge francès Joseph Ignace Guillotin (1738-1814), inventor de l'instrument letal que insinua el seu cognom. I amb Samuel Colt (1814-62), l'oficial rus Mikhail Kalashnikov (1919-?), l'alemany Peter Paul Mauser (1838-1914), el bàrman bolxevic Vyacheslav Mikhailovich Molotov (1890-1986) o l'industrial nord-americà Oliver Fischer Winchester (1810-80).
De tota manera el cel dels epònims universals té un purgatori ampli on conviuen molts noms propis que potser algun dia es faran comuns. ¿Qui serà el successor de Nuvolari i Fittipaldi en les frases fetes aplicades als conductors veloços? ¿Schumacher? ¿Marc Gené? ¿De la Rosa? ¿Arribarem a dir mai que el nebot eixelebrat que va com una moto "crivilleja"? Fa de mal pronosticar, perquè sovint els criteris de formació d'un epònim depenen de l'atzar. I, a més, poden ser font d'equívocs: un bon lector tindria molt clar què vol dir "passa'm el Milton". Un pares recents no sospitarien ni de lluny que el tal Milton fos el poeta John Milton (autor de "Paradís Perdut") i anirien a buscar les pastilles esterilitzadores de biberons del famós "mètode Milton". Un equívoc similar es produiria entre un informàtic i un aficionat a les motos si es posaven a parlar de les "Norton". Coneixeu cap altre equívoc eponímic? Envieu-lo a l'AVUI. En parlarem.

dijous, 15 de juliol del 1999

So long!

La longitud és una magnitud que provoca grans passions. I no parlo des d'un punt de vista fàl·lic sinó encefàlic. La publicació, el 13/5, de la paraula més llarga mai documentada en anglès i la posterior sol·licitud de textos fets amb mots polisil·làbics (17/6) ha tingut ressò entre els lectors de l'AVUI. D'una banda, dèiem que els manuals de ludolingüística anglòfons atorguen el liderat en longitud a un llatinòrum de William Shakespeare de 27 lletres i 13 síl·labes: "honorificabilitudinitatibus" (Love's Labour's Lost;; acte V, escena I, vers 44) i que en català es mantenia al capdavant un adverbi pecaminós: "anticonstitucionalment" (22/9). Doncs bé, això ja és història. En les passades eleccions municipals es va convocar a Barcelona un debat sobre "desinstitucionalització" (23/11) i en algunes de les cròniques polítiques sobre la guerra de Kosovo hem pogut llegir que els serbis exigien la "desinternacionalització" (23/11) del conflicte.
Dec aquestes informacions a l'escriptor Ramon Solsona, sempre amatent als batecs de la llengua, igual com la referència culta a un mot espanyol molt més llarg que el de Shakespeare. Es tracta d'un dispositiu que s'empesca Luis Goytisolo en la seva novel·la més apreciada —Recuento (Seix Barral. Barcelona, 1976. 1a reimpressió. )—. A la pàgina 118 de l'edició que esmenta Solsona destaca la megaparaula "taquimecaestenodactilomagnetelofonografista" (43 lletres i 19 síl·labes, si perpetrem un hiat entre els prefixos "meca" i "esteno"). El dubte sobre si "telofono" ha de ser "telefono" no ha estat aclarit en cap de les edicions que he pogut consultar, atès que a totes hi consta la "o". Potser és un làpsus o potser no. Evidentment Miguel Dalmau no hi diu res, al seu monumental "Los Goytisolo" (Anagrama, 1999). En canvi l'escriptor (i científic) Albert Figueras afirma tenir un alumne que acaba de fer un curset de "contraimmunoelectroforesi" i això ja apuja el llistó català a 25 lletres. Qui en dóna més?
Quant als textos "sesquipedalistes" d'un mínim de 50 síl·labes —terme provinent de la cita horaciana "sesquipedalia verba", que vol dir literalment "paraules d'un peu i mig de llargada"—, fins ara el major coeficient "sesqui" (síl·labes per mot) corresponia a la lectora Gertrudis Canals, amb una frase de 59 síl·labes i 15 paraules de regust revolucionari: "Impressionada per les malastrugances continuades que suportava l'estimadíssima camarada, l'hostatjà misericordiosíssimament al seu domicili consuetudinari" (sesqui 3.93). És també Albert Figueres qui, valent-se de la terminologia científica, ultrapassa amb escreix el rècord anterior, fins al punt d'arribar al coeficient 6.3: "Requereixo estenodactilografia —adjectivant antiimperialísticament, santfeliuenca— hipersensibilitzada a carboximetilcel·lulosa, circumstancialment col·leccionadora (63/10".
L'estiu és llarg i les paraules capricioses. Envieu frases sesquipedalistes a la secció d'enigmística de l'AVUI. En parlarem.

dijous, 8 de juliol del 1999

Mail tard

Un article sobre ludolingüística a la "Smithsonian Magazine" reprodueix un trencacaps clàssic del gènere postal. En teoria un desaprensiu envia un sobre en el qual només ha escrit tres mots, en tres ratlles:
HILL
JOHN
MASS
Òbviament la gràcia de la facècia és que la carta arriba al seu destinatari, un tal John Underhill que viu a la bella localitat d'Andover, Massachusetts. El codi xifrat, preposicional, és força habitual en els jeroglífics de les seccions de passatemps dels diaris. En aquest cas la clau és aplicar les ordres de les preposicions angleses "under" (sota) i "over" (sobre). Així, el criptograma que en teoria va desxifrar l'espavilat carter es llegiria "John sota —under— Hill i sobre —and over— Mass (abreviatura canònica de l'estat de Massachusetts)". Segurament l'exemple és espuri, però disposo de proves del tot fefaents per apaivagar els lectors que el trobin inversemblant.
Qui hagi tingut el plaer de visitar el Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués de Vilanova i la Geltrú potser recordarà un àlbum surrealista amb cartes arribades d'arreu del món de la manera més sorprenent. Com que l'emblema del Museu és la famosa carpa Juanita, l'únic peix del món que menja amb cullera i beu amb porró, molts visitants han enviat les seves cartes al seu nom. D'altres s'han limitat a dibuixar un peix al sobre, amb l'únic afegit del topònim vilanoví escrit en les grafies més insospitades. En recordo una que va arribar a la seva destinació només amb el traç de la línia de la costa llevantina (de Salses a Guardamar, com si diguéssim) i una banderola amb un peix en la qual es pot llegir "Geltura". Res més. En tot cas, la majoria de cartes rares arribades al museu conviden a lloar l'extraordinari zel professional dels empleats de Correus, tan sovint injustament denigrats.
Però no tot han de ser flors i violes. De cara al període vacacional d'aquest estiu que ja tenim a sobre volem proposar una variant enigmística del "mail art" que tant va martiritzar els soferts funcionaris de Correus. Es tracta del "mail tard": enviar postals des de qualsevol punt del planeta a familiars i amics amb l'adreça encriptada mitjançant mètodes similars al del senyor Underhill. Han de ser postals perquè no porten remitent i, per tant, les dues úniques maneres de recuperar-les són: a) que finalment arribin a la seva destinació o b) que arribin a l'oficina de cartes mortes on treballava Bartleby l'escrivent. Si el vostre amic o conegut es diu, posem per cas, Cisco Milà i viu a l'inexistent (suposo) carrer del Setge, 7 de Tona (Osona), envieu-li la postal a 6Q 1000A, c. del 7G. 1000 kg (Osona) i a veure si li arriba (i quan). Si després de l'estiu envieu a la secció Enigmística de l'AVUI algun sobre de "mail tard" que hagi fet via gràcies a un carter espavilat el reproduirem. No oblideu anotar quant de temps ha trigat a arribar. És una dada important.

dijous, 1 de juliol del 1999

¿Vi blanc o negre?

