dimecres, 28 de desembre de 2005

La figa i la cloïssa

Només el 5% dels tres o quatre milers de llengües distintes que encara es conserven al món tenen més d’un milió d’usuaris. El 50% no arriben ni a deu mil parlants i el 25% en tenen menys de mil. No és cap innocentada per desmentir que el català sigui una llengua amenaçada, sinó pèssimes constatacions sobre la desaparició galopant de la diversitat que recull el lingüista Marcel Fité. Molts i molt glamourosos són els col·lectius mobilitzats en defensa de les espècies en perill d’extinció, però cada vegada que algú diu que hi ha llengües amenaçades, els defensors de la biodiversitat —admiradors de l’angloparlant McCartney o la francòfona Bardot— arrufen el nas. Que no els sembla prou universal, una llengua? Que potser encara viuen atemorits pel fals relat de Babel? El catedràtic Marcel Fité acaba de publicar Els enigmes de la llengua (Pagès editors, 2005), un seguit de reflexions sobre la supervivència lingüística que reculen més enllà de Chomsky fins a les teories dels lingüistes de l’equació “una llengua = una visió del món”. Sense entrar en grans disquisicions, Fité recupera la possibilitat de debatre idees de Herder, Sapir, Whorf o Humboldt, bandejades durant dècades. En 1886 la Societat Lingüística de París va prohibir que els seus membres discutissin sobre l’origen de la llengua, la gran disquisició des del Cratil platònic. Un segle després sembla prohibit definir una llengua com alguna cosa més que un sistema de signes amb finalitats comunicatives. Aquest és l’error més cras que ha separat la llengua de la literatura. L’equivocació absurda que Fité retreu als deixebles de Saussure quan exacerben el seu distanciament de l’objecte estudiat en pro d’un pretés rigor científic que acaba en mer formalisme. Fité no hi fa sang. No retreu pas els anys perduts pel pare de la lingüística investigant obsessivament el sistema d’escriptura dels antics poetes tal com ho recull Jean Starobinsky a Las palabras bajo las palabras (Gedisa, 1996) Al contrari, encara recupera la bella comparació saussuriana entre la constitució d’una llengua i el fons d’una glacera, en la qual les morrenes esdevenen un munt d’informació dipositada al fons de cada llengua. Si les llengües són intercanviables ¿com és que del fin de año espanyol en diem cap d’any?, ¿en què difereix ser un poca-vergonya d’un sinvergüenza? o ¿per què s’entesten a anomenar almeja a la figa? Resulta obvi que una almeja és un mol·lusc salat, aspre, dur, gris i, sobretot, molt difícil d'obrir, mentre que la figa és un fruit dolç, sucós, tou, rogenc, de tacte agradable i fàcil de menjar.

dimecres, 21 de desembre de 2005

El mètode Cru

L’any que vaig néixer Joan Brossa escrivia l’obra de teatre Calç i rajoles (1963), estrenada al Palau de la Música Catalana en 1964 pel Teatre Experimental Català. Com que Brossa entenia l’avantguarda des de la tradició, l’acte tercer era una reescriptura de l’escena XII de Les garses d’Ignasi Iglesias (1906). Els mateixos personatges, en el nou context, vivien la mateixa excitació de treure a la rifa. Brossa, naturalment, hi conservava el número de la sort que Iglesias havia triat —el 10.341—, però en tot un segle de loteria el número d’Iglesias i de Brossa mai no ha tret la grossa. 2005 potser serà recordat per l’esclat universal del sudoku. Per contraposar-hi la potència de les lletres, amb el crucigramista Pau Vidal ens hem empescat un mètode que intenta escatir, des dels mots encreuats, si un número de loteria tocarà o no. Es tracta d’aplicar l’antic joc de la calculadora que associava xifres i lletres amb un mer gir de 180 graus. Ho expliquem al pròleg del nostre nou recull Els 65 millors crucigrames per tenir SORT presentat a l’administració de loteria de La Bruixa d’Or i ho mostro aquí amb aquest número impossible (al bombo demà només hi haurà fins al 85.000). Aplicant el nostre mètode Cru (de crucigra-místic), ja es veu que aquest 91.377 no és pas un número bonic, sinó LLEIG com una mala cosa. Però demà les possibilitats són múltiples. Per exemple: que us convé obtenir una expiació dels pecats? Doncs compreu el 38.518 i ja teniu un BISBE a la vostra disposició. Posem, en canvi, que us mouen interessos més terrenals. No sabeu com fer-vos-ho per lligar? De pet cap el 53.908! És un dècim que les torna BOGES (això sí, en el cas que funcioni, recordeu-vos de comprar també el 50.538, garantia de BESOS). El mètode Cru també val per a elles. Les que el vulguin fer patir una mica, que és cosa que en certs moments ajuda molt, que busquin el 50.739 i el posaran GELÓS. Com que el 91.377 no el trobareu, busqueu números que siguin com el 57.738 (BELLS). Això és el que volem amb els nostres crucigrames, que demà els premis ragin com ho fa el 57.700 (a DOLLS). El missatge del mètode Cru no pot ser més clar: si jugueu, pel mateix premi, als crucigrames i a un dècim, que sigui al 37.800: hi guanyareu el DOBLE. El Xavier Gabriel, a Sort, ens va dar tants bons consells que al final als nostres crucigrames hi vam descobrir el número màgic que ens ha de portar la sort: el 53.708 (les BOLES!) Llàstima que, sense haver-ne comprat cap dècim, ho tenim més aviat Cru.

dissabte, 17 de desembre de 2005

Ningen shimboda

L’escriptor japonès Kenzaburo Oé va rebre el premi Nobel de literatura en 1994. Tres dècades abans havia viscut una experiència abissal: el seu primer fill Eeyore va néixer amb un tumor cerebral enorme i el van operar a vida o mort. El nen va sobreviure, amb un grau de paràlisi cerebral, i Oé va continuar escrivint, però des d’aquella dolorosa perplexitat. La primera aproximació literària a l’abisme va ser una novel·la duríssima sobre un pare que vagareja esmaperdut mentre espera una trucada de l’hospital que li comuniqui la mort del seu fill nounat: Una cuestión personal (Anagrama, 1995). La resta d’obra narrativa d’Oé també queda tenyida per la discapacitat del fill. Ara Seix Barral edita ¡Despertad, oh jóvenes de la nueva era!, una narració de no ficció (una novel·la de sense ficció) en la qual Oé explica l’experiència de viure amb aquest fill tan excepcional. Escrit als vuitanta, quan Eeyore ja tenia vint anys —i caminava i xerrava i componia música—, el relat es remunta a la primera infància. Sobta el paper central de la poesia de William Blake a l’hora d’entendre i acceptar el fill desballestat. Una cuestión personal partia d’un vers de Blake: “Més val assassinar un nen al bressol que no pas alimentar desigs que no es realitzen”. Encara sorprèn més, però, la constatació que el fill d’Oé només troba plaer en dos àmbits expressius: la música i els jocs de paraules. Imita individus que surten per la tele i estrafà anuncis. Per exemple, el pare li aplica una bena amb un emplastre sobre un forúncul i el nen li’n dóna les gràcies tot dient: o-deki kangeki! (forúncul, agraït). Oé ens explica que el protagonista d’un anunci de curri instantani que feien per la tele era un famós cantant anomenat Hideki, de manera que el nen s’hi refereix. En una altra ocasió, els Oé conviden a sopar una estudiant americana. La mare d’Eeyore s’esforça per anar dient els noms anglesos de totes les verdures que cuina, però no se’n surt amb ingen-mame, la mongeta blanca. El nen intervé llavors per aportar una solució. Assenyala les mongetes i crida amb aplom Ingen shim border!, en un accent americà tan inequívoc que la noia americana es veu obligada a confessar les seves limitacions en matèria vegetal. “Hi ha molts noms de llegums que provenen de les llengües ameríndies”, s’excusa. En realitat, Kenzaburo capta que Eeyore acaba de fer un joc de paraules que relaciona el nom japonès de les mongetes amb les paraules que pronuncia un lluitador de sumo en un anunci de tele que entusiasma el nen malalt: Ningen shimboda (la vida és perseverar).

dimecres, 14 de desembre de 2005

Medrod i el Nua Istetat

L’únic avantatge que tindríem si de debò Nadal fos tot l’any seria veure actuar més sovint al gran Pau Riba. L’any 2001 va publicar a Columna un LCD (llibre i cedé) extraordinari que duia per títol Jisàs de Netzerit (o capítol zero de la guerra de les galàxies). El cedé conté onze magnífiques “Nadadales” (sic) enregistrades amb les veus de les tribus psiquedèliques reunides per Pau Riba i Memi March. Gent de Pau, doncs. El relat que enfilava les cançons era la història d’un Jesús de Natzaret transplantat a “La Guerra de les Galàxies”. Hi destacava una impactant estratègia verbívora que transformava tots els noms propis a través del desplaçament vocàlic. Com en el "Great Vowelshift" que va modificar totes les vocals de l'anglès modern (d'aquí que "e" es pronuncïi "i"), Riba aplicava un corriment vocàlic als noms de tots els protagonistes, començant per Jisàs de Netzerit. Així, en aquell capítol zero Josep i Maria esdevenien Jusip i Meroe, Israel Osreil, Betlem Bitlim, Judea Jadie i Palestina Pelistone. Des d’aleshores, cada any Pau Riba fa concerts nadalencs amb el grup De Mortimers en els quals actualitza el relat transvocàlic en funció dels esdeveniments polítics. Aquest any, també. Ens arRiba l’episodi 005: Medrod i el Nua Istetat (Madrid i el Nou Estatut). Durant aquestes festes, cada dijous i cada diumenge al Teatreneu de Barcelona podeu sentir les onze magnífiques “Nadadales” enfilades com denes pel rosari de la nova versió del relat. En episodis anteriors la ironia subtil del transvocalisme ribià ja havia recaigut en Pajul, Mes, Daren Lliode, Meregaell, Muntolle, Seare i Cerud-Ruvore. En aquest episodi 005 el Nua Istetat de Que-te-l’anye enfronta els cridaners membres del Pipí —amb Rejúo, Ecibis i Zeplene al capdavant— amb les hosts del Tro-per-tot, sense oblidar les conseqüències de l’atemptat de Bon Ledin a les Turris Bissunis o el conflicte de la tanca de Milolle. També hi treuen el cap l’incombustible Bunu i dos Rudroguis força contraposats: l’extremeny Oh! Berre i el lleonès Zepetiru. Aneu en corrua al Teatreneu i en sortireu amb el cervell en efervescència. Amb l’entrada us daran un full volant que conté un ampli vocabulari Que-te-l’è/Català que us ajudarà a parlar en Que-te-l’è sense vergonya i en llibertat. Donem corda al que-te-l’è! L’ús de la rica tradició nadalenca quetelene no es limita als representadíssims Pesturits de Fulch o Turris. Lloat sia Jisàs de Netzerit, encarnat cada Nedel pel gran Pea Robi + Di Murtomirs!

dimecres, 30 de novembre de 2005

Lletrejant Lleida

Lleida ha viscut un fet més transcendent del que sembla: el primer concurs escolar de lletreig en català: Lletres & lle3 (www.lle3.net). Organitzat per l’Ajuntament i la Universitat de Lleida, anava adreçat als alumnes de tercer d’ESO i prenia el format de concurs televisiu sota la batuta de Carles Porta. Ha estat un èxit esclatant. El divendres 18, dia de la gran final, feia goig veure un munt d’adolescents disposats a aclamar companys seus no per ser més guapos ni més forts ni més bons jugadors de bàsquet, sinó pel seu bon domini de la llengua catalana. Els concursos de lletreig, habituals al món anglosaxó, generen un nou tipus de líder adolescent. El concursant surt a l’estrada, es situa davant d’un micròfon i escolta com un jutge —a Lleida el lingüista Albert Turull— repeteix dues vegades una paraula. Llavors arriba l‘hora de la veritat. Sense cap paper a prop ni marge per a la rectificació el jugador diu, un per un, els noms de les lletres que componen el mot pronunciat, sense oblidar els guionets, accents oberts o tancats, dièresis i altres galindaines tipogràfiques. Així, exhortaré demana: e, ics, hac, o, erra, te, a, erra, e amb accent tancat. Qualsevol error incita el jutge a pitjar el timbre eliminador. A cada ronda el nivell de dificultat puja i cauen més candidats. Per entendre’ns, eren de nivell 1 paraules com feliç, fix o tub; de nivell 3 motxilla, xumar o noruec; 5 cruïlla, handbol o enyorança, i així anar-hi anant fins als mots de nivell 7: homínids, plovsiquejava, ataüllaria, hel·lenització, il·localitzable. Diguin impredictibilitat. Ara tanquin els ulls i provin de lletrejar-la. No és fàcil. Els nois d’ESO que es van disputar el campionat van fer saltar la banca. Tres nivells per damunt del previst. Al final, el desempat va venir d’un làpsus. La finalista comença a lletrejar la paraula criptogràfiques per una pe i el jutge fa sonar el timbre. Assistir a la final de Lleida m’ha recordat una bona novel·la de l’americana Myla Goldberg traduïda només a l’espanyol: La estación de las letras (RBA). El talent lletrejador d’una adolescent molt tímida actua de detonant per als problemes latents de la seva família. Els èxits de la filla als campionats de lletreig provoquen en el pare una certa eufòria religiosa. Campionat rere campionat, pare i filla comparteixen el llarg camí de perfecció mística que la Càbala atorga a les relacions amb el llenguatge. El seu trajecte, però, avança en paral·lel a la descomposició familiar. Esperem que el lletreig prosperi entre nosal3.

