dissabte, 18 d’abril de 1992

El museu del Barça

Cada any, si fa no fa, per aquestes dates els aficionats a les perversitats del futbol ens fem la mateixa pregunta. Quan tornarem a prendre una copa? La resposta, d'aquí a unes setmanes. De moment cal esperar a que els onze treballadors més ben pagats del país --sovint multiplicats fins a la vintena-- hagin acabat la feina. Mai la qualitat no ha tingut un rostre tan clar: la victòria és l'analgèsic a tots els mals possibles, la desfeta és el no res. El fracàs més lamentable.
La lluita en solitari dels equips tècnics de Joaquim Maria Puyal en la reivindicació del pressumpte nom oficial de la localitat ucraïnesa del Dynamo --Kaív versus Kíev-- m'ha recordat un divertidíssim treball de fonètica en el que un company universitari va invertir més hores que un rellotge. Aquell singular estudiant va decidir inventariar totes les variants fonètiques que podia enregistrar dels noms dels jugadors estrangers del Barça. Recordo que va remoure arxius sonors, enregistrà hores i hores de transmissions futbolístiques i parlà amb desenes de periodistes esportius. La llista era impressionant, i algunes de les versions resultaven antològiques.
Els cognoms d'Archibald, Cruyff, Hughes, Krankl, Lineker, Michels, Neeskens, Schuster, Simonsen, Venables o Weisweiler encapçalaven fitxes amb la representació de les diverses versions que circulaven entre els professionals dels mitjans de comunicació transcrites en l'alfabet fonètic internacional. Recordo que a la de Cruyff, per exemple, hi constava "króif", "krúi" o "kruíf", entre d'altres. A la seva fitxa, Venables era transcrit literalment, com paraula plana a la castellana, o bé "Vénebols" a l'anglesa, o encara "Venèibols" a la pagesa. Els comentaristes esportius solien aplicar la seva èpica imaginació amb resultats diversos. En alguns cognoms especialment hermètics, com el de Mark Hughes, o el de Richard Witchge ara, les possibilitats semblaven infinites. En d'altres, com el de Gary Lineker, les variacions eren només atribuïbles al canvi d'accent (Líneker-Linèker) fruit de la simple coqueteria de locutor. Capricis caprins de locutors electrocutats per la seva imbecilitat, com els que duen algunes veus a anomenar l'equip de futbol americà de Barcelona els "Dràgons", o una coneguda revista d'anuncis gratuïts "Primerama" (com vistarama o aquarama)...
Ara fa un any, des d'aquestes mateixes ratlles i en circumstàncies futbolístiques similars, un article que parlava d'un dels jocs de mots que dissenyà Lewis Carroll --els anomenats mots seriats-- va suscitar un autèntic torneig enigmístic. El deliciós joc carrollià es basa en la transformació d'un mot en un altre, lletra a lletra, en el menor nombre de passos possible, i la proposta era unir per aquesta via dues paraules de la mateixa llargària: Barça i Lliga. La combinació forassenyada de dues de les passions més intenses del país, el Barça i la llengua, va produir reaccions força interessants. L'elevat grau de dificultat de la cobejada associació no va arronsar els lectors més actius. I així, poc després, vam reproduir les dues millors cadenes de mots seriats rebudes al diari.
D'una banda l'escriptor manacorí Jaume Capó aconseguia relacionar el Barça amb el seu anhel amb uns mots seriats de 20 passos: Barça, barca, parca, parla, perla, perna, Berna, beina, buina (excrement de vaca), brida, Breda, brega, braga, blava, clava, clama, clima, llima, Lliga. Comentàvem les referències a mots clau per a l'entitat blaugrana, com ara el topònim "Berna" (escenari feliç d'una final de Recopa) o els mots escatològics "buina" o "braga" (que recorden les pífies monumentals de sempre). També publicàvem la millor sèrie del 91, signada pel dibuixant Nèstor Macià. Els seus mots seriats arriben a bon port en només tretze passades curtes: Barça, barca, basca, bassa, passa, paisà, faisà, frisa, fresa, frega, prega, plega, llega, Lliga. Sembla que el número tres d'aquesta alineació de tretze fa referència al sorprenent Salinas i els seus companys d'ikurriña, el sis al jugador més estalviador de la casa --en Pep Guardiola-- i l'onze a la devoció quasi mariana de Nicolau Casaus.
Aquest record emocionat a les profecies assolides (resulta que el Barça va acabar guanyant la lliga, l'any passat, ho recorden?) ve a tomb perquè han estat feliçment superades. En el decurs d'un divertit curs d'enigmística que vaig impartir el mes de febrer al Col·legi de Llicenciats i Doctors i Etcètera, una mestra que llavors exercia d'alumna va batre el rècord dels mots seriats blaugrana. La sèrie guanyadora fa Barça, barca, marca, marta, morta, porta, poeta, pleta (refugi del bestiar), plega, llega, lliga. Només 10 passes! La seva enginyosa autora es diu Tina Prenafeta i va demostrar en el decurs de l'ídem que les habilitats enigmístiques són imprevisibles. Sobretot quan, en una sessió en què parlàvem d'anagrames, va descobrir que el seu cognom en tenia dos de gairebé directes: "Fa petaner" i "Ep, tafaner!"
A veure si la nova profecia carrolliana amb el Barça i la lliga de protagonistes arriba al mateix bon port que les de l'any passat. Si és així, prometem posar un ciri a sant Èdip patró dels enigmes i, sobretot, esforçar-nos per trobar una sèrie més curta cada any que justifiqui un article profètic.