dissabte, 25 d’abril de 1992

L'aniversari del paràgraf

Aquest any 1992 resulta ideal per als concursos d'hagiògrafs, a cops d'agenda commemorativa. Els udols guerrers del cinquè centenari, predits cada dotze d'octubre des de temps immemorials, han aixecat la carregosa bandereta del "ara fa ics anys que" i l'han repartida entre les multituds... Un estendard que habitualment és capaç de transformar un mes feliç en el mes de Miguel Hernández, un any normal en un any Mozart, un dia tranquil en una diada de recollida de fons per al Temple Expiatori de la Sagrada Família o un modest carrer en l'avinguda del Mil·lenari.
Després de la "trobada" de germanor, mar enllà, d'uns i d'altres, l'agenda electrònica ha xiulat immediatament per assenyalar un altre cinquè centenari gloriós: el de l'expulsió dels jueus, que aporta mig miler més d'anys al còmput general de celebracions ibèriques, com qui afegeix pomes podrides al sac de patates grillades.
Davant de tanta impertinència cronològica, el millor és reaccionar amb vehemència. I una manera barata de fer-ho és afegint noves fruites passades al sac general de les commemoracions. L'aniversari feliç de la xiruca n'ha estat una. Cinquanta primaveres de no res actualitzades ara per una divertida pugna etimològica entre les arrels basques i els hipocorístics gallecs que ha acabat demostrant una veritat inquietant: si la dona del primer fabricant d'aquesta històrica bota s'hagués dit Francesca en comptes de Mercè, els excursionistes haurien trepitjat país amb paquinyes.
Però no hi ha millor celebració que la dels amors personals. I, brutícies a banda, avui és un dia excel·lent des de la perspectiva enigmístico-commemorativa per celebrar l'aniversari del paràgraf. M'explico, perquè el procés associatiu és més complex que aquestes collonades dels castellanoparlants exòtics (sefardites i hispanoamericans).
Resulta que el proppassat dia 3 de març de 1992 es va celebrar en alguns antres perversos del món civilitzat els deu anys de la mort de l'autor francès George Perec, al qual cal agrair que tingués la delicadesa de no morir en cap data assenyalada (com ara Josep Pla, que la va dinyar un Sant Jordi). A Barcelona, el soterrat refugi dels commemoradors va ser el Teatre Malic, en el qual alguns soferts militants de la classe "públic" vam poder gaudir dels intrincats viaranys de la versió catalana que va perfer Sergi Belbel de "L'augment". En aquest cas, Eva Barceló fou la cap de servei i principal accionista del corredor dels passadissos que es bifurquen amb què Perec reflexiona sobre el poder brutal de la repetició com a fòrmula expressiva.
Aquesta excel·lent versió de "L'augment" que signen els nois vallesans d'Arranteatre va sofrir una de les vicissituds més perverses dels darrers temps. A la seva vila d'origen l'anunciaren com si fos d'un altre autor: George Pérez (sic). Potser enduts per la tesi Belbel d'accentuar Pérec, recolzada en opinions altament qualificades però menystinguda per tots els seus editors, els programadors culturals van creure que es tractava d'un autor perseguit per Le Pen, com tants descendents d'immigrants espanyols que poblen França, i li clavaren el Pérez sense pensar-s'ho dos cops.
El cert és que, com dèiem, els deu anys sense Perec han estat discretament commemorats entre nosaltres, tot i l'aparició d'un "Lire" monogràfic al país veí. Per això, i perquè mai no és tard per afegir més fruita al sac de les commemoracions, avui proposem un homenatge particular a l'autor francès per part dels lectors habituals d'aquesta secció. I, com que no ens agrada fer res de gratuït, el justifiquem amb l'aritmograma que es pot deduir de la data de la seva mort i el títol del seu darrer llibre, la novel·la inacabada 53 jours, que va editar Mondadori en castellà. Si li afegim els cinquanta-tres angoixosos dies ficticis a la data de la seva mort, ens plantem en un tal dia com avui.
No és per tant, casual, que justament ahir a les vuit del vespre se celebrés un íntim homenatge a un plagiari de Perec a la bestreta: l'estrafolari autor de les Impressions d'Àfrica Raymond Roussel. La displicent commemoració , en el marc incomparablement èrtic de la Sala Guimbernat de dissecció de l'Acadèmia de Medicina, resultà un ver homenatge al paràgraf. Els pocs que han gaudit de Roussel saben que la unitat expressiva per antonomàsia de la seva prosa és el paràgraf. L'obra de Roussel és un camp de mines i cada paràgraf en té una.
L'augment aritmètic dels 53 dies d'escreix que Perec deixà a la posteritat ens permet celebrar amb la fastuositat que es mereix, un fonament de la comunicació literària com el paràgraf. Perquè, en una última tombarella d'aquesta kermesse associativa, cal advertir que l'equivalent fonètic hebreu de Perec (pereq -- peraqim ) vol dir, precisament, paràgraf en la llengua dels significatius avantpassats de George Perec, expulsats, ara fa cinc-cents anys, de la pell de brau.