dissabte, 25 d’abril de 1992

L'aniversari del paràgraf

Aquest any 1992 resulta ideal per als concursos d'hagiògrafs, a cops d'agenda commemorativa. Els udols guerrers del cinquè centenari, predits cada dotze d'octubre des de temps immemorials, han aixecat la carregosa bandereta del "ara fa ics anys que" i l'han repartida entre les multituds... Un estendard que habitualment és capaç de transformar un mes feliç en el mes de Miguel Hernández, un any normal en un any Mozart, un dia tranquil en una diada de recollida de fons per al Temple Expiatori de la Sagrada Família o un modest carrer en l'avinguda del Mil·lenari.
Després de la "trobada" de germanor, mar enllà, d'uns i d'altres, l'agenda electrònica ha xiulat immediatament per assenyalar un altre cinquè centenari gloriós: el de l'expulsió dels jueus, que aporta mig miler més d'anys al còmput general de celebracions ibèriques, com qui afegeix pomes podrides al sac de patates grillades.
Davant de tanta impertinència cronològica, el millor és reaccionar amb vehemència. I una manera barata de fer-ho és afegint noves fruites passades al sac general de les commemoracions. L'aniversari feliç de la xiruca n'ha estat una. Cinquanta primaveres de no res actualitzades ara per una divertida pugna etimològica entre les arrels basques i els hipocorístics gallecs que ha acabat demostrant una veritat inquietant: si la dona del primer fabricant d'aquesta històrica bota s'hagués dit Francesca en comptes de Mercè, els excursionistes haurien trepitjat país amb paquinyes.
Però no hi ha millor celebració que la dels amors personals. I, brutícies a banda, avui és un dia excel·lent des de la perspectiva enigmístico-commemorativa per celebrar l'aniversari del paràgraf. M'explico, perquè el procés associatiu és més complex que aquestes collonades dels castellanoparlants exòtics (sefardites i hispanoamericans).
Resulta que el proppassat dia 3 de març de 1992 es va celebrar en alguns antres perversos del món civilitzat els deu anys de la mort de l'autor francès George Perec, al qual cal agrair que tingués la delicadesa de no morir en cap data assenyalada (com ara Josep Pla, que la va dinyar un Sant Jordi). A Barcelona, el soterrat refugi dels commemoradors va ser el Teatre Malic, en el qual alguns soferts militants de la classe "públic" vam poder gaudir dels intrincats viaranys de la versió catalana que va perfer Sergi Belbel de "L'augment". En aquest cas, Eva Barceló fou la cap de servei i principal accionista del corredor dels passadissos que es bifurquen amb què Perec reflexiona sobre el poder brutal de la repetició com a fòrmula expressiva.
Aquesta excel·lent versió de "L'augment" que signen els nois vallesans d'Arranteatre va sofrir una de les vicissituds més perverses dels darrers temps. A la seva vila d'origen l'anunciaren com si fos d'un altre autor: George Pérez (sic). Potser enduts per la tesi Belbel d'accentuar Pérec, recolzada en opinions altament qualificades però menystinguda per tots els seus editors, els programadors culturals van creure que es tractava d'un autor perseguit per Le Pen, com tants descendents d'immigrants espanyols que poblen França, i li clavaren el Pérez sense pensar-s'ho dos cops.
El cert és que, com dèiem, els deu anys sense Perec han estat discretament commemorats entre nosaltres, tot i l'aparició d'un "Lire" monogràfic al país veí. Per això, i perquè mai no és tard per afegir més fruita al sac de les commemoracions, avui proposem un homenatge particular a l'autor francès per part dels lectors habituals d'aquesta secció. I, com que no ens agrada fer res de gratuït, el justifiquem amb l'aritmograma que es pot deduir de la data de la seva mort i el títol del seu darrer llibre, la novel·la inacabada 53 jours, que va editar Mondadori en castellà. Si li afegim els cinquanta-tres angoixosos dies ficticis a la data de la seva mort, ens plantem en un tal dia com avui.
No és per tant, casual, que justament ahir a les vuit del vespre se celebrés un íntim homenatge a un plagiari de Perec a la bestreta: l'estrafolari autor de les Impressions d'Àfrica Raymond Roussel. La displicent commemoració , en el marc incomparablement èrtic de la Sala Guimbernat de dissecció de l'Acadèmia de Medicina, resultà un ver homenatge al paràgraf. Els pocs que han gaudit de Roussel saben que la unitat expressiva per antonomàsia de la seva prosa és el paràgraf. L'obra de Roussel és un camp de mines i cada paràgraf en té una.
L'augment aritmètic dels 53 dies d'escreix que Perec deixà a la posteritat ens permet celebrar amb la fastuositat que es mereix, un fonament de la comunicació literària com el paràgraf. Perquè, en una última tombarella d'aquesta kermesse associativa, cal advertir que l'equivalent fonètic hebreu de Perec (pereq -- peraqim ) vol dir, precisament, paràgraf en la llengua dels significatius avantpassats de George Perec, expulsats, ara fa cinc-cents anys, de la pell de brau.

