dijous, 25 d’abril de 1996

La parella de Cruyff

Johan Cruyff és conegut per la seva deliciosa capacitat de parlar moltes llengües sense conèixer-les gaire bé. Els experts asseguren que, a l'hora de la veritat, no parla correctament ni l'holandès matern. Les errades de Cruyff en espanyol són moltes i força variades. Els seus imitadors ho saben i aprofiten per reproduir-les augmentades. Una sintaxi impossible, paraules fora de registre, frases fetes en to proverbial que més aviat semblen desfetes i un laconisme que subratlla la contundència de les opinions expressades. Escoltar-lo és tota una experiència. Sobretot quan es dedica a l'especulació etimològica i, després d'haver acusat de mediocre Iván De la Peña, assegura que mediocre ve de "medio", ni bo ni dolent.
Però potser el tret més conegut de l'idiolecte de Cruyff és el constant ús erroni del gènere. Lògic, d'altra banda, en algú que parla neerlandès. Les llengües romàniques mantenen una visió pervertida de les relacions entre els gèneres sexual i gramatical. Que el sol hagi de ser masculí i la lluna femenina no té cap explicació plausible. Igual com el llit i la taula. El cotxe i la casa. És absurd i només admet una transmissió mnemònica de cada cas. I això Cruyff ho sap. De manera que no comprén com és que, si "balón" és masculí, "pelota" hagi de feminitzar-se. I parla tal com li peta. Tal com raja.
L'exemple iconoclasta de Johan Cruyff ens permet introduir les falses parelles al catàleg enigmístic. De la mateixa manera que en el seu dia vam veure falsos amics (la ramera catalana és molt diferent de l'espanyola), falsos derivats (si marit fa exmarit, ¿com és que citar no fa excitar?) o falses etimologies (Espinàs feia provenir les ambulàncies de la marca italiana Lancia, perquè al principi s'enduien els malalts "amb un Lància"). Les falses parelles, com les autèntiques, poden ser legítimes o "de facto". De les primeres n'hi ha un munt. De les segones ja costa una mica més trobar-ne, perquè es basen en l'homofonia.
De parelles legítimes malavingudes en trobem moltes. A la clínica, Cruyff podria confondre el temple amb la templa. Als entrenaments, el conducte amb la conducta, el curs amb la cursa o el sol amb la sola. Tampoc no seria el mateix que decidís cantar acompanyat d'un tenor que d'una tenora. En el temps lliure, les confusions encara podrien resultar més compromeses. No és gaire equiparable jugar al golf que jugar amb una golfa. Ni tampoc navegar sense abandonar el rumb que sense abandonar la rumba. Per últim, tampoc no resulta ben bé el mateix pagar un taxi que pagar una taxa.
Però vaja. L'idiolecte de Cruyff també admet que les parelles "de facto" comencin a tenir problemes de convivència. Així, parlar dels vicis és parlar d'una cosa ben diferent que de les bicis. Igual com un collaret no té res a veure amb una cullereta o, encara pitjor, el bulb del jardiner és una cosa ben distinta de la vulva de la jardinera. Si voleu aportar falses parelles, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 18 d’abril de 1996

