dijous, 25 de maig de 2000

Que no Mor

Els propers divendres i dissabte la sala Pere Coromines de l'IEC (Carme, 47, a Barcelona) hostatja les jornades "Literatura i Matemàtiques (geometria d'un acostament)". Un acostament que potser sobta, però que és la trobada de dos llenguatges molt propers, tal com ja van entendre fa quatre dècades els escriptors i matemàtics francesos que van associar-se per fundar l'Obrador de Literatura Potencial (Oulipo). Entre d'altres intervencions, destaca la presentació en societat de la versió catalana d'una obra emblemàtica de Raymond Queneau: "Cent mille milliards de poèmes". Mai una traducció tan breu havia generat un text tan llarg, perquè la proposta quenel·liana es limita a 10 sonets que, combinats vers a vers, generen 100.000.000.000.000 poemes. D'aquesta peça hi ha una acurada edició de Gallimard que els presenta superposats en pàgines d'un gruix notable tallades en catorze serrells, un per línia, de manera que cada vers pot ser reemplaçat a gust del lector per cadascun dels nou altres que ocupen la mateixa posició estròfica. Però potser la millor manera d'acostar-se a aquest poema múltiple de Queneau és la que han triat els seus traductors catalans: mitjançant un programa informàtic que en faciliti la lectura.
Els "Cent bilions de poemes" —traduïts al català per Carles Hac Mor i Ester Xargay— han estat tractats informàticament per un jove mexicà anomenat Eugenio Tisselli per tal de permetre'n una lectura plaent. L'experiència promet ser interessant i no només per raons tecnològiques. Cada vegada que les obres emblemàtiques de l'Oulipo han estat traduïdes a d'altres llengües els seus artífexs han acabat per generar una tradició potencial local. Almenys això és el que va passar a Itàlia quan es va traduir el volum de divulgació "Oulipo. La littérature potentielle (Créations, Re-créations Récréations)" (Gallimard, 1973). Ruggero Campagnoli i Yves Hersant van invertir una dècada —de 1975 a 1985— per completar-ne la versió italiana. Per aconseguir-ho van haver de generar molts textos nous que partien de les mateixes constriccions oulipistes. És en el context d'aquest projecte "traductor" que cal situar la destacada aportació d'Italo Calvino a l'Oulipo —amb el seu "Piccolo Sillabario Illustrato", 6è butlletí— i el naixement, ara fa deu anys, de l'homònim italià Oplepo (Opificio di Letteratura Potenziale), actualment presidit pel poeta Edoardo Sanguineti.
La incorporació del fèrtil tàndem Hac Mor-Xargay a la pràctica potencial és una notícia excel·lent per a la nostra literatura. L'experimentalisme radical que caracteritza la seva escriptura pot trobar noves vies en el post-oulipisme que s'inaugurarà després que el proper octubre se celebri a Capri el quarantè aniversari del naixement de l'Oulipo. Aquest dissabte escoltarem atents com la hac mor en el xerrar gai de la combinatòria quenel·liana. Ara que la literatura per fi serà proibida a les aules inòspites potser és l'ora d'entendre que l'ospitalitat no s'exerceix als ospitals sinó als ostals. Visca la literatura Que no Mor!