dimecres, 23 de novembre de 2005

Si el sol sona

Ramon Solsona acaba de publicar un llibre mediàtic. Es diu A paraules em convides (Columna, 2005) i parteix de l’experiència radiofònica de tres temporades al costat d’Antoni Bassas. Solsona va fer la secció Joc de paraules al programa “El matí de Catalunya Ràdio” des de 2001 fins a 2004. Després va saltar d’emissora i ara cada matí porta una paraula al programa de Xavier Bosch “El món a RAC1”. Són propostes diferents, perquè a can Bassas obria micròfons després de posar un exemple incitador i ara a can Bosch es dedica a estirar el fil d’una paraula, però la voluntat és la mateixa: prendre’s el llenguatge verbal com una font de plaer. El llibre és mediàtic perquè parteix d’una experiència radiofònica, però no és pas una transcripció dels guions. Solsona ha treballat moltíssim amb l’allau d’aportacions que va rebre per telèfon i correu electrònic. La maqueta del llibre, a dues tintes, convida a la lectura i l’índex final el dota d’una claríssima utilitat. Els micròfons de Catalunya Ràdio abasten, poc o molt, la nació innombrable que victorejà Joel Joan al Camp Nou —aquells territoris on et repliquen bon dia quan dius bon dia— de manera que la col·lecció de mots rebuts és, per si mateixa, un veritable tresor dialectològic. De fet, Solsona el dedica al doctor Joan Veny, un dels grans savis dels parlars catalans. L’ús intel·ligent de la ràdio pública catalana li ha permès practicar una altra mena d’excursionisme lingüístic. En comptes d’anar a peu pels llocs buscant fonts amb la llibreta a la mà, Solsona i Bassas llançaven un tema —paraules locals, per exemple— i els telèfons treien fum amb badalonins que reivindicaven badius, micacos i tornemis, en franca disputa amb els tornemis d’un pastisser de Sant Hilari Sacalm. Una oient deia que pèlag (toll d’aigua) era paraula pròpia de Capellades i ràpidament trucava gent de Gelida o de Sant Sadurní d’Anoia reclamant-ne una quota de paternitat, i encara bo que aquell dia les meves cosines de Vilanova i la Geltrú —usuàries habituals del mot pèlag— no devien escoltar la ràdio. Solsona subtitula aquest primer lliurament: “Meravelles, curiositats i sorpreses del llenguatge”. És un subtítol que no menteix. Recull les perles i les relaciona en un exercici d’especulació verbal que de vegades recorda el de Pau Riba a Al·lolàlia (Proa, 1999). És clar que, a l’entrada on Solsona recull les moltes denominacions de la rosella, potser Riba no s’hauria pogut estar de relacionar peperepep amb Carlinhos Brown.

dimecres, 16 de novembre de 2005

Foc glaçat

El Gall, una editorial lògicament ubicada a Pollença, enceta una col·lecció de clàssics amb el Llibre d’Amic i Amat de Ramon Llull en versió de Joan Gelabert i els Sonets transcendents de Quevedo traslladats al català pel poeta Rafel Bordoy. Traduir el meravellós castellà de Quevedo, com molt bé escriu Francisco Díaz de Castro al pròleg, és “un doble acte d’amor a la creació poètica i a la pròpia llengua catalana”. Un acte que pot atènyer la categoria de paradoxa. Quan l’any 1994 Bordoy ja va publicar els deu primers sonets, el poeta Josep Maria Llompart va escriure: “Per ventura a don Francisco, que sentia cap als catalans una aversió visceral, del més pur estil castellà, i que quan es recorda de Mallorca és només per referir-se, despectiu, a la mal calzada mallorquina, no li hauria fet gaire gràcia. Que la seva ànima en pena ens dispensi i s’ho prengui amb paciència perquè el treball ho pagava”. Certament, el treball de Bordoy és esplèndid. El sonet XVIII —“Definint l’amor”— és una obra mestra en la qual Quevedo explora a fons la figura de l’oxímoron. El primer vers —Es hielo abrasador; es fuego helado,/ És gel abrusador, és foc glaçat,— ja ens en regala dos. El contrast de la paradoxa ens alerta sobre les arestes de l’amor, allunyant el poeta de la farragosa carrincloneria sentimental. El sonet avança punyent pels camins de la paradoxa. L’amor (al vers novè) es una libertad encarcelada/ és una llibertat empresonada, que pren un caire patològic (a l’onzè) —enfermedad que crece si es curada/ malaltia més greu com més curada— fins mostrar-se en la seva flagrant contradicció (als dos darrers): ¡Mirad cuá amistad tendrá con nada/ el que en todo es contrario de sí mismo! // Amb no res l’amistat té conreada/ el que en tot és contrari a si mateix!

El foc glaçat de Quevedo està en sintonia amb els millors oxímorons de la història. Victor Hugo va escriure que “la malenconia és el plaer d’estar trist”. Picasso va establir que “tot acte de creació és en primer lloc un acte de destrucció”. El polonès Stanislaw Lec, a l’hora de qualificar un coetani seu més aviat curt de gambals, també va optar per un oxímoron: “la seva ignorància és enciclopèdica”. George Bernard Shaw va crear-ne un de molt popular en declarar-se “ateu, gràcies a Déu”. Si, a aquestes alçades d’article, troben que això de l’oxímoron és una mica superflu, no es perdin aquests dos darrers: “El que és superflu és el més necessari” (Voltaire) i “sóc profundament superficial” (Ava Gardner).

dimecres, 9 de novembre de 2005

Amelie Fonalleras

Al seu últim llibre —Sis homes (Empúries)— Josep Maria Fonalleras torna a demostrar el virtuosisme de la seva escriptura. Al narrador se li demana que trobi “alguna cosa que vagi més enllà de les paraules, un sentit, una successió, un destí”, però sovint no pot. “Cada paraula em pesa massa. Són com lloses que s’han de transportar des d’una pedrera llunyana”. Fonalleras relativitza tant la creació de l’argument que un dels seus homes arriba al deliri de lligar les trenta-sis situacions fixades per George Polti a Les Trente-Six situations dramatiques (1895), en un tour de force narratiu que comença amb “andreu s’estava ofegant i el va salvar bernat, que després va haver d’implorar a carme...” i acaba, interromput per l’antinarrador, sis-centes paraules després “...al lloc del crim havien aparegut pintats amb sang tres sisos i una creu de cap per avall”. Al final, d’una capsa surten un munt de fulls mecanoscrits amb arguments que Fonalleras mai no escriurà, entre les quals el d’un escriptor que decideix escriure una novel·la en la pell dels habitants d’una ciutat. N’hi calen mig milió, perquè els grava una sola paraula a la pell: “La novel·la perd sentit. Els ciutadans s’ajunten a l’atzar i construeixen frase noves, mai no imaginades per l’escriptor. Hi ha ciutadans que es moren, paraules que desapareixen (...) Ningú no llegirà mai la novel·la si no és que la ciutat es converteix en un camp de concentració”.

Dit i fet, a la seva última novel·la —Acide sulfurique (Albin Michel)— Amelie Nothomb transforma un camp de concentració en un programa de televisió a l’estil de Gran Hermano que es diu, justament Concentration. Els presoners són coneguts per una matrícula de tres lletres i tres nombres: CKZ 114, GPU 246, JMB 008, EPJ 327. Els espectadors envien SMS amb la matrícula dels que decideixen eliminar, com al circ romà. Les nominacions, però, topen amb l’adquisició d’identitat per part d’algun presoner. Quan es revela el nom real de CKZ 114 —Mon nom a sauvé una vie. Un nom vaut une vie— la cobertura mediàtica és formidable. De fet, Nothomb força tant la ficció que Concentration arriba a atènyer un share del 100%. Alguns editorialistes es posen les mans al cap —J’appelle au boycott, sinon du spectacle, au moins de la participation à cette infamie!—, però tota l’audiència televisiva n’està pendent. Com a la novel·la que mai no escriurà Fonalleras, els presoners d’aquest reality show s’adonen que “habiter des syllabes qui forment un tout est l’une des immenses affaires de la vie”.

dimecres, 2 de novembre de 2005

Lectures de Pinter

Abans de submergir-nos en les obres de Harold Pinter, els estudiants de Filologia Anglesa dels vuitanta llegíem uns manuals molt farragosos sobre el teatre del absurd. Els seus capítols tenien títols del tipus “L’absurditat de l’absurd” però el pa que s’hi donava era molt nutritiu. Després d’una immersió quasi mnemotècnica en l’univers inabastable de Shakespeare, allò semblava l’hora del pati. Ens incitaven a llegir Ionesco i Beckett. Potser no ens permetien relacionar-los amb els germans Marx, com alguns hauríem volgut, però en un dels capítols apareixia un tal Pedrolo. Recordo com si fos ara els accents absents en un dels títols catalans citats en anglès —L’ús de la matèria— perquè tenyia de sang aquella peça dramàtica que jo mai no havia vist representada. Llegint Pinter vam entendre l’estructura profunda que preconitzava Chomsky. Les frases quotidianes que intercanvien els personatges de The room, per exemple, porten motxilla. Cada síl·laba una pedra. Cada rèplica un torpede. Hi ha aquelles línies estroncades, els non sequiturs, que desconcerten el lector fins que deixa de mirar-s’ho i para orella. The Birthday Party em va fascinar, però la meva epifania pinteriana va ser The Dumbwaiter (El Muntacàrregues), fins al punt que em vaig posar a traduir-la amb dues companyes de promoció que han acabat sent ciutadanes nord-americanes: Noemi Ballester i Montserrat Mir. Tancats a Sant Pol, ens vam fer un tip de riure a compte de Pinter.

Dos pistolers de nom monosil·làbic —Ben i Gus— esperen, nerviosos, en una espècie de soterrani. Es volen fer un te però no tenen foc. Els arriba un sobre amb llumins per sota de la porta, però ni així no ho aconsegueixen. Tampoc no porten cap fitxa del gas. De sobte el muntacàrregues que presideix l’antiga cuina els baixa una comanda escrita en un tros de paper: “Dos bistecs amb patates. Dos púdings de sagú. Dos tes sense sucre”. El mecanisme pot remetre a peces com El mètode Grönholm de Jordi Galceran, però tot és molt menys explícit. El terme dumbwaiter —muntacàrregues— admet diversos jocs de paraules: dumb és mut i també babau, mentre que waiter és cambrer però també remet al verb esperar. Quan els del Lliure van estrenar El muntaplats, el juny de 1987, hi vam córrer. Recordo que ens vam quedar garratibats en veure la tensió que dominava el muntatge dirigit per Carme Portaceli. Andreu Benito i Jordi Bosch ens feien reviure en clau tràgica el que, mentre ho traduíem, ens havia fet cargolar de riure. El Nobel a Pinter és un Nobel a la lectura.

dimecres, 26 d’octubre de 2005

Lanchester United

L’autor anglès John Lanchester té un cognom toponímic i la seva tercera novel·la en va plena, de topònims. Atès que les històries que configuren El port de les aromes (Edicions 62 i Anagrama, Premi Llibreter 2005) estan ambientades a Hong Kong, la majoria de topònims són xinesos. La novel·la ens permet resseguir l’evolució d’aquesta colònia britànica a través de Tom Stewart, un personatge ben seductor que s’hi passarà la vida. Per culpa d’una aposta, aquest britànic poc convencional ja aprèn xinès mandarí en les sis setmanes que dura la travessia marítima que el duu, de ben jove, d’Europa a Hong Kong. Lanchester aconsegueix suggestionar-nos perquè ens pensem que assistim a aquest accelerat procés d’adquisició. La monja xinesa que li fa de mestra ho té molt clar: “Pel que ens interessa a nosaltres cada paraula disposa de sis tons. De manera que la llengua consta de quatre-cents monosíl·labs i sis tons: unes dues-mil quatre-centes paraules. És molt, molt fàcil en comparació amb l’anglès. Guanyarem l’aposta sense cap problema”. Al final, com totes les bones novel·les, El port dels aromes no és gens didàctica i tot just aprenem que en xinès menjar i arròs són una sola paraula, de manera que el menú és molt poc variat: congee tothora.