Fa uns mesos vam proposar la reformulació enigmística d'un prefix grec molt suggerent: "ditto-" (doble). Quan un parlant repeteix sense voler una síl·laba o una paraula els fonetistes diagnostiquen que ha comès una "dittologia". Però no es tracta només de frases com "al pa pa i al vi vi". El territori dittològic conté, entre d'altres, les variants que permeten la convivència de dues maneres distintes de realitzar el mateix mot segons el context. Com per exemple l'exquisida parella bon-bo, que ens permet desitjar un bon àpat i un àpat bo alhora, o l'ambigu "gran home gran". A més, els paleògrafs també apliquen el mateix prefix en les anomenades "dittografies: errors, freqüents en els manuscrits antics, consistents a repetir un mot o un grup de mots". La reformulació enigmística del terme implica l'ús de "ditto" per designar persones amb una certa tendència a repetir-se. Els tres exemples inicials de la proposta eren noms inventats en pro del mestissatge: la grecocatalana Melània Negre, una catalanohispana tan plausible com Bruna Moreno o una hipotètica francocatalana que es digués Natalie Nadal.
De tots els noms dittogràfics que els lectors de l'AVUI van enviar destacava el d'un escriptor del dinou que va escriure en espanyol i anglès: el poeta José María Blanco White (Sevilla 1775-Liverpool 1841). Però la reiterada blancor del brillant poeta i canonge sevillà que va emigrar a Liverpool fugint dels francesos no és tan immaculada com sembla, ja que en realitat "Blanco White" es deia Blanco Crespo. Per acabar-ho d'adobar un "crespó" és un "tros de tela negra que es fa servir com a símbol de dol". A l'article subsegüent dedicat a l'autor del sonet "Mysterious night" vaig gosar escriure que segurament José María Blanco White era "el personatge dittogràfic més reconegut" de la història.
Però m'equivocava. El lector Josep Abellan (Barcelona) ha viatjat fins al pòl oposat de la blancor poètica per desmentir-ho radicalment amb un cognom molt més famós: el del nord-americà d'origen austríac Arnold Schwarzenegger. La fosca combinació de "schwarz" (negre en alemany) i "neger" (negre en neerlandès) congria aital negror que el poeta es veu ràpidament desposseït del seu ceptre i l'única opció que li resta és lluir el dol del seu crespó.
Paral·lelament, el lector Josep Maria Roqué envia des d'Òrrius (Maresme) les dades d'un personatge amb qui va coincidir a la universitat alemanya de Tübingen. Escriu Roqué que un dels empleats de la institució es diu Winfried Kühlswein. La dittografia aquí és una mica més sofisticada, però molt plaent: Winfried ens acostaria històricament als predecessors d'en Guifré el Pelós i fonèticament a un "vi fred", mentre que "kühl wein" designaria un "vi fresc". No cal dir que per tancar el cercle dittogràfic hauríem de decidir quin vi volem: si un blanc Blanco White o un negre Schwarzenegger. Altrament potser el cambrer ens aigualiria la festa tot muntant-nos un Waterloo (water, l'eau).

dijous, 24 de juny del 1999

Al·lolàlia

L'al·lolàlia és una afàsia lleu consistent en la pronúncia d'uns mots per uns altres. Allò de deixar-se alguna cosa dins del cotxe i interpel·lar el conductor amb un convençut "passa'm les claus de la nevera!". O demanar el porró a taula tot esmentant les setrilleres. En un moment o altre de la vida tots som al·lolàlics. Només cal tenir el cap a tres quarts de quinze i la llengua una mica balba perquè ens assaltin aquesta mena de làpsus tan quotidians, capaços d'introduir elements sorprenents en les converses més insulses. L'al·lolàlia constitueix una mostra palpable, per bé que anecdòtica, dels curiosos filtres que s'interposen entre el pensament i la parla. El cert és que en la nostra civilització massa sovint no diem el que pensem o, dit d'una altra manera, no pensem el que diem. Per això, segons com, un d'aquests mots descol·locats pot arribar a ser un detonant que enderroqui la màscara polida rere la qual s'oculten les nostres altres màscares.
El proppassat 22 de juny una colla d'al·lolàlics militants vam tenir l'honor de presentar a la Llibreria del Raval l'últim llibre de Pau Riba —"Al·lolàlia" (Proa, 1999)— en el qual el polifacètic homemot ha reordenat els millors textos periodístics que va publicar al dominical de l'AVUI en la popular secció ludolingüística "Logia del Fil 1". "Al·lolàlia" és un llibre imprescindible per als lectors verbívors. Pau Riba no es limita a jugar amb significants i significats, sinó que transforma la dissecció verbal en una veritable màquina de pensar. Les constants de l'univers diguem-ne paulí —ja que l'epònim "ribià" roman segrestat pels marmessors de son avi— apareixen aquí reforçades per la manipulació lingüística. Els jocs etimològics del poeta són un pretext per trobar esquerdes lluminoses en l'opacitat del saber oficial. Les seves troballes refulgents són paral·leles a les que sempre han caracteritzat el quefer poètic —"Lletrarada" (Proa, 1997)— o narratiu —"Ena" (Quaderns Crema, 1987)— de l'autor de l'inoblidable "Dioptria".
Riba, infantil i transgressor alhora, practica la dissonància entesa com una de les belles arts des de totes les cordes fluixes que troba. Escriu com un funambulista, des de l'adàmica inestabilitat de qui cada matí és expulsat del paradís. En aquesta brillant "Al·lolàlia" resulta especialment saborosa la relectura ludolingüística dels tòpics catalanescos: el seny i la senyera, el porró, la pela, la sardana i el Barça, la llengua de drac, la botifarra o els botiflers. En un país com el nostre on tothom es mira molt sovint la llengua —ja sigui per llepar, per detectar-hi impureses o per escopir— la proposta al·lolàlica per força ha de trobar lectors. Una cultura tan abocada a l'obsessió lingüística que ha estat capaç de transformar en best-seller una obra erudita com el "Diccionari etimològic..." de Joan Coromines no pot negligir que un poeta dotat com Pau Riba es dediqui a amanyagar els mots per buscar-los les pessigolles. Gaudiu-ne sense reserves. No us en penedireu.