dissabte, 18 d’abril de 1992

El museu del Barça

Cada any, si fa no fa, per aquestes dates els aficionats a les perversitats del futbol ens fem la mateixa pregunta. Quan tornarem a prendre una copa? La resposta, d'aquí a unes setmanes. De moment cal esperar a que els onze treballadors més ben pagats del país --sovint multiplicats fins a la vintena-- hagin acabat la feina. Mai la qualitat no ha tingut un rostre tan clar: la victòria és l'analgèsic a tots els mals possibles, la desfeta és el no res. El fracàs més lamentable.
La lluita en solitari dels equips tècnics de Joaquim Maria Puyal en la reivindicació del pressumpte nom oficial de la localitat ucraïnesa del Dynamo --Kaív versus Kíev-- m'ha recordat un divertidíssim treball de fonètica en el que un company universitari va invertir més hores que un rellotge. Aquell singular estudiant va decidir inventariar totes les variants fonètiques que podia enregistrar dels noms dels jugadors estrangers del Barça. Recordo que va remoure arxius sonors, enregistrà hores i hores de transmissions futbolístiques i parlà amb desenes de periodistes esportius. La llista era impressionant, i algunes de les versions resultaven antològiques.
Els cognoms d'Archibald, Cruyff, Hughes, Krankl, Lineker, Michels, Neeskens, Schuster, Simonsen, Venables o Weisweiler encapçalaven fitxes amb la representació de les diverses versions que circulaven entre els professionals dels mitjans de comunicació transcrites en l'alfabet fonètic internacional. Recordo que a la de Cruyff, per exemple, hi constava "króif", "krúi" o "kruíf", entre d'altres. A la seva fitxa, Venables era transcrit literalment, com paraula plana a la castellana, o bé "Vénebols" a l'anglesa, o encara "Venèibols" a la pagesa. Els comentaristes esportius solien aplicar la seva èpica imaginació amb resultats diversos. En alguns cognoms especialment hermètics, com el de Mark Hughes, o el de Richard Witchge ara, les possibilitats semblaven infinites. En d'altres, com el de Gary Lineker, les variacions eren només atribuïbles al canvi d'accent (Líneker-Linèker) fruit de la simple coqueteria de locutor. Capricis caprins de locutors electrocutats per la seva imbecilitat, com els que duen algunes veus a anomenar l'equip de futbol americà de Barcelona els "Dràgons", o una coneguda revista d'anuncis gratuïts "Primerama" (com vistarama o aquarama)...
