dissabte, 26 de maig del 1990

Pans de quilo a vuit-cents grams

La recerca del pangrama perfecte en cada llengua és un dels reptes més interessants de l'enigmística. Com que totes les llengües disposen d'un alfabet ben definit, les frases que contenen la totalitat de les lletres de l'abecedari (els pangrames) posseeixen la incontestable contundència de les obres mestres. A més, el fet que es pugui definir amb absoluta precisió el pangrama òptim -aquella frase formada per un sol exemplar de cada lletra- augmenta l'interés de la recerca. Així com el palíndrom més llarg tendeix a l'infinit i l'anagrama òptim és una qüestió del tot subjectiva, el pangrama perfecte en qualsevol llengua és una fita tangible. Una mena de pedra filosofal enigmística de conseqüències similars al tabac ros, les negres caribenyes o el bourbon per a la feble ment humana.
A l'últim article manipulàvem el títol d'una narració d'en Josep Maria Fonalleras fins convertir-lo en un pangrama. Però ens quedàvem molt lluny del pangrama perfecte (de només 26 lletres, 27 si diferenciem la Ç de la seva germana sencera). En general, els pangrames del top ten de cada llengua es mouen en la zona calenta de les 30-40 lletres. Poques són les frases intel.ligibles que estan per sota de la màgica barrera de les 30. Dmitri Borgmann va trobar cinc mots anglesos que comprenen tot l'alfabet sense repeticions (phlegms, fyrd, wuz, qvint, jackbox, 26 lletres exactes), però no va aconseguir treure'n cap frase amb sentit. Són mots exòtics que, en alguns casos, només figuren a l'Oxford Dictionary. Els pirats de l'Oulipo (Obrador de Literatura Potencial), al seu Atlas de Litterature Potentielle precisen que el pangrama francès més breu conté 29 lletres Whisky vert: jugez cinq fox d'aplomb i el situen al costat d'altres frases més exòtiques, com ara la bellíssima Monsieur Jack, vous dactylographiez bien mieux que votre ami Wholf (56).
És ben curiosa la importància dels components etílics en la pangramàtica, particularment la del mot "whisky". El whisky és òptim per accedir a tres lletres de baix rendiment lingüístic -W, K, Y- i la seva càrrega semàntica és molt important en els missatges pangramàtics. La nostra humil aportació al camp verge dels pangrames catalans és una frase etílica de 43 lletres: "Jove xef, porti whisky amb quinze glaçons d'hidrogen" (la nostra única C és trencada). A veure si encetem una subhasta del peix -a la baixa- entre els mecanògrafs més conspicus.
Els investigadors més pacients han arribat a descobrir pangrames en fragments literaris. Aquests versos del Coriolà de Shakespeare gairebé són un pangrama; només hi manca la lletra z: "O! a kiss/ long as my exile, sweet as my revenge!/ Now, by the jealous queen of heaven, that kiss/ I carried from thee, dear, and my true lip/ Hath virgin'd it ever since (Acte V, escena III, v 44-8). Aquests buscadors de tresors inútils també han descobert fragments pangramàtics al Paradís Perdut de Milton. Els anglesos han arribat a escriure pangrames perfectes que només fan servir una vegada cadascuna de les vint-i-sis lletres del seu alfabet. El problema és que normalment acostumen a ser inintel.ligibles i fan servir estranyes paraules d'origen divers, com ara crwd o crwth (un instrument musical gal.lès), cwm (una vall gal.lesa), qoph (una lletra hebrea) o qvint (una unitat de pes danesa).
Recentment, els addictes al pangrama han arribat a fer servir mètodes informàtics per a la gran descoberta del pangrama perfecte. Les sextines cibernètiques d'en Joan Brossa tenen, doncs, parangó més enllà del Canal de la Mànega. Però fins ara, els experiments de Cashell Farrell amb ordinadors només han produït pangrames cibernètics intel.ligibles de més de quaranta lletres, com ara The qualmish Afghan Jew packed over sixty fez with bees (46)-(L'escrupulós jueu afganès va farcir més de seixanta fessos amb abelles). Sembla que l'ordinador de Farrell acabà odiant alhora el seu amo i els pangrames, bàsicament perquè les vint-i-sis lletres proposades de l'alfabet poden ser combinades de 403.290.000.000.000.000.000.000.000 maneres diferents.