dijous, 18 de maig de 2000

L'antipoesia de Greimas

La sentida mort del mestre Tísner ha fet que es parli de mots encreuats. Poc o molt, tothom ha recordat la seva dedicació al noble art d'encreuar paraules i definir-les amb enginy. Altres vegades he historiat el naixement i l'esclat planetari d'aquest artifici, sovint reduït al mer paper de "passatemps". Avui, tot recordant Tísner, vull centrar-me en la qüestionada relació entre encreuats i literatura. Una relació escassa, tot i els escriptors notables que s'hi han dedicat, com Nabòkov en rus o Perec en francès. Hi ha, això sí, aparicions episòdiques de caire costumista per aprofitar la popularitat social de l'artifici i referències cultes que el transformen en metàfora, com a Cruciverba, el llibre d'assaigs literaris de Sciascia. En espanyol Julián Ríos va publicar un bon conte anomenat "Crucigramas" i en català Josep Palau i Fabre també va tocar el tema del crucigramista al conte breu "Mots crucificats", per la dedicatòria del qual sempre li restaré agraït.
Un cas de literaturització profunda de l'artifici és Paisatge pintat amb te del serbi Milorad Pavic, novel·la estructurada com un encreuat. Els capítols corresponen a "Verticals 3", "Horitzontals 2"... i la segona part duu un subtítol explícit: "Novel·la per a aficionats als mots encreuats". Les seccions horitzontals conformen la intriga i les verticals informen sobre el destí dels personatges. A més, Pavic teoritza sobre dos tipus d'aficionats i els associa a dues menes de monjos balcànics —els idiorrítmics (solitaris) i els cenobites (solidaris)—. Els paral·lelismes, del tipus "els uns resolen els encreuats a salts i els altres seguint un ordre", s'estenen durant cinc pàgines. La solució és a la rebotiga. Paisatge pintat amb te planteja un d'aquells enigmes que estiren el lector, però el desenllaç és a l'índex temàtic de la novel·la. El lector que en reindexi les paraules segons els números de l'encreuat descobrirà la clau.
Amb el pas del temps l'escriptura crucigramista ha interessat tant els creadors com els teòrics. El text de reflexió canònic és un article del semiòleg franco-lituà Algirdas Julien Greimas anomenat "L'Écriture cruciverbiste" en el qual estableix les diferències entre una graella de mots encreuats i un poema. Una de les conclusions és que la comunicació crucigramista no és apoètica sinó antipoètica: "La superposició dels plans de l'expressió i del contingut es manifesta a la graella, a partir de la qual l'autor opera la «transcodificació» del significat; en poesia per contra la «fusió» de les estructures del contingut i de l'expressió es fa en la manifestació, tal com es presenta al lector (...) Si la comunicació poètica, de naturalesa sintagmàtica, presuposa un codi paradigmàtic implícit, la decodificació del significat en la lectura crucigramista tendeix igualment a reconstituir una graella, és a dir una mena de codi (...) purament grafemàtic i, com a tal, desprovist de significat". No hi ha res més profundament anti-poètic que un teòric parlant d'una cosa que no practica.

dijous, 11 de maig de 2000

Quadrisme (sense Vidal)

Des que, a primers de gener, vaig reproduir un quadrat màgic en català 4x4 que havia aparegut el 19 de maig de 1923 a la secció "Endevinaires" d'En Patufet, els lectors més inquiets d'aquesta columna d'enigmística s'han llançat a la quadratura del cercle. A primers d'abril ja vam veure alguns dels 4x4 que el ludolingüista de Vilallonga del Camp Ramon Giné havia publicat a la revista "Semagames", un 5x5 molt cívic enviat per Carles Elías de Barcelona i un 6x6 publicat pel folklorista Rossend Serra i Pagès en 1916 a "La Veu Comarcal" de Ripoll.

R A S C A R
A X I O M A
S I G N A R
C O N G R E
A M A R E S
R A R E S A


Però els amants del quadrisme (sense Vidal) no han deixat de créixer des de llavors. L'exemplar de març de la revista del Club Palindròmic Internacional "Semagames" recull una col·laboració del tianenc Alfons Saumell que inclou setze nous quadrats en català, que van dels assequibles 4x4 als respectables 6x6. Dos dels rècords de Saumell són aquests:

I S O L E M
S A L I V A
O L I V A R
L I V I D A
E V A D I T
M A R A T O

S A B A T A
A T A C A R
B A S A R E
A C A T I N
T A R I M A
A R E N A R

Per raons numerològiques el quadrisme (sense Vidal) dels verbívors catalans ja comença a semblar la mítica conquesta de l'Himàlaia. Diverses expedicions angleses, franceses i italianes han arribat més d'una vegada a la cota 8x8 i, en alguns casos, fins i tot l'han ultrapassada amb mots una mica rebuscats que potser són deguts a les aportacions dels xerpes. En català, Saumell s'ha instal·lat al campament base 6x6 establert a primers de segle per Serra i Pagès, però fa uns dies un intrèpid quadrista empordanès acaba d'assolir la cota 7x7, molt a prop del cim.
Es tracta del ludolingüísta de Torroella de Montgrí Ernest Díez. Díez ha aconseguit coronar en solitari una sèrie notable de quadrats de magnitud 7x7 que permet suposar que els admiradors lletrats d'Araceli Segarra aviat atraparan les expedicions europees que els precedeixen. Els quadrats de Díez mereixen un deu per la seva bella factura, tot i una coincidència inquietant. El setè mot de tots ells és sempre el nom "assassí":

