Si el sol sona

Ramon Solsona acaba de publicar un llibre mediàtic. Es diu A paraules em convides (Columna, 2005) i parteix de l’experiència radiofònica de tres temporades al costat d’Antoni Bassas. Solsona va fer la secció Joc de paraules al programa “El matí de Catalunya Ràdio” des de 2001 fins a 2004. Després va saltar d’emissora i ara cada matí porta una paraula al programa de Xavier Bosch “El món a RAC1”. Són propostes diferents, perquè a can Bassas obria micròfons després de posar un exemple incitador i ara a can Bosch es dedica a estirar el fil d’una paraula, però la voluntat és la mateixa: prendre’s el llenguatge verbal com una font de plaer. El llibre és mediàtic perquè parteix d’una experiència radiofònica, però no és pas una transcripció dels guions. Solsona ha treballat moltíssim amb l’allau d’aportacions que va rebre per telèfon i correu electrònic. La maqueta del llibre, a dues tintes, convida a la lectura i l’índex final el dota d’una claríssima utilitat. Els micròfons de Catalunya Ràdio abasten, poc o molt, la nació innombrable que victorejà Joel Joan al Camp Nou —aquells territoris on et repliquen bon dia quan dius bon dia— de manera que la col·lecció de mots rebuts és, per si mateixa, un veritable tresor dialectològic. De fet, Solsona el dedica al doctor Joan Veny, un dels grans savis dels parlars catalans. L’ús intel·ligent de la ràdio pública catalana li ha permès practicar una altra mena d’excursionisme lingüístic. En comptes d’anar a peu pels llocs buscant fonts amb la llibreta a la mà, Solsona i Bassas llançaven un tema —paraules locals, per exemple— i els telèfons treien fum amb badalonins que reivindicaven badius, micacos i tornemis, en franca disputa amb els tornemis d’un pastisser de Sant Hilari Sacalm. Una oient deia que pèlag (toll d’aigua) era paraula pròpia de Capellades i ràpidament trucava gent de Gelida o de Sant Sadurní d’Anoia reclamant-ne una quota de paternitat, i encara bo que aquell dia les meves cosines de Vilanova i la Geltrú —usuàries habituals del mot pèlag— no devien escoltar la ràdio. Solsona subtitula aquest primer lliurament: “Meravelles, curiositats i sorpreses del llenguatge”. És un subtítol que no menteix. Recull les perles i les relaciona en un exercici d’especulació verbal que de vegades recorda el de Pau Riba a Al·lolàlia (Proa, 1999). És clar que, a l’entrada on Solsona recull les moltes denominacions de la rosella, potser Riba no s’hauria pogut estar de relacionar peperepep amb Carlinhos Brown.