Babel

Un dels problemes més interessants que caracteritzen l'ésser humà és la necessitat/aversió a la comunicació real amb els seus congèneres. Els divans professionals dels acòlits de la psicoanàlisi han estat testimonis horitzontals dels conflictes que genera el síndrome de Babel entre els parlants d'una mateixa llengua. El contacte de diversos substrats lingüístics és un fenomen entròpic força interessant que desemboca algunes vegades en el naixement de "pidgins" baliga-balaga com l'"spanglish" americà o el cada vegada més popular "catañol". Les barreres es renoven d'una manera incessant, i cada vegada que assolim un parlar homogeni i efectiu la seva pròpia pobresa ens descoratja de fer-lo servir i busquem la poma enverinada de la particularitat, de l'argot o de l'idiolecte.
Però les ampolles també poden estar mig plenes. En Francesc Camps i Mercadal, menorquí afecte a parlar en "pla", recull una anècdota suposadament certa dels temps en que l'illa de la calma es trobava efímerament envaïda de francesos. Al Tom II del fantàstic Folklore Menorquí de la pagesia en Camps explica una famosa "confusió de llengos". La facècia la protagonitza un francès en una fonda de Maó. Després de llepar-se els dits amb una excel.lent perdiu rostida, el francès preguntà encuriosit pel nom d'aquell plat tan bo: "comment s'apelle...?" El fondista, que havia sentit "com se pela?", li va respondre en pla: "amb aigo calenta". El foraster, previsor, va treure una llibreteta i hi anotà el nom d'aquell plat tan exquisit. Dos dies més tard, ja a Ciutadella, el francès va tornar a obrir la llibreteta i demanà cofoi "Baigu calentaa" al cambrer de l'hostal on s'allotjava. El pobre ciutadellenc li va treure un plat que fumava i el francès negà amb el cap. Després li portà una sopera que bullia, i el foraster tornà a negar. Uns instants d'incertesa van seguir a aquelles anades i vingudes, fins que el francès entrà al rebost de l'hostaler, i veient-hi unes perdius que penjaven, es posà a cridar: "Voilà de baigu calentaa!... Ainsi les appellen a Maon..." L'hostaler, impertorbable, li va respondre "i aquí també les pelem, però els deim perdius".
Es tracta d'una facècia menor, digna dels cassettes de l'Eugenio, però ens permet introduir el concepte lúdic de l'estrangerisme i augmentar el mostrari d'exemples lingüístics que vam encetar fa uns mesos des d'aquestes mateixes ratlles. Allò tan poc xinès de: "a les cinc tinc set i a les set tinc son" amb què encapçalàvem una prova fefaent de la contundent afirmació del filòsof Francesc Pujols: el català és una llengua universal.
En una èpica calçotada enigmística organitzada pel palindromista tarraconí Ramon Giné i que comptà amb la presència d'en Josep Maria Albaigès (protagonista darrerament a TV3 del consultori onomàstic al "Com a Casa" de la Mari Pau Huguet), en Jesús Lladó, el sotasignant i famílies respectives, l'esperantisme popular emplenà l'hora del cafè. Els uns i els altres vam metrallar la vetllada amb innombrables frases catalanes amb fonètica aliena.
En llatí, per exemple, se sentí: "Quan els nuvis van a Gràcia amb òmnibus gratis, l'avi sua". En xinès, a banda de la set i la son, l'Albaigès recordà "a pi alt, escala hi cal, a pi xic, escala no hi cal, i si cal duu-li". Les llengües anglosaxones també van tenir representants. L'alemanya pre-reunificada "elàstics blaus mai no es mullen", amb una variant de caire neerlandès: "elàstics blaus fan fàstic". En anglès, a banda del clàssic "alls secs mai couen", en sorgí una de similar: "cards verds taquen, secs piquen". Finalment, el representant italià ens recordà la parla macarrònica de molts cambrers de la Costa Brava: "qui bé dini i s'atipi, qualsevulla l'ensarroni".
Una calçotada babèlica per reafirmar les mai obsoletes tesis d'en Francesc Pujols.