Ara fa un any, des d'aquestes mateixes ratlles i en circumstàncies futbolístiques similars, un article que parlava d'un dels jocs de mots que dissenyà Lewis Carroll --els anomenats mots seriats-- va suscitar un autèntic torneig enigmístic. El deliciós joc carrollià es basa en la transformació d'un mot en un altre, lletra a lletra, en el menor nombre de passos possible, i la proposta era unir per aquesta via dues paraules de la mateixa llargària: Barça i Lliga. La combinació forassenyada de dues de les passions més intenses del país, el Barça i la llengua, va produir reaccions força interessants. L'elevat grau de dificultat de la cobejada associació no va arronsar els lectors més actius. I així, poc després, vam reproduir les dues millors cadenes de mots seriats rebudes al diari.
D'una banda l'escriptor manacorí Jaume Capó aconseguia relacionar el Barça amb el seu anhel amb uns mots seriats de 20 passos: Barça, barca, parca, parla, perla, perna, Berna, beina, buina (excrement de vaca), brida, Breda, brega, braga, blava, clava, clama, clima, llima, Lliga. Comentàvem les referències a mots clau per a l'entitat blaugrana, com ara el topònim "Berna" (escenari feliç d'una final de Recopa) o els mots escatològics "buina" o "braga" (que recorden les pífies monumentals de sempre). També publicàvem la millor sèrie del 91, signada pel dibuixant Nèstor Macià. Els seus mots seriats arriben a bon port en només tretze passades curtes: Barça, barca, basca, bassa, passa, paisà, faisà, frisa, fresa, frega, prega, plega, llega, Lliga. Sembla que el número tres d'aquesta alineació de tretze fa referència al sorprenent Salinas i els seus companys d'ikurriña, el sis al jugador més estalviador de la casa --en Pep Guardiola-- i l'onze a la devoció quasi mariana de Nicolau Casaus.
Aquest record emocionat a les profecies assolides (resulta que el Barça va acabar guanyant la lliga, l'any passat, ho recorden?) ve a tomb perquè han estat feliçment superades. En el decurs d'un divertit curs d'enigmística que vaig impartir el mes de febrer al Col·legi de Llicenciats i Doctors i Etcètera, una mestra que llavors exercia d'alumna va batre el rècord dels mots seriats blaugrana. La sèrie guanyadora fa Barça, barca, marca, marta, morta, porta, poeta, pleta (refugi del bestiar), plega, llega, lliga. Només 10 passes! La seva enginyosa autora es diu Tina Prenafeta i va demostrar en el decurs de l'ídem que les habilitats enigmístiques són imprevisibles. Sobretot quan, en una sessió en què parlàvem d'anagrames, va descobrir que el seu cognom en tenia dos de gairebé directes: "Fa petaner" i "Ep, tafaner!"
A veure si la nova profecia carrolliana amb el Barça i la lliga de protagonistes arriba al mateix bon port que les de l'any passat. Si és així, prometem posar un ciri a sant Èdip patró dels enigmes i, sobretot, esforçar-nos per trobar una sèrie més curta cada any que justifiqui un article profètic.