dissabte, 19 de maig del 1990

El Pangrama d'en Fonalleras

En Josep Maria Fonalleras comença el seu darrer recull de narracions amb una cita anònima força interessant. Es veu que una tradició secular incita a encetar les blanques pàgines de cada volum amb una cita erudita, poètica o domèstica. Sobre l'afer hi ha opinions de tots els gustos, i en el seu moment, en Quim Monzó hi dedicà una atenció ben especial. En Fonalleras encapçala el seu Avaria amb una frase deliciosa: "The quick brown-fox jumps over the lazy dog" (la ràpida guineu salta damunt el gos mandrós). La imatge del murri animaló escapolint-se del petaner de torn ens podria traslladar a l'univers victorià de les grans caceres, on les guineus representaven el punt d'irracional que sempre prova d'escapolir-se de les urpes del racionalisme decimonònic. L'adjectiu brown ens podria desconcertar d'entrada, però una anàlisi més profunda ens portaria a concloure que la foscor simbolitza tot allò que resta ocult en la ment humana.
Res de tot això, em temo, no plauria a en Fonalleras. Perquè l'avaria de què parla el títol del seu recull la pateix una simple màquina d'escriure mecànica i la presència de la guineu saltimbanqui resulta ser un recurs narratiu de provada efectivitat. Tal com la primera de les narracions del llibre s'encarrega d'aclarir, la història de la guineu és una tàctica de mecanògraf que utilitza el segrestador de l'Olivetti de torn que turmenta en Fermí Cros per detectar els problemes tipogràfics de les màquines avariades. Per cert, potser en Fermí no ho sabia, però el pseudònim amb què Fernando Pessoa signava les seves composicions en anglès per als concursos de xarades era, justament, Thomas Cross.
Doncs bé, aquesta cita tan adient d'en Fonalleras no és altra cosa que un pangrama. El terme, de provada filiació grega, ve a etiquetar qualsevol frase que contingui totes les lletres de l'alfabet, preferiblement incloent cada lletra només una vegada, i els principals especialistes en la matèria són els inefables professors de mecanografia. Evidentment, el pangrama ideal de cada llengua és una recerca tan infructuosa com apassionant, perquè buscar-se la vida amb només cinc vocals i un vintena de consonants recorda vagament aquelles farres escolars en les que les noies anaven francament escasses.
Sigui com sigui, els teclistes més penjats de totes les filiacions lingüístiques s'han escarrassat sovint a reduir al màxim els seus pangrames. Així, la intrépida editora d'aquest suplement recordava dues frases pangramàtiques en espanyol dels seus temps d'aprenentatge mecanogràfic: Jovencillo emponzoñado de whisky, qué mala figurota exhibes (51 lletres) i Escríbanse politiquillos zafios, con orejas kilométricas y uñas de gavilán (64). Com es pot apreciar, els pangrames acostumen a amagar imatges força suggestives i vagament relacionades amb l'estètica de la borratxera. A banda de la guineu saltarina, en anglès són també coneguts Pack my box with five dozen liquor jugs (32 -carrega'm la caixa amb cinc dotzenes de gerres de licor) o el més ajustat Waltz, bad nymph, for quick jigs vex (28 - Balla un vals, nimfa dolenta, que els balls ràpids molesten).
En francès els esforçats enigmistes de l'Oulipo van trencar-s'hi les banyes i finalment aconseguiren elaborar el pangrama més curt que es coneix en llengua francesa, de 29 lletres. Potser en un proper article aprofundirem en els abismes de la pangramàtica. Ara tornem a l'Avaria d'en Fonalleras. Perquè resulta que el títol d'una de les seves narracions, l'esplèndida "¿Quina cara deuen fer, els xefs, quan saben que els visita un inspector de la Michelin?" es queda només a 7 lletres (ç-g-j-k-w-y-z) de ser un autèntic pangrama. El cert és que no hem pogut resistir la temptació d'adobar-li el títol amb les set nòvies que faltaven per completar el musical. El pangrama d'en Fonalleras faria: "¿Quina cara deuen fer, els xefs, quan els visita un audaç inspector de la Michelin i els demana una barreja de whisky, ginebra i ouzo?"

