dissabte, 27 de juny del 1992

El Ludwig de Vintró

El proppassat dijous divuit també hi va haver una presentació. Barcelona, amb JJOO o sense, és una ciutat molt presentable. Els pintors presenten exposicions, els directors de teatre estrenen, els productors malden per posar pel·lícules a la cartellera, les folclòriques fan videoclips, les bruixes es pentinen i els poetes presenten els seus llibres de versos. Val a dir que qui signa aquestes ratlles comparteix l'opinió amb què una vegada Italo Svevo --el fantàstic Ettore Schmidt de la i solitària-- va esverar el seu il·lustre professor d'anglès. L'autor de La coscienza di Zeno es va despatxar a gust un bon dia i va etzibar a un atònit James Joyce que ell mai no es podria refiar de qui escrivia, com fan els poetes, sense aprofitar tota l'amplada del paper. L'autor italo-germànic tenia tot el dret del món a malfiar dels poetes. La seva posició és compartida per la immensa majoria dels mortals.
El deliciós acte del dijous va donar tota la raó a Svevo. L'escriptora i traductora Annie Bats va fer els honors en la festa oulipienne de Jordi Vintró. La presentació del llibre de versos Ludwig (Columna, 1992) va servir per constatar les conseqüències directes de l'influx que ha exercit sobre la nostra literatura l'Obrador de Literatura Potencial que han mantingut al país veí durant els tres darrers decennis autors com Queneau