dissabte, 11 d’abril de 1992

Es busca

Ara que, finalment, els famosos butlletins de persones desaparegudes que popularitzà rne han estat traspassats amb un cert èxit a la petita pantalla, potser és un bon moment per a proposar la continuació d'una gimkana enigmística que ja fa temps que dura: la documentació del primer problema de mots encreuats publicat en la nostra llengua.
La gentilesa del professor universitari Enric Bou ens ha permès disposar d'un suplement "50 years of Crosswords" recentment editat pel diari "The New York Times". El dia 16 de febrer va fer mig segle de la publicació del primer problema de mots encreuats en aquell diari. És clar que el "Times" gairebé fou l'últim diari americà a incorporar-ne. Com ja és sabut, el debut de les graelles amb quadre negre en la premsa mundial data del 21 de desembre de 1913, al suplement "Fun" del diari "The New York World". La resta de diaris de l'àmbit anglo-saxó no trigaren gaire a pujar al tren: el 2/11/1924 el "Sunday Express" londinenc, l'11-1-1925 el "Sunday Times", el 30-7-1925 el "Daily Telegraph" i per fi... l'enfonsament del Titànic: el senyorívol "The Times" sucumbia a la febre el 2 d'abril de 1930 malgrat l'aferrissada oposició d'un sector dels seus lectors, que consideraren altament blasmable aquell passatemps fins que en sortiren dos de signats per catedràtics d'Oxford, l'un en llatí i l'altre en grec clàssic.
Per aquests verals, un any com el 92, ple de commemoracions fins a la repugnància, només ens duu el 50 aniversari de la marca registrada "Chiruca". Ens ho recordava fa poc des de les planes de "El Temps" aquest Sherlock Holmes del periodisme cultural que ha esdevingut Lluís Bonada. En qüestió de mots encreuats, encara hi podrien haver sorpreses. De fet, abans dels mots encreuats d'Arthur Wynne l'any 1913 hi ha documentada una graella romboidal de 9x9 publicada el setembre de 1875 a la revista infantil "Saint Nicholas" de Nova York. Els notaris obsedits dels Rècords Guinness així ho recullen. I encara abans, en aquesta particular subhasta del quadret negre, hi ha la troballa al·lucinant d'un quadrat màgic a la localitat britànica de Cirencester l'any 1868 (un famós acròstic llatí 5x5 que conté els mots rotas-opera-tenet-arepo-sator).
A casa nostra, quan els actuals membres del col·lectiu olissip editàvem una revista de mots encreuats, vam reproduir en el primer número de "...més" el que llavors consideràrem els primers mots encreuats per a adults en català. Es tractava del problema amb què en Tísner obrí la seva sèrie d'encreuats a la revista "Tele/Estel" el 22 de juliol de 1966. Vam afegir "per a adults" perquè ens constava que en Tísner, 33 anys abans, n'havia publicat de més senzills a la pàgina infantil del diari "La Publicitat". No havent sucumbit el "Times", com hem vist, fins l'any 1930 a la nova dèria del quadret negre, ens semblà que les dates que ens precisava en Tísner eren prou versemblants per a establir el naixement de les graelles en català. Però aviat entraríem en la dimensió Guinness de l'afer. Uns mesos després de publicar l'entrevista amb en Tísner, vam començar a rebre notícies que contradeien les nostres informacions.
Primer va ser la notícia d'una publicació ben particular, que finalment hem pogut tenir a les mans gràcies al magne arxiu de l'enigmòfil tarraconí Ramon Giné. Es tracta d'un minúscul quadern rectangular anomenat "Carnet Segells Catalunya", que duu un subtítol esfereïdor entre parèntesi "(Edició genuïnament catalana de propaganda racial)". La resta de la coberta l'ocupen informacions menys inquietants: "Es publica cada dijous. 20 cèntims. Edicions Vària. Apartat de Correus 1229. Barcelona. Núm. 1. 6 d'abril de 1933." A l'interior, entre grans dosis de costumisme, hi trobem una secció anomenada "Problemes de Mots en Creu", signada per un tal Jordi Brú (sic). Les graelles són 10x10, les definicions no estan malament i la iniciativa serveix per a convocar un concurs setmanal. Gràcies a la col·lecció completa de Ramon Giné podem resseguir els mots en creu de Brú durant prop de quatre mesos, fins que a la quinzena setmana el problema desapareix i llegim sorpresos una nota de disculpa de la redacció. Segons sembla, en Jordi Brú va emmalaltir i deixà els seus lectors sense la dosi setmanal. Després, la desaparició de la revista i una altra malaltia més generalitzada s'encarregarien d'esborrar els seus "mots en creu".
La subhasta del quadret negre va continuar. Fa un parell d'anys, en una entrevista al programa de ràdio que conduïa Salvador Alsius vaig afirmar que els primers mots encreuats en català dataven de l'any 1933 i una senyora anomenada Núria Freixa va replicar indignada. Poc després em feia arribar unes còpies del número 234 del setmanari "El Virolet" (suplement il·lustrat d'"En Patufet") en el qual apareix un problema de mots encreuats de 8x8. La data no admet dubtes: 26 de juny de 1926. El problema no va numerat ni signat, però apareix en una pàgina de passatemps que també compta amb un jeroglífic, un extravagant concurs d'ombres xineses i altres facècies. Tot això només dos anys després de la importació europea. La subhasta continua. Es busca un exemplar més antic. Es gratificarà.