dissabte, 12 de maig del 1990

Veure-li el Nif a la Veïna

Ara que l'àrbitre d'Orient i els seus líniers fidels s'han encarregat de deixar sense feina a tots els criptògrafs berlinesos, el dèficit de missatges a desxifrar és realment alarmant. Els vents de la perestroika, tal com feia palès John Le Carré en la seva darrera novel.la d'espies, han aconseguit que l'activitat professional de l'espionatge s'hagi quedat sense petits misteris per descobrir. Potser per això els nois d'en Borrell han decidit posar-hi la cullerada i, ja que no els deixen muntar un poll-tax a la biscaïna, han sortit amb aquesta conya del Nif universal.
De fet, l'aparició sobtada d'una lletra al costat de tants números ha estat un motiu de gran joia per a tots els enigmistes, sobretot per als jolius criptògrafs en atur. Desestimant olímpicament el possible factor aleatori de la lletra que penja de cada Dni, hi ha hagut força gent que s'ha dedicat a esbrinar la clau del missatge per poder-li veure el Nif a la veïna sense que ens mostri la tarja blava. Heus aquí la descoberta.
Hi ha una dada prèvia fonamental. Primer cal tenir prou confiança amb la veïna com per conèixer el seu número de Dni. Si no us el diu, més val que ho deixeu córrer. Ara, si accedeix a les vostres peticions numèriques, quedareu millor que el Màgic Andreu. Primer de tot, li agafeu amb força el número de Dni, i tot seguit el dividiu histriònics per 23, preferiblement amb l'ajut d'una calculadora. Després, del resultat obtingut per tan simple operació desestimeu alegrement els minúsculs decimals, en una paràfrasi dretana del modisme "zero a l'esquerra". Torneu a multiplicar per 23 el número natural resultant i finalment, quan ja tingueu la veïna a la butxaca, resteu aquesta xifra insulsa dels vuit dígits de partida que formaven el Dni investigat. Just aleshores féu un saltiró i pronuncieu "abracadara", que sempre impressiona. El resultat serà en qualsevol cas una xifra compresa entre el 0 i el 22 negatiu. Aleshores, i aquí és on entra la vessant més irracional d'aquesta pel.lícula, treieu-vos de la butxaca de l'infern aquesta taula enigmàtica que relaciona cadascuna de les 23 primeres xifres amb les 23 lletres de la nif-còrdia (sic).
Així, per als nois d'en Borrell, la A equival al 3, la B al 11, la C al 20, la D al 9, la E al 22, la F al màgic 7, la G al 4, la H al 18, la I desapareix en la seva versió llatina, la J correspon al 13, la K al 21, la L al 19, la M al 5, la N al 12, la O també desapareix per raons de veïnatge amb el zero, la P equival al 8, la Q al nostre zidgolep el 16, la R al 1, la S al 15, la T al 0, la U torna a la seva infantesa romana i delega en la V, que es relaciona amb el número 17, la W equival al 2, la X al 10, la Y al 6 i la Z al 14. Voilà, ja estem en condicions de veure-li el Nif a la veïna.
Ara ja només resta esbrinar quin criteri ha seguit la policia fiscal per relacionar números amb lletres. Potser no és aleatori. Tal vegada han copiat un dels codis de la Càbala, que atorgava valors numèrics a totes les lletres de l'alefat hebreu i a voltes la màgia dels números permetia que alguns sinònims fossin també mots equivalents numèricament. Potser els d'Hisenda no saben ni perquè ho fan. O potser han volgut imitar els anomenats "números perfectes francesos", que relacionen lletres i xifres positives i negatives de tal forma que Zero (-12+16-4+0) equival realment al número 0, Un (-6+7) a 1, Deux (14+16-6-22) a 2, Trois (-21-4+0+18+10) a 3, Quatre (-1-6+20-21-4+16) a 4, Cinq (-19+18+7-1) a 5, Six (10+18-22) a 6, Sept (10+16+2-21) a 7, i així fins al tretze (treize -21-4+16+18-12+16= 13)...
El problema és que amb el sistema espanyol del Nif, Cero (20-22+1+0) els equival a 1 negatiu, Dos (9+0-15) és igual a -6 i Trece (0+1-22+20-22) dóna -23. Com tota la resta els hi quadri tant com això, el Tgv ens l'hauran de venir a pagar els lituans.

dissabte, 5 de maig del 1990

Digueu "Zidgolep", Altesa.