R E P E T I A B E S A V I A
E R O T I C S E D U C A T S
P O L I R A S S U T U R E S
E T I L A R A A C U S A R A
T I R A D I S V A R A R A S
I C A R I E S I T E R A T S
A S S A S S I A S S A S S I

Els atacs al cim del quadrisme estan servits. Malgrat les al·lusions criminals a l'assassí del setè campament millorar la cota 7x7 en la nostra llengua ja és només una qüestió de temps. Qui s'anima a fer el cim?

dijous, 4 de maig de 2000

Retrònims

Els rètols metalingüístics són inexhauribles perquè la llengua xala parlant d'ella mateixa. Hi ha mots homònims parònims sinònims antònims epònims topònims acrònims heterònims criptònims tautònims i, ja posats, fins i tot hi ha monjos jerònims. Però en el món anglosaxó circula des de fa relativament poc una nova denominació metalingüística que passa a engruixir la família dels Ònims. Es tracta del retrònim, un sintagma normalment compost de nom i adjectiu —com ara "guitarra acústica"— que designa un referent abans conegut pel nom genèric pelat —"guitarra"— per tal de diferenciar-lo d'una variant nascuda posteriorment —com ara "guitarra elèctrica"—. És a dir, que l'electrificació de la guitarra, a banda de generar un nou referent i de permetre el desenvolupament de la cultura rockera, va modificar el vell referent tot obligant-lo a una major precisió terminològica. Però això no passa sempre. Un cosí de la guitarra elèctrica —el baix— ha acabat eludint la retronímia gràcies a les anades i vingudes d'un prefix diferenciador —baix i contrabaix—.
Els retrònims són molt més freqüents del que pot semblar a primera vista, i palesen d'una manera flagrant els canvis socials. Ara mateix la proliferació del correu electrònic està provocant un lent procés de gestació que acabarà amb el naixement d'un retrònim. Avui ja gairebé ens veiem obligats a adjectivar el mot "correu" en una frase tan corrent com ara "t'ho enviaré demà per correu" —postal? terrestre? electrònic? normal?— si no volem caure en l'ambigüitat. Òbviament el terme "normal" és l'avantsala del retrònim. Un terme transitori i molt discutible des de tots els punts de vista perquè ¿qui estableix el perfil de la vida normal més enllà de les estadístiques?. O sigui que avui ja exercim la retronímia en donar l'adreça de correu postal i l'electrònica. Fins i tot l'omnipotent Coca-cola s'ha vist obligada a afegir l'adjectiu "clàssic" al seu producte estrella davant l'èxit notable d'etiquetes com ara "light" o "sense cafeïna", i amb el tabac està passant el mateix. La retronímia és un signe dels temps i el seu domini és notable en el ram de l'alimentació. La sensibilitat ecologista pels aliments que mengem ha provocat la paradoxal difusió del terme "biològic" per designar productes tan "vius" com les llimones, els enciams o les mongetes. És clar que unes "mongetes biològiques" són un retrònim una mica estult, però segur que en naixeran de menys absurds. Potser aviat no n'hi haurà prou amb demanar un "tallat" si el que volem és una barreja de cafè cafeïnat de màquina amb llet natada i sucre de canya. Potser en direm "cafè tallat" o "tallat genuí" o alguna cosa per l'estil per diferenciar-lo del cada cop més freqüent "tallat descafeïnat de màquina", rètol altrament massa llarg que ja es veu que s'acabarà escurçant. Sigui com sigui, els retrònims empipen els puristes i fan feliços els esnobs, sempre amatents a la possibilitat de fer ostentació de la seva presumpta autenticitat.