dissabte, 25 d’agost de 1990

Babel

Un dels problemes més interessants que caracteritzen l'ésser humà és la necessitat/aversió a la comunicació real amb els seus congèneres. Els divans professionals dels acòlits de la psicoanàlisi han estat testimonis horitzontals dels conflictes que genera el síndrome de Babel entre els parlants d'una mateixa llengua. El contacte de diversos substrats lingüístics és un fenomen entròpic força interessant que desemboca algunes vegades en el naixement de "pidgins" baliga-balaga com l'"spanglish" americà o el cada vegada més popular "catañol". Les barreres es renoven d'una manera incessant, i cada vegada que assolim un parlar homogeni i efectiu la seva pròpia pobresa ens descoratja de fer-lo servir i busquem la poma enverinada de la particularitat, de l'argot o de l'idiolecte.
Però les ampolles també poden estar mig plenes. En Francesc Camps i Mercadal, menorquí afecte a parlar en "pla", recull una anècdota suposadament certa dels temps en que l'illa de la calma es trobava efímerament envaïda de francesos. Al Tom II del fantàstic Folklore Menorquí de la pagesia en Camps explica una famosa "confusió de llengos". La facècia la protagonitza un francès en una fonda de Maó. Després de llepar-se els dits amb una excel.lent perdiu rostida, el francès preguntà encuriosit pel nom d'aquell plat tan bo: "comment s'apelle...?" El fondista, que havia sentit "com se pela?", li va respondre en pla: "amb aigo calenta". El foraster, previsor, va treure una llibreteta i hi anotà el nom d'aquell plat tan exquisit. Dos dies més tard, ja a Ciutadella, el francès va tornar a obrir la llibreteta i demanà cofoi "Baigu calentaa" al cambrer de l'hostal on s'allotjava. El pobre ciutadellenc li va treure un plat que fumava i el francès negà amb el cap. Després li portà una sopera que bullia, i el foraster tornà a negar. Uns instants d'incertesa van seguir a aquelles anades i vingudes, fins que el francès entrà al rebost de l'hostaler, i veient-hi unes perdius que penjaven, es posà a cridar: "Voilà de baigu calentaa!... Ainsi les appellen a Maon..." L'hostaler, impertorbable, li va respondre "i aquí també les pelem, però els deim perdius".
Es tracta d'una facècia menor, digna dels cassettes de l'Eugenio, però ens permet introduir el concepte lúdic de l'estrangerisme i augmentar el mostrari d'exemples lingüístics que vam encetar fa uns mesos des d'aquestes mateixes ratlles. Allò tan poc xinès de: "a les cinc tinc set i a les set tinc son" amb què encapçalàvem una prova fefaent de la contundent afirmació del filòsof Francesc Pujols: el català és una llengua universal.
En una èpica calçotada enigmística organitzada pel palindromista tarraconí Ramon Giné i que comptà amb la presència d'en Josep Maria Albaigès (protagonista darrerament a TV3 del consultori onomàstic al "Com a Casa" de la Mari Pau Huguet), en Jesús Lladó, el sotasignant i famílies respectives, l'esperantisme popular emplenà l'hora del cafè. Els uns i els altres vam metrallar la vetllada amb innombrables frases catalanes amb fonètica aliena.
En llatí, per exemple, se sentí: "Quan els nuvis van a Gràcia amb òmnibus gratis, l'avi sua". En xinès, a banda de la set i la son, l'Albaigès recordà "a pi alt, escala hi cal, a pi xic, escala no hi cal, i si cal duu-li". Les llengües anglosaxones també van tenir representants. L'alemanya pre-reunificada "elàstics blaus mai no es mullen", amb una variant de caire neerlandès: "elàstics blaus fan fàstic". En anglès, a banda del clàssic "alls secs mai couen", en sorgí una de similar: "cards verds taquen, secs piquen". Finalment, el representant italià ens recordà la parla macarrònica de molts cambrers de la Costa Brava: "qui bé dini i s'atipi, qualsevulla l'ensarroni".
Una calçotada babèlica per reafirmar les mai obsoletes tesis d'en Francesc Pujols.

