Atzar i intencionalitat

En les qüestions de l’enginy verbal la voluntarietat no és obligatòria. Vull dir que hi ha jocs de paraules involuntaris, sorgits per raons atzaroses. La majoria dels palíndroms apareixen d’una manera inesperada. No pas els forçats —“Tira’m anís a la sina, marit”, o “A Gavà la gent nega la vaga”—, sinó els que llisquen llengua avall —“la ruta natural” o “català a l’atac”—, sense fer-se notar. Quan te’n surt un tens la sensació que ja hi era, com aquelles formes que el Leonardo escultor alliberava de la roca en la seva operació de levare. Crear no sempre és posar. També és treure. No només construir castells en l’aire, sinó també descobrir palaus en el subsòl. Potser per això no m’ha estranyat gaire el correu de Roger Sarrià, d’Edicions Voramar. Resulta que ha descobert al Gran Diccionari de la Llengua Catalana —el de l’Enciclopèdia—, una entrada totalment monovocàlica. Es tracta del verb palafangar. Si aneu al GDLC hi llegireu: “palafangar v tr AGR Fangar amb la palafanga”. Una palafanga és una espècie de forca de ferro posada al cap d’un mànec per remenar la terra. Prové de pala i de fanga, la qual alhora prové del llatí vanga contaminat per la f de fang. Adjudicar a “palafangar” un “fangar amb la palafanga” no és pas una d’aquelles definicions que un lexicògraf emmarcaria perquè els seus conciutadans el recordessin, però és monovocàlica. De fet, Roger Sarrià diu que li troba una musicalitat sorprenent i admet que serà molt difícil trobar una altra paraula monovocàlica que també sigui definida amb el concurs de la seva única vocal. Repte llançat.

La tensió entre atzar i intencionalitat és una part essencial de l’operació de llegir. Quantes vegades no hem dubtat sobre la intencionalitat d’una idea, d’un vers, d’un paràgraf, d’un personatge? L’atzar vol que palafangar en francès es digui bêcher, monovocàlic en e, i una palafanga en italià sigui una vanga, com en llatí. Lamentablement, ni el diccionari Hachette ni el Zingarelli no els defineixen amb mots que només tinguin es o as. Sembla clar que el monovocalisme de la definició amb què el GDLC ventila el verb palafangar forma part de l’atzar. O així m’ho semblava fins que he anat al DLC de l’Institut d’Estudis Catalans i he assistit a la desfeta del monovocalisme: “palafangar m. Treballar la terra amb la palafanga”. Una definició menys forçada i repetitiva. Millor. He corregut al Fabra i he comprovat que els del IEC ho van treure literalment d’allà. Després he visitat el Coromines i fins i tot he trobat un terme anterior on la A perdia el monopoli vocàlic: palafangua. O sigui que potser el redactor del musical “fangar amb la palafanga” a l’Enciclopèdia no era tan innocent. Potser va trobar que tantes as a la paraula demanaven una certa reciprocitat a la definició. Busco al mateix diccionari altres termes monovocàlics amb moltes as, com ara abacallanar, salamandra, o saragata. Res. Com a màxim, veig que aquest últim té dos sinònims també monovocàlics: soroll, tumult. Després trobo un fals filó —carabassa, carabassada, carabassal, carabassat— definitis tots quatre amb un sol mot tan monovocàlic com ells —respectivament: carbassa, carbassada, carbassal, carbassat—, però no em convencen, perquè més que definicions són remissions i les definicions d’aquest segon quartet —“fruit en pepònide de la carbassera que”— ja no responen a la condició monovocàlica. El mateix passa amb “tafarra f Rabasta”, perquè després rabasta és “banda de cuir que subjecta la sella, etc”. No sé pas si a cap diccionari hi haurà més exemples de monovocalisme integral com el de palafangar, però aquesta vegada el debat entre atzar i intencionalitat acaba amb taules.