dijous, 4 d’abril de 1996

Numerologia ficció

L'epígraf que encapçala aquesta secció és fosc. Prou fosc per estimular tota mena de làpsus, malentesos i situacions comprometedores. En aquests set anys llargs de secció enigmística setmanal m'he trobat diverses vegades entre l'espasa i la paret per culpa d'aquesta foscúria. Fa quatre o cinc anys vaig passar pel tràngol de ser convidat a parlar d'enigmística al pub Abraxas de Barcelona. Aviat em vaig adonar que el poc públic que assistí a la convocatòria esperava de mi revelacions de caire més esotèric de les que jo estava disposat a oferir. Avesats a tota mena de conferenciants del més enllà, híbrids de tot pelatge entre la seriositat del doctor Jiménez del Oso i la parafernàlia del senyor JJ. Benítez, els components de la meva minsa audiència havien vingut atrets per la mística de l'enigmística, completament aliens als móns lingüístic i literari.
Un altre embolic recurrent han estat els encàrrecs esbiaixats. En nom d'"aquestes coses rares que a tu tant t'agraden" m'han encarregat de tot. De tot. Des de fer articles sobre grafologia o fabricar anagrames amb finalitats amoroses fins a desxifrar missatges en clau (i alguns un pèl compromesos), passant per tota mena de propostes literàries, publicitàries, pedagògiques, multidisciplinars, lúdiques i mediàtiques. Les fronteres de l'enigmística són boiroses i, per fortuna, no hi ha encara gaires duanes. Per això, tot sovint resulta difícil establir cotes. Especialment en el cas d'una disciplina veïna com la numerologia, enfocable des d'una òptica matemàtica o des d'una perspectiva històrico-simbòlica. Fa dos desembres una emissora de ràdio em volia fitxar per comentar els números que anaven sortint pel sorteig de loteria de Nadal. M'hi vaig negar en rodó. En canvi, vaig acceptar d'escriure un article d'aniversari per al setmanari "El Temps" sobre el número 600. La cosa va acabar que els senyors (sic) González Lizondo, Zaplana i companyia tenien a veure amb el diabòlic número de la Bèstia 666, però no vaig quedar gaire convençut de les meves destreses en la numerologia-ficció.
Ara ja estic tranquil. Llegint una columna de Martin Gardner m'he assabentat que un tal Irving Joshua Matrix contradiu la justícia nordamericana amb arguments numerològics. El tal Matrix assegura saber que O.J. Simpson és l'assassí de Nicole Brown Simpson i Ronald Goldman. Els arguments de I.J. contra O. J. són fantàstics: resulta que el número de la samarreta de futbol d'O.J. (32) és igual a la suma dels dígits de la data del crim: 6/12/1994. A més, si A=0, B=1... la suma de les inicials de Nicole Brown Simpson és 32 i si les correspondències són A=1, B=2... escrites en base 9 (A=J=S=1, B=K=T=2...) aleshores les inicials de tots tres protagonistes del crim (OJS, NBS, RG) també sumen 32. A partir d'aquí, un altre sonat anomenat Scott Morris va introduir a Internet una foto d'O.J. Simpson en un recital de dansa de la seva filla, presa hores abans dels crims. O.J. somriu. A la seva boca es poden comptar exactament 32 dents, la qual cosa evidencia que la numerologia és una ciència exacta.