dimecres, 30 de novembre del 2005

Lletrejant Lleida

Lleida ha viscut un fet més transcendent del que sembla: el primer concurs escolar de lletreig en català: Lletres & lle3 (www.lle3.net). Organitzat per l’Ajuntament i la Universitat de Lleida, anava adreçat als alumnes de tercer d’ESO i prenia el format de concurs televisiu sota la batuta de Carles Porta. Ha estat un èxit esclatant. El divendres 18, dia de la gran final, feia goig veure un munt d’adolescents disposats a aclamar companys seus no per ser més guapos ni més forts ni més bons jugadors de bàsquet, sinó pel seu bon domini de la llengua catalana. Els concursos de lletreig, habituals al món anglosaxó, generen un nou tipus de líder adolescent. El concursant surt a l’estrada, es situa davant d’un micròfon i escolta com un jutge —a Lleida el lingüista Albert Turull— repeteix dues vegades una paraula. Llavors arriba l‘hora de la veritat. Sense cap paper a prop ni marge per a la rectificació el jugador diu, un per un, els noms de les lletres que componen el mot pronunciat, sense oblidar els guionets, accents oberts o tancats, dièresis i altres galindaines tipogràfiques. Així, exhortaré demana: e, ics, hac, o, erra, te, a, erra, e amb accent tancat. Qualsevol error incita el jutge a pitjar el timbre eliminador. A cada ronda el nivell de dificultat puja i cauen més candidats. Per entendre’ns, eren de nivell 1 paraules com feliç, fix o tub; de nivell 3 motxilla, xumar o noruec; 5 cruïlla, handbol o enyorança, i així anar-hi anant fins als mots de nivell 7: homínids, plovsiquejava, ataüllaria, hel·lenització, il·localitzable. Diguin impredictibilitat. Ara tanquin els ulls i provin de lletrejar-la. No és fàcil. Els nois d’ESO que es van disputar el campionat van fer saltar la banca. Tres nivells per damunt del previst. Al final, el desempat va venir d’un làpsus. La finalista comença a lletrejar la paraula criptogràfiques per una pe i el jutge fa sonar el timbre. Assistir a la final de Lleida m’ha recordat una bona novel·la de l’americana Myla Goldberg traduïda només a l’espanyol: La estación de las letras (RBA). El talent lletrejador d’una adolescent molt tímida actua de detonant per als problemes latents de la seva família. Els èxits de la filla als campionats de lletreig provoquen en el pare una certa eufòria religiosa. Campionat rere campionat, pare i filla comparteixen el llarg camí de perfecció mística que la Càbala atorga a les relacions amb el llenguatge. El seu trajecte, però, avança en paral·lel a la descomposició familiar. Esperem que el lletreig prosperi entre nosal3.

dimecres, 23 de novembre del 2005

Si el sol sona

Ramon Solsona acaba de publicar un llibre mediàtic. Es diu A paraules em convides (Columna, 2005) i parteix de l’experiència radiofònica de tres temporades al costat d’Antoni Bassas. Solsona va fer la secció Joc de paraules al programa “El matí de Catalunya Ràdio” des de 2001 fins a 2004. Després va saltar d’emissora i ara cada matí porta una paraula al programa de Xavier Bosch “El món a RAC1”. Són propostes diferents, perquè a can Bassas obria micròfons després de posar un exemple incitador i ara a can Bosch es dedica a estirar el fil d’una paraula, però la voluntat és la mateixa: prendre’s el llenguatge verbal com una font de plaer. El llibre és mediàtic perquè parteix d’una experiència radiofònica, però no és pas una transcripció dels guions. Solsona ha treballat moltíssim amb l’allau d’aportacions que va rebre per telèfon i correu electrònic. La maqueta del llibre, a dues tintes, convida a la lectura i l’índex final el dota d’una claríssima utilitat. Els micròfons de Catalunya Ràdio abasten, poc o molt, la nació innombrable que victorejà Joel Joan al Camp Nou —aquells territoris on et repliquen bon dia quan dius bon dia— de manera que la col·lecció de mots rebuts és, per si mateixa, un veritable tresor dialectològic. De fet, Solsona el dedica al doctor Joan Veny, un dels grans savis dels parlars catalans. L’ús intel·ligent de la ràdio pública catalana li ha permès practicar una altra mena d’excursionisme lingüístic. En comptes d’anar a peu pels llocs buscant fonts amb la llibreta a la mà, Solsona i Bassas llançaven un tema —paraules locals, per exemple— i els telèfons treien fum amb badalonins que reivindicaven badius, micacos i tornemis, en franca disputa amb els tornemis d’un pastisser de Sant Hilari Sacalm. Una oient deia que pèlag (toll d’aigua) era paraula pròpia de Capellades i ràpidament trucava gent de Gelida o de Sant Sadurní d’Anoia reclamant-ne una quota de paternitat, i encara bo que aquell dia les meves cosines de Vilanova i la Geltrú —usuàries habituals del mot pèlag— no devien escoltar la ràdio. Solsona subtitula aquest primer lliurament: “Meravelles, curiositats i sorpreses del llenguatge”. És un subtítol que no menteix. Recull les perles i les relaciona en un exercici d’especulació verbal que de vegades recorda el de Pau Riba a Al·lolàlia (Proa, 1999). És clar que, a l’entrada on Solsona recull les moltes denominacions de la rosella, potser Riba no s’hauria pogut estar de relacionar peperepep amb Carlinhos Brown.

dimecres, 16 de novembre del 2005

Foc glaçat

El Gall, una editorial lògicament ubicada a Pollença, enceta una col·lecció de clàssics amb el Llibre d’Amic i Amat de Ramon Llull en versió de Joan Gelabert i els Sonets transcendents de Quevedo traslladats al català pel poeta Rafel Bordoy. Traduir el meravellós castellà de Quevedo, com molt bé escriu Francisco Díaz de Castro al pròleg, és “un doble acte d’amor a la creació poètica i a la pròpia llengua catalana”. Un acte que pot atènyer la categoria de paradoxa. Quan l’any 1994 Bordoy ja va publicar els deu primers sonets, el poeta Josep Maria Llompart va escriure: “Per ventura a don Francisco, que sentia cap als catalans una aversió visceral, del més pur estil castellà, i que quan es recorda de Mallorca és només per referir-se, despectiu, a la mal calzada mallorquina, no li hauria fet gaire gràcia. Que la seva ànima en pena ens dispensi i s’ho prengui amb paciència perquè el treball ho pagava”. Certament, el treball de Bordoy és esplèndid. El sonet XVIII —“Definint l’amor”— és una obra mestra en la qual Quevedo explora a fons la figura de l’oxímoron. El primer vers —Es hielo abrasador; es fuego helado,/ És gel abrusador, és foc glaçat,— ja ens en regala dos. El contrast de la paradoxa ens alerta sobre les arestes de l’amor, allunyant el poeta de la farragosa carrincloneria sentimental. El sonet avança punyent pels camins de la paradoxa. L’amor (al vers novè) es una libertad encarcelada/ és una llibertat empresonada, que pren un caire patològic (a l’onzè) —enfermedad que crece si es curada/ malaltia més greu com més curada— fins mostrar-se en la seva flagrant contradicció (als dos darrers): ¡Mirad cuá amistad tendrá con nada/ el que en todo es contrario de sí mismo! // Amb no res l’amistat té conreada/ el que en tot és contrari a si mateix!

El foc glaçat de Quevedo està en sintonia amb els millors oxímorons de la història. Victor Hugo va escriure que “la malenconia és el plaer d’estar trist”. Picasso va establir que “tot acte de creació és en primer lloc un acte de destrucció”. El polonès Stanislaw Lec, a l’hora de qualificar un coetani seu més aviat curt de gambals, també va optar per un oxímoron: “la seva ignorància és enciclopèdica”. George Bernard Shaw va crear-ne un de molt popular en declarar-se “ateu, gràcies a Déu”. Si, a aquestes alçades d’article, troben que això de l’oxímoron és una mica superflu, no es perdin aquests dos darrers: “El que és superflu és el més necessari” (Voltaire) i “sóc profundament superficial” (Ava Gardner).

dimecres, 9 de novembre del 2005

Amelie Fonalleras

Al seu últim llibre —Sis homes (Empúries)— Josep Maria Fonalleras torna a demostrar el virtuosisme de la seva escriptura. Al narrador se li demana que trobi “alguna cosa que vagi més enllà de les paraules, un sentit, una successió, un destí”, però sovint no pot. “Cada paraula em pesa massa. Són com lloses que s’han de transportar des d’una pedrera llunyana”. Fonalleras relativitza tant la creació de l’argument que un dels seus homes arriba al deliri de lligar les trenta-sis situacions fixades per George Polti a Les Trente-Six situations dramatiques (1895), en un tour de force narratiu que comença amb “andreu s’estava ofegant i el va salvar bernat, que després va haver d’implorar a carme...” i acaba, interromput per l’antinarrador, sis-centes paraules després “...al lloc del crim havien aparegut pintats amb sang tres sisos i una creu de cap per avall”. Al final, d’una capsa surten un munt de fulls mecanoscrits amb arguments que Fonalleras mai no escriurà, entre les quals el d’un escriptor que decideix escriure una novel·la en la pell dels habitants d’una ciutat. N’hi calen mig milió, perquè els grava una sola paraula a la pell: “La novel·la perd sentit. Els ciutadans s’ajunten a l’atzar i construeixen frase noves, mai no imaginades per l’escriptor. Hi ha ciutadans que es moren, paraules que desapareixen (...) Ningú no llegirà mai la novel·la si no és que la ciutat es converteix en un camp de concentració”.

Dit i fet, a la seva última novel·la —Acide sulfurique (Albin Michel)— Amelie Nothomb transforma un camp de concentració en un programa de televisió a l’estil de Gran Hermano que es diu, justament Concentration. Els presoners són coneguts per una matrícula de tres lletres i tres nombres: CKZ 114, GPU 246, JMB 008, EPJ 327. Els espectadors envien SMS amb la matrícula dels que decideixen eliminar, com al circ romà. Les nominacions, però, topen amb l’adquisició d’identitat per part d’algun presoner. Quan es revela el nom real de CKZ 114 —Mon nom a sauvé una vie. Un nom vaut une vie— la cobertura mediàtica és formidable. De fet, Nothomb força tant la ficció que Concentration arriba a atènyer un share del 100%. Alguns editorialistes es posen les mans al cap —J’appelle au boycott, sinon du spectacle, au moins de la participation à cette infamie!—, però tota l’audiència televisiva n’està pendent. Com a la novel·la que mai no escriurà Fonalleras, els presoners d’aquest reality show s’adonen que “habiter des syllabes qui forment un tout est l’une des immenses affaires de la vie”.

dimecres, 2 de novembre del 2005

Lectures de Pinter

Abans de submergir-nos en les obres de Harold Pinter, els estudiants de Filologia Anglesa dels vuitanta llegíem uns manuals molt farragosos sobre el teatre del absurd. Els seus capítols tenien títols del tipus “L’absurditat de l’absurd” però el pa que s’hi donava era molt nutritiu. Després d’una immersió quasi mnemotècnica en l’univers inabastable de Shakespeare, allò semblava l’hora del pati. Ens incitaven a llegir Ionesco i Beckett. Potser no ens permetien relacionar-los amb els germans Marx, com alguns hauríem volgut, però en un dels capítols apareixia un tal Pedrolo. Recordo com si fos ara els accents absents en un dels títols catalans citats en anglès —L’ús de la matèria— perquè tenyia de sang aquella peça dramàtica que jo mai no havia vist representada. Llegint Pinter vam entendre l’estructura profunda que preconitzava Chomsky. Les frases quotidianes que intercanvien els personatges de The room, per exemple, porten motxilla. Cada síl·laba una pedra. Cada rèplica un torpede. Hi ha aquelles línies estroncades, els non sequiturs, que desconcerten el lector fins que deixa de mirar-s’ho i para orella. The Birthday Party em va fascinar, però la meva epifania pinteriana va ser The Dumbwaiter (El Muntacàrregues), fins al punt que em vaig posar a traduir-la amb dues companyes de promoció que han acabat sent ciutadanes nord-americanes: Noemi Ballester i Montserrat Mir. Tancats a Sant Pol, ens vam fer un tip de riure a compte de Pinter.

Dos pistolers de nom monosil·làbic —Ben i Gus— esperen, nerviosos, en una espècie de soterrani. Es volen fer un te però no tenen foc. Els arriba un sobre amb llumins per sota de la porta, però ni així no ho aconsegueixen. Tampoc no porten cap fitxa del gas. De sobte el muntacàrregues que presideix l’antiga cuina els baixa una comanda escrita en un tros de paper: “Dos bistecs amb patates. Dos púdings de sagú. Dos tes sense sucre”. El mecanisme pot remetre a peces com El mètode Grönholm de Jordi Galceran, però tot és molt menys explícit. El terme dumbwaiter —muntacàrregues— admet diversos jocs de paraules: dumb és mut i també babau, mentre que waiter és cambrer però també remet al verb esperar. Quan els del Lliure van estrenar El muntaplats, el juny de 1987, hi vam córrer. Recordo que ens vam quedar garratibats en veure la tensió que dominava el muntatge dirigit per Carme Portaceli. Andreu Benito i Jordi Bosch ens feien reviure en clau tràgica el que, mentre ho traduíem, ens havia fet cargolar de riure. El Nobel a Pinter és un Nobel a la lectura.