dijous, 17 de juny del 1999

Saber-la llarga

Ara fa un mes vam sol·licitar des d'aquesta columna frases fetes amb paraules com més llargues millor, amb la sana intenció d'acostar-nos a la retòrica electoral que amenaçava d'envair-nos durant la llavors imminent campanya. Per situar mínimament una proposta tan farragosa, ens vam acollir a la tradició anglosaxona del "sesquipedalisme", un terme extravagant que en anglès designa les paraules de moltes síl·labes ("sesquipedalian words"). El diccionari Oxford de la llengua anglesa atribueix aital terme a Horaci i el deriva de la frase llatina "sesquipedalia verba", que vol dir literalment "paraules d'un peu i mig de llargada". En català perviu el prefix "sesqui-" (un i mig) gràcies a la terminologia química (sesquiterpè) o aeronàutica (sesquiplà), però els nostres diccionaris també recullen un terme més genèric: l'adjectiu "sesquiàlter: que és en valor, respecte a un altre, com un i mig a un o com tres a dos". Les regles que vam proposar per transformar el mecanisme en un joc impliquen l'elaboració d'una frase de més de 50 síl·labes que permeti calcular una mena de coeficient "sesqui" dividint el nombre de síl·labes pel de paraules. És una proposta feixuga, apta per a les caloroses nits d'insomni.
Durant els mesos de maig i de juny uns quants lectors de l'AVUI s'han escarrassat a escriure frases dignes dels mals polítics que confonen l'oratòria (l'art de transmetre missatges verbals) amb la moratòria (el dret a l'ajornament). La majoria superen el llindar trisíl·lab i desprenen aquell flaire dadà dels textos engendrats a partir d'una constricció. Gertrudis Canals (Barcelona) n'ha esdevingut la reina. En una primera frase sesquipedalista congrega 56 síl·labes en només 16 mots i aconsegueix un meritori sesqui 3.5 (mitjana de longitud sil·làbica que exhibeixen les 16 paraules usades): "Un busca-raons caragirat i pocavergonya intentava enterbolir la camaraderia que imperava en aquella concentració d'entusiastes coreligionaris". Adrià Garcia (Badalona) va una mica més enllà i supera d'una dècima el sesqui del busca-raons amb una frase menys narrativa que sembla extreta d'un programa electoral: "Eximis multimilionaris s'extralimitaren construint infraestructures presumptament preolímpiques que posteriorment només usaren, extraoficialment, els ciutadans benestants" (54/15: sesqui 3.6).
Però Gertrudis Canals remata la feina apropant la mitjana a l'univers tetrasíl·lab, en una frase sesqui de 59 síl·labes i 15 paraules de regust revolucionari: "Impressionada per les malastrugances continuades que suportava l'estimadíssima camarada, l'hostatjà misericordiosíssimament al seu domicili consuetudinari" (sesqui 3.93). Si algú té la temptació de cremar aquest full de diari tot invocant la inutilitat de l'enigmística que provi d'enviar un telegrama o posar un anunci per paraules. No ens bombardegen cada dia amb ridícules ofertes d'estalvi comprant això o allò amb aquesta o aquella targeta? Doncs l'enigmística també sap oferir prestacions absurdes.

dijous, 10 de juny del 1999

L'enginyer enginyós

L'amable mediació de Valentí Puig em va posar en contacte amb un autor perifèric —des de tots els punts de vista— que ha publicat a Alacant un dels rars exemples contemporanis de relat monovocàlic. L'enginyós homemot en qüestió es diu Vicente Hernández Gil i és enginyer. Concretament enginyer tècnic d'obres públiques a la Universitat d'Alacant. La seva tasca professional, doncs, l'ha dut a construir ponts, carreteres, polígons industrials i d'altres fineses per l'estil. Però a banda, enamorat tant dels mots com dels maons —per dir-ho amb paraules de Foix—, un bon dia va seure a escriure i va topar amb una d'aquelles primeres frases que engeguen un text i, de pas, permeten engegar la resta del món a rodar: "La Gran Maga, la mandamás..." A partir d'aquí va decidir permetre's només la primera vocal per completar un text de caire esotèric. Això Hernández Gil ho explica en un pòrtic un pèl retòric que justifica l'extravagant relat posterior, il·lustrat coherentment amb aiguaforts i gravats de Goya.
El text monovocàlic en A de l'enginyer enginyós es diu "Abraxas" i el va editar el desembre de 1997 el Colegio de Ingenieros Técnicos de Obras Públicas (París, 4. 03003 Alacant) amb la coordinació de l'editorial Aguaclara. "ABRAXAS" —o Abrasax— és un mot màgic que va crear Basílides amb 7 lletres i un valor numèric equivalent als dies de l'any —alfa (1), beta (2), ro (100), alfa (1), ksi (60), alfa (1) , sigma (200) = 365—. Val a dir que, a diferència d'altres textos monovocàlics, aquí l'autor es permet la llicència copulativa de fer servir is gregues. De manera que escriu, per exemple "Para matar la mandanga, asacaban palabras raras, anagramas y charadas" (p. 19). El llibret té una seixantena de pàgines —26 de text monovocàlic alternades amb les 26 il·lustracions goyesques i els paratextos— i desprén un aroma inquietant. El relat, molt llastat per la constricció lipogramàtica, va prenent un aire esotèric que l'acosta al paisatge arcà de "Macbeth" i al final esclata en un castell de focs escatològics més propi de Rabelais, tal vegada forçat pel monovocalisme dels dos mots finals: "cagaban caca". No debades l'únic text en què Perec parla obertament de "sexe" és a "Les revenentes", el seu relat monovocàlic en E.
La constricció permet degustar mots entendridors com "a rajatabla", "astracanada", "charlatanas", "tarambanas" o l'impagable "cantamañanas", alhora que permet una gran varietat de danses —cancán, lambada, sardana, chachachá, tarara, raspa, samba, pachanga...—. Però els arcaïsmes són tan freqüents que Hernández Gil es veu obligat a adjuntar un glossari per donar sentit als mots més obscurs del seu riquíssim castellà. És clar que a nosaltres potser no ens caldria cap explicació per entendre "arracadas", "faramalla" o la forma verbal "agafaban", que potser a hores d'ara per Elda resulten d'un esoterisme similar al del títol d'aquest admirable "tour de force" d'un enginyer enginyós amb vel·leïtats verbívores.

