dijous, 28 d’octubre de 1999

Alcoi, Alcoi

L'amabilitat d'Emili Payà, un dels motors incansables de la factoria Climent al País Valencià, m'ha permès conèixer una interessant monografia de títol prou informatiu: "El llenguatge tèxtil alcoià (La influència de la indústria tèxtil en la parla, la toponímia i la cançó popular alcoiana)" de Josep Tormo Colomina (Ajuntament d'Alcoi, 1995). Tormo s'endinsa en tots els matisos del llenguatge tèxtil, des de la seva relació amb l'erotisme (en el seu recorregut per l'"erotonímia" alcoiana revela la inexistent relació del verb "cardar" amb els afers de la còpula) fins a la ludonímia (els noms populars que la tradició local atorga als números de loteria). Però hi ha tres capítols del seu llibre que es concentren en afers ludolingüístics, els dedicats als "Jocs de paraules", els "Embarbussaments" i l'"Enigmística" (les endevinalles).
Per començar, Tormo reprodueix petits diàlegs habituals en la parla corrent alcoiana que parteixen de referents tèxtils. com ara: "—Fotre, Paquitet, bo és el panyo, saps!/ Sí! Eixe... tot és llaneta!" (en el qual el "panyo" designa algú que és de témer i "llaneta" té connotacions pejoratives provinents de la baixa qualitat de la llana i aplicables a algú que no és de fiar). La presència d'elements tèxtils en la parla quotidiana és notable en tots els àmbits del català, però el capítol dels embarbussaments del llibre de Tormo demostra que els alcoians han adaptat alguns entrebancs clàssics a l'ofici. Així, els típics "codonys collits de la codonyera" esdevenen aquí "cotons collits de la cotonera" i es despleguen en una tirallonga al·literativa que persegueix les mateixes ambigüitats sexuals que l'original dels codonys: "La tia Maria cotó collia només un dia, i si s'adormia ja no en collia". Més sonors són encara aquests dos altres embarbussaments tèxtils: "La llana ben llavâ està mig cardâ, i si està ben cardâ, mig filâ està" i "Llana i cotó, panna i niló, seda i raió, punt rus i belbetó, morselina i moletó".
Finalment, la influència constant del drap, la llana i els telers es manifesta també en les endevinalles ("endivinalles") populars alcoianes. Algunes tan emblemàtiques com aquestes dues, que comparteixen resposta: "Endivina, endivillana, no és cotó ni és pana. / Endivina, endivillana, no és llanda ni porcelana" (La llana). La seda també s'oculta en un senzill rodolí: "És un teixit molt fi, molt fi. ¡Endivina-me-lo, fadrí!" Però per endevinar-ne algunes cal ser definitivament expert en l'ofici: "Endivina, endivinalla, ¿Quin és l'animal que mos carda i no calla?" (La moscarda); o "Un canó que no dispara, va amunt i avall i no para. ¿Què és?" (El canó de la llançadora); o "Endivina, endivinalleta, ¿D'on penja la bacoreta?" (Del teler a mà); o encara: "Té calaixos i té pintes. Té rabassa i en ell tixes. No és difícil. ¿Saps lo què és?" (El teler mecànic). La industriosa Alcoi sempre ha tingut un cert esperit juganer. Quasi olímpic. No debades el presideix Samaranch.