Els avatars de la minúscula història de Tom Stewart es barrejaran amb els de l’agitada Història de la avui ja excolònia. El títol de la novel·la és, en realitat, la transcripció del topònim paronomàsic de la porta d’entrada de Xina a Occident, perquè Hong Kong prové de Heung Gong, el port de les fragàncies, dels aromes. La sensibilitat ludolingüística de Lanchester fa que la novel·la contingui algunes perles verbals. Per exemple, descobrim el doble sentit que pren el denostat vocable filth (porqueria en anglès) quan els immigrants britànics a la seva recòndita colònia el transformen en un acrònim. De sobte, F.I.L.T.H. passa a coincidir amb les inicials de la frase Fail In London Try Hong Kong, és a dir, que si fracasses a Londres et convé provar-ho a Hong Kong. La novel·la de Lanchester té la innegable virtut de dibuixar un terreny de joc en el qual Orient i Occident s’entrellacen com dues anelles olímpiques. Cap al final del llibre, quan l’acció s’acosta als temps actuals, assistim a una imatge molt reveladora d’aquesta fusió. Un jove xinès arriba a Guangzhou. Al rebedor de l’apartament d’un amic hi ha dos pòsters: un de Bill Gates i un altre de Mao Zedong. Si fóssim capaços d’ensumar-ne l’ambient hi detectaríem un aroma inequívoc a la mena de FILTH que Lanchester reuneix a la novel·la.

dimecres, 19 d’octubre de 2005

Sexes/ De llibres

Les relacions entre literatura i televisió són motiu de controvèrsia. Els pocs programes literaris que accedeixen a la graella malden per fer-se un espai malgrat l’escepticisme del mitjà. En realitat, la literatura i la televisió s’assemblen molt. Són dues finestres a aquest paisatge virtual que anomenem realitat. Totes dues parlen de tot. Per exemple de sexe. En poc temps han tornat a les pantalles “De llibres” (els dimarts al Canal 33) i “Sexes” (els divendres a TV3). Seria interessant intercanviar-los una setmana. No només perquè hi ha llibres de sexe, sinó perquè als llibres també hi ha molt de sexe, i potser l’encreuament permetria que alguns teleespectadors trenquessin el gel en un sentit o l’altre. N’hi hauria prou, ara que ja no toca ni se’n celebra cap efemèride, amb recuperar els epigrames de Carles Fages de Climent. Abans que Nabòkov connotés universalment les lolites, Fages ja va escriure “La Lolita té mareig/ perquè ha tastat ous de Reig”. Els noms i cognoms eren sempre reals. Per exemple les belles filles d’uns propietaris de Castelló anomenats Macau van inspirar-li: “La pubilla a l’ull em plau,/ la mestressa a l’ull em reca:/ quan veig les noies Macau,/ no me cau, que se m’aixeca”. D’altres versos són més genèrics, com ara: “A fembra que s’eixarranca,/ posa-li una mà a cada anca”, o bé “Més profit et farà el Kempis/ el dia que ja no trempis”, o també “No ensenya pas la Feliça/ res que no hagi estat a missa”, o encara “És costum de certes dames/ no treure’s les lligacames”.

Carles Fages de Climent, propietari rural benestant d’ànima provocadora, va nedar sovint a contracorrent. La seva capacitat d’incomodar es revela en els epigrames fets per ofendre. Com per exemple la sèrie dedicada a la família del senyor Florenci Nouviles, un figuerenc de butxaca puixant i bragueta més aviat minvant, si ens atenem al que en va escriure Fages: “La titola d’en Nouviles/ és una lot sense piles”, o “Titola, no t’espaviles/ contemplant el meu poder?/ diu en Florenci Junyer/ a don Florenci Nouviles”. També el nebot que hereta, a falta de fills de l’interfecte, s’ho sent dir: “La lot hagués tingut piles,/ no fores l’hereu Nouviles”. La flaccidesa del membre nouvilesc arriba a suscitar tanta conya que fins i tot li dedica un epitafi: “La titola d’en Florenci/ ha trobat l’etern silenci”. És clar que, ja posats a triar epitafi, prefereixo el que li dedica al Gaiter de la Muga: “I tot just convalescent/ encara de l’últim polvo,/ quan senti l’ego te absolvo,/ Senyor, que pugui dir: —Amén”. Televisió i literatura han d’anar al llit més sovint.

dimecres, 12 d’octubre de 2005

Yurkievich

Després d’unes setmanes tràgiques a les carreteres, la conselleria d’Interior del Govern català ha anunciat un pla de xoc contra els accidents de trànsit. Sí, pla de xoc, n’han dit. Ja veuen la ceguesa semàntica que pot produir l’ús indiscriminat del tòpic entre els buròcrates. A mi la desafortunada expressió m’ha fet recordar un autor molt apreciable que aquest estiu ha mort a la carretera. Potser algú hauria d’escriure sobre els escriptors que moren a la carretera igual com Vila-Matas ha escrit sobre dietaristes ultramontans, desapareguts passaventosos o afectats d’agrafia sobtada. Si els autors que un bon dia deixen d’escriure, com Juan Rulfo, passaran a la posteritat amb el nom de Bartleby, potser dels que moren a la carretera, com per exemple W. G. Sebald, podríem dir-ne Kerouacs. En tot cas, el proppassat 27 de juliol el Volvo de l’argentí Saúl Yurkievich s’estavellava fatalment contra un camió en una carretera del sud de França. Yurkievich era un crític rellevant que va dedicar moltes energies a les obres d’altres autors, com Borges o Cortázar o Paz o Vallejo, però sense deixar de banda el seu quefer poètic. Les seves creacions aprofundeixen d’una manera radical en la dimensió lúdica del llenguatge. Amant de la “ingeniosa riqueza o el desvío perspicaz”, Yurkievich va aplegar molts dels seus treballs assagístics en un volum impagable que porta per títol Del arte verbal (Galaxia Gutenberg, 2002).

Per casa corren uns quants llibres sobre Cortázar, però el millor és l’estudi que li dedicà Yurkievich: Julio Cortázar: mundos y modos (Anaya & Mario Muchnik, 1994). Des de la complicitat del lector i company de viatge, Yurkievich estableix les dues grans vies de l’escriptura cortazariana: “En Cortázar hay una escritura Dr. Jekyll y una escritura Mr. Hyde. En sus luchas con la hidra literatura, hidra por supuesto policéfala, alternativamente prepondera la cabeza que acata y jerarquiza lo literario o la cabeza que todo lo revierte y se divierte”. El joc i el foc, doncs, que va simultanejar el Gran Cronopio. Per analitzar aquesta dicotomia, el crític s’inventa una adequada teoria del túnel i estableix dos grans paisatges en l’obra de Cortázar. D’una banda, una forma de literatura més tancada que abastaria contes i relats. D’altra banda, una literatura especialment oberta que exemplificarien en particular 62/modelo para armar o Rayuela i, en general, totes les novel·les i els assaigs de Julio Cortázar. Julio es va passar un mes a l’autopista per escriure Los autonautas de la cosmopista. Saúl s’hi ha quedat. L’únic pla de xoc és llegir-los.

dijous, 6 d’octubre de 2005

En perill d’extinció

L’alcoià Eugeni S. Reig no és filòleg sinó enginyer, però de mots en sap un niu. Fa uns anys va parar orella entre els joves que parlaven la seva llengua, que és la nostra, i li va semblar que en sentia una altra de ben diferent. Empobrida. Mimètica de l’omnipresent castellà. Per això va començar a recopilar expressions valencianes en desús i es va aplicar amb esperit científic a la tasca de sistematitzar-les. L’any 1997 es va editar —i aquí l’es és ben reflexiu, perquè parlem d’una edició sufragada per l’autor— un vocabulari valencià amb 835 entrades que duia per títol Valencià en perill d’extinció. El lingüista Emili Casanova en relata l’èxit al pròleg de la segona edició, corregida i augmentada fins a 1440 entrades, que Reig acaba d’autoeditar-se enguany. Els lectors interessats van esgotar la primera edició, els filòlegs van convidar-lo a compartir l’eficàcia de la seva enginyosa enginyeria i el diari Levante decidí publicar diàriament una entrada del seu llibre. En l’entremig, Reig ha impulsat a Yahoo la llista de distribució Migjorn sobre qüestions relatives a la llengua catalana. És un fòrum amè i el to que s’hi respira no és gens ortodox. Reig i els seus collistaires saben que la llengua és un ésser viu i mutant, però es resisteixen a admetre els canvis sobtats que provoquen certes ràtzies verbals tan violentes com huracans.

Les entrades del Valencià en perill d’extinció d’Eugeni S. Reig són d’una gran claredat. Primer defineix la paraula o expressió, l’exemplifica tant com convé i l’associa a tres calaixos sinonímics ben útils: valencià, català estàndard i castellà. Vegem-ne un exemple saborós, el mot Javaloies. Reig el defineix com “persona ingènua, bonhomiosa, sense malícia, de poca espenta, dèbil de caràcter, mancada d’esperit, que no es nega mai a fer les coses que li demanen i de la qual els altres solen abusar”. Després d’exemplificar-ho i d’especular sobre el seu origen onomàstic, en dóna aquestes equivalències: un mitja me’n queda o mitja me’n queda de la part del peçó (valencià), un janot o pau (estàndard), un Juan Lanas, panoli o papanatas (castellà). Los Javaloyas també van ser un grup pop valencià radicat a Mallorca durant els setanta amb una marcada tendència al kitch. Eren capaços de barrejar cançons com “Cala d’Or”, “Mallorca bella”, el “Porrompompero”, “Ma mare”, “Obladi-Oblada”, “Tot ja és mort” o “Sapore di Sale”. Potser si sortissin ara es farien dir Los Papanatas i els subvencionaria el govern valencià. No sigueu uns javaloies i busqueu Valencià en perill d’extinció d’Eugeni S. Reig abans no s’exhaureixi.

dijous, 29 de setembre de 2005

Benni ve, beu i venç

Stefano Benni és un autor de culte entre molts lectors italians. Fa novel·les enfollides, peces de teatre sorprenents i també és un columnista sagaç. Les seves armes són molt variades. És de la corda dels satírics, però la sap tibar prou bé perquè no li quedi fluixa ni peti. Se’l pot considerar hereu del Calvino més fantàstic, però també beu de Gianni Rodari i de fonts molt més properes a la B (de sèrie B) que a la C (de clàssics). Una de les seves obres més divulgades entre nosaltres és Stranalandia (1984), que Aliorna va editar en espanyol —Los maravillosos animales de Extrañalandia (1987)— i Erein en euskera —Bitxilandiako animalia miresgarria (1992)— fent èmfasi en la seva dimensió de bestiari per acostar-la al públic més jove. Últimament Anagrama (¡Tierra!, 2002) i Lengua de Trapo (La última lágrima, 2002) també han incorporat títols de l’extensa obra benniana al seu catàleg. A primers dels noranta Siruela (La cofradía de los celestinos) i Seix Barral (El bar del fondo del mar) ja havien trencat el gel.

Ara, la renovellada (quin adjectiu tan foixià!) editorial Moll ha tingut l’encert d’incorporar al català aquest autor tan heterodox i sorprenent. Es tracta de les narracions que aplega El bar sota la mar, en traducció d’Anna Torcal i Salvador Company. És una manera excel·lent d’entrar en l’univers disbauxat de Benni, entre altres coses perquè conté un ampli mostrari d’estratègies narratives. Baixem l’escala d’un moll (!) rere un home gran i ens submergim sota el mar. Allà trobem vint-i-tres personatges extravagants, humans i no, reunits en una espècie de bar pelàgic. Cadascun d’ells ens explicarà una història. L’home del bar, la sirena, l’home amb barret, el mariner, la velleta, el gos negre, la puça del gos negre... Tots ens subjugaran amb els seus relats. La puça, per exemple, fa un relat breu antològic: “Era una vegada un home que no aconseguia mai acabar les coses que començava. Va entendre que així no podia continuar. Per això un matí es va llevar i va dir: ‘He pres una decisió: d’ara endavant tot el que comenci...’”

Entre els verbívors italians són molts celebrats els textos de Benni que transformen el llenguatge verbal en personatge literari. Aquesta dimensió de l’autor italià pot propiciar que el lector català s’acosti ben predisposat al contuberni que li proposa el bolonyès. Si la puça feia un relat autoreferent sobre l’inacabament, el gos negre que l’hostatja ens explica la història del “cuc desficaci” que es dedica a canviar les paraules de lloc, en una aproximació brillant a l’origen d’aquella celebrada sínquisi intitulada “Por escrito gallina una” que Cortázar va perpetrar a La vuelta al día en ochenta mundos. En l’acurada traducció catalana, el cuc desficaci cohabita a les pàgines llibresques amb una fauna molt variada: la xinxa majòfaga (que es cruspeix les majúscules), el papaló (himenòpter que menja geminades, amb preferència per la ema i la ena), el corc de Dublín (que provoca el període torrencial en rosegar punts i comes), l’aranya univerba (que es nodreix exclusivament d’un verb específic de l’àmbit jurídic), la puça del subjuntiu (devoradora de persones del subjuntiu) i l’apocòpia (que clava queixalada a la erra final de noms d’ofici, tot transformant el fuster en fusté).

Donem-li, doncs, la Bennivinguda a la nostra llengua, i a veure si la mateixa col·lecció pot acollir aviat un autor tan proper a Stefano Benni com el brasiler Luis Fernando Verissimo, de qui el poeta i traductor empordanès Josep Domènech Ponsatí no es cansa mai de cantar les excel·lències als editors que volen escoltar-lo.

dijous, 22 de setembre de 2005

Scratch Crossword

Les modalitats de ludopatia són àmplies. Els jugadors que viuen empresonats en la seva il·lusió d’enriquiment es deixen seduir pels giravolts frenètics de la ruleta, les boles dansaires del bingo o les pampallugues acolorides de les escurabutxaques. En tots els casos, la hipnosi del jugador no és directament proporcional als guanys que n’espera treure. La raó motriu que l’empeny a jugar és l’avarícia, o la il·lusió de caure en braços de la deessa fortuna, però el que de debò l’enganxa a la seva ludopatia és un procediment. Un joc que el fascina i que el manté connectat a la vana pretensió d’èxit. Per això els jocs d’atzar són com són, i per això cada cop que algú intenta inventar-ne de nous ha de tenir en compte aquests aspectes no lucratius, diguem-ne, de la seva proposta de joc. Entre nosaltres, la competència entre sorteigs ha derivat en una lluita ferotge que enfronta les rifes de l’ONCE (i els seus succedanis), la Bonoloto espanyola, la Lotto 6/49 catalana, l’Eurosorteig, la Loteria Nacional i encara d’altres modalitats, com les travesses, que no es basen en un sorteig estricte. Tots aquests procediments bandegen les lletres —a menys que considerem la X de la travessa una lletra en actiu— i confien tota la seva capacitat de seducció als números, igual com fa el Sudoku.