dissabte, 18 d’agost de 1990

Les Geòrgiques

Guy Le Grelle publicà un estudi astorador sobre l'estructura pitagòrica interna de l'obra de Virgili a "Etudes Classiques XVII, avril-juillet 1949". Le Grelle titula el seu treball de manera força suggerent: Le primer livre des Géorgiques, poème pythagoricien. La tesi central del seu assaig és la premeditada perfecció matemàtica oculta en l'estructura interna de "Les Geòrgiques".
Deixant de banda els quatre versos introductoris, la "Geòrgica I" es desenvolupa en els versos 5-514, i Le Grelle els divideix en cinc parts: Exordi (vv 5-42), Treballs agrícoles (vv 43-203), Focus poemàtic -sobre el sol i els seus dotze signes zodiacals- (vv. 204-258), Dies -o temps aptes per al camp- (vv. 259-462/63) i Epíleg (vv. 463/64-514). Le Grelle fa una extraordinària anàlisi matemàtica del poema. Els versos de l'Exordi, el Focus i l'Epíleg, que comencen tots tres amb una referència astral, sumen 38 + 55 + 51 = 144 = 12 x 12, un número que representa la plenitud dels mesos de l'any. Alhora, els versos dels Treballs i els Dies sumats donen un total de: 161 + 204 = 365, número que representa la plenitud dels dies de l'any.
Després d'assenyalar una coincidència tan notable com innocent, Le Grelle va més enllà i aplica el cèlebre "nombre d'or" a aquestes xifres. Cal recordar que el "nombre d'or" (o proporció divina) simbolitza la perfecció estètica des de temps immemorials i consisteix en el resultat de l'harmònica divisió d'un segment en dues raons (mitja i extrema), de manera que la major és la mitja proporcional entre el segment sencer i la part menor. La formalització d'aquesta xifra és possible mitjançant una simple equació de segon grau i el seu resultat, un cop desestimat el resultat negatiu, és de 0,618. La nostra civilització ha atorgat estranyes propietats a aquesta proporció i, de fet, molts enigmistes vocacionals s'han entestat a trobar-la en els llocs més inversemblants, com ara en el cosinus de l'angle de la cara nord de la Gran Piràmide de Keops, que fa 51 graus, 49 minuts i 38 segons. Val a dir que 0,618 és el cosinus d'un angle de 51 graus 51 minuts, amb una aproximació d'1 minut, però els enigmistes més entusiastes sempre accepten les errades d'aproximació de més bon grat que els responsables dels sondeigs electorals. Sense comentaris.
Le Grelle aplica bellament aquesta màgica proporció a l'estructura interna de "Les Geòrgiques". Les seves manipulacions el duen a plantejar les igualtats següents. Exordi - Epíleg = 38 + 51 = 89; Focus = 55. La relació entre tots dos nombres (Focus/ Exordi + Epíleg) és de 55/89 = 0,618, exactament el nombre d'or. Després compara el centre del poema -Treballs, Focus i Dies- i torna a extreure el nombre d'or de la seva relació.
Però potser el més interessant és la seva recerca del "punt focal" del poema, al bell mig dels 55 versos del Focus poemàtic, dividits en 27-1-27. Justament aquest vers central resulta donar la clau de volta per accedir a l'arquitectura astral de la I Geòrgica: "Idcirco certis demensum partibus orbem - per duodena regit mundi sol aureus astra". Evidentment podeu arribar a la sensata conclusió que al tal Le Grelle li falta un bull, però la veritat és que tantes coincidències matemàtiques no poden ser casuals, i potser haurem de creure que era el propi Virgili qui patia d'un cert interès patològic per l'embolic.
És clar que els propis Dies acaben amb un vers (el 463) que resulta clau també per comprendre les dèries infinitament complexes del seu creador. "Sol tibi signa dabit. Solem quis dicere falsum-audeat?" De tota manera la proporció divina no pertany només al passat. Encara avui surt de tant en tant dels calaixos dels dissenyadors més exigents (recordem el disseny premiat de la col.lecció que, sota aquest mateix nom, publica Columna Edicions) i de fet l'obscur M'Kono reconeixia tàcitament, en una roda de premsa després del Mundial d'Itàlia, que l'arma tàctica secreta de la sorprenent selecció del Camerún havia estat, justament, el nombre d'or.

