Narcís Serra

La dubtosa professió d'enigmista comporta molts més maldecaps del que sembla. Segons com, t'arribes a sentir com un professional del porno davant unes cames boniques. Les respostes als enigmes perden bona part de la seva importància perquè sempre les coneixes d'antuvi. La sensació general és de desconcert. Però els cops amagats són abundants i magnes. Tant, que avui m'obliguen a practicar la sana virtut del narcicisme més impúdic: ensenyar els regals dels amics.
Ja fa temps, quan feia poc que això de l'enigmística corria, en Jaume Subirana em sorprengué amb un regal d'aniversari excel.lent. Era un sobre menut amb un cartonet rosa salmó que contenia deu anagrames a partir de les lletres del meu nom i primer cognom. Els tres que més em plauen, potser per allò de la màgia dels missatges, són l'apocalíptic "mira: res sura", el prosaic "res us rimarà" i el més bell: "res us amarri". Uns mesos més tard, en un acte feliç de presentació de L'home del sac a la llibreria Ona, l'il.lustre presentador em va sorprendre amb cinc jocs inesperats. Em presentava la novel.la en Salvador Alsius i va treure's de la màniga quatre anagrames i una xarada a partir del meu nom i cognoms. En Salvador va fer un rètol amb la xarada per veure si el públic la desxifrava i després es va posar en la pell del protagonista de L'home del sac. En la novel.la, el meu personatge ven uns cartonets amb jocs de paraules en una parada a la Rambla. L'Alsius va treure quatre cartonets de diferents colors amb quatre excel.lents anagrames a partir del meu nom i cognoms. Val a dir que ell recreà un context adient per justificar cada frase: "Ameu oir rars girs", "Gosar ser i rumiar", "Agrair somriures" i "Us regiro armaris". No puc negar que en tots quatre m'hi trobo reflectit d'alguna manera. També en el darrer; molts dels meus amics coneixen les meves aficions cleptòmanes.
Un altre regal excepcional m'arribà de mans de l'il.lustre Enric Moreu-Rey. Ja vam parlar del seu deliciós llibret El Joc del Contrapet. Doncs me'n va dedicar un d'inèdit: "De totes les mosses, la que m'excita més és la Ramona". Per si algú no ho recorda, per treure'n l'entrellat cal intercanviar inicials, en aquest cas les de "mosses" i de "Ramona". També la intrèpida editora d'aquest suplement, la Marga Moreno, es va afegir als amables manipuladors onomàstics i em va oferir la solució màgica per defensar les meves novel.les davant dels editors. Segons ella, i a partir del meu nom i cognoms, cal dir "Miri, arraso segur". D'altra banda, la generació de solidaritats enigmístiques sembla no tenir aturador. En una entrevista al "Diari de Sabadell", amb motiu d'una conferència sobre l'enigmística, en Victor Colomer elaborà un complex acròstic amb les inicials de les seves preguntes i les meves respostes que feia: "Enhorabona, Màrius Serra i Sra". La cueta feia referència al meu enllaç matrimonial.
Ha estat justament arran del casament que he rebut més regals enigmístics. I gairebé tothom s'ha escarrassat a fer anagrames. D'una banda, la Magda Torrents i l'Enric III, enigmistes professionals que han popularitzat a "El Periódico" un encreuat bilingüe, ens dedicaven unes delicioses targes de crèdit -Enigma Card- a nom de "Per Boca Mel" (Mercè Pablo, la núvia) i "Ara riu més, Sr? (jo). D'altra banda, en Miquel Sesé i l'Anna Maria Genís -grans enigmistes i companys de secció en aquest mateix diari i en d'altres publicacions- ens feien arribar un regal amb una tarja enigmàtica de "Quini i Manela" (Miquel i Anna), amb diversos anagrames, un contrapet deliciós (Que la vida no us deixi sols - Que la visa no us deixi dols) i un palíndrom eròtic (Casa't i nit a sac). I encara un altre amic, en Miquel Viana -estudiós convulsiu dels fenòmens autoal.lusius- ens sorprengué el dia del casament al propi teatre Condal amb un típic porta-fotos doble que duu a una banda "Màrius Serra i Roig i Mercè Pablo i Monrabà", i a l'altra un llarg i precís anagrama autoal.lusiu: "Ei, miri! Curiós, morbós i preable anagrama". Gràcies doncs, per donar tant a canvi de tan poc, i perdoneu-me la inqualificable indecència de transfigurar-me, per una vegada, en Narcís Serra. No tornarà a passar.