Al Canadà passa el fenòmen contrari. L’última moda en jocs d’atzar populars és un rasca-rasca lletrat basat en la convenció dels mots encreuats. S’anomena Scratch Crossword i brilla a tots els expositors de cartons de rascar que presideixen les caixes de benzinera. N’hi ha de 2 i de 5 dòlars. Els que costen un twonnie presenten una graella resolta de crucigrama i permeten guanyar fins a 10.000 dòlars; els de 5 ofereixen tres graelles i un premi màxim de 75.000 dòlars, però el procediment és sempre mateix. Primer cal rascar un espai que oculta 18 lletres diferents. Són les anomenades Call Letters, un alfabet reduït que és la nostra arma. Després, a la graella s’encreuen una vintena de mots de tres o més lletres. Són graelles maldestres, amb molts més quadrets negres de les que ens permeten a Europa, però en l’àmbit anglosaxó això no té tanta importància. La idea és veure quantes d’aquestes paraules podem completar amb les 18 lletres de què disposem. Si el nostre alfabet reduït conté la A podem raspar totes les as de la graella i observarem com canvien de color. Si també tenim la C farem el mateix i així successivament. El procés és tan mecànic i poc creatiu com jugar al bingo, però la presència dels mots aconsegueix fer-nos creure que estem utilitzant la intel·ligència. A partir de 3 paraules completes a la mateixa graella ja cobrem (5$) i el premi va pujant —4 mots, 10$, 6 mots 50$, 8 mots 2000$— fins arribar al premi màxim de 75000$ per 10 paraules sobre 20. La clau de l’èxit és que sembla fàcil, però al final sempre et falta alguna lletra clau. En el que ara tinc al davant, per exemple, les meves 18 Call Letters són WPRGOTNHKYCSLUZDVA, però a les tres graelles només aconsegueixo completar 2 mots a la primera (ROW, CASK), 2 a la segona (OPT, ASK) i un a la tercera (AUTOGRAPH), entre altres coses perquè em falten la E i la I. Només per això m’empasso, a la primera, mots com ara FREEZE, PERSEVERE, MERCHANT, FLIGHT, RAPID, ACRE, WIRELESS o EXIT, entre d’altres. I, per tant, no cobro ni un cèntim.

El Scratch Crossword treu rendiment industrial del mecanisme retòric del lipograma. El poeta provençal Jacques Roubaud es va inventar els poemes amb alfabets reduïts, formats per les lletres del nom i cognom de la persona (o persones) a qui van adreçats. En va dir Beaux Presents i n’ha dedicat un munt als seus amics quan es casaven o feien anys. Poc es devia imaginar Roubaud que els americans li copiarien la idea per captar ludòpates.

dijous, 15 de setembre de 2005

La fascinació del laberint

Al meu tros de Barcelona aquesta setmana se celebren les festes de l’antiga vila d’Horta, sense tants escarafalls com a Gràcia o a Sants, espero. Els hortencs som una mica més difícils de trobar, potser perquè el laberint és el motiu vegetal emblemàtic dels Jardins que la família austriacista dels Desvalls va conservar a la seva antiga hisenda d’Horta fins a finals dels anys setanta. Avui, el Parc del Laberint és un indret públic que ha entrat al circuit turístic internacional, per bé que les masses que recorren el centre de la ciutat en calça curta i xancletes difícilment s’hi arriben. La principal atracció del Laberint d'Horta són els frescals passadissos entapissats de boixos que componen l'embull vegetal que dóna nom al Parc. La majoria dels visitants fan cas de la llegenda que presideix l'entrada del Laberint —Entra, saldrás sin rodeo, el laberinto es sencillo, no es menester el ovillo, que dio Ariadna a Teseo— i proven fortuna pels camins envitricollats que menen a la figura d'Eros de la placeta central que precedeix la tragicòmica escultura que els espera a la sortida del Laberint amb un nou verset: De un ardiente frenesí Eco y Narciso abrazados fallecen enamorados ella de él y él de sí.

M’hi he passat moltes hores, al Parc del Laberint, però cada cop que m’endinso entre els boixos no tinc cap garantia de sortir-ne per on toca. Per això m’agrada tant. Fins i tot hi vaig situar alguns capítols d’una novel·la de títol impronunciable, amb l’historiador d’Horta Desideri Díez transformat en personatge de ficció. La novel·lista canadenca Carol Shields també fa sortir el laberint d’Horta a la seva novel·la Larry’s Party. Xavier Pàmies la va traduir encertadament al català com El sopar d’en Larry i és la història d’un home que s’aficiona bojament als laberints vegetals. Durant un viatge per Europa amb la seva segona dona en visita un munt a la Gran Bretanya, s’assabenta que a Barcelona també n’hi ha un i s’hi escapen només per veure’l. Els laberints, vegetals o no, conformen un gènere arquitectònic amb connotacions esotèriques que representa a la perfecció el procés comunicatiu dels artefactes enigmístics. Entre l'emissor d'un missatge i el seu receptor final s'alça un camí tortuós que enclou un codi desconegut. És en aquest procés de descodificació on trobem la raó de ser de l'enigmística. La relació és tan directa que alguns dissenyadors de laberints ho volen fer encara més palès. El lingüista vallesà Jaume Macià, autor d’un munt de manuals de llengua catalana, m’escriu per explicar-me que aquest estiu ha fet una descoberta similar a la d’en Larry. En comptes de concentrar-se en la clàssica ruta dels castells del Loira, s’ha dedicat a resseguir els laberints vegetals francesos. Macià en destaca un, el de Beaugency-sur-Loire, prop de Blois. Explica que era animat per personatges i que la laberíntica ruta anava acompanyada d’un seguit de xarades a doble nivell: infantil i per a adults.

La primera xarada infantil té tres enunciats: a) Je me présente à une élection de toute beauté; b) Mon deuxième est la planète bleue; c) Mon tout est une énigme. La resposta ens remet a l’essència mateixa de l’enigmística. Qui es presenta a un concurs de bellesa és la miss, el planeta blau que ocupa la segona part la terre i, naturalment, l’enigma que enclou la paraula sencera és mystère. Que els infants puguin continuar gaudint dels misteris que oculten les paraules és una garantia de futur.

dijous, 8 de setembre de 2005

Enigma irresolt

Ja fa cinc anys que cada Sant Jordi proposo un enigma des d’aquesta columna. Han estat criptogrames diversos. Per exemple, una tirallonga de xifres que primer calia llegir com una llista de nombres atòmics d’elements químics i, després, substituir-los pel seu símbol lletrat per trobar el text solució. El que vaig proposar enguany, ara fa quatre mesos, era sensiblement diferent. En vaig dir l’Enigma dels Set Vels i es desenvolupa pel relliscós terreny de la sinonímia. La semàntica és una ciència difusa fonamentada en la fluïdesa i el canvi perpetu. Per copsar la volubilitat de la sinonímia n’hi ha prou amb passar de bo a dolent sense violentar aparentment la semàntica. Bo és sinònim de comprensiu, oi? Comprensiu pot ser-ho de savi; savi de llest; llest equival, en ocasions, a astut; astut a maliciós i ningú no em negarà que maliciós és sinònim de dolent, oi? Doncs heus aquí quin camí tan dret que permet traçar la sinonímia entre la bondat i la maldat.

El criptograma d’aquest últim Sant Jordi partia d’un dels mots forts de l’any 2005 —LECTURA— i proposava set salts sinonímics fins arribar a la solució. D’aquí els set vels pendents de desvelar. El primer pas implica trobar un sinònim de la paraula LECTURA, el segon trobar un sinònim d’aquest primer sinònim, el tercer pas el sinònim del segon sinònim i així successivament fins arribar al setè mot. Com que és un camí molt perdedor, vaig establir-ne un full de ruta de set lletres: ST JORDI. El funcionament d’aquest GPS lletrat és senzill. Per trobar el primer sinònim (el de LECTURA) cal triar d’entre totes les paraules possibles una que tingui alguna relació amb la primera lletra del full de ruta (S). A l’article de l’abril aventurava diverses hipòtesis: un mot relacionat amb el sofre (l’element químic amb símbol S), o amb el sud (S), o amb l’alcohol (perquè els borratxos fan esses). Naturalment, cap d’aquestes no ens ajuda a fer aquest primer pas. Descoratjador, oi? L’única pista real que aportava era de molt poc ajut per començar el procés de desxiframent, perquè per servir-se’n primer calia haver arribat al sisè mot. Només llavors prendrà sentit l’enigmàtica definició del setè i últim, la solució: “un mot de tantes lletres com apòstols que ens podria portar a la pàtria de l’enigmística si en bandejàvem set i en relacionàvem cinc amb el número onze”.

Està clar que per arribar a descobrir-lo cal pujar l’escala graó a graó. Com que han passat quatre mesos i ningú no s’ha aproximat ni tan sols al primer, he decidit celebrar el final de les vacances d’estiu revelant les dues primeres paraules ocultes. D’entre tots els sinònims que els diccionaris especialitzats adjudiquen al mot LECTURA —lliçó, audició, sessió, recitació—, n’hi ha un que té una relació especialment estreta amb la lletra corresponent del full de ruta (S). És SESSIÓ, un mot de sis lletres la meitat de les quals són esses. Sessió prové de seure, i té una intersecció semàntica amb la lectura. Una sessió pot referir-se a la reunió dels membres d’una junta, tribunal o assemblea per ocupar-se dels treballs que els són encomanats. En arribats a la SESSIÓ, el camí es complica. Els lexicògrafs li adjudiquen sinònims ben diversos: acte, assemblea, assentada, audició, conferència, funció, junta o reunió. La pista del full de ruta és una T, present en tres dels sinònims canònics. Per arribar a la solució, subjectivíssima com correspon a qualsevol enigma basat en la semàntica, cal associar la forma de la T a una taula de junta amb presidència col·legiada. No com les ovalades de la junta del Barça, sinó més aviat com aquells convits de casament que posen nuvis i pares en perpendicular a la taula de convidats. S’admeten crítiques. Àdhuc improperis. Hem quedat que bo pot ser sinònim de dolent, no? Doncs doneu-ho per bo i a veure si algú associa la J del full de ruta amb algun sinònim de JUNTA per pujar al tercer graó i despullar així l’enigma del tercer dels seus set vels.

dijous, 28 de juliol de 2005

Tele/Estel

El 22 de juliol de 1966 el setmanari Tele/Estel va proposar en Tísner de publicar-hi mots encreuats. Setmana rere setmana, el pare del gènere en català va començar a forjar l’estil del qual tots els crucigramistes actuals hem begut. L’autor de Paraules d’Opoton el Vell es rebel·là contra la literalitat. Va preferir emmirallar-se en els enginyosos "mots croisés" francesos abans que acollir-se a la tradició literal espanyola i va tirar pel dret a l'hora de definir —"sempre diu l'última paraula" (eco); "fa plorar els nens" (dentició); "abaixa la bandera en senyal de llibertat" (taxista)—. Després de "Tele/Estel" vindria la secció a "Serra d'Or", els "mots enreixats" al diari "El País" —que abandonà per discrepàncies polítiques en 1984— i finalment sis anys a "La Vanguardia". Una etapa que la dedicació exclusiva a l'escriptura de les seves memòries Viure i veure el va obligar a cloure el 30 de juny de 1990, quan vaig tenir l'honor de succeir-lo. El número u d’horitzontals dels primers mots encreuats catalans de postguerra amagava una paraula de deu lletres. La definició d’en Tísner feia “Dones escandaloses” i la resposta era “cridaneres”. La bullícia que desprén aquest inici joiós donà peu, mesos després, a unes trobades ben peculiars de la primera comunitat verbívora documentada. Durant els setze anys que ja dura aquesta columna setmanal d’enigmística aquí a l’AVUI diverses persones m’han escrit per parlar-me d’aquella curiosa confraria de lletraferits que es feien dir Amics del Quadret Negre. Naturalment, el quadret negre fundacional anava més enllà de les reixes. Era el que en Tísner lluïa a la cara: aquell pegat característic que li donava un aspecte de pirata excels bregat en mil batalles. Un element tan visual com el bigoti de Groucho Marx o el barret de Charles Chaplin.

