dijous, 26 de febrer de 1998

Milions d'il·lusions

Aquesta nit de dijous 26 a divendres 27 acaba el termini de presentació de la primera jugada d'una original proposta relacionada amb els jocs de paraules. Vademe.cum, la pàgina web tetralingüe basada en la literatura i l'enigmística, ha convocat la primera partida duplicada de paraules encreuades en línia (http://www.partal.com/vademecum/cat/scrabble.htm) des d'aquest febrer i fins a la tardor. Només s'hi pot participar per correu electrònic, fins a 3 jugadors diferents per adreça electrònica. Les regles del joc que regeixen aquesta proposta estan basades en les del clàssic joc de tauler Scrabble i les dels seus imitadors (Intelect, Pensable...), amb les variants pertinents atesa la naturalesa internàutica de la proposta.
La jugada setmanal en la modalitat Duplicada serà preparada pel màster Marc Vigo, que és el vigent campió estatal oficial d'Scrabble en espanyol (1997) i sotscampió oficial d'Scrabble en català (1997). Els jugadors poden seguir les classificacions i el desenvolupament de la partida en una pàgina que reprodueix el tauler vigent i les set lletres de cada jugada setmanal. El primer grup de lletres proposat per Vigo és AEINST*, en el qual l'asterisc designa la cobejada fitxa blanca —o escarràs— que val per qualsevol lletra. Els jocs de paraules encreuades com l'Scrabble, l'Intelect o Pensable basen el seu sistema de puntació en l'aplicació d'uns factors multiplicadors impresos en un tauler a la suma dels valors facials atorgats a les lletres de l'alfabet.
En aquests últims anys, els jugadors catalans han copat tots els llocs d'honor de les competicions oficials d'Scrabble organitzades per la multinacional Mattel tant en català com en espanyol. Els dos primers campions d'Espanya han estat la crucigramista Anna Maria Genís (1996) i Marc Vigo (1997). El primer campió oficial d'Scrabble en català és el barceloní Jep Ferret (1997) i la final del primer campionat del món en espanyol (1997) celebrada a Madrid la va guanyar el vallenc Joan-Ramon Manchado en imposar-se a la final al reusenc Josep Maria Martí. D'altra banda Miquel Sesé —responsable dels mots encreuats i del problema diari d'Scrabble que publica l'AVUI— va quedar en quarta posició al mateix campionat mundial. Tots ells, així com d'altres notables professionals de les paraules encreuades, han estat convidats per Vademe.cum a competir en aquesta primera partida en línia.
Els premis que rebran la propera tardor als internautes guanyadors són tan sucosos com potencials: estan valorats en més de 1.000 milions de pessetes, i consisteixen en una carpeta de Vademe.cum que contindrà un exemplar de l'aposta mínima de tots els jocs d'atzar que en aquells moments siguin legals al principat de Catalunya: Lotto 6/49, Trio, Súper 10, Lotto Exprés, Lotto Ràpid o Instantània, cupó de l'Once, Loteria Primitiva, Bonoloto, Loteria Nacional i Travessa de futbol. Ningú no pot negar que Internet és el reialme de la imaginació.