El club dels dígrafs vius

L'amabilitat d'un escriptor amic que és lector conspicu de la premsa internacional m'ha permès de conèixer una convocatòria excepcional. El proper mes de juny la bella vila francesa d'Eu (8000 habitants) hostatjarà el primer Gran Festival dels Mots Encreuats. Els organitzadors estendran per la plaça major del poble una graella gegant amb el perfil ignot del mapa d'Europa que tots els visitants podran ajudar a resoldre. A banda, s'hi faran un campionat escolar de mots encreuats i una contesa inèdita per a fabricants de reixes. Tot plegat, una suculenta graellada apta per a tocats del quadret negre que no tindria cap més transcendència si no fos pel seu peculiar origen. El pecat original que ha empès l'alcalde d'Eu a organitzar el sarau és ben simple: Eu és un clàssic de les graelles franceses. De fet, aquest alcalde espavilat s'ha afanyat a agermanar-se amb els seus col·legues d'Ay i d'Is. Totes tres viles sovint competeixen en els mots encreuats francesos per ser la resposta correcta a definicions del tipus "en algun petit lloc de França (2 lletres)" i de les tres Eu és la més gran.
La iniciativa potser no reportarà molts ingressos directes, però l'augment de popularitat que Eu i els seus adlàters estan aconseguint ja paga la pena. La sensació és que a la plaça major d'Eu es courà l'inici d'un moviment d'abast mundial només comparable a les antigues Universiades comunistes o a l'olimpisme bonsai de les nacions de talla andorrana (San Marino, Mònaco, Luxemburg, Liechtenstein, Vaticà...) A diferència d'aquests paradisos fiscals, les viles olímpiques dels dígrafs basaran el seu encant en la simetria proverbial dels marcadors que hauran de recollir els resultats de les conteses. El nom en dues caselles i dues caselles més per a la puntuació. Eu 22-Ay 14. Brevetat. Concisió. Elegància digital. Ben segur que aviat s'hi afegiran d'altres viles europees. De primer veïnes, com la belga As, la nord-italiana Ro o l'alemanya Au. Després escandinaves (la noruega Mo, la danesa He o les sueques By, Od, Or i Os), japoneses (Ei, Ta i To), exsoviètiques (Çu), tailandeses (Oi), egípcies (Ed), gallegues (Ru) o ghaneses (Wa). Tota la gamma.
Els dos únics representants nostrats d'aquest nou olimpisme conceptista serien cerdans. Així, l'Alta Cerdanya aportaria el preciós poble d'Er (408 habitants l'any 82), inevitablement dividit en dos nuclis: Er de Baix (a la dreta del riu d'Er) i Er de Dalt (al peu de la roca de Carbanet, on hi ha el santuari de la Mare de Déu d'Er, verge i bruna). La Baixa Cerdanya no es quedaria pas enrere. Del seu territori sorgiria amb insòlita modèstia un clàssic desaprofitat dels mots encreuats. En definir Pi (103 habitants el 81), pocs enigmistes prescindeixen de l'arbre o del tres catorze setze per fixar-se en aquest poblet cerdà. Les viles occitanes de Fa i Ol completarien el panorama meridional del club dels dígrafs vius. I si no es fa no hi fa re, oi?

dijous, 11 d’abril de 1996

Telegrames bifronts

El gallec Julián Ríos és, probablement amb el cubà Guillermo Cabrera Infante, l'autor hispà viu que més feina donaria als estudiosos il·lustrats dels transtorns de llenguatge. Des dels temps de Larva (Edicions del Mall, 1984) Ríos ha mantingut una constant pugna entre la causalitat i la casualitat dels trops trobats. Un tour de força verbal que l'ha menat a la pràctica activa de totes les impostures del Parlasutra. Altres cops hem valorat el joc global de la literatura de Ríos. Avui ens limitem a un mer invent extret del seu últim llibre de proses alfabèticament acròstiques Amores que atan (Siruela, 1995). Tan lluny d'Internet com de Telefònica, Julián Ríos inscriu el seu exercici metalingüístic en la tradició cortazariana dels telegrames amb missatges del tipus "Estoy en una estación desierta. STOP. Se me ha acabado el tabaco". El gallec, també atent a les regles dels jocs, tipifica els telegrames que s'acaba d'empescar i els bateja: "telegramas reversibles o viceversículos que permiten enviar el doble de texto pagando la mitad". El factor econòmic és, potser, el detall més deliciós del seu invent. La utilitat de la literatura.
Els viceversicles de Ríos són bifronts que oculten un missatge diferent de l'obvi en el sentit invers de lectura. Així, dels tres exemples telegràfics que aporta al capítol zeta —"APARTA SACO CARACAS"; "SERÁ LODO LO SACAS"; "ALLÍ TOCA PARTO LIMA"—, potser el millor és el segon. Un telegrama digne de la màfia que, capgirat, fa "saca sólo dólares". La telegrafía de Ríos entronca amb el relat del mite fundacional de la ciència palindròmica. El poeta grec Sòtades descobrí que la lectura en sentit invers (a la manera semítica) d'alguns mots grecs permetia inscriure missatges de dreta a esquerra distints dels que revelava la lectura convencional. Els seus versos, batejats posteriorment amb l'epònim de sotàdics, eren bifronts que lloaven llegits del dret i satiritzaven del revés. Sembla que Sòtades excel·lí tant en aquesta densa escriptura que o bé no es va poder estar de revelar-ne el secret o bé va topar amb algun poeta rival, espavilat i envejós que devia fer d'assessor reial. La qüestió és que l'any 280 aC Ptolemeu Filadelf va ordenar la seva execució. Sòtades acabà els seus dies al fons del mar Egeu, tancat dins d'un cofre de plom. Sever revés
El bifront més conegut emparella la capital d'Itàlia amb l'amor. Les frases que mantenen el doble sentit de lectura són menys freqüents que els palíndroms —"tira'm anís a la sina, marit" o "un romanès a Sena, mor nu"—. De fet, tècnicament són mitjos palíndroms, però és plausible de fabricar-ne. Així, a partir de la concurrència d'un mot bifront, com ara "apareixia/així era pa", es pot allargar per davant o per darrera fins a fabricar telegrames reversibles. Us n'ofereixo tres de collita pròpia: "Apareixia afer amoral/L'aroma refà; així era pa"; "Allí rep, ai! Sega pal/La pagesia perilla"; "Anima't! No conté rap/Paret no contamina".