Aquest mes, però, he rebut un correu que mereix ser divulgat. Fa així: “Benvolgut Màrius: Em dic Francesca Nadal i formava part del grup que es dedicava a resoldre —o no— els mots encreuats de Tele/Estel que s’empescava l’enyorat Tisner. Cada primavera fèiem un àpat de germanor i es feien amistats i ens ho passàvem bomba, i per sorteig un dels assistents es quedava l’escut de T/E per custodiar-lo durant l’any. Malauradament , l’any que em va tocar a mi, va ser l’últim any de T/E, i també l’ultima ocasió que ens vàrem reunir. Jo ja tinc 83 anys i molt em temo que els meus fills no estaran interessats en aquest objecte. Quan vaig assabentar-me de l’homenatge a Tisner —hélas, massa tard per anar-hi— vaig pensar que potser a algun afeccionat li agradaria de guardar-lo. És un escut de fusta en forma d’estel, d’un gruix de 2 cm. Fa 58 cm d’alt i 36 d’ample i al mig porta una T de metall martelé, rodejada de quadres blancs i negres. La cua és una cadena metàl·lica de 70 cm. No recordo quin artista se’l va inventar —té molta gràcia— però era un de nosaltres. He pensat que tu eres el més indicat per fer córrer aquesta proposta.” Això faig. És probable que algun supervivent de la confraria del Quadret Negre, o de Tele/Estel, ens en pugui aclarir l’autoria. El meu suggeriment és que aquest escut històric acabi a Figueres, al Museu del Joguet de Catalunya. Des que, amb l’Oriol Comas i el Miquel Sesé, hi vam muntar una exposició sobre la història dels crucigrames, el Museu hostatja un complet Cens de Crucigramistes que recull dades i mots encreuats d’un munt de crucigramistes catalans del segle XX. Aquesta tardor, en les periòdiques presentacions dels llibres de crucigrames que publiquem amb el Pau Vidal, potser serà un bon moment per convidar la Francesca Nadal a mostrar-nos aquesta petita joia de l’enigmística catalana. Bon estiu a la graella.

dijous, 21 de juliol de 2005

L’altre cas Scala

Eduardo Scala (Madrid, 1945) és un poeta experimental que porta anys treballant en una regió fronterera que limita amb la poesia visual i la literatura potencial. Les seves tres activitats fonamentals l’emparenten d’una manera radical amb Marcel Duchamp, perquè el poeta Scala també exerceix d’artista i de jugador d’escacs. La seva obra multiforme ve, paradoxalment, concebuda amb una mentalitat força unitària que desemboca en un il·limitat Cántico de la Unidad. Siruela li va publicar un quart de segle de poesia (1974-1999) i Bitzoc va dedicar un número monogràfic a la seva obra. Jo destacaria títols com SOLUNA (1977 i 1993) o Libro de la Palabra de Las Palabras (1997). De Scala convé apreciar el seu treball per anorrear límits, en una línia que troba notables concomitàncies en poetes catalans com Vicenç Altaió o Carles Hac Mor. Un dels seus treballs més recents és un poemari molt especial que duu per títol LAVS DEO. Scala el va publicar el mes de març de 2004 a la impremta madrilenya de José Manuel Martín i se’n van fer 490 exemplars. Cada llibre conté catorze pàgines. Cada pàgina un sol vers de set lletres. Tots els versos estan compostos amb les set lletres del psalm LAVS DEO. En definitiva, és un llibre de 98 caracters que emanen d’un alfabet reduït a la suma del Trivium i el Quadrivium que, en català, origina la feliç expressió dels setciències. Set són les úniques lletres que Scala fa anar al seu assedegat LAUS DEO. Catorze són les pàgines. A més, es poden recombinar, degudament retallades, segons els gustos del lector.

Dit i fet. El mes de febrer d’aquest any 2005 Eduardo Scala va esparracar tres exemplars del seu llibre. Va firmar els catorze versos-pàgina d’aquests tres exemplars i transformà d’aital faisó quaranta-dues pàgines prèviament enquadernades en quaranta-dos fulls volants. L’autor de la celebrada La tienda de palabras Jesús Maria Marchamalo ha tingut la gentilesa d’enviar-me la pàgina VE AL DOS del tercer llibre esbudellat pel nou Jack de les lletres madrilenyes. La veritat és que no sé què fer-ne. La tinc dins d’un sobre beix matasegellat, enganxada en una cartolina granatosa que duu una etiqueta explicativa impresa al dors que conté tots els altres versos que no tinc. La signatura i les dades bibliogràfiques hi figuren anotades en llapis del número tres. ¿Hauria de buscar algun exemplar complet del llibre del qual fou despresa? ¿L’he d’encabir plana entre les ídem d’algun dels llibres de Marcel Duchamp dels que corren per la biblioteca de casa? ¿La guardo a l’arxiu d’anagrames? ¿L’encabeixo en les capses sempre goludes dels 9 números de Cave Canis que encara conservo? Me la miro i me la remiro sense saber què fer-ne. Però abans de prendre cap determinació, decideixo rellegir l’obra completa de catorze versos en castellà:

DO SELVA
LEDO VAS
DO SALVE
VED LOSA
VED OLAS
VE AL DOS
DOS ÉL VA
LEVADOS
DOVELAS
DEL VASO
LAVÓ SED
SED OVAL
SOL VADE
i
LAVS DEO

La veritat és que, en llegir el nou cas Scala em VE DOL SA per les avantguardes històriques transformades en aquest incipient segle XXI en recontravantretrovanguardes o similar.

dijous, 14 de juliol de 2005

Ara fa vuitanta anys

D’avui en onze farà vuitanta anys que la publicació patufista El Virolet va publicar els primers mots encreuats en català. L’invent anglosaxó tot just acabava de travessar l’Atlàntic i Europa n’anava plena. Els diaris anglesos van ser els primers de reproduir-ne, però en qüestió de mesos es va escampar el virus entre totes les llengües europees. El català no en va ser l’excepció. La setmana del 25 de juliol de 1925 El Virolet, llavors en el seu quart any de vida, va incloure al número 186 de la revista una graella 7x7 dibuixada a mà alçada, amb onze quadrets negres i les ratlles una mica tortes. El títol, per influència francesa, deia Mots Creuats i les definicions eren presentades rere dos adverbis: Horitzontalment i Verticalment. Gràcies a la gentil col·laboració del figuerenc Museu del Joguet de Catalunya fa uns anys vaig aconseguir localitzar-ne un exemplar i ara, per commemorar-ne les vuit dècades, reproduïm aquest encreuat primigeni amb el també crucigramista Pau Vidal en el pròleg del nostre tercer llibre conjunt. El d’aquest estiu es diu Els 66 crucigrames més lletrats més 3 de lletruts (Empúries, 2005) i va ple de crucigrames que posen entre reixes a llibreters, editors i autors en aquest any del Llibre i la Lectura. Això dels lletruts és perquè, a banda de la nostra ració periòdica d’encreuats, aquest cop temàtics, hem convidat tres altres escriptors a col·laborar-hi amb un crucigrama cadascun. Han estat Josep Pedrals, Jep Ferret i Jordi Cussà, dos poetes i un novel·lista, els qui d’entrada s’han aventurat a conrear un gènere tan especialitzat com els mots encreuats. Els asseguro que se’n surten molt bé.

Quan preparàvem aquest tercer llibre vam quedar tan fascinats per tot el que envoltava aquell primer especímen de crucigrama que al final hem reproduït sencera la pàgina d’El Virolet on va sortir publicat. Resulta emocionant llegir les instruccions d’ús del joc que el seu anònim autor va redactar aquell ja llunyà 1925: “Per a solucionar els problemes de mots creuats, cal cercar paraules el número de lletres de les quals coincideixi amb el número de quadrets blancs que hi ha des d’un quadret negre a un altre. Així si hi ha tres quadrets blancs, té d’ésser una paraula de tres lletres i si n’hi ha cinc, de cinc, etc. Les paraules cal cercar-les d’acord amb les indicacions que acompanyen el problema. Les indicacions agrupades on diu horitzontalment s’han d’escriure en sentit horitzontal. I les agrupades on diu verticalment són les de les paraules que s’han d’escriure amb una lletra sota d’altre o siga que s’han de llegir començant per dalt”. El mecanisme —el problema, que en deia el seu primer conreador— ha assolit un nivell de coneixement tan alt arreu del món que resulta xocant haver d’explicar com funciona. Aquests primers Mots Creuats catalans, anteriors als que després faria el mestre Tísner a La Publicitat, van sortir publicats al costat de facècies tan diverses com un recull d’ombres xinesques, la recepta per fer confitura de tomàquet o un jeroglífic de gran actualitat: es veu un home feliç que afirma haver tret la rifa; la pregunta és “una població del nord de Lleida”. La solució remet a la Bruixa de Sort, és clar, anys abans que el gran Xavier Gabriel se l’empesqués.

El que no tenim, però, és la solució d’aquest primer crucigrama, de manera hem decidit llançar el repte als aficionats que vulguin enfrontar-se als mots encreuats més antics descoberts (fins ara) en català. Tots els que s’atreveixin a quadrar aquest primer 7x7 podran enviar la resposta al correu crucisambenigma@grup62.com aquest estiu i seran degudament recompensats.

dijous, 7 de juliol de 2005

Sense pols a la llengua

Rudolf Ortega té trenta-cinc anys i fa de lingüista. L’únic que havia publicat era un Diccionari de futbol que desconec, però ara acaba de treure a Empúries un llibre molt recomanable: Sense pèls a la llengua (Crítica irreverent a la qüestió del català). Són vint-i-sis bons articles plens de consideracions lingüístiques que porten títols dignes de les novel·les negres de Sue Grafton —G de Gran Germà, U d’Unitat de la Llengua, A d’Auguri, N de Norma, Y d’Espanya, I d’Integració…— i estan escrits amb una gran destresa dialèctica. Es nota que Ortega pertany a una generació que ja va anar a la universitat a estudiar, amb el discurs de la normalització coll avall i la sana pretensió de guanyar-se la vida exercint de professional de la llengua catalana. La irreverència anunciada a la portada és relativa, sobretot perquè els reverends habituals semblen haver dimitit en massa, però és ben cert que algunes de les idees exposades tenen la virtut d’aportar aire fresc —els preveres potser en dirien frescal— a un dels debats més carregosos de la transició. Ortega es permet començar el llibre (A d’Auguri) dinamitant sense manies el discurs més nihilista sobre el futur del català, i el millor del cas és que la seva veu ni sona cavernària ni institucional ni desinformada. La naturalitat amb què exposa la convivència del català amb el castellà (B de Bilingüisme) també és destacable perquè l’allunya de les dues idealitzacions monolingües perpetrades pels nacionalismes català i espanyol. L’últim article (Z de Zamenhof) el situa en la tradició llibertària catalana, amb un hipotètic idioma europeu que s’assembla molt a l’europanto de Diego Marani en comptes de l’històric esperanto.

El llibre, sempre amè, barreja diversió i reflexió. Hi apareixen moltes anècdotes, però no hi falten les categories. Pot semblar anecdòtic que el català sigui l’única llengua del món que no pot anomenar taliban els taliban —plural de talib en paixtu— perquè la normativa, sembla que per analogia amb musulmà, ha optat per talibà. No ho és. Com tampoc és cap anècdota que un breu text notarial amb nou faltes d’ortografia en nou ratlles (O d’Ortografia) fos redactat per la notaria del senyor Lluís Jou mentre aquest era director general de Política Lingüística. Ortega tira per la ficció sindical (R de Revolta) per defensar correctors i lingüistes, un dels col·lectius professionals més maltractats. Els seus clams argumentats contra el nivell K, les campanyes, el sistema de voluntariat lingüístic i el món editorial mereixen ser escoltats. Carrega contra els tòpics, esmicola amb elegància el model de llengua dels meteoròlegs i arriba a proposar un plausible Gran Germà televisiu amb deu participants triats per criteris sociolingüistes. Decididament, Rudolf Ortega desprén l’entusiasme encomanadís de l’home de recursos que gosa ficar-se allà on no el demanen. De vegades peca d’ingenu, però ho fa amb una claredat i una ironia que desarmen la primera rèplica. Algú capaç de fer públic un error professional (M de Matxàcala) ha de merèixer tot el nostre respecte. En l’exercici de les seves funcions de lingüista en una emissora els teletips van escopir una notícia sobre Makhackala, la capital del Daguestan ex soviètic, i ell va haver d’improvisar una pronúncia. En pocs minuts la qüestió ortogràfica esdevingué ortegàfica (sic). Ortega va optar pel bell renom de Matxàcala, però després va resultar que la pronúncia abonada per les complexes regles de transcripció del ciríl·lic és Mahatxkala. Llarga vida als lingüistes que fan anar llengües sense pèls ni pals ni pols!

dijous, 30 de juny de 2005

Atzar i intencionalitat

En les qüestions de l’enginy verbal la voluntarietat no és obligatòria. Vull dir que hi ha jocs de paraules involuntaris, sorgits per raons atzaroses. La majoria dels palíndroms apareixen d’una manera inesperada. No pas els forçats —“Tira’m anís a la sina, marit”, o “A Gavà la gent nega la vaga”—, sinó els que llisquen llengua avall —“la ruta natural” o “català a l’atac”—, sense fer-se notar. Quan te’n surt un tens la sensació que ja hi era, com aquelles formes que el Leonardo escultor alliberava de la roca en la seva operació de levare. Crear no sempre és posar. També és treure. No només construir castells en l’aire, sinó també descobrir palaus en el subsòl. Potser per això no m’ha estranyat gaire el correu de Roger Sarrià, d’Edicions Voramar. Resulta que ha descobert al Gran Diccionari de la Llengua Catalana —el de l’Enciclopèdia—, una entrada totalment monovocàlica. Es tracta del verb palafangar. Si aneu al GDLC hi llegireu: “palafangar v tr AGR Fangar amb la palafanga”. Una palafanga és una espècie de forca de ferro posada al cap d’un mànec per remenar la terra. Prové de pala i de fanga, la qual alhora prové del llatí vanga contaminat per la f de fang. Adjudicar a “palafangar” un “fangar amb la palafanga” no és pas una d’aquelles definicions que un lexicògraf emmarcaria perquè els seus conciutadans el recordessin, però és monovocàlica. De fet, Roger Sarrià diu que li troba una musicalitat sorprenent i admet que serà molt difícil trobar una altra paraula monovocàlica que també sigui definida amb el concurs de la seva única vocal. Repte llançat.