dissabte, 11 d’agost de 1990

Narcís Serra

La dubtosa professió d'enigmista comporta molts més maldecaps del que sembla. Segons com, t'arribes a sentir com un professional del porno davant unes cames boniques. Les respostes als enigmes perden bona part de la seva importància perquè sempre les coneixes d'antuvi. La sensació general és de desconcert. Però els cops amagats són abundants i magnes. Tant, que avui m'obliguen a practicar la sana virtut del narcicisme més impúdic: ensenyar els regals dels amics.
Ja fa temps, quan feia poc que això de l'enigmística corria, en Jaume Subirana em sorprengué amb un regal d'aniversari excel.lent. Era un sobre menut amb un cartonet rosa salmó que contenia deu anagrames a partir de les lletres del meu nom i primer cognom. Els tres que més em plauen, potser per allò de la màgia dels missatges, són l'apocalíptic "mira: res sura", el prosaic "res us rimarà" i el més bell: "res us amarri". Uns mesos més tard, en un acte feliç de presentació de L'home del sac a la llibreria Ona, l'il.lustre presentador em va sorprendre amb cinc jocs inesperats. Em presentava la novel.la en Salvador Alsius i va treure's de la màniga quatre anagrames i una xarada a partir del meu nom i cognoms. En Salvador va fer un rètol amb la xarada per veure si el públic la desxifrava i després es va posar en la pell del protagonista de L'home del sac. En la novel.la, el meu personatge ven uns cartonets amb jocs de paraules en una parada a la Rambla. L'Alsius va treure quatre cartonets de diferents colors amb quatre excel.lents anagrames a partir del meu nom i cognoms. Val a dir que ell recreà un context adient per justificar cada frase: "Ameu oir rars girs", "Gosar ser i rumiar", "Agrair somriures" i "Us regiro armaris". No puc negar que en tots quatre m'hi trobo reflectit d'alguna manera. També en el darrer; molts dels meus amics coneixen les meves aficions cleptòmanes.
Un altre regal excepcional m'arribà de mans de l'il.lustre Enric Moreu-Rey. Ja vam parlar del seu deliciós llibret El Joc del Contrapet. Doncs me'n va dedicar un d'inèdit: "De totes les mosses, la que m'excita més és la Ramona". Per si algú no ho recorda, per treure'n l'entrellat cal intercanviar inicials, en aquest cas les de "mosses" i de "Ramona". També la intrèpida editora d'aquest suplement, la Marga Moreno, es va afegir als amables manipuladors onomàstics i em va oferir la solució màgica per defensar les meves novel.les davant dels editors. Segons ella, i a partir del meu nom i cognoms, cal dir "Miri, arraso segur". D'altra banda, la generació de solidaritats enigmístiques sembla no tenir aturador. En una entrevista al "Diari de Sabadell", amb motiu d'una conferència sobre l'enigmística, en Victor Colomer elaborà un complex acròstic amb les inicials de les seves preguntes i les meves respostes que feia: "Enhorabona, Màrius Serra i Sra". La cueta feia referència al meu enllaç matrimonial.
Ha estat justament arran del casament que he rebut més regals enigmístics. I gairebé tothom s'ha escarrassat a fer anagrames. D'una banda, la Magda Torrents i l'Enric III, enigmistes professionals que han popularitzat a "El Periódico" un encreuat bilingüe, ens dedicaven unes delicioses targes de crèdit -Enigma Card- a nom de "Per Boca Mel" (Mercè Pablo, la núvia) i "Ara riu més, Sr? (jo). D'altra banda, en Miquel Sesé i l'Anna Maria Genís -grans enigmistes i companys de secció en aquest mateix diari i en d'altres publicacions- ens feien arribar un regal amb una tarja enigmàtica de "Quini i Manela" (Miquel i Anna), amb diversos anagrames, un contrapet deliciós (Que la vida no us deixi sols - Que la visa no us deixi dols) i un palíndrom eròtic (Casa't i nit a sac). I encara un altre amic, en Miquel Viana -estudiós convulsiu dels fenòmens autoal.lusius- ens sorprengué el dia del casament al propi teatre Condal amb un típic porta-fotos doble que duu a una banda "Màrius Serra i Roig i Mercè Pablo i Monrabà", i a l'altra un llarg i precís anagrama autoal.lusiu: "Ei, miri! Curiós, morbós i preable anagrama". Gràcies doncs, per donar tant a canvi de tan poc, i perdoneu-me la inqualificable indecència de transfigurar-me, per una vegada, en Narcís Serra. No tornarà a passar.