dijous, 3 de juny del 1999

Saber fer la O

"Olguien Ostrov" (L'illa d'Olga) és una novel·la russa de 82 pàgines i 16000 paraules, 4000 de les quals diferents. La cosa no passaria d'aquí si no fos perquè totes comencen per la lletra més rodona de l'alfabet. L'autor és un subcoronel retirat de l'antiga KGB anomenat Nikolai Koultiapov que ha decidit alegrar-se les vellúries escrivint novel·les policiaques. Fins ara ja n'havia publicat un parell, però ha estat aquesta rodona Olga insular la que el pot llançar a la fama internacional. D'entrada els responsables de l'obsolet Llibre Guinness de Rècords s'han interessat per la proesa d'aquest domador d'os. A més, l'home ja ha amenaçat els seus soferts lectors amb una nova novel·la que es diu "Aventures del soldat d'infanteria Petrov" en la qual totes les paraules comencen per P. Les notícies d'agència que han escampat la història d'aquest homemot rus afegeixen que Koultiapov ha refusat l'encàrrec d'un mecenes que li pagava una novel·la en la qual totes les paraules comencessin per R, que és la inicial de l'espònsor. Es veu que l'extravagant exsubcoronel només accepta els encàrrecs que s'autoimposa!
La fal·lera del rus rebia el nom de "tautograma" en els antics manuals de retòrica. Un tautograma, encara avui, és un poema fet de mots que comencen tots amb la mateixa lletra. Un exemple clàssic és aquest sonet del verbívor Quevedo: "Antes alegre andaba; agora apenas/ alcanzo alivio, ardiendo aprisionado;/ armas a Antardra aumento acobardado;/ aire abrazo, agua aprieto, aplico arenas./ Al áspid adormido, a las amenas/ ascuas acerco atrevimiento alado;/ alabanzas acuerdo al aclamado/ aspecto, aquien admira antigua Atenas./ Agora, amenazándome atrevido,/ Amor aprieta aprisa arcos, aljaba;/ aguardo al arrogante agradecido./ Apunta airado; al fin, amando, acaba/ aqueste amante al árbol alto asido,/ adonde alegre, ardiendo, antes amaba". El pas endavant del rus és doble: d'una banda traslladar aquest artifici a la novel·la, amb les dificultats tècniques que això comporta, però sobretot triar una lletra inicial com la O, molt més dura que la A.
Perquè un tautograma sigui mínimament eficaç cal que la inicial triada sigui la d'un bon nombre d'articles, preposicions i altres partícules connectives. Altrament resulta molt difícil elaborar un text narratiu intel·ligible. En l'extrem oposat, hi hauria un possible negatiu del tautograma que consistiria en la prohibició d'escriure paraules amb una inicial determinada. Aquesta mena de lipograma descafeïnat, d'elaboració molt més senzilla, compta amb un precedent apassionant: la història d'un traductor i dramaturg austríac anomenat Franz Grillparzer (1791-1872) que va aconseguir aprendre espanyol a partir d'un vell diccionari desballestat del qual s'havien desprès totes les pàgines corresponents a la lletra A. Escriure sense mots començats amb A li hauria semblat un joc de nens, però en canvi, el sonet tautogramàtic de Quevedo li resultaria més obscur que un criptograma xinès.

dimarts, 25 de maig del 1999

El professor i el boig

L'espai biogràfic és cabdal en les lletres anglosaxones. A les mítiques biografies de Richard Ellmann (James Joyce o Oscar Wilde) últimament hi podem afegir les signades per Derek Hudson (Lewis Carroll) o David Bellos (premiat amb el Goncourt de biografia per la traducció francesa del seu monumental fresc de Perec). Són autors que han aconseguit compaginar la pausada vida universitària amb una frenètica activitat investigadora més pròpia d'un detectiu. Autors que podrien protagonitzar la magnífica novel·la de Julian Barnes "El lloro de Flaubert". És en aquest context on cal situar el relat biogràfic de Simon Winchester "El professor i el boig" (Edicions 62), bastit a partir de les vivències comunes de tres grans personatges: el doctor nordamericà William Chester Minor (alienat mental obsedit pel sexe que va viure tancat en un sanatori victorià), el professor James Murray (un xicot de casa humil que va capitanejar una obra cabdal de la lexicografia universal) i, justament, el monumental "Oxford English Dictionary" que se'n derivà (70 anys de feina per aplegar 414.825 mots prolixament documentats que constitueixen, encara avui, el retrat principal de la llengua anglesa "fixada").
Les relacions entre els dos homes passen pel diccionari. Després d'anys d'incerteses, l'incansable James Murray es fa càrrec de la direcció del OED i distribueix una crida sol·licitant lectors amatents que s'ofereixin a buidar tota la producció literària en anglès a la recerca dels mots i dels seus diversos sentits. Minor inverteix la rotunda immensitat del seu temps lliure a respondre la crida i n'acaba esdevenint el principal proveïdor amb una discreció que encurioseix Murray. Winchester parteix del relat espuri de la seva primera trobada a Broadmoor (on Minor restava confinat) per anar estirant els fils dels tres grans protagonistes del seu llibre (Minor, Murray i l'OED). Quan Murray arriba a Broadmoor es pensa que va a reunir-se amb el director del sanatori, però en realitat el seu home és un dels pacients més antics del centre: un paranoic que va matar un home i que mai més no sortirà del pou amarg de les seves obsessions sexuals.
La navegació constant pel mar dels mots obrarà un efecte balsàmic en l'alienat. Durant dues dècades llargues les seves meticuloses fitxes arribaran puntualment al quarter general de Murray, i això el convertirà en un col·laborador imprescindible. La prosa àgil de Winchester ens transmet l'emoció de l'investigador que aconsegueix reconstruir un fet excepcional. El relat està ple d'exemples que faran vibrar els lectors amb sensibilitat lingüística però que no embafaran mai els menys paraulers. Tant de bo la lectura d'aquest gran llibre esperoni algun escriptor desvagat a escriure un relat biogràfic de Joan Coromines que ens submergeixi en la titànica elaboració del seu "Diccionari etimològic complementari de la llengua catalana". Està clar que ell és el nostre professor. Però ¿qui seria, el boig?