La tensió entre atzar i intencionalitat és una part essencial de l’operació de llegir. Quantes vegades no hem dubtat sobre la intencionalitat d’una idea, d’un vers, d’un paràgraf, d’un personatge? L’atzar vol que palafangar en francès es digui bêcher, monovocàlic en e, i una palafanga en italià sigui una vanga, com en llatí. Lamentablement, ni el diccionari Hachette ni el Zingarelli no els defineixen amb mots que només tinguin es o as. Sembla clar que el monovocalisme de la definició amb què el GDLC ventila el verb palafangar forma part de l’atzar. O així m’ho semblava fins que he anat al DLC de l’Institut d’Estudis Catalans i he assistit a la desfeta del monovocalisme: “palafangar m. Treballar la terra amb la palafanga”. Una definició menys forçada i repetitiva. Millor. He corregut al Fabra i he comprovat que els del IEC ho van treure literalment d’allà. Després he visitat el Coromines i fins i tot he trobat un terme anterior on la A perdia el monopoli vocàlic: palafangua. O sigui que potser el redactor del musical “fangar amb la palafanga” a l’Enciclopèdia no era tan innocent. Potser va trobar que tantes as a la paraula demanaven una certa reciprocitat a la definició. Busco al mateix diccionari altres termes monovocàlics amb moltes as, com ara abacallanar, salamandra, o saragata. Res. Com a màxim, veig que aquest últim té dos sinònims també monovocàlics: soroll, tumult. Després trobo un fals filó —carabassa, carabassada, carabassal, carabassat— definitis tots quatre amb un sol mot tan monovocàlic com ells —respectivament: carbassa, carbassada, carbassal, carbassat—, però no em convencen, perquè més que definicions són remissions i les definicions d’aquest segon quartet —“fruit en pepònide de la carbassera que”— ja no responen a la condició monovocàlica. El mateix passa amb “tafarra f Rabasta”, perquè després rabasta és “banda de cuir que subjecta la sella, etc”. No sé pas si a cap diccionari hi haurà més exemples de monovocalisme integral com el de palafangar, però aquesta vegada el debat entre atzar i intencionalitat acaba amb taules.

dijous, 23 de juny de 2005

D’ascendència

Aquesta nit de sant Joan, la gent de Política Lingüística i de l’Institut Català de la Dona ens conviden, conxorxats, a llançar barres a les fogueres. Es tractaria, per fi, de cremar la pesada barra antisexista del Distingit/ida amic/iga que ens tractava de barruts i ens barrava el pas a la lectura. Aital proesa, però, té un preu. No és que hagin renunciat a intervenir sobre el llenguatge, sinó que han canviat de tàctica. Un manual anomenat Marcar les diferències: la representació de dones i homes a la llengua, fa un seguit de propostes per mirar d’esquivar les solucions més feixugues de la correcció política aplicada a l’idioma. Algunes són eficaces i d’altres no funcionen, però és lloable que intentin aplicar-hi un cert sentit comú. La consigna és col·lectivitzar. Allà on es deia els treballadors (barra treballadores, en català barrut) ara proposen el personal o la plantilla; el terme electorat barraria el pas a l’insofrible els/les electors/ores; i de la mateixa manera es proposen termes com el professorat o el jovent (la joventut). La sopa d’all col·lectivitzadora pot funcionar en alguns casos, però no pas en tots. ¿Com poden pretendre que dels fills en diguem la descendència per no discriminar les filles? ¿Com en direm, dels pares i mares: l’ascendència? ¿Què faran, ara, les APA ja reconvertides en AMPA: passar del terme mafiós al feixista de la triple A? Ja posats, ¿per què no ens demanen que anomenem els fills la nostra progènie?

La correcció política aplicada al llenguatge té un cert sentit en l’àmbit de l’escriptura administrativa, fins ara tan barruda que només la llegien els col·lectius que se’n volien queixar. És, sens dubte, assumible referir-se en genèric al cos d’enginyeria o al personal d’infermeria en comptes d’al·ludir a enginyers o infermeres. Tot i això, no sembla gaire aventurat pensar que l’eterna por a la queixa sexista ha impedit invertir les denominacions i proposar obertament un sensat cos d’infermeria, quan l’objecte d’estudi de les professions mèdiques ho hauria fet molt més coherent. La por és enemiga de l’eficàcia lingüística. No cal ser un historiador especialitzat en la Guerra Civil per saber que col·lectivitzar comporta problemes. La solució adoptada per substituir el terme director és equip directiu. Ja respondrà a la realitat, això? De debò hi ha tantes direccions col·legiades? No havíem quedat que el cap i la cap ja funcionaven? És clar que el criteri sembla haver canviat. A ningú se li acudiria feminitzar cap per dir-ne capa; seria un fals derivat. En canvi, sí que ens proposen els femenins professionals que fins ara circulaven invariables: mossa, bidella, bombera, caporala, sergenta, metgessa, jutgessa, pèrita, oficiala o uixera. S’admet, però, que al final seran les al·ludides les que decideixin si volen dir que treballen de bidell —bon dia, sóc la bidell i tinc aquí una missatger que— o bé de bidella —posi’m un llobarro per a mi i un filet per a la bidella—.

D’altres solucions proposades s’entenen en un context jurídic —part demandant per demandant, persona beneficiària per beneficiari— però presenten problemes d’economia lingüística que les allunyaran de l’ús no especialitzat. Ens proposen substituir informàtic per professional de la informàtica. Ara proveu d’imaginar-vos que treballeu en una empresa gran i que el sistema informàtic acaba de col·lapsar-se. Després dels renecs inicials, què demanareu a crits? Un professional de la informàtica? Política lingüística proposa i l’ús disposa.

dijous, 16 de juny de 2005

La Renfe en calces

Ara que, tres anys i mig després de néixer, les notes al marge de Carles Miró han comès bloguicidi, les paraules i els dies de Teresa Amat (tres anys i gairebé un mes a la xarxa) deuen ser el dietari degà de la blogosfera en català. Llegeixo els comentaris d’Amat gairebé des del seu inici, en maig de 2002. Com que no tinc gaire fe en la blogofília, quan llegeixo un comentari que m’interessa, en comptes de guardar-me’n el link me’l copio sencer i el col·loco en un fitxer Word al disc dur. I la meva carpeta de les paraules i els dies és ben plena. Avui he topat amb un post del passat abril que em va cridar l’atenció per diversos motius. D’entrada, perquè partia d’un joc de paraules, i això sol ja propicia que molts textos acabin a les cavernes del meu arxiu verbívor, però també per altres qüestions: involucrava la Renfe, reflexionava sobre el bilingüisme i apel·lava a la líbido. Teresa Amat ho titulava sense ambages —“Els desenganys dels bilingües”— i després ens informava de l’aparició en les estacions de Renfe d’uns armariets metàl·lics de color gris que duen en un lloc ben visible la paraula CALCES retolada en negre.

El següent paràgraf demostra que Teresa Amat no només és una bona escriptora, sinó que l’hauríem de poder llegir sovint als diaris de pagament: “Jo em vaig emocionar, de debò, quan ho vaig veure. Em vaig dir que ja era hora que a més de posar maquinetes dispensadores de condons als instituts, a les fatxades de les farmàcies i als lavabos de discoteques, també pensessin en les dones que van pel món perdent calces tot anant amunt i avall amb els trajectes de rodalies. És més corrent del que potser ens pensem, això de deixar-se les calces en algun lloc, i llavors, tant si una va com si ve, tant si després de perdre-les té encara alguna cosa a fer o si ha de tornar directament a casa, ja em direu què. ¡Doncs que bé!, vaig pensar durant un instant (esclar que si per posar-te-les haguessis d’anar als tan higiènics vàters renferils, imagineu-vos la proesa). Però no. Evidentment la cosa és molt més prosaica (si el que vaig imaginar en principi no és poesia, ja em direu què és poesia): el rètol vol dir que allò que conté l’armariet en qüestió deuen ser llantes o falques o tascons. ¡Quina decepció!”

En efecte, per més esforços bilingüistes que hi ha esmerçat, aquella antiga Renfe del Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados manté una ànima rematadament monolingüista, i ni els passa per la barretina que els catalanoparlants puguem feminitzar inconscientment els seus calces (falques, del verb calzar, però ja posats, també calzes —aparta de mí este cáliz—). Són coses de la clàssica amplitud de mires espanyola. Falsos amics, en termes lingüístics i no, més interessants quan més freguen territoris incorrectes. Com per exemple, la ramera catalana (el brancatge dels arbres) o la innocent expressió anglesa que definiria la guàrdia urbana barcelonina davant les àrees verdes: posar una multa seria put a fine. Finíssima. És clar que l’univers no acaba a Europa. Com més exòtiques siguin les llengües més fàcil serà trobar-hi alguna coincidència inconvenient. Així, els indis nord-americans muscogui eviten les paraules natives que designen la terra (fákki) i la carn (apíswa) perquè s'assemblen massa a dos verbs malsonants (cardar i pixar) en anglès, la llengua que farà desaparèixer la seva. El mateix els passa als pobres estudiants tailandesos d’anglès: l'adverbi yet sona en llengua tai igual que jed, una de les maneres amb què els locals es refereixen al fornici. El que no especifiquen és si també en diuen així quan la còpula es produeix en un tren i sense treure’s les calces.

dijous, 9 de juny de 2005

Il·lustre Tísner

Durant tot el mes de maig el Centre Cívic Cotxeres Borrell de Barcelona ha recordat l’enyorat Avel·lí-Artís Gener, Tísner, en el cinquè aniversari de la seva mort. És a dir, que ja portem un lustre sense tan il·lustre personatge. També és prou il·lustrativa la rica manera d’homenatjar-lo que han triat els veïns del que va ser el seu barri: una exposició sobre les seves diverses facetes, recitals lírics, sessions de lectura, un concurs de mots encreuats, la presentació del Laboratori d’arts escèniques que porta el seu nom i una taula rodona final molt i molt rectangular, on vaig tenir el plaer i l’honor d’intervenir, moderats amb eficàcia per Ignasi Janer, al costat de Joaquim Carbó, Jordi Carbonell, David Escamilla, Jordi Finestres, Jordi Fortuny, Prócoro Hernández, Joan Rendé i Pep Sala (a través de pantalla interposada perquè era de concert a Andorra). Quatre dels cinc fills d’en Tísner i la Lluïsa també eren presents a l’auditori. La personalitat polièdrica del mestre Tísner i la seva loquacitat proverbial se’ns va encomanar. Vaig trobar especialment interessant la intervenció de Prócoro Hernández, un periodista mexicà que exerceix de català entre nosaltres i que va fer unes pinzellades molt encertades no pas sobre la influència del món mexicà en l’obra d’en Tísner sinó a l’inrevés, en sostenir que les múltiples activitats de l’autor català també han deixat petja en la cultura mexicana. Esperem que el temps li doni la raó.

Les sis lletres que componen Tísner —tendre amant dels personatges secundaris, Avel·lí Artís-Gener va confegir el seu reeixit pseudònim amb les segones síl·labes dels seus cognoms— oculten missatges ben explícits. TÍSNER et convida sempre a penetrar en tot el que fa (ENTRIS), a deixar la brutícia dels teus prejudicis fora de taula (RENTIS) i finalment a gaudir de la vida a cor què vols (SENTIR). Com que havia nascut el mateix any que mon pare, sempre vaig saber-li l’edat, i per celebrar els seus setanta-cinc anys vaig il·lustrar una entrevista que m’havien encomanat els de la revista “Cultura” amb un acrònim més o menys totalitzador del seu proverbial polifacetisme. Aplicant al mot TÍSNER el notàrikon cabalista, és a dir, prenent-lo com si fos una sigla, T suggereix traductor, I il·lustrador i il·lusionador, S soldat i scrabblista, N novel·lista i ninotaire, E enigmista i escenògraf i R retratista i reporter. En cadascuna d’aquestes activitats excel·lí i ha deixat petja, ja sigui com a introductor dels mots encreuats o l’Scrabble en el nostre àmbit lingüístic, ja com a novel·lista. Al meu entendre, Paraules d’Opòton el vell és una de les millors novel·les catalanes de tots els temps, però hi ha altres obres seves que passaran a la posteritat. La meva favorita, Les dues funcions del circ. Els mexicans coneixen també el seu valor com a escenògraf en la incipient història de la televisió mexicana. La seva filla antropòloga, la Glòria Artís, va explicar com l’havien vingut a buscar els documentalistes d’un reportatge sobre la història de la televisió mexicana perquè tots els professionals els parlaven d’aquell escenògraf català que havia fet tants i tants decorats efímers.