dissabte, 4 d’agost de 1990

Les tribulacions de Wilt

Arran de l'estrena mundial de la poc afortunada versió cinematogràfica de Wilt les novel.les de Tom Sharpe han tornat a circular pel carril de l'esquerra. De Sharpe s'ha dit que és l'hereu natural de l'humor britànic -representat abans de la guerra mundial per l'ara rescabalat P.G. Wodehouse- amb una dosi d'esbojarrament força contemporani. El cert és que l'univers Sharpe és una zona literària en la que els equívocs i els dobles sentits campen lliurement. Una galàxia de cops d'efecte i situacions francament divertides narrades amb la desmesura habitual de qui se sap dominador dels recursos ocults de l'humor.
Però l'humor de Tom Sharpe no només es concentra en les situacions xocants, els imprevistos previsibles o l'escatologia salvatge. Sharpe és també un joganer del llenguatge i tots els que l'hem traduït alguna vegada hem patit l'angoixa professional que provoquen els seus paranys lingüístics. Els seus textos van plens d'aquells puns (jocs de paraules) que els traductors massa vegades ens apressem a qualificar d'"intraduïbles" per justificar la nostra incompetència o la nostra baixa inversió en temps.
A Wilt, entre moltes altres coses, hi ha una situació surrealista basada en la gràcia de l'anagrama incomplet. Sharpe basteix una situació hilarant en alta mar, a partir d'un peculiar missatge d'auxili que els tripulants d'una embarcació fan als passatgers d'una altra. En concret, els náufrags potencials decideixen, a manca de cap altra mitjà més eficaç, transmetre el seu crit d'auxili amb un preservatiu inflat per a cada lletra. Així, des de la llunyania de l'altra embarcació, els passatgers, estupefactes, poden llegir "HELP. SOS. HELP" en els condons com si es tractés de la cerimònia inaugural d'uns Jocs Olímpics.
Però un d'aquests passatgers és un vell sacerdot anglicà, curt de vista i afeccionat a la beguda, que s'ho mira com si d'un missatge diví es tractava. Sharpe juga amb l'efecte del vent sobre els preservatius inflats i amb el subsegüent ball de lletres. Així, l'esbaleït sacerdot va llegint diversos missatges enigmàtics. Primer creu llegir Pesop, s'imagina que és pea soup i es pregunta espantat què deu voler dir Déu amb allò d'una sopa de pèsols. Després la cosa es complica, perquè l'eclesiàstic llegeix eel pops (quin significat ocult deu encloure una anguila?), posh ells, help OLP ... i finalment Hell SPO. Davant tanta al.lusió divina als infidels de l'OAP d'Arafat i a l'infern més espantós, el pobre pastor acaba convençut que aquells globus estranys que el vent remou amb tanta facilitat, formen missatges amenaçadors de Déu com a càstig per la seva afició excessiva al whisky.
Un passatge d'aquest caire ofereix al traductor dues opcions: llençar-se al riu de cap o provar de fer la digestió lenta del fragment. Les dues opcions són discutibles, però sembla clar que la primera és més còmoda. En realitat, el traductor de Wilt a l'espanyol encara hi deu ser, al riu, perquè va obviar tota dificultat anagramàtica i va tirar pel dret. En canvi, en Lluís Comas i Arderiu, traductor de la versió catalana, va acceptar el repte de reinventar el joc per transmetre l'efecte que aquest produïa en l'original. Les seves solucions, que podeu trobar completes al capítol 17 de la novel.la, comencen a partir del màster original. Així, Help Sos Help esdevé "Ajuda Socors Ajuda" i els anagrames incomplets i gairebé onomatopeics de Tom Sharpe agafen formes prou naturals en català. A la nostra versió el vell capellà llegeix, astorat "Aròs dejú" (en comptes de la sopa de pèsols original), "Judas osa", d'altres construccions que provoquen un desconcert similar al de les angleses i, finalment, un encertat "Sacroadojo" que deixa esfereït al pobre capellà...
De manera que la mala consciència de bevedor del capellà, que tant plau en Sharpe, queda impune al país d'Ortega y Gasset i en canvi es fa ben palesa a la pàtria de l'insigne Torras i Bages.