dijous, 21 d’octubre de 1999

Equilibrisme

Les relacions entre xifres i lletres són molt explotades en el món de la lingüística recreativa. L'anomenada "Guematria" cabalística parteix del valor de cada lletra de l'alefat hebreu per establir relacions entre sinònims aritmètics (com ara Jesucrist i Veritat o coses per l'estil), però el procediment es pot traslladar a qualsevol llengua. N'hi ha prou amb associar el número 1 a la A, el 2 a la B, el 3 a la C i així successivament fins arribar a la igualtat Z=26. A partir d'aquestes relacions tots els mots adquireixen un valor numèric. Què fer-ne ja és una qüestió d'interessos.
Allà on la Càbala busca associacions entre conceptes que permetin conclusions transcendents, la lingüística recreativa busca arguments de joc. I un dels més eficaços és el que a finals dels seixanta es va empescar el ludolingüista nord-americà Dmitri Borgmann. Al seu impagable "Beyond Language" (1967) Borgmann proposava la recerca de "mots equilibrats". De fet, ell en deia ABC words (Alphabetically Balanced Combination words), però ja em permetran que prescindeixi de l'acrònim. Per saber si un mot és "equilibrat" cal que en calculem primer el valor i que després el dividim pel nombre de lletres. Així, òbviament, obtindrem el valor mitjà de cada lletra. Un mot només serà "equilibrat" si aquest valor mitjà equival al centre de l'alfabet. Com que l'alfabet té 26 lletres el seu centre és exactament 13,5.
La proposta, que vista així en abstracte sembla una collonada de consideració, comença a adquirir un cert interès quan analitzem els exemples amb què Borgmann la il·lustra. Així, resulta que LOVE (l'amor) és una paraula perfectament equilibrada, atès que L=12, O=15, V=22 i E=5. Total, 54 entre 4 igual a 13,5. Situació que no es reprodueix entre els fogosos llatins, atès que el nostre AMOR (1+13+15+18) queda a 7 anys llum de l'equilibrador 54. És clar que aquest marge d'error podria tenir alguna cosa a veure amb el valor lletrat del número 7 (G). Si descobrim el punt G de la parella potser l'amor se'ns equilibrarà.
Sigui com sigui, el concepte dels mots equilibrats és que la meitat de les seves lletres pertanyen a la primera meitat de l'alfabet i l'altra meitat a la segona. Els òptims seran els que presentin parelles de lletres exactament oposades que sumen 27. Per exemple, el cognom d'Émile ZOLA. L'autor de "Germinal" llueix l'última lletra (Z=26) i la primera (A=1), que sumen 27, exactament el mateix que la segona parella de ball L (12) i O (15). En una mateixa família pot haver-hi components equilibrats i d'altres desequilibrats en excés o en defecte (el més normal, atès que A, E, I formen part de la primera meitat alfabètica). Per exemple, la família Borbó (10,4) està clarament per sota de l'equilibri. La que més s'hi acosta és la infanta Cristina, amb 11,5. Sofia (10) comparteix números rodons amb el seu recent nét Joan (10), l'hereu Felip està una mica per sota (8,4) i la infanta Helena no passa del 7,5. Envieu mots equilibrats a la secció enigmística de l'AVUI i ja us en diré el què.

dijous, 14 d’octubre de 1999

Cronoviles

Avui és catorze d'octubre. Un dia tan bo com qualsevol altre per viatjar a València, Portugal o Mèxic. I concretament a Catarroja, Vila Nova de Gaia o Monterrey. La tria no és un mer caprici. Aquestes tres localitats tenen un carrer dedicat, per motius segurament diversos, al dia 14 d'octubre. Ho sé perquè fa un parell d'anys vaig sol·licitar la col·laboració dels lectors per intentar completar un calendari d'espais amb vies públiques d'arreu del món i en poc temps la llista va arribar als 250 dies de l'any amb via que els commemori. Cronovies, en vaig dir. Per cert que una de les cent dates que encara no tenen qui els estimi és aquest proper 17 d'octubre electoral. Però el 14 sí. El 14 no en té una sinó tres, de cronovies. Segons l'internauta Jordi Roqué i Figuls, una avinguda "14 de octubre" senyoreja a Monterrey (Nuevo León, Mèxic) entre les avingudes Aztlán i Rodríguez Gómez. La lectora Núria Bosch i Viñas (Sitges) completa la informació amb els carrers "14 d'octubre" de Catarroja —"és un carrer curtet, de vivendes", escriu— i el de Vila Nova de Gaia (Costa Verde, Portugal).
Més enllà de l'afany col·leccionista, les cronovies són interessants perquè permeten apreciar la complexitat de la naturalesa humana, capaç d'elevar una mateixa data a la categoria de símbols diferents. Oposats, a voltes. Però no és una informació fàcil d'aconseguir ni, sobretot, de contrastar. Els nomenclàtors de carrers canvien sovint per qüestions polítiques. I les primeres plaques que cauen són les de caire simbòlic: les dedicades a prohoms i a dates commemoratives. O sigui que potser un bon complement al "carrendari" (calendari de carrers) seria un "vilandari" (calendari de viles) que relacioni les viles dedicades a un sant amb la seva data de celebració onomàstica. De les cronovies a les cronoviles, vaja. Per exemple, per omplir la casella d'avui 14 d'octubre hauríem de localitzar la (inexistent) cronovila de "Sant Gaudenci" (bisbe i màrtir).
La cosa no és tan difícil com sembla perquè els Santorals tenen sants per donar i per vendre. Només la cronovila californiana de San Francisco ja omple les caselles de quinze dies de l'any: 2, 23, 24 i 31 de gener, 5 de febrer, 2 d'abril, 11 i 14 de maig, 4 de juny, 14 de juliol, 10 de setembre, 3, 4 i 17 d'octubre i 3 de desembre. Tot gràcies a la varietat franciscana que consta al "Santoral Català" (Hormiga de Oro, 1984): Capillas, Gil de Frederich, de Sales, Xavier Mª Bianchi, Blanc, Fahelente, Menense, de sant Miquel, Coll, de Paula, de Jeroni, de Fabudano, Caracciolo, Solano, de Morales, de Borja, d'Assís, de Camporroso i Xavier. Fins i tot la casella del 17O queda coberta per Frisco, encara que els sants importants del dia siguin sant Ignasi d'Antioquia i santa Ariadna. I excepcionalment enguany sant Jordi i sant Pasqual.
El "vilandari" té més possibilitats d'arribar als 365 dies de l'any que no pas el "carrendari". Envieu les vostres cronoviles a la secció enigmística de l'AVUI i ja us en diré el què.