Com ja és sabut, en Tísner era un home de geni i d’enginy. Però les seves divulgadíssimes anècdotes van tot sovint més enllà, perquè parteixen d’un compromís especialment intens. Encara recordo quan em va dir que, en traduir al català Cien años de soledad de Garcia Márquez a petició d’en Gabo, va pensar que la seva feina llavors tan criticada seria plenament actual l’any 2005. No només perquè ningú no trobaria estrany traduir obres de l’espanyol al català —com en efecte succeeix avui— sinó perquè el llavors llunyà any 2005 s’hauria de celebrar —tal com està succeint ara mateix— el centenari de la magnífica novel·la de Caterina Albert/Víctor Català Solitud, és a dir, Cent anys de Solitud, com resa el títol de la traducció tisneriana.

dijous, 2 de juny de 2005

verbgracia@yahoo.es

Una massa social de dos alumnes encapçalen a la Universitat Autònoma un moviment reivindicatiu al qual ens sumem joiosos des d’aquesta columna. No contents amb reivindicar les filologies i altres estudis d’humanitats que ara semblen qüestionats, demanen “la creació d’una assignatura de Ludolingüística com a primer pas per a la creació d’un Departament d’Estudis i Investigacions Ludolingüístiques”. Els dos éssers verbívors que lideren una reivindicació tan enraonada com aquesta signen amb els anagrames dels seus noms: Leli Vorratxes i Marta Polbín. La publicació des de la qual eleven el seu crit es diu “VERBiGRÀCIA” i el subtítol fa “Publicació Aperiòdica de Ludolingüística”. Ara n’acaben de publicar el número 2, en la tradició dels fulls volants que solien córrer per les facultats de lletres. Naturalment, l’era digital fa de les seves i des de l’adreça electrònica que encapçala aquest article distribueixen la seva publicació en PDF. Demaneu-la.

Ja es veu que el fanzine ludolingüístic de Vorratxes i Polbín té la doble vocació d’historiar i proposar, dos infinitius clau per incidir en la tradició cultural. Aquest segon lliurament divulga l’origen dels primers palíndroms i anagrames coneguts, situats a l’Alexandria ptolomea. Ho fa amb rigor i claredat, revelant les fonts sense caure en deliris erudits, però en el mateix article ja obre la porta a quatre palíndroms contemporanis creats pel dissenyador gràfic Nacho Tururu —entre els quals destaca España, pse , una expressió de desencant en boca de tothom llevat de Patxi López—. La voluntat propositiva de les editores verbigracienques es demostra també a la secció “Màquines proverbials”. S’hi exposa un proverbi de Confuci —Pensar sense estudiar és inútil, estudiar sense pensar és perillós—, se n’estableix l’estructura (A –B= C; B-A= D) i se’n busquen analogies a partir de mètodes aleatoris com ara agafar el primer verb que aparegui a la pàgina X d’un diccionari o demanar a persones diferents que pensin verbs i adjectius. Alguns dels proverbis obtinguts d’aital faisó són: “Cantar sense follar és brut, follar sense cantar és meravellós”; o bé “menjar sense pintar és verd, pintar sense menjar és artístic”. No cal dir que tot just són a l’inici del camí.

En un altre article es reprodueix un sonet tautogramàtic de Quevedo, dedicat a una dama que es deia Antonia i en el qual (gairebé) totes les paraules comencen per A. El primer vers fa “Antes alegre andaba; ahora apenas...” També hi ha seccions amb lapsus linguae catalans —Lingus Lapsuae, en diuen—, el joc de les definicions o enllaços recomanats a Internet. Verb & Gràcia combina amb saviesa el plaer amb el dolor. A banda de les qüestions carnaverbalesques (sic), no menysté la interacció més dolorosa que ofereixen les seccions enigmístiques. Al primer número proposaven uns magnífics MOTS ENCREUBATS de 13x13 tan difícils de resoldre que ningú no ha guanyat el fastuós premi d’un sopar amb les editores al restaurant Paco Meralgo de Barcelona. També proposen anagrames du100s (llegiu docents, esclar). En el primer número una tal ROLLITA ACNÉ ha resultat ser la professora de Teoria de la Literatura NORA CATELLI. En aquest número dos l’enigma es duplica: 1) el DU100 que, tot i no ser de clàssiques, té reminiscències llatines (Justo Sensu) i 2) el DU100 amb nom de carrer (Av. Biel Xorrada). ¿Quins dos eximis professors s’hi deuen amagar? Llarga vida a aquesta publicació aperiòdica de Ludolingüística!

dijous, 26 de maig de 2005

Bona química

Claudi Mans és un químic lletraferit del qual ja hem parlat alguna altra vegada en aquesta secció per la seva tendència a endinsar-se en la dimensió ludolingüística de les qüestions químiques que divulga. Mans publica articles molt amens sobre la seva disciplina. Són textos ben escrits i estructurats que exploren les analogies més entenedores per exposar processos científics. Textos rigorosos que es fan llegir fins i tot pels qui ja no recorden ni qui va ser Mendelèjev. Ara Mans els acaba de recollir en un volum altament recomanable editat pel Col·legi Oficial de Químics de Catalunya que porta per títol La truita cremada (24 lliçons de Química). Si teniu problemes per trobar-lo us podeu acostar a la magnífica llibreria científica que corona el Cosmocaixa.

D’entre els vint-i-quatre textos del llibre avui vull destacar el que porta per títol “Un mol, poc mol”. Mans hi explora l’ambigüitat que envolta els termes mol (la unitat de mesura de la quantitat de substància que hi ha en un sistema), molaritat, formalitat i normalitat. Ho fa, com sempre, amb analogies encertades i una tècnica narrativa eficaç. Comença matant el lector i el situa davant cinc portes idèntiques custodiades per cinc guardians impertèrrits. Només una de les portes condueix al cobejat paradís dels químics (on ens deu esperar, dic jo, Pompeu Fabra). El difunt lector només pot fer una pregunta i haurà de decidir quina porta travessa en funció de les repostes dels guardians. No hi ha temps per a més. El rellotge avança. Tic tac. I tu, pobre lector, no saps pas per on tirar. De fet, ets mort i en mans d’en Mans, el qual no para de suggerir-te preguntes massa especialitzades que no et servirien de res. Al final del túnel, la llum apareix en forma de pregunta que és, també, resposta: ¿Què et suggereix la paraula molar? Mans, llavors, reprodueix les respostes dels cinc guardians: el primer diu que és un queixal de mamífer; el segon parla d’un municipi del Priorat de 300 habitants; el tercer una tartera quan arriba a la part baixa de la vall, per exemple de Boí, amb pedres que ja no es mouen; el quart parla en un argot en el qual una cosa que mola és una cosa que agrada; finalment, el cinquè assenyala que és un terme que indica la concentració en mols per litre d’una dissolució. Naturalment, la porta que mena al paradís dels químics és la cinquena.

L’article condensa les virtuts de la divulgació científica. Estableix amb claredat la terminologia associada al concepte de molaritat sense obviar-ne la notable evolució experimentada en els últims cinquanta anys. També es permet afegir-hi curiositats ludolingüístiques com ara que antigament en català hi hagués una unitat de mesura anomenada “mola” que designava el cabal d’aigua mínim necessari per fer moure una mola de molí estàndard quan havia de moldre blat per fer farina. Mans acudeix a Coromines per establir que, com a mínim al Bages, una mola equivalia a 7439 m3 per dia, és a dir 86 litres per segon. Després ho relaciona tot. Ens explica que en un litre d’aigua (d’un quilo de massa) hi ha 55,55 mols d’aigua perquè un mol d’aigua té una massa de 18 grams. I aquests càlculs el porten a establir la següent equivalència: 1 mola = 4783 mols. Finalment, Mans conclou que: “un mol d’aigua mol si passa pel molí junt amb 4782 mols més cada segon. Si no, no mol. Un sol mol no mol. . . o, almenys, molt no mol”. Els articles de Mans són esmolats i molen amb eficàcia els prejudicis que separen ciències i lletres. En calen molts i moltes, de Mans, perquè no se’ns cremin totes les truites!

dijous, 19 de maig de 2005

D’escola italiana: Fortuny, Hidalgo, Parisi

Escola italiana és el títol del primer poemari del gran Josep Pedrals, però serveix aquí per descriure el moment tan especial que viu l’enigmística en castellà. Demà, dia 20/05/2005 a la Casa del Llibre del passeig de Gràcia es presenten els tres volums inaugurals de la primera col·lecció d’enigmística en castellà, editada per Octaedro. Naturalment, a les 20:05 de la vesprada. A més, Jordi Fortuny acaba de publicar un nou llibre amb les seves creacions ludolingüístiques: Crucigramas nunca vistos y charadas sabrosonas cocidas a juego lento (Óptima). Avalat pel poeta Valentí Gómez i Oliver, autor del flamant Or verd (62/Empúries), Fortuny s’endinsa en la tradició enigmística italiana per la via pràctica. En un llibre-joia de primera magnitud, no només ens obsequia amb crucigrames inèdits farcits de calamburs, anagrames i paronomàsies, sinó que s’endinsa en la pista italiana. Explica el complex procés d’elaboració de les xarades segons la tradició enigmística italiana i s’arromanga. A partir d’una frase que Fortuny creu recordar haver llegit en un text de Julián Ríos, aventura que “todos los cominos llevan aroma” i es llança a compondre xarades en castellà que freguen l’excel·lència poètica: “Si la estrella más brillante/ cae de forma azarosa,/ aunque la llamen honrosa/ su muerte es horripilante”. Tant se val si n’endevines o no la solució (sol, dado, soldado). “¿Auxilio, dices que quieres?/ Sólo lo dan las mujeres/ intuyo” (sos-pecho). Les xarades de Fortuny són poemes que traslladen el joc als territoris del foc. Aquest ex cuiner a Ciutadella de Menorca (restaurant Unicorn) cuina a joc lent la tradició italiana en llengua castellana. Mereix molta més atenció de la que pensàvem dispensar-li a la platja o al tren. En Fortuny és hereu de l’agudesa i art de l’enginy al qual al·ludia Gracián.

Rafael Hidalgo i Beatrice Parisi són els directors i traductors de la col·lecció “Palabras en juego” que l’editor Juan León ha decidit llançar des d’Octaedro. També signen el llibre que obre la col·lecció: un Diccionario de enigmística que situa el lector en aquest territori ignot en llengua castellana. La seva és una obra divulgativa i molt didàctica sobre aquesta modalitat tan italiana, tot i que també es fan ressò del camí recorregut per l’enigmística catalana. Dels tres llibres inicials que demà es presenten en societat, potser el més complex de traduir ha estat Lecciones de enigmística de Stefano Bartezzaghi. El gran especialista de La Repubblica, fill d’un popular enigmista i deixeble d’Umberto Eco, fa un recorregut apassionant pels processos que utilitzen els creadors d’enigmes. La simple enumeració dels infinitius que descriuen els quatre processos principals de composició enigmística ens donarà una idea de la importància de l’obra: 1) començar, desconnectar, repetir, lligar, plasmar, invertir, desenvolupar, encreuar, seccionar, combinar; 2) lletrejar, completar, reconstruir, comprendre, interpretar, equivocar-se, descarrilar, desplegar, ampliar, contraure; 3) amagar, definir, descriure, distreure, uniformar, llimar, renunciar; 4) encaixar, ensumar, conjecturar, consultar, imaginar, ¿renunciar?

Naturalment, tots aquests infinitius van exemplificats, en italià per Bartezzaghi i en castellà per Hidalgo & Parisi. Traduir literalment exemples enigmístics és pràcticament impossible, però els responsables de les versions espanyola i italiana del portal www.verbalia.com han estat capaços de trobar exemples en castellà que reprodueixin els principals mecanismes de la riquíssima tradició enigmística italiana. Demà 20/05/2005 seré al seu costat a les 20:05.

dijous, 12 de maig de 2005

La perla de Shakespeare

Abans d’explicar els detalls de l’extraordinària coincidència verbívora a la qual al·ludeix el títol caldrà establir-ne el context. Nicholas Lezard és el crític a qui el diari britànic The Guardian va encarregar la ressenya de l’assaig Power and Glory d’Adam Nicolson (Harper Perennial). El llibre de Nicolson descriu la societat anglesa de la qual va sorgir la famosa traducció bíblica de la King James Bible, tal com l’autor ens aclareix des del mateix subtítol: Jacobean England and the making of the King James Bible. La traducció de la Bíblia que Jaume I d’Anglaterra va auspiciar en 1611 encara ara és la versió de les sagrades escriptures que l’Església Anglicana considera oficial. El seu model de llengua té grans defensors entre els lletraferits anglòfils, tot i els anacronismes que el pas de quatre segles permeten suposar-li. Nicolson el compara amb el llenguatge de la New English Bible —la versió que sona a les actuals esglésies del país de Carles i Camil·la— i troba que no hi ha color. És a dir, que la moderna és una versió molt descolorida. De fet, TS Eliot ja es va despatxar a gust contra ella, titllant-la de contenir elements “vulgars, trivials i pedants”. Nicolson afegeix que “l’aplanament de llenguatge és també un aplanament de significat. Un llenguatge que no manté la tensió amb la seva significació o que es mostra delerós de ser acceptable per a una consciència moderna és un llenguatge que ja no pot transportar la càrrega que la Bíblia requereix. Ras i curt, ha perdut autoritat. És una forma morta de llenguatge”. No sé pas què opinaria Nicolson de les múltiples versions simplificades del Quixot i altres clàssics que omplen enguany les llibreries, però la seva reflexió és pertinent i inquietant. Aplicada a una llengua com la nostra, que té problemes perpetus de pervivència, resulta devastadora.