dijous, 20 de maig del 1999

La botiga de Marchamalo

Jesús Marchamalo (Madrid, 1960) és un periodista de ràdio i televisió guardonat amb premis tan eufònics com el Montecarlo o l'Ícaro. Fins ara tots els seus llibres eren de divulgació, però alguns dels títols ja insinuaven la voluntat d'explorar territoris bibliogràficament verges: "Manual ilustrado de copia y chuletaje" o "Bocadillos de delfín. Anuncios y vida cotidiana en la postguerra española". Ara l'editorial Siruela acaba de publicar la seva primera novel·la a la prestigiosa col·lecció "Las tres edades". Es tracta de "La tienda de palabras", una entretinguda història de suspens que transcorre pels ignots camins de l'enigmística.
El veritable protagonista de "La tienda de palabras" és la llengua. La llengua castellana, és clar. Però el parament novel·lesc de Marchamalo es fonamenta en un comerç de paraules regentat pel nét del seu fundador i dos joves inquiets que creuen detectar-hi una mena de conspiració a gran escala per retirar de circulació les paraules que l'ús quotidià va deixant obsoletes. A partir d'aquest plantejament, l'autor troba la manera d'anar introduint petites dosis d'informació sobre les possibilitats lúdiques de la llengua. I ho fa amb destresa notable i un admirable sentit del ritme narratiu. Llegir "La tienda de palabras" és, doncs, una bona via introductòria a les procel·loses aigües de l'enigmística, entre altres coses perquè evita qualsevol mecanisme farragós, simplifica la sempre descoratjadora nomenclatura enigmística i passa de puntetes pels jocs més complexos.
Tot plegat, és una novel·la blanca que fa olor de cafè amb llet rere una vidriera entelada en un dia plujós. Entrar a la botiga de paraules que proposa Marchamalo és una manera confortable de topar per primer cop amb uns quants anagrames i palíndroms senzills o amb una paronomàsia d'Unamuno. Hi admirarem un sonet tautogramàtic de Quevedo, somriurem amb els hipèrbatons de Cortázar o, en el més agosarat dels casos, ens sorprendrem amb els jocs dadaistes de Reinaldo Arenas. La presència d'altres tradicions literàries es limita als inevitables top ten d'oulipistes francesos com Queneau o Perec, alguna referència a l'univers anglòfon bastit per Lewis Carroll i als títols palindròmics dels brasilers Caetano Veloso i Chico Buarque. El més important, però, és que "La tienda de palabras" inaugura un nou espai metalingüístic de ficció per al gran públic que fins ara semblava reservat, en espanyol, a la literatura experimental.
Marchamalo demostra una notable sensibilitat lingüística i un incipient coneixement de l'amplíssima tradició verbívora de la literatura castellana. I ho fa amb dignitat. Si la novel·la aconsegueix reunir un bon nombre de lectors els amants de l'enigmística estarem d'enhorabona. Segurament el següent pas editorial podria ser la reedició del vademècum més important de jocs de paraules en espanyol, els "Esfuerzos del ingenio literario" de D. León María Carbonero y Sol y Merás (Madrid, 1890; establecimiento tipográfico "sucesores de Rivadeneyra").

dijous, 13 de maig del 1999

Sesquipedalisme

Un poeta de la meva generació, que ha acabat administrant calés públics, va aconseguir una certa (mala) fama oratòria per l'ús obstinat de paraules esdrúixoles en els seus parlaments. De fet, el gran debat que provocaven les seves soporíferes intervencions solia centrar-se en el nombre de polisíl·labs que havia usat cada vegada. En una ponència de tres folis el seu rècord era de 93 —més de 30 per foli!—, inclosos els adverbis en "ment" i els superlatius. Aital fenomen retòric, acompanyat d'una bella dicció i del seu etern somriure, tenia la virtut de provocar en l'audiència un efecte certament polisil·làbic: som-no-lèn-ci-a. Arrepapats a les butaques poc ens podíem imaginar llavors que la seva estratègia estava fonamentada en una prestigiosa tradició que els retòrics anglosaxons anomenen "sesquipedalianism": "estil caracteritzat per la utilització de paraules llargues".
L'adjectiu "sesquipedalian" designa en anglès les paraules de moltes síl·labes. De fet, el mític diccionari Oxford de la llengua anglesa atribueix el terme a Horaci, i el deriva de la frase llatina "sesquipedalia verba", que vol dir literalment "paraules d'un peu i mig de llargada". En català ha perviscut el prefix "sesqui-" (un i mig) gràcies al seu ús científic. Especialment en termes químics, però també en adjectius de definició tan inquietant com "sesquiàlter: que és en valor, respecte a un altre, com un i mig a un o com tres a dos". Un Barça-Madrid que acabés 3-2, doncs, transformaria el Barça en un equip sesquiàlter del Madrid. O potser no. Sigui com sigui, segur que el sesquipedalisme (¿o seria "sesquipedalianisme"?) entusiasmarà l'esmentat poeta.
L'aplicació enigmística de l'univers "sesqui" presenta diverses alternatives. D'entrada, enclou la clàssica recerca del mot més llarg de cada llengua, comptat per lletres o per sil·labes. En anglès, Shakespeare s'endú la grossa amb el seu honorable neologisme llatí de 27 lletres i 13 síl·labes "honorificabilitudinitatibus" (Love's Labour's Lost;; acte V, escena I, vers 44). En català, fins ara es manté al cim un adverbi quasi pecaminós: "anticonstitucionalment" (22/9), però segur que els lectors de l'AVUI podran ultrapassar el llindar. La competició de quina és la (paraula) més llarga és tan vella com el llenguatge, de manera que no cal insistir-hi.
Potser la novetat més interessant que pot aportar l'aplicació ludolingüística del sesquipedalisme és el de les "frases sesqui". El procediment seria el següent: a partir d'un mínim de 50 síl·labes (i potser amb un màxim de 100), cal elaborar la frase amb sentit raonable que tingui el coeficient "sesqui" més alt, tenint en compte que el "sesqui" s'ha de calcular dividint el nombre de síl·labes pel nombre de mots que formen la frase. Així, la primera oració d'aquest article, de 63 síl·labes i 29 paraules (aquí ni els apòstrofs ni els guions no separen mots), tindria un minso sesqui de 2,17. A veure qui el supera. Escriviu a l'AVUI. En parlarem.