dijous, 4 d’abril de 1996

Numerologia ficció

L'epígraf que encapçala aquesta secció és fosc. Prou fosc per estimular tota mena de làpsus, malentesos i situacions comprometedores. En aquests set anys llargs de secció enigmística setmanal m'he trobat diverses vegades entre l'espasa i la paret per culpa d'aquesta foscúria. Fa quatre o cinc anys vaig passar pel tràngol de ser convidat a parlar d'enigmística al pub Abraxas de Barcelona. Aviat em vaig adonar que el poc públic que assistí a la convocatòria esperava de mi revelacions de caire més esotèric de les que jo estava disposat a oferir. Avesats a tota mena de conferenciants del més enllà, híbrids de tot pelatge entre la seriositat del doctor Jiménez del Oso i la parafernàlia del senyor JJ. Benítez, els components de la meva minsa audiència havien vingut atrets per la mística de l'enigmística, completament aliens als móns lingüístic i literari.
Un altre embolic recurrent han estat els encàrrecs esbiaixats. En nom d'"aquestes coses rares que a tu tant t'agraden" m'han encarregat de tot. De tot. Des de fer articles sobre grafologia o fabricar anagrames amb finalitats amoroses fins a desxifrar missatges en clau (i alguns un pèl compromesos), passant per tota mena de propostes literàries, publicitàries, pedagògiques, multidisciplinars, lúdiques i mediàtiques. Les fronteres de l'enigmística són boiroses i, per fortuna, no hi ha encara gaires duanes. Per això, tot sovint resulta difícil establir cotes. Especialment en el cas d'una disciplina veïna com la numerologia, enfocable des d'una òptica matemàtica o des d'una perspectiva històrico-simbòlica. Fa dos desembres una emissora de ràdio em volia fitxar per comentar els números que anaven sortint pel sorteig de loteria de Nadal. M'hi vaig negar en rodó. En canvi, vaig acceptar d'escriure un article d'aniversari per al setmanari "El Temps" sobre el número 600. La cosa va acabar que els senyors (sic) González Lizondo, Zaplana i companyia tenien a veure amb el diabòlic número de la Bèstia 666, però no vaig quedar gaire convençut de les meves destreses en la numerologia-ficció.
Ara ja estic tranquil. Llegint una columna de Martin Gardner m'he assabentat que un tal Irving Joshua Matrix contradiu la justícia nordamericana amb arguments numerològics. El tal Matrix assegura saber que O.J. Simpson és l'assassí de Nicole Brown Simpson i Ronald Goldman. Els arguments de I.J. contra O. J. són fantàstics: resulta que el número de la samarreta de futbol d'O.J. (32) és igual a la suma dels dígits de la data del crim: 6/12/1994. A més, si A=0, B=1... la suma de les inicials de Nicole Brown Simpson és 32 i si les correspondències són A=1, B=2... escrites en base 9 (A=J=S=1, B=K=T=2...) aleshores les inicials de tots tres protagonistes del crim (OJS, NBS, RG) també sumen 32. A partir d'aquí, un altre sonat anomenat Scott Morris va introduir a Internet una foto d'O.J. Simpson en un recital de dansa de la seva filla, presa hores abans dels crims. O.J. somriu. A la seva boca es poden comptar exactament 32 dents, la qual cosa evidencia que la numerologia és una ciència exacta.