dijous, 19 de febrer de 1998

Arreola

Juan José Arreola és un escriptor mexicà d'obra portàtil. Condensada. Ara que l'editorial Alfaguara li publica l'obra completa és un bon moment per recuperar aquest coetani de Rulfo que mai no va voler solcar les agitades aigües del bum sudamericà. Arreola és d'aquella mena d'escriptors capaços de deixar d'escriure, i amb això ja gairebé està tot dit. El seu Confabulario —primer publicat amb l'epítet de "personal" (aquí a Bruguera, 1980) i més endavant amb el de "definitivo" (Càtedra, 1986)—, és un exemple magnífic d'un tipus de destil·lació literària que es va congriar al mateix Mèxic on vivien Tísner i Pere Calders. Contava Calders que, al poc temps d'arribar al país del Partit Revolucionari Institucional (sic), la companyia nacional de Correus i Telègrafs va tirar endavant una campanya de publicitat que pretenia fomentar l'ús del telegrama. Una mena de precedent de les campanyes i contracampanyes amb les que ara ens obsequien Retevisión i Telefònica. Aquell modest bombardeig informatiu estava basat en tanques publicitàries. Per tot Mèxic, llavors un país amb una altíssima quota d'analfabetisme, un sol eslògan senyorejava altiu: "No escriba, telegrafíe".
Tots els seus lectors sabem que l'exiliat Calders es va prendre aquesta gentil indicació a la valenta. Però no va ser l'únic. Al voltant de l'editor Joaquín Mortiz es movien autors com Arreola, Rulfo o el guatemaltenc Augusto Monterroso que també van fer de la brevetat una bandera. De fet, els llibres d'Arreola mereixen encunyar un portmanteau (un mot maleta o centaure o neologisme compost) com ara "llibreus". Als antípodes de la incontinència narrativa del "realisme fantàstic" triomfant, aquests escriptors borgians van optar per una escriptura cenyida i un amor patològic pel llenguatge. Monterroso, potser el més divulgat darrerament entre nosaltres, explica en un dels capítols del seu Movimiento Perpetuo (Anagrama, 1990) com Arreola, Carlos Illescas, Ernesto Mejía Sánchez, Enrique Alatorre o Rubén Bonifaz Nuño formaven una mena de club de linguòfils que es passaven hores i hores jugant a escriure palíndroms que després apareixen en algunes de les seves obres ("Odio la luz azul al oído"; "Etna da luz azul a Dante"; "Onís es asesino"...)
Arreola ha arribat a titular Palindroma un dels seus "llibreus". La gràcia d'aquests fascinants mecanismes és que la seva simetria perfecta comporta una major brevetat. Tothom qui recordi la meitat d'un palíndrom ja el sap tot. La publicació de les obres d'Arreola és una gran notícia, perquè només una versió del Confabulario definitivo estava relativament a l'abast. La resta d'obres que li conec calia trobar-les en reedicions recents de Joaquín Mortiz. A banda de Palíndroma, tres altres "llibreus" molt recomanables són La feria, Bestiario i Varia invención. La narrativa breu d'Arreola és incisiva. "En el país de Ficticia —escriu en un dels seus contes més celebrats— somos realistas. Aceptamos en principio que la liebre es un gato".

dijous, 12 de febrer de 1998

Contra el Codi

Ja vam parlar del periodista nord-americà Michael Drosnin, l’autor del polèmic best-seller The Bible Code (Simon & Schuster, 1997) que Planeta ha traduït com El código bíblico . La seva tesi és, ni més ni menys, que la mà de Déu va escriure de puny i lletra les sagrades escriptures. Per demostrar-ho Drosnin apel·la a un programa informàtic de recerca que reordena totes les lletres que componen la versió hebrea de la Bíblia en una gran sopa de lletres de la qual es poden extreure missatges oraculars ocults. El més sonat dels quals, l’assassinat de Rabin. Ara fa dos mesos vam analitzar els exemples que ofereix Michael Drosnin i els vam contraposar a les refutacions que alguns matemàtics agnòstics han penjat a Internet (http://cs.anu.edu.au/~bdm). L’aplicació del mateix programa informàtic que usa Drosnin sobre textos no sagrats —com ara el Moby Dick de Melville— permet trobar oracles molt semblants en qualsevol text. A Moby Dick, per exemple, s’hi anuncia el magnicidi d’Indira Gandhi. I els matemàtics encara afegeixen que, des d’un punt de vista probabilístic, resulta molt més difícil en anglès que no pas en llengua semítica, atès que l’hebreu bíblic només anota les consonants.
Drosnin ha replicat que els exemples fets a partir del text de Moby Dick són manipulats. Val a dir que el lector corrent no disposa ni del text original de Moby Dick en suport informàtic ni molt menys encara del programa que permet la recerca d’informacions ocultes. O sigui que creure Drosnin o els matemàtics gairebé resulta una qüestió de fe. Però la recuperació d’un llibre publicat ara fa deu anys ens permet prendre partit. Es tracta d’un petit tractat que equipara les propietats cabalístiques de l’hebreu amb les que es poden obtenir en anglès. English is Gematria de Peter K. Peterson va ser publicat per Apocalypse Press a Jerusalem l’any 1988. La “guematria” —un dels tres mètodes que usen els cabalistes per analitzar els textos sagrats— es basa en les relacions entre xifres i lletres que permeten trobar sinònims aritmètics carregats de sentit místic. L’autor era un jueu nord-americà que no es va atrevir a signar amb el seu nom real (Joshua S. Persky) perquè les seves troballes podien ser considerades blasfemes per part de certes branques del judaisme.
La tesi de fons és clara: l’hebreu no és l’única llengua sagrada. Peterson, el Persky emmascarat, atorga un valor numèric a les lletres de l’alfabet anglès: 1 a la A, 2 a la B... i així fins al 26 per a la Z. Després es llança a especular: “Israel” (9+19+18+1+5+12) i “Zion” (26+9+15+4) sumen igual (64). D’altres sinònims aritmètics que haurien provocat grans especulacions espirituals en mans d’un cabalista són “Christ”, “Power” i “Glory” (que sumen 77 tots tres), “Madonna” i “Magdalene” (62) o “Jesus”, “Messiah”, “Cross” i “Joshua” (74). La credibilitat de Persky posa en dubte la de Drosnin. Sobretot quan descobreix que els mots anglesos que designen la genialitat i la follia són també sinònims: les lletres de “Genius” i “Madness” sumen 75.