dijous, 6 de maig del 1999

Enigmes en diagonal

Els problemes de lògica cobreixen un vast territori de l'enigmística internacional. Si palíndroms, anagrames, encreuats, homofonies o acròstics són intraduïbles, els enigmes de la "matemàtica recreativa" permeten el pas d'una cultura a una altra sense sotracs. Això els ha fet molt populars, fins al punt que algunes formulacions d'autors clàssics britànics com Lewis Carroll, Henry E. Dudeney o Sam Loyd han estat adaptades arreu del món. Fins ara en català la tradició era discreta. Només alguna traducció esparsa dels enigmes de Nicholas Falletta ("Paradoxes i jocs"; Gedisa, 1987) que ja resulta difícil de trobar. A banda, alguns autors locals havien publicat problemes propis en espanyol: Josep Maria Albaigès "¿Se atreve usted con ellos?" (Marcombo, 1981) o Mariano Mataix "Ludopatía matemática" (Alianza, 1991). Ara, en poc temps, Edgar Trevi i Leandre Terol han publicat el seu "Enigmes en diagonal" (Edi-Liber, 1999) i Teresa Duran ha traduït i adaptat els enigmes del francès Jérôme Bonaldi —"Llibre d'enigmes" (Pòrtic, 1999)—, afegint-se així a la reeixida iniciativa de l'enigmista de l'AVUI Miquel Sesé. L'estiu passat Sesé va ampliar la seva secció diària de mots encreuats i scrabble amb un seguidíssim espai anomenat "Racó d'oci".
Edgar Trevi forma part de la troupe de Jordi González i des de fa mesos planteja un enigma diari al programa "Diagonal" de Catalunya Ràdio. Tal com explica González al pròleg, la idea d'incorporar-hi enigmes va sorgir espontàniament. Un dia van emetre un problema clàssic dels anomenats SS —sense solució— i els oients van bloquejar les centraletes primer de la ràdio i després de la tele, on ja feien "Les 1000 i una". Ara, mesos després, han recollit els plantejats per la ràdio, n'han afegit algun de visual i ho han editat amb gràcia. Resultat? Un recomanable recull de 128 reptes interessants de gènere ben divers. Des dels clàssics (la sèrie alfabètica que inventà Perec: "Quina lletra segueix... U D T Q C S S V N D" —O d'onze—) als d'enginy matemàtic ("Com sumaries 1000 amb vuit vuits?" —888+88+8+8+8=1000—), passant pels d'entabanada semàntica ("Quants mesos tenen 30 dies?" —11, tots llevat del febrer—) o de precisió lingüística ("Com puc estar darrere del meu pare si el meu pare està darrere meu?" —esquena contra esquena—).
Jérôme Bonaldi, en canvi, opta per una barreja de problemes matemàtics purs, endevinalles, curiositats històriques i solucions surreals. Així, al costat de problemes clàssics, descobrim que l'arxiduc d'Àustria va morir perquè la seva coqueteria el feia anar amb vestits sense botons (i aquest fet dificultà la tasca dels metges després de l'atemptat de Sarajevo!). També sentim unes irreprimibles ganes d'assassinar-lo quan, després de trencar-nos-hi la closca, llegim a la solució d'un enigma numèric que l'únic motiu que va empènyer el protagonista a dir el número 8 és que "té 3 anys i no sap comptar". I és que, quan l'enginy es basa en l'engany, la paciència deixa de ser la mare de la ciència.

dijous, 29 d’abril del 1999

Oulipo a l'anglesa

La recent publicació de l'interessantíssim volum "Oulipo Compendium" (Atlas Press. London, 1998) té una dimensió semblant al cataclisme ecològic d'Aznarcóllar. La tenacitat i el bon quefer de l'escriptor Harry Mathews (amic personal de Georges Perec) i d'Alastair Brotchie (l'altre editor del volum) han esberlat els murs que solen separar els compartiments estancs entre llengües, sobretot quan es tracta d'un tipus de literatura verbívora, amb vel·leïtats metalingüístiques. Mathew i Brotchie han aconseguit dissenyar un format capaç de contenir molta informació interconnectada sense haver de refiar-se només de l'ordre alfabètic. El llibre, de format mitjà i quatre-centes pàgines llargues, conté un munt dels jocs tipogràfics que tan sovint utilitza la literatura potencial i tampoc no hi falten d'altre mena d'il·lustracions.
El compendi en anglès del periple oulipista (que ja fa més de trenta anys que dura) comença amb la imprescindible traducció dels (atenció, hi ha d'haver catorze zeros!) 100,000,000,000,000 de poemes de Raymond Queneau, tot un prodigi de lírica combinatòria. Després el volum s'endinsa en les múltiples constriccions que l'Oulipo i els seus agregats potencials han anat bastint de mica en mica. Jacques Roubaud (especialista en el "trobar clus" dels poetes provençals i traductor de Lewis Carroll al francès) és l'encarregat de relatar el periple del nucli més central d'oulipistes. També es descriuen detalladament els butlletins que, des de primers dels seixanta, van sortint amb un exemple de constricció duta a la pràctica. L'afany programàtic de la iniciativa garanteix per fi una eina sòlida i aglutinadora en anglès que permeti tractar d'una manera global la literatura potencial, malgrat la clara voluntat de l'Oulipo d'esdevenir una mena d'acadèmia antiacadèmica que no es vol deixar fixar.
Com que la col·lecció que acull el llibre viu de les avantguardes (alguns dels volums anteriors estan dedicats al Berlin dadà, la surrealista Enciclopèdia Acefàlica editada per Bataille o el Diari d'un Mamífer d'Erik Satie), i es veu que els editors anglesos són força entusiastes, la presentació del llibre a Londres va ser espectacular. Ian Monk (traductor de lipogrames perequians i oulipista anglòfon) me n'ha fet una descripció llampant que fa pensar en les millors accions d'Altaió, Hac Mor i companyia.
D'entrada, el plantejament de la presentació va ser el d'un cabaret artístic amb números extravagants. Per exemple un estriptís lipogramàtic, acrobàcies anagramàtiques o un grup de gossos bordant una selecció d'himnes nacionals!!! Enmig del guirigall, alguns entusiastes van tenir la sang freda de sortir a recitar els seus textos. Monk, per exemple, assegura que ho va fer sota una gran pancarta en la que es podia llegir: "Elasticité, Limpidité, Frivolité". La situació em sembla digna de la gran majoria dels textos oulipistes: tan bons d'explicar com pesats de llegir. Tant de bo tots els propotencials que sens dubte habiten entre nosaltres en tinguin prou amb explicar-se.

divendres, 23 d’abril del 1999

Gnosi Mata

Segons Basílides el Déu suprem de la gnosi congregava els 365 déus secundaris que presidien els dies de l'any, de manera que els gnòstics sovint el designaven amb una perífrasi que feia: "aquell qui té per número 365". D'aquest déu innominat procedia el poder màgic de les set vocals, de les set notes, dels set planetes i dels set metalls (or, argent, estany, coure, ferro, plom i mercuri). Per designar l'innominable els gnòstics feien servir conjurs diversos i per representar-lo Basílides va crear el terme "Abrasax" —que té 7 lletres i un valor numèric de 365—. El valor numèric d'Abrasax s'aconsegueix sumant els valors de cadascuna de les set lletres gregues que el componen: alfa (1), beta (2), ro (100), alfa (1), sigma (200), alfa (1), ksi (60) = 365. Una mera qüestió aritmètica és el veritable origen d'aquesta paraula màgica tan enigmàtica.
Fa quatre anys tal dia com avui aquesta secció contenia un text original que recreava el periple d'un escriptor durant la diada de Sant Jordi. La disposició tipogràfica d'una part de l'article, en una columna més estreta que la resta de línies, delatava la secreta intenció enigmística de la descripció santjordiesca. Unes instruccions d'ús orientaven el lector: "Si voleu llegir la veritable crònica —vaig escriure llavors—, torneu al començament del text i aneu llegint només les ratlles senars (1a, 3a, 5a, 7a...) fins que arribeu al final. Ja veureu com tot canvia". I canviava. I tant que canviava! L'autor dedicava tota mena d'improperis a un crític amb qui estava enfrontat.
La recent publicació a Bromera de "La compassió del dimoni" de Jordi Mata (premi Joanot Martorell 1998) ha vingut acompanyada d'insistents rumors sobre el possible esperit de "vendetta" que l'alena. Quan Mata va guanyar el premi Sant Jordi 1996 amb "El misteri de Berlín" Xavier Bru de Sala va publicar un article molt crític sobre l'encert del veredicte sense haver llegit la novel·la. Òbviament, a Mata li va sentar fatal. Tant, que va decidir contraatacar des de la ficció. I ara, tot i que la història de Victor Beltran va més enllà de les cuites Bru-Mata, podem comprovar l'abast de la garrotada. Per si algú encara en dubta, a la pàgina 191 hi ha un breu text en cursiva que només entendran del tot els que sàpiguen "llegir entre línies":
"Ens permetem admirar i aplaudir de tot cor aquesta
noia que sembla haver domesticat el monarca de la dis-
puta constant, perquè apaivagar la crisi d'algú tan ca-
pacitat però avui tan desorientat i sense cap mena de
fre com Víctor Beltran és motiu de comentari de tots
aquells que busquen l'extraordinari, però també de tots
aquells que no s'acontenten a parlar només d'una fava
i d'una figa i volen saber per quin camí una fama s'em-
bruta, en aquest cas la de tan notable personatge".
El mecanisme enigmístic és el mateix que el de l'article de fa quatre santjordis. Si encara no hagués llegit "La compassió del dimoni" potser en malparlaria en un article, a veure si també em dedica una novel·la. Però ara ja he fet tard.