dissabte, 4 d’abril de 1992

L'efecte GI

La matrícula dels automòbils que es passegen per la immortal Girona sembla especialment dissenyada per a la polèmica. Anys enrere, quan els vents eren del tot favorables a l'alliberament sexual, els geògrafs de les regions erògenes li manllevaren el nom per batejar un punt que tothom començà a buscar amb desfici: l'anomenat punt ge. Fa uns mesos, la lògica reivindicació catalanitzadora (disset anys després del 75!!) dels gironins ocasionà un ball d'inicials que va convertir la gi en un eslògan ecumènic massivament corejat. Ara, però, quan les aigües del llac de Banyoles han tornat a lloc i la normalitat sembla imperar a les carreteres del nord, una sorprenent iniciativa torna a situar la gi en el punt de mira general.
Resulta que un ciutadà gironí, anomenat Josep Lluís Horta, ha decidit que el canvi en les lletres de la matrícula pot ser un negoci rodó. El senyor Horta és transportista i fa sovint el trajecte que separa el nostre Principat del d'Astúries. Allà, la seva perspicàcia natural l'ha dut a detectar una certa mala maror entre els ciutadans d'Oviedo --la capital-- i els de Gijón --la ciutat més poblada--. De manera que l'Horta, com qui no fa res, va publicar un anunci al diari local "El Comercio" en el qual oferia als seguidors de l'Sporting la possibilitat real d'esborrar l'avorrida o de les seves matrícules i lluir la flamant i polisèmica gi. I els socis de l'Sporting estan encantats. L'anunci va atreure més de cent cinquanta sol·licituds esperançades. De moment, l'operació està a l'espera de la primera gi oficial, que representarà la pistoletada de sortida per a una curiosa activitat empresarial que es limitaria a trobar un municipi gironí que acceptés incloure transitòriament en el seu padró una colla d'asturians farts de la capitalitat d'Oviedo per poder matricular més gi. Feta la llei, feta la trampa.
Aquest fenomen, que anomenarem efecte gi, té una transcendència molt major del que sembla. La generalització de les matriculacions creuades donaria una nova dimensió als conflictes locals que sacsegen el país. Imaginem que les associacions de veïns de Vilaseca decideixen contractar els serveis de l'empresa del senyor Horta per a que els permeti matricular sistemàticament els seus vehicles a la bella capital del Túria, i poder lluir així una inequívoca v. La lògica reacció dels veïns de Salou els podria dur a muntar una caseta a l'Expo sevillana i contraatacar amb la s de rigor. Imaginem també que Manuel Royes, fart de reivindicar endebades la comarca pròpia per a la seva ciutat de Terrassa, decideix emular la radicalització del seu correligionari gironí Joaquim Nadal i aposta per una massiva matriculació de tots els autobusos municipals egarencs a la veïna circumscripció de Terol. Davant la proliferació de plaques amb te per les carreteres del Vallès, els conciutadans de l'estimat Antoni Farrés li exigeixen un cop de força semblant i marxen a la culta Salamanca com un sol home per tornar amb un estol d'automòbils que llueixen la sa de Sabadell.
Aquest garbuix inimaginable de l'efecte gi té un il·lustre precedent, una conclusió ben seriosa i una conseqüència pràctica. El precedent l'hem d'anar a buscar aquest estiu passat a Menorca, quan una parella de catalans que circulaven per l'illa foren multats per un policia extraordinàriament intuïtiu. La sanció va ser per dur una c al costat de la matrícula de Barcelona, i l'argumentació del policia és inoblidable: "un automòbil matriculat a Barcelona no pot dur la inicial de Cuba". Sortosament la parella mai no va haver de pagar aquella multa, per defectes formals de la denúncia: resulta que la c en qüestió no estava inscrita en un immaculat fons blanc com marca el codi per a les inicials nacionals, sinó que lluïa superposat a un llampant estampat de barres vermelles i grogues; d'altra banda, es tractava d'una mera enganxina, i no pas de la preceptiva placa metàl·lica. El policia de Menorca, sense saber-ho, va donar una enginyosa solució a l'enutjós conflicte de la inicial al costat de la matrícula que molts catalans senten cada vegada que treuen el cotxe a passejar per Europa. Per poder lluir la preceptiva c sobre fons blanc, que sempre resulta més sobri, només cal posar-se en contacte amb el consolat cubà i matricular els vehicles sistemàticament en belles ciutats caribenyes, com ara La Havana.
Quant a la seriosa conclusió a que ens pot menar l'efecte gi, és alhora senzilla i punyent: els codis, els reglaments, les lleis... només tenen sentit si poden ser transgredits. La conseqüència pràctica d'aquesta transgressió la trobarem, ben aviat, a les pàgines d'aquestes distretes publicacions anomenades bop. Sense cap mena de dubte, l'efecte gi provocarà un creixement espectacular de les quilomètriques llistes de suposats delinqüents comuns, pròfugs i il·localitzables, que darrerament tenen a bé de publicar els ajuntaments en els seus butlletins oficials de la província. Si ara no els troben, quan figura que tots els perversos multats exerceixen d'automobilistes a la mateixa localitat on tenen matriculat el vehicle, no sabem pas què passarà quan tothom comenci a matricular el seu cotxe a tres-cents quilòmetres del carrer on pensa deixar-lo mal aparcat. L'efecte gi pot resultar devastador.