dijous, 7 d’octubre de 1999

Bartleby a l'atur

Demà farà tres mesos de la publicació d'un d'aquells articles que acaben amb una proposta. En ple estiu (snif) se'm va acudir una variant enigmística del "mail art" que tant va martiritzar els soferts funcionaris de Correus dels vuitanta. Ara es tractaria del "mail tard": enviar postals des de qualsevol punt del planeta a familiars i amics amb l'adreça encriptada. El botó de mostra partia d'un presumpte Cisco Milà que vivia a l'inexistent (suposo) carrer del Setge, 7 de Tona (Osona). La postal encriptada diria 6Q 1000A, c. del 7G. 1000 kg (Osona) i el repte era veure si li arribava (i quan), amb la promesa de reproduir-la aquí mateix si me la fèieu a mans. Havien de ser postals perquè mai no porten remitent i, per tant, l'única manera de recuperar-les és que finalment arribin a la seva destinació. Altrament acaben a l'oficina de cartes mortes on treballava aquell deliciós fill literari de Melville que era Bartleby l'escrivent.
Doncs bé, no sé pas si molts lectors de l'AVUI han seguit l'agosarada proposta enigmística. Potser em precipito, enviant el pobre Bartleby a l'atur. Però el cert és que han arribat dues aportacions a la incipient tradició del "mail tard". Una d'historiogràfica, com si diguéssim, i una altra de pràctica: una postal enviada des de Berlin el passat 3 d'agost que ha arribat a la redacció amb les úniques indicacions que consten al dors (reproduït a la il·lustració). L'anvers de la postal en qüestió mostra dos monuments berlinesos i un rètol de salutació en esperanto: "Berlino salutas Vin". Al dors, com es pot apreciar, només hi ha els crèdits de la postal, el segell i el preceptiu matasegell, una reproducció de la capçalera del diari AVUI, un criptograma, una indicació que ara mateix compleixo ("Si t'arriba, ja pots dedicar una columna als de Correus!") i el codi postal del diari (la clau de l'èxit). Pel que fa al criptograma, intueixo que en sóc el destinatari en veure una "mà" al costat d'un "riu" i una "erra" al "S(ud)" o més o menys damunt "S(ant) S(ebastià)". Per bé que el discret E-08009 sota el criptograma és una dada molt objectiva, no puc deixar d'imaginar-me la cara del primer funcionari berlinès en treure la postal de la saca. Tres hurres per Correus!
Pel que fa a l'aportació historiogràfica, és Francesc Castanyer qui envia tres casos que ratifiquen que Sherlock Holmes treballa a Correus. 1) Als anys 50 li va arribar una carta que deia "Francisco Castanyer. Ingeniero. Pobla de Segur". El més curiós és que li va arribar a Viella! 2) Un parent seu escrivia a sa mare i al sobre, sense remitent, posava: "San Lorenzo de Morunys. Titus: dóna aquesta carta a la mare". I arribaven. 3) A l'oficina de correus de Figueres havia arribat una carta que només deia "A mi hijo que hace la mili en Figueras". Els funcionaris estaven preplexos fins que se'ls va presentar un soldat dient: "¿Hay carta de mi padre?". Naturalment van donar-li la carta convençuts que n'era el destinatari.
S'identificarà l'anònim/a remitent del "mail tard" berlinès?