dijous, 15 d’abril del 1999

Vindicació de la Montes

A França sovintegen les crítiques de l'estament científic contra els filòsofs i pensadors de la postmodernitat. El plebiscit és clar: els acusen de fonamentar les seves belles metàfores en termes científics que no comprenen —com per exemple els fractals— amb una despreocupació digna dels antics arquetips de l'estudiant de lletres. De fet s'han arribat a publicar reculls de nyaps notables que farien enrojolar qualsevol estudiant de segon d'enginyeria. La terminologia enigmística té la virtut d'intimidar els no iniciats, de manera que sovint es produeixen petits nyaps que només un perepunyetes contumaç retrauria a qui els comet, però una obra recent del novel·lista navarrès Miguel Sánchez-Ostiz depassa el límit de tolerància.
El llibre és un dietari anomenat "Palabras cruzadas" (Prames, 1998), publicat en la col·lecció que els responsables d'aquesta editorial aragonesa anomenen, en trilingüe, "As Tres Serols-Las Tres Sorores-Les Tres Sorors". Sánchez-Ostiz és un autor prolífic que combina la novel·la, la poesia i la prosa assagística, que va guanyar el Premio Herralde el 1989 amb "La gran ilusión" i que el 1997 va rebre el premi de la Crítica per "No existe tal lugar". Les reflexions d'aquestes "Palabras cruzadas" s'obren amb un pròleg anomenat "El Damero Maldito", en el qual es pot llegir el següent paràgraf:
"Hablo aquí de damero porque detrás de estas palabras cruzadas (válgame el galicismo y válgame Dios de paso) está escondido el título del juego que hacía Conchita Montes para La Codorniz: El damero maldito. Un crucigrama sin negras, es decir, unas palabras que se cruzan y entrecruzan, que vienen de los rincones recónditos del lenguaje, de sus significados, de la vastedad del léxico, palabras que saltan a la vista y que a veces no vemos porque no podemos o porque no queremos". Després l'autor s'embranca a comparar la vida amb els damerogrames amb una retòrica similar.
Un simple aficionat als dameros (en català també se n'ha dit jocs de l'escaquer) trobarà que Sánchez-Ostiz no en deu haver resolt gaires. "Un crucigrama sin negras" és una definició senzillament falsa. La graella dels dameros té quadrets negres que separen les paraules de la frase oculta i, a més, no hi ha cap paraula encreuada. Es tracta només de traslladar, una a una, les lletres dels mots definits a la graella superior fent cas de la numeració que comparteixen les caselles de la frase i les de les paraules. Per tant, això tan líric dels mots que "se cruzan y entrecruzan" també és inexacte. Per acabar-ho d'adobar l'expressió "palabras cruzadas" no és un gal·licisme sinó un anglicisme. Els "mots croisés" són una còpia dels "crosswords" originals de l'anglès Arthur Wynne (1913), que en espanyol van donar "crucigrama". Això de les "palabras cruzadas" prové d'una mala traducció de l'anglès d'una famosa targeta del joc anglosaxó "Monopoly".
Potser Sánchez-Ostiz hauria pogut triar millor la seva metàfora.

dijous, 8 d’abril del 1999

Jané tot l'any

Els qui, malgrat haver nascut en ple baby boom dels seixanta, vam tenir el curiós privilegi de no rebre mai cap classe de català a l'escola, sovint trobàvem que la columna sobre "El llenguatge" que l'Albert Jané escrivia diàriament a l'AVUI era un oasi ple de belles berbers. Per més que el seu esforç quotidià anava carregat de voluntat didàctica, la inherent seriositat que comportava aital comesa sovint es veia desbordada per un evident desig de passar-s'ho bé. Només calia agafar un exemplar de "Cavall Fort" —l'altra finestra des de la qual Jané jugava a fer la rateta— per adonar-se'n. Llavors potser ho haurien ventilant apel·lant a l'esperit lúdic o a la pedagogia activa o ves a saber a què, però el cert és que Jané sempre ha estat proper a l'enigmística i també que molts dels éssers verbívors que avui pul·lulem pel món vam abeurar-nos en el seu obi.
Per això ha estat un plaer inaudit rebre notícies del vell gramàtic i descobrir que ara es dedica a assaborir els plaers més refinats d'aquesta vida. Com, per exemple, localitzar plats heptasíl·labs a les cartes dels restaurants que freqüenta. "N'hi ha de perfectes —escriu—, és a dir, amb un accent a la tercera síl·laba (a més del de la setena): amanida variada, amanida catalana, botifarra amb rovellons (o rovellons amb botifarra), macarrons a la cassola, calamars a la romana, mandonguilles amb patates, escudella barrejada..." Una aplicació mètrica a la gastronomia capaç de revolucionar la sofisticada redacció de les cartes.
Però l'Albert Jané no s'atura pas aquí. Ara que el nou Auditori encara fa olor de pintura potser és el moment de llançar una proposta d'associació artística que Jané circumscriu a la música. "Ni els pintors ni els literats —escriu— no han originat una sèrie com la dels músics: Verdi i Monteverdi; Bach i Offenbach; Barg i Schonberg... Llàstima —afegeix— de Cavalli i Leoncavallo i, sobretot, de Vivaldi i Frescobaldi!". Òbviament les dues primeres parelles serien d'un grau de redundància superior, les dues següents són quasi-perfectes i la cinquena una mera qüestió de rima. Ara fa quatre anys vam proposar els anomenats "noms ecoics", sota l'advocació de l'escriptor valencià medieval Jordi de Sant Jordi. Entre els ecoics més destacats sobresortien Humbert Humbert —l'obsedit enamorat de la Lolita nabokoviana—, l'escriptor lleidatà Vidal Vidal i el poeta menorquí Ponç Pons. Ara Jané amplia el radi d'acció d'aquests escassíssims ecoics als noms propis que en continguin un altre de relacionat, com els músics ressenyats, sigui quina sigui la naturalesa d'aquesta relació. Es dóna el cas que Claudio Monteverdi va precedir en tres segles el mestre Giuseppe Verdi, mentre que Johann Sebastian Bach va néixer 134 anys abans que Jacques Offenbach.
Els nous ecoics que propicia Jané poden reunir-se sota l'advocació del músic contemporani Joan Guinjoan. I el primer de la llista ampliada seria el compositor medieval francès Clément Janequin, el qual té la gran virtut d'encloure en el seu cognom el mateix Jané.