Establert, doncs, el context en el qual Nicholas Lezard divulga l’anunciada perla verbívora sobre Shakespeare, tradueixo el primer paràgraf de la seva ressenya: “L’única cosa que tothom sap sobre la King James Bible és que Shakespeare devia ficar cullerada en la traducció. L’any 1610, quan el Comitè Revisor es va reunir al Stationer’s Hall de Londres per preparar la publicació de l’any següent, Shakespeare tenia 46 anys; la paraula 46ena des de l’inici del 46è salm i el 46è mot comptat des del final són shake i spear respectivament”. Shake vol dir agitar i spear travessar amb una llança. L’extraordinària coincidència amb el nom de Shakespeare ha agitat el cor ludolingüístic dels lletraferits anglòfons. Val a dir que com a primer paràgraf de ressenya és una mica exhibicionista, però el crític recondueix posteriorment l’article, tot titllant la coincidència de freakish i assenyalant que Adam Nicolson no esmenta en cap moment el salm 46.

La troballa del shake & spear empeny qualsevol esperit mínimament inquiet cap al salm 46 de la Bíblia. Jo n’he triat dues versions catalanes que difereixen fins i tot en el títol. Segons la Bíblia de Montserrat el salm 46 fa “Déu fortalesa del seu poble”; segons la Bíblia Catalana Interconfessional “Déu és el nostre castell de refugi”. Les paraules catalanes situades en la 46ena posició per davant i per darrere del salm 46 són, en el cas montserratí EXÈRCITS i HA, i en el cas interconfessional RIU i ARREU. A quins autors nostrats remeten? Qui és qui en la literatura catalana que Exèrcits Ha? Qui Riu Arreu? Qui és el nostre Shakespeare?

dijous, 5 de maig de 2005

El Bersaglio d’Eco i l’Scrabble

A La misteriosa flama de la Reina Loana el gran Umberto Eco, inexplicablement entestat a fer de novel·lista, treballa d’una manera molt intensa els ressorts de la memòria. La idea és recuperar la memòria perduda a partir de records del passat, des de pel·lícules a dibuixos, passant per tota mena d’objectes, en una espècie de partida de Memory permanent. En un moment determinat, tot rememorant el capó i la pasta reial, el desmemoriat protagonista diu: “No havia recordat el gust de la pasta reial: només el nom. Com en aquell joc d’enigmística que es diu Bersaglio: taula s’ha de relacionar amb cadira o menjar o sopa. A mi em feia pensar en la pasta reial, sempre per associacions entre paraules”. Com que, tot i la meva patologia verbívora, mai abans no havia sentit a parlar d’aquest joc, m’he apressat a documentar-me amb els meus experts de capçalera en enigmística italiana: Beatrice Parisi i Rafael Hidalgo. Un bersaglio en italià és una diana, o millor el centre de la diana, però en l’àmbit enigmístic el Bersaglio és un format de joc popularitzat pel conegudíssim setmanari La Settimana Enigmistica consistent en l’ordenació, segons una certa lògica, d’una sèrie de paraules que acaben formant part d’una diana. Els criteris d’aquesta ordenació varien. Pot ser l’ordre alfabètic, l’afinitat semàntica, els anagrames, per canvi de lletra, mil criteris. La qüestió és que els mots proposats sempre acaben jerarquitzats d’una manera determinada que el lector ha de descobrir, i que en la representació gràfica la diana pren cos. Beatrice Parisi opina que el Bersaglio és un joc prou simple, un d’aquells jocs de tipus mecànic que complementen els jocs més sofisticats a les revistes especialitzades. El que passa, afegeix, és que sortir a La Settimana imprimeix caracter, entre altres coses perquè els jocs són els mateixos des de fa dècades, i això sol ja els transforma en clàssics.

El mateix succeix ja entre els catalans amb una de les seccions que Miquel Sesé signa cada dia a les pàgines de passatemps de l’AVUI. Aquest diari és un dels pocs rotatius europeus que manté una secció diària d’Scrabble. Els catalans som lletraferits de mena, i pel que sembla a alguns els agrada que els fereixin lletra a lletra, com és el cas d’aquest clàssic dels jocs de tauler. Potser això explica que aquest cap de setmana se celebri a Viladecavalls el primer Campionat Mundial d’Scrabble en Català, amb participants d’arreu dels Països Catalans. Ho organitza la Unió Faristolaire, una entitat independent liderada pels mestres escrablistes Josep Maria Martí i Ernest Teniente, però el campionat compta amb diversos suports institucionals, entre els quals l’ajuntament de Viladecavalls i la Secretaria de Política Lingüística, que garanteixen premis prou sucosos per als guanyadors. També Enciclopèdia i aquest diari hi col·laboren, i el portal Vilaweb retransmetrà la final en directe arreu del món. És, per tant, un bon moment per recordar a qui devem que avui aquest clàssic dels jocs existeixi també en català. Ho devem a la perseverança del ludòleg Oriol Comas i Coma. Ara fa quinze anys va persuadir l’editor Borràs perquè li encarregués la versió catalana del joc i després la va dur a terme en col·laboració amb el professor Lluís de Yzaguirre. Per un d’aquells atzars de l’existència, aquest Campionat Mundial d’Scrabble en Català coincideix en el temps amb la publicació d’un veritable vademècum dels millors jocs del món: El món en jocs, d’Oriol Comas (La Magrana i RBA). Entre el centenar llarg de jocs indispensables que Comas recull a la seva obra magna, només n’hi ha un centrat en el llenguatge: l’Scrabble.

dijous, 28 d’abril de 2005

Acrobàcies

El valencià Amadeu Viana exerceix de catedràtic de filologia catalana a la Facultat de Lletres de Lleida. S’ha dedicat fonamentalment a la sociolingüística, però els lectors més contumaços el coneixem (i reconeixem) per les seves magnífiques traduccions catalanes dels llibres més complexos de Lewis Carroll: Through the Looking Glass (A través de l’Espill; Quaderns Crema, 1985) i The Hunting of the Snark (La caça del Merma; Pagès, 1999). Ara Viana acaba de publicar un assaig molt recomanable que du per títol Acròbates de l’emoció (Arola Editors, 2005). Unes acrobàcies, aquestes, que Viana extreu de les reflexions sobre l’humor que Arthur Koestler va establir a The Act of Creation (1967). En aquest context l’acrobàcia de l’emoció és un curtcircuit. El que els verbívors en podríem dir un xoc de mots. Koestler va arribar a inventar tota una terminologia que no ha prosperat gaire, però que Viana tanmateix recull. Son tres neologismes parònims amb què l’autor hongarès es refereix a la unitat del sentit còmic —batema—, la unitat d’emoció —patema— i la unitat d’aprenentatge —matema—, en el benentès que Koestler considera l’humor com la regió central que separa el descobriment científic de la creació artística. És a dir, que el pallasso seria la frontissa entre l’artista i el científic. El suggerent assaig de Viana sintonitza amb aquesta visió de Koestler. L’autor valencià ja ens el presenta amb un subtítol prou il·lustratiu: “exploracions sobre conversa, humor i sentit”. És obvi que la vida és conversa. Què, sinó? Per això aquest catedràtic heterodox d’interessos amplis i mirada irònica decideix conversar amb els pensadors més importants que s’han ocupat de reflexionar sobre una qüestió tan sumament estantissa com l’humor.

Assistim, doncs, als ressons de les converses que Viana manté amb Freud (Der Witz und sein Beziehung zum Unbewussten, 1905; traducció castellana a Alianza: El chiste y su relación con lo inconsciente), Bergson (Le rire: essai sur la signification du comique, 1940; traducció castellana a Espasa-Calpe: La risa: ensayo sobre la significación de lo cómico) i especialment amb el mateix Koestler, sense oblidar les reflexions d’Attardo, Bateson o Douglas, entre molts d’altres. L’assaig de Viana és com un bosc ple de pinassa. Les traces dels camins van quedant esborrades però tanmateix és perfectament transitable. Vibrem amb bisociacions —el que en altres àmbits retòrics coneixem amb els noms de dissociació o fins i tot dilogia— com ara la que conté el rètol “S’admeten talons” situat en una sabateria (“I ara, una sabateria on no admetessin talons!”). Compartim el seu diagnòstic sobre el fenomen: “bisociar, si ho entenc bé, és associar discursivament i dissociar implícitament”. Topem també amb llargs fragments de conversa quotidiana estesos a la taula de dissecció del doctor en pragmàtica que Viana porta dins. L’imaginem amb la bata verda dels cirurgians, buscant els mecanismes de l’humor en textos emblemàtics de l’absurd. Tornem a Beckett de la seva mà, igual com abans vam rellegir Carroll. Ens adherim a la seva fantàstica pregunta: “¿seria possible organitzar un discurs completament coherent amb preguntes?” Ens fixem en la seva resposta: “és possible”. Rellegim l’opinió de Manuel Rivas sobre que l’himne gallec no conté afirmacions sinó preguntes, de manera que quan algú el canta sembla Hamlet, i encara gosem afegir-hi un oi?

No cal fer acrobàcies per llegir Viana. El seu assaig d’assaig és plenament reeixit, i això sol ja és notícia. No m’estranya que una de les principals artèries urbanes de la ciutat de Lleida estigui dedicada al Príncep de Viana.

dissabte, 23 d’abril de 2005

L’enigma dels set vels

La primera vegada que algú va parlar de l’enigmística italiana a la península ibèrica va ser l’any 1916. Feia poques dècades que els italians havien codificat un munt de mecanismes enigmístics i el folklorista català Rossend Serra i Pagès se’n va fer ressò en una sèrie de quinze articles publicats a “La Veu Comarcal” de Ripoll. El mestre d’Amades explicava i exemplificava alguns dels millors enigmes de la incipient tradició italiana. De resultes d’aquell interès, tant Serra i Boldú com Amades escriurien sobre enigmística, però sense aprofundir-hi gens. Les següents notícies d’aquesta particularitat cultural italiana, també només en català, arribarien l’agost de 1989 amb el naixement d’aquesta columna que avui arriba a la seva edició número 718 i l’any 1991 amb la publicació del meu Manual d’enigmística, reeditat per Columna el 2003. Ara, més d’un segle després de l’aparició de les primeres revistes enigmístiques italianes, una editorial de nom tan cortazarià com Octaedro ha decidit obrir una col·lecció dedicada a l’enigmística en espanyol. És una gran notícia. Els tres primers títols acaben de sortir aquest Sant Jordi i ens n’ocuparem a bastament en propers articles, però d’entrada cal saludar-los amb joia. Els directors de la col·lecció són Beatrice Parisi i Rafael Hidalgo, responsables de la versió italiana i espanyola de la pàgina web verbalia.com, respectivament. El primer llibre de la col·lecció és un seu Diccionario de enigmística que situa el lector no avisat. Després Parisi & Hidalgo tenen la gosadia de traduir, tot adaptant-ne els exemples al castellà, dos dels llibres ludolingüístics que més han circulat per Itàlia: Lecciones de enigmística de Stefano Bartezzaghi y Juegos de palabras y con las palabras de Ennio Peres. Benvinguts a bord.

Ja fa cinc anys que per celebrar la diada de Sant Jordi des d’aquesta columna proposo un enigma. Enguany és l’Enigma dels set vels. És un mecanisme inventat per a l’ocasió i basat en la sinonímia, aquesta ciència tan inexacta que permet passar de dolent a bo sense violentar aparentment la semàntica. Dolent és sinònim de maliciós, oi?; doncs maliciós ho és d’astut; astut és sinònim de llest; llest de savi; savi de comprensiu i comprensiu de bo. ¿Sí o no? Doncs bé, el criptograma que avui proposo parteix d’un dels mots forts de l’any 2005: LECTURA. Partint d’aquesta lloable activitat, haurem de fer set salts sinonímics fins arribar a la solució. És a dir, que el primer pas serà trobar un sinònim de LECTURA, el segon trobar un sinònim del sinònim de lectura, el tercer pas el sinònim del segon sinònim i així successivament fins arribar al setè mot. Com que el camí fins al setè cel per les procel·loses aigües de l’ambigüitat podria ser molt perdedor, he establert un codi paral·lel de set lletres que n’és el full de ruta: ST JORDI. Què, sinó? Això vol dir, per exemple, que el primer sinònim que cal trobar (el de LECTURA) té alguna relació amb la primera lletra del codi (S). Quina mena de relació? Doncs potser porta alguna S. Però també podria ser un mot relacionat amb el sofre (l’element químic amb símbol S), o amb el sud (S), o amb l’alcohol (perquè els borratxos fan esses). Ai. Com en tots els enigmes, el camí és només un entre els milers de camins que sempre ens obre la lectura. Qui, partint de LECTURA i resseguint el full de ruta ST JORDI, desveli correctament els set sinònims arribarà a la solució final d’aquest enigma dels set vels: un mot de tantes lletres com apòstols que ens podria portar a la pàtria de l’enigmística si en bandejàvem set i en relacionàvem cinc amb el número onze. Sort i bona diada!