dijous, 19 de febrer de 1998

Arreola

Juan José Arreola és un escriptor mexicà d'obra portàtil. Condensada. Ara que l'editorial Alfaguara li publica l'obra completa és un bon moment per recuperar aquest coetani de Rulfo que mai no va voler solcar les agitades aigües del bum sudamericà. Arreola és d'aquella mena d'escriptors capaços de deixar d'escriure, i amb això ja gairebé està tot dit. El seu Confabulario —primer publicat amb l'epítet de "personal" (aquí a Bruguera, 1980) i més endavant amb el de "definitivo" (Càtedra, 1986)—, és un exemple magnífic d'un tipus de destil·lació literària que es va congriar al mateix Mèxic on vivien Tísner i Pere Calders. Contava Calders que, al poc temps d'arribar al país del Partit Revolucionari Institucional (sic), la companyia nacional de Correus i Telègrafs va tirar endavant una campanya de publicitat que pretenia fomentar l'ús del telegrama. Una mena de precedent de les campanyes i contracampanyes amb les que ara ens obsequien Retevisión i Telefònica. Aquell modest bombardeig informatiu estava basat en tanques publicitàries. Per tot Mèxic, llavors un país amb una altíssima quota d'analfabetisme, un sol eslògan senyorejava altiu: "No escriba, telegrafíe".
Tots els seus lectors sabem que l'exiliat Calders es va prendre aquesta gentil indicació a la valenta. Però no va ser l'únic. Al voltant de l'editor Joaquín Mortiz es movien autors com Arreola, Rulfo o el guatemaltenc Augusto Monterroso que també van fer de la brevetat una bandera. De fet, els llibres d'Arreola mereixen encunyar un portmanteau (un mot maleta o centaure o neologisme compost) com ara "llibreus". Als antípodes de la incontinència narrativa del "realisme fantàstic" triomfant, aquests escriptors borgians van optar per una escriptura cenyida i un amor patològic pel llenguatge. Monterroso, potser el més divulgat darrerament entre nosaltres, explica en un dels capítols del seu Movimiento Perpetuo (Anagrama, 1990) com Arreola, Carlos Illescas, Ernesto Mejía Sánchez, Enrique Alatorre o Rubén Bonifaz Nuño formaven una mena de club de linguòfils que es passaven hores i hores jugant a escriure palíndroms que després apareixen en algunes de les seves obres ("Odio la luz azul al oído"; "Etna da luz azul a Dante"; "Onís es asesino"...)
Arreola ha arribat a titular Palindroma un dels seus "llibreus". La gràcia d'aquests fascinants mecanismes és que la seva simetria perfecta comporta una major brevetat. Tothom qui recordi la meitat d'un palíndrom ja el sap tot. La publicació de les obres d'Arreola és una gran notícia, perquè només una versió del Confabulario definitivo estava relativament a l'abast. La resta d'obres que li conec calia trobar-les en reedicions recents de Joaquín Mortiz. A banda de Palíndroma, tres altres "llibreus" molt recomanables són La feria, Bestiario i Varia invención. La narrativa breu d'Arreola és incisiva. "En el país de Ficticia —escriu en un dels seus contes més celebrats— somos realistas. Aceptamos en principio que la liebre es un gato".