dijous, 1 d’abril del 1999

Conya global

L'interminable debat sobre els perniciosos efectes de la globalització sobre les nostres vides pot arribar a tenir moments estel·lars del tot aliens als seus protagonistes. Ja fa uns anys, l'amabilitat d'un lector ens va permetre de reproduir en aquesta mateixa columna la fotografia d'un rètol original corresponent a un tal Dr. Collons que exercia tranquil·lament en una universitat nord-americana. Temps després, l'escriptor i viatger Josep Maria Romero ens va fer arribar proves gràfiques de la loteria xilena més popular, una mena de Lotto 6/49 coneguda amb el nom de "La Polla". Quan el Nou Camp va viure la primera onada d'invasors neerlandesos alguns articulistes perspicaços —i il·lustrats— van informar la massa social blaugrana que el llavors nouvingut Philip Cocu difícilment portaria el seu cognom cosit a la samarreta si jugués a la lliga francesa, atès que en la llengua dels nostres veïns del nord "cocu" vol dir "banyut", per dir-ho finament, o "cabró" si ens convé expressar-ho tal com raja. En la mateixa línia, el madridista Davor Suker seria acusat de mamar més del compte a la lliga anglesa i l'actual director executiu de la Real Academia Española de la Lengua, el catedràtic Víctor García de la Concha, és tingut per un pornògraf per terres iberoamericanes.
Ara l'escriptor Albert Figueras —que acaba de publicar "Manual d'intimitats" a Proa Edicions— em comunica un nou efecte curiós d'aquesta globalització amb què tothom s'omple la boca. Els llibres i altres materials impresos derivats de l'última producció de can Disney —els acolorits "Bichos"— duen una etiqueta de crèdit on es pot llegir "Disney-Pixar". L'úrica empresa "Pixar" és la responsable del modelat de les cuques acolorides i de la seva animació, en competència directa amb els "Dreamworks" de Spielberg i les seves formiguez ("Antz"). Després de la negociació (sic) entre les multinacionals del cinema americà i el Departament de Cultura de la Generalitat el fet que els pares de Mickey Mouse s'assocïin amb uns que es diuen "Pixar" fa una mica d'angúnia. Però vaja, això dels "Disney-Pixar" no és res al costat del cognom d'una dibuixant anglosaxona de llibres per a infants.
Albert Figueras m'explica que, tot just refet de l'astorament que li havia provocat la coincidència pixanera, va quedar del tot petrificat davant un altre volumet de la nodrida biblioteca infantil de la seva filla. Es tracta d'un conte d'aquells que tenen molt poca lletra i dibuixos molt grans i cridaners, i du per títol "Ajuda'm, mare". La dibuixant s'anomena Frances Cony i, com és lògic, viu del tot aliena a la conya marinera que el seu cognom (¿conyom?) suscita entre nosaltres. Per raons òbvies, els editors catalans han mantingut escrupolosament el cognom d'aquesta senyora Frances a la coberta i el Cony senyoreja amb lletra de motllo a la coberta d'aquest conte infantil que sol·licita l'ajuda materna. ¿Potser algun partidari de la correcció política sol·licitarà que es reediti sota el pseudònim Frances Vulva?

dijous, 25 de març del 1999

Exercitar l'estil

Els Exercicis d'estil de Raymond Queneau són l'exemple més flagrant del tema de les variacions. El poeta francès explica noranta-nou vegades la mateixa història, una anècdota intrascendent, de noranta-nou maneres diferents. La idea és òbvia i queda continguda en una d'aquelles frases enverinades que marits i mullers en disputa es llancen a la cara com un dard: "hi ha moltes maneres de dir les coses". Encara que pugui semblar un contrasentit, els Exercicis d'estil són de bon traduir perquè ben aviat coneixem tot el que ens cal de l'anècdota germinal i cada text original presenta la seva clau d'elaboració d'una manera molt transparent. Que si eliminar una lletra determinada, que si duplicar els adjectius, que si escriure anagrames, que si fer servir un llenguatge ampul·lós, que si farcir el text de frases que comencin "que si"... En català circula una excel·lent traducció d'Annie Bats i Ramon Lladó —recentment guardonats amb el Ciutat de Barcelona per la seva magna traducció de La vida: manual d'ús de Perec— que va publicar Quaderns Crema en 1989.
Però a aquestes alçades de la pel·lícula els Exercicis de Queneau han estat vessats ja a una dotzena de llengües, han estat musicats, adaptats al teatre i estivalment transgredits —Exorcismos de estío — pel gran Cabrera Infante. El tema de les variacions sobre el mateix tema és un universal i l'única cosa que va fer Queneau fou donar-li una forma del tot premeditada que ha induït molts ensenyants a utilitzar-los en els seus tallers d'escriptura. Fins al punt que Henrique Harguindey i Xosé Manuel Pazos —els traductors de la versió gallega dels Exercicis— han publicat una interessant proposta que significa anar un pas més enllà en la lectura del text de Queneau.
El llibre d'Harguindey & Pazos es diu Estilo de exercicios para Exercicios de estilo i va sortir a finals del 95 a la col·lecció Materiais de l'editorial gallega més gran: Xerais. En aquest volum de caire didàctic els traductors —i per tant, reescriptors— dels exercicis proposen 99 activitats per treballar a partir del text de Queneau. Una proposta que coincideix amb l'esperit inicial de "desincrustar la literatura de les seves crostes" de què parlava el francès. Cadascuna de les seccions de l'original es desplega en una mena de fitxa tècnica (títol, àrea, contingut i punt en el que es treballa), una introducció que situa el lector en el context de la tècnica utilitzada en la secció i finalment una llista d'Activitats per desenvolupar aquestes mateixes tècniques amb intencions diverses.
Els exercicis adscrits a l'àrea de "xogo lingüístico" són els més interessants des d'un punt de vista enigmístic. Queneau utilitza mecanismes com l'anagrama (exercici 20), els contrapets (85) o la paronomàsia (82) que després Harguindey i Pazos descriuen amb claredat per incitar el lector a practicar-los. ¿Seria molt demanar una versió catalana d'aquest "Estilo de exercicios para Exercicios de estilo"?