dijous, 5 de febrer de 1998

Ultimíssims

Últims, últims! És el crit desesperançat que fa d’esma la repartidora de cartons de bingo just abans de seure obedient al seu tamburet i observar el bombo com gira. Últims. L’interès pels últims és un tema recurrent de l’enigmística. Més que no pas els primers. Quan vam proposar la lectura de guies telefòniques la recerca del primer de la guia de cada ciutat no tenia gota de gràcia. Un tal senyor A. I punt. En canvi els últims cognoms van proporcionar-nos moments de joia inoblidables en descobrir aquells folls acumuladors de zetes —com l’inigualable impostor quebequès Zeke set-zetes Zzzzzzzyzuss (Montreal)— que competien per ser l’últim a cada nova edició de la guia telefònica de la seva ciutat.
Ara la imaginació de Jep Ferret, vigent campió oficial d’scrabble en llengua catalana, ens proposa una nova recerca d’últims. Tan òbvia com inèdita. Es tracta del club privat dels 26 ultimíssims mots de cada lletra de l’alfabet en català. Un estol, variable a cada diccionari, que encetem extraient del DIEC un grup heterogeni que inclou termes químics, zoològics o religiosos al costat de mots tan quotidians com quotidianitat/Q o xutar/X. Sobta l’abundància de gentilicis orientals com ara husseinita/H (dinastia d’origen turc que governà Tunísia de 1707 a 1957), txetxenolèsguic/T (grup de llengües caucàsiques nord-orientals) o uzbek/U (exsoviètic).
Els animals hi tenen el nyu/N (un bòvid molt apreciat pels jugadors d’scrabble), un peix teleosti anomenat gutxo/G i els paràsits que designen la família de les paparres: ixòdids/I. Pel que fa a les plantes, trobem la lúzula/L i la planta metzinosa del ricí, de nom mutxera/M. Els minerals també figuren a la llista. Hi ha wurtzita/W i yperita/Y, al costat d’un hidrocarbur com l’azulè/A i d’una molècula com el zwitterió/Z. Els membres naturals del club s’acaben amb l’adjectiu sutzura/S (qualitat de brut).
Després venen dos sofisticats dispositius. L’un, metereològic, que mesura l’ozó —ozonosonda/O— i l’altre, acústic, el volum d’un senyal d’ona —vúmetre/V—. L’anglicisme informàtic byte/B i la futurologia/F completen les modernors dels ultimíssims, que contrasten amb estris més rudimentaris com una llima —ruvet/R— o el cutxef/C (eina de ferro dels fusters, boters o cadiraires). Tampoc són molt nous ni l’històric títol venecià dux/D ni els termes religiosos exvot/E o kyrieleison/K. El trencaclosques es completa amb dos ultimíssims autoal·lusius: juxtaposició/J i puzle/P, però és un club voluble. Una consulta a l’onzena edició del DLC d’Enciclopèdia provocaria el relleu de 8 dels seus 26 membres (B, H, M, Q, R, S, T i Y).
Uns sectaris txecs, una tribu àrab, una dinastia persa, un poble africà, una unitat, un mineral, un tipus d’esterilització i un estatge prehistòric fan fora bytes, husseinites, mutxeres, quotidianitats, ruvets, sutzures, txetxenolèsguics i yperites. ¿Què passarà quan algú consulti el Coromines? ¿I l’Alcover-Moll? ¿Quins deuen ser els 26 mots ultimíssims de tota la història de la llengua catalana?