Les tribulacions de Wilt

Arran de l'estrena mundial de la poc afortunada versió cinematogràfica de Wilt les novel.les de Tom Sharpe han tornat a circular pel carril de l'esquerra. De Sharpe s'ha dit que és l'hereu natural de l'humor britànic -representat abans de la guerra mundial per l'ara rescabalat P.G. Wodehouse- amb una dosi d'esbojarrament força contemporani. El cert és que l'univers Sharpe és una zona literària en la que els equívocs i els dobles sentits campen lliurement. Una galàxia de cops d'efecte i situacions francament divertides narrades amb la desmesura habitual de qui se sap dominador dels recursos ocults de l'humor.
Però l'humor de Tom Sharpe no només es concentra en les situacions xocants, els imprevistos previsibles o l'escatologia salvatge. Sharpe és també un joganer del llenguatge i tots els que l'hem traduït alguna vegada hem patit l'angoixa professional que provoquen els seus paranys lingüístics. Els seus textos van plens d'aquells puns (jocs de paraules) que els traductors massa vegades ens apressem a qualificar d'"intraduïbles" per justificar la nostra incompetència o la nostra baixa inversió en temps.
A Wilt, entre moltes altres coses, hi ha una situació surrealista basada en la gràcia de l'anagrama incomplet. Sharpe basteix una situació hilarant en alta mar, a partir d'un peculiar missatge d'auxili que els tripulants d'una embarcació fan als passatgers d'una altra. En concret, els náufrags potencials decideixen, a manca de cap altra mitjà més eficaç, transmetre el seu crit d'auxili amb un preservatiu inflat per a cada lletra. Així, des de la llunyania de l'altra embarcació, els passatgers, estupefactes, poden llegir "HELP. SOS. HELP" en els condons com si es tractés de la cerimònia inaugural d'uns Jocs Olímpics.
Però un d'aquests passatgers és un vell sacerdot anglicà, curt de vista i afeccionat a la beguda, que s'ho mira com si d'un missatge diví es tractava. Sharpe juga amb l'efecte del vent sobre els preservatius inflats i amb el subsegüent ball de lletres. Així, l'esbaleït sacerdot va llegint diversos missatges enigmàtics. Primer creu llegir Pesop, s'imagina que és pea soup i es pregunta espantat què deu voler dir Déu amb allò d'una sopa de pèsols. Després la cosa es complica, perquè l'eclesiàstic llegeix eel pops (quin significat ocult deu encloure una anguila?), posh ells, help OLP ... i finalment Hell SPO. Davant tanta al.lusió divina als infidels de l'OAP d'Arafat i a l'infern més espantós, el pobre pastor acaba convençut que aquells globus estranys que el vent remou amb tanta facilitat, formen missatges amenaçadors de Déu com a càstig per la seva afició excessiva al whisky.
Un passatge d'aquest caire ofereix al traductor dues opcions: llençar-se al riu de cap o provar de fer la digestió lenta del fragment. Les dues opcions són discutibles, però sembla clar que la primera és més còmoda. En realitat, el traductor de Wilt a l'espanyol encara hi deu ser, al riu, perquè va obviar tota dificultat anagramàtica i va tirar pel dret. En canvi, en Lluís Comas i Arderiu, traductor de la versió catalana, va acceptar el repte de reinventar el joc per transmetre l'efecte que aquest produïa en l'original. Les seves solucions, que podeu trobar completes al capítol 17 de la novel.la, comencen a partir del màster original. Així, Help Sos Help esdevé "Ajuda Socors Ajuda" i els anagrames incomplets i gairebé onomatopeics de Tom Sharpe agafen formes prou naturals en català. A la nostra versió el vell capellà llegeix, astorat "Aròs dejú" (en comptes de la sopa de pèsols original), "Judas osa", d'altres construccions que provoquen un desconcert similar al de les angleses i, finalment, un encertat "Sacroadojo" que deixa esfereït al pobre capellà...
De manera que la mala consciència de bevedor del capellà, que tant plau en Sharpe, queda impune al país d'Ortega y Gasset i en canvi es fa ben palesa a la pàtria de l'insigne Torras i Bages.