dijous, 20 de maig de 1999

La botiga de Marchamalo

Jesús Marchamalo (Madrid, 1960) és un periodista de ràdio i televisió guardonat amb premis tan eufònics com el Montecarlo o l'Ícaro. Fins ara tots els seus llibres eren de divulgació, però alguns dels títols ja insinuaven la voluntat d'explorar territoris bibliogràficament verges: "Manual ilustrado de copia y chuletaje" o "Bocadillos de delfín. Anuncios y vida cotidiana en la postguerra española". Ara l'editorial Siruela acaba de publicar la seva primera novel·la a la prestigiosa col·lecció "Las tres edades". Es tracta de "La tienda de palabras", una entretinguda història de suspens que transcorre pels ignots camins de l'enigmística.
El veritable protagonista de "La tienda de palabras" és la llengua. La llengua castellana, és clar. Però el parament novel·lesc de Marchamalo es fonamenta en un comerç de paraules regentat pel nét del seu fundador i dos joves inquiets que creuen detectar-hi una mena de conspiració a gran escala per retirar de circulació les paraules que l'ús quotidià va deixant obsoletes. A partir d'aquest plantejament, l'autor troba la manera d'anar introduint petites dosis d'informació sobre les possibilitats lúdiques de la llengua. I ho fa amb destresa notable i un admirable sentit del ritme narratiu. Llegir "La tienda de palabras" és, doncs, una bona via introductòria a les procel·loses aigües de l'enigmística, entre altres coses perquè evita qualsevol mecanisme farragós, simplifica la sempre descoratjadora nomenclatura enigmística i passa de puntetes pels jocs més complexos.
Tot plegat, és una novel·la blanca que fa olor de cafè amb llet rere una vidriera entelada en un dia plujós. Entrar a la botiga de paraules que proposa Marchamalo és una manera confortable de topar per primer cop amb uns quants anagrames i palíndroms senzills o amb una paronomàsia d'Unamuno. Hi admirarem un sonet tautogramàtic de Quevedo, somriurem amb els hipèrbatons de Cortázar o, en el més agosarat dels casos, ens sorprendrem amb els jocs dadaistes de Reinaldo Arenas. La presència d'altres tradicions literàries es limita als inevitables top ten d'oulipistes francesos com Queneau o Perec, alguna referència a l'univers anglòfon bastit per Lewis Carroll i als títols palindròmics dels brasilers Caetano Veloso i Chico Buarque. El més important, però, és que "La tienda de palabras" inaugura un nou espai metalingüístic de ficció per al gran públic que fins ara semblava reservat, en espanyol, a la literatura experimental.
Marchamalo demostra una notable sensibilitat lingüística i un incipient coneixement de l'amplíssima tradició verbívora de la literatura castellana. I ho fa amb dignitat. Si la novel·la aconsegueix reunir un bon nombre de lectors els amants de l'enigmística estarem d'enhorabona. Segurament el següent pas editorial podria ser la reedició del vademècum més important de jocs de paraules en espanyol, els "Esfuerzos del ingenio literario" de D. León María Carbonero y Sol y Merás (Madrid, 1890; establecimiento tipográfico "sucesores de Rivadeneyra").