En Joan Amades, amb l'habitual dispersió que tant ha contribuït a enriquir la seva obra, recull autèntiques perles enigmístiques entremig de molta mandanga. Una d'aquestes perles és el "Zidgolep". Resulta que, segons l'insigne folklorista, aquest mot impronunciable d'origen oriental vindria a representar l'essència genuïna de cada llengua.
Diu la llegenda que, en una gran batalla entre els troians i els sibarites, aquests darrers van perdre el combat. L'exèrcit sibarita (vés quina paradoxa!) restà completament desfet, però els seus murris components van aprofitar el caos brutal de les batalles sense explosius per barrejar-se entre les tropes dels seus adversaris. Una mica com allò de l'assalt a la seu del Banc Central però sense ostatges. De manera que, acabada la lluita, com que els uns i els altres eren de la mateixa raça i parlaven la mateixa llengua, resultà que els oficials vencedors es trobaren en l'atzucac de distingir propis d'estranys. Val a dir que els genis de la moda no s'havien empescat encara això tan pràctic dels uniformes i que tampoc ningú no feia servir dorsals per a la brega.
Resultà, doncs, que els oficials van fer una reunió d'urgència i sort en tingueren de comptar amb un lingüista espavilat al seu bàndol, perquè potser si no encara hi serien. El lingüista castrenc va fer posar tots els soldats en fila índia i els va fer una prova oral de qualificació contundent. Sibarites i troians van haver de pronunciar davant d'aquest jutge omnipotent el mot zidgolep, que en la variant dialectal sibarita significava "blat". Rebla en Joan Amades que els troians també ho sabien dir, perquè eren de zones veïnes, però que en cap cas no hi donaven l'entonació pròpia dels sibarites. Aquest improvisat tribunal d'oposicions va exercir el dret a l'elecció i féu degollar impietosament a tots aquells que no pronunciaren amb l'entonació deguda l'anguniós zidgolep. Des d'aleshores, totes les llengües han buscat febrilment el seu zidgolep autòcton amb orgull, i potser amb una mica de recança davant la proliferació d'acadèmies d'idiomes. Els prego un pensament amable per a tots aquells sibarites amb problemes de pronúncia que, amb els nervis del moment, no van poder demostrar el seu origen genuí amb prou contundència.
És evident que una llegenda com aquesta obre molts interrogants, especialment en un país com el nostre que viu en un permanent estat de sensibilització lingüística. Quin deu ser el nostre zidgolep? És el mateix que el de valencians i mallorquins? Que potser el de Lleida seria diferent del de Girona? I els espanyols d'origen, ¿poden arribar a pronunciar-lo correctament? ¿A partir de quina generació?
En Joan Amades, inflant el pit d'amor per la nostra llengua, també ens en respon algunes, d'aquestes inquietants qüestions. Parla d'una altra llegenda en la que el nostre mot setze (16) pren un significat molt semblant al de zidgolep. Diu que durant la famosa batalla de Montjuïc -jo, donades les circumstàncies, substituïria el mot "batalla" pel més genuí i refotut de pronunciar "setge"- la fosca de la nit va sorprendre els lluitadors en plena brega. Com que no hi havia energia elèctrica -¿també hauríem estat vençuts, a la claror de iodes i neons?-els grups catalans van acordar fer dir a tothom, a tall de contra-senya, el mot "setze" per saber de quin bàndol era. Ningú no diu què els hi van fer, als pobres que responien "set-ce", però de resultes d'això sembla que algun bromista es va inventar l'embrió de l'embarbussament català més famós: "Setze jutges mengen fetge d'un penjat; setze jutges n'han menjat". Durant el llarg cap de setmana de Sant Jordi, mentre el futur dels Borbons passejava enriolat per Catalunya tot engaltant discursos a tort i a dret en un català encarcarat però convincent, ¿què hauria succeït si algú hagués gosat fer-li dir al bell príncep el nostre zidgolep?