dimecres, 2 de novembre de 2005

Lectures de Pinter

Abans de submergir-nos en les obres de Harold Pinter, els estudiants de Filologia Anglesa dels vuitanta llegíem uns manuals molt farragosos sobre el teatre del absurd. Els seus capítols tenien títols del tipus “L’absurditat de l’absurd” però el pa que s’hi donava era molt nutritiu. Després d’una immersió quasi mnemotècnica en l’univers inabastable de Shakespeare, allò semblava l’hora del pati. Ens incitaven a llegir Ionesco i Beckett. Potser no ens permetien relacionar-los amb els germans Marx, com alguns hauríem volgut, però en un dels capítols apareixia un tal Pedrolo. Recordo com si fos ara els accents absents en un dels títols catalans citats en anglès —L’ús de la matèria— perquè tenyia de sang aquella peça dramàtica que jo mai no havia vist representada. Llegint Pinter vam entendre l’estructura profunda que preconitzava Chomsky. Les frases quotidianes que intercanvien els personatges de The room, per exemple, porten motxilla. Cada síl·laba una pedra. Cada rèplica un torpede. Hi ha aquelles línies estroncades, els non sequiturs, que desconcerten el lector fins que deixa de mirar-s’ho i para orella. The Birthday Party em va fascinar, però la meva epifania pinteriana va ser The Dumbwaiter (El Muntacàrregues), fins al punt que em vaig posar a traduir-la amb dues companyes de promoció que han acabat sent ciutadanes nord-americanes: Noemi Ballester i Montserrat Mir. Tancats a Sant Pol, ens vam fer un tip de riure a compte de Pinter.

Dos pistolers de nom monosil·làbic —Ben i Gus— esperen, nerviosos, en una espècie de soterrani. Es volen fer un te però no tenen foc. Els arriba un sobre amb llumins per sota de la porta, però ni així no ho aconsegueixen. Tampoc no porten cap fitxa del gas. De sobte el muntacàrregues que presideix l’antiga cuina els baixa una comanda escrita en un tros de paper: “Dos bistecs amb patates. Dos púdings de sagú. Dos tes sense sucre”. El mecanisme pot remetre a peces com El mètode Grönholm de Jordi Galceran, però tot és molt menys explícit. El terme dumbwaiter —muntacàrregues— admet diversos jocs de paraules: dumb és mut i també babau, mentre que waiter és cambrer però també remet al verb esperar. Quan els del Lliure van estrenar El muntaplats, el juny de 1987, hi vam córrer. Recordo que ens vam quedar garratibats en veure la tensió que dominava el muntatge dirigit per Carme Portaceli. Andreu Benito i Jordi Bosch ens feien reviure en clau tràgica el que, mentre ho traduíem, ens havia fet cargolar de riure. El Nobel a Pinter és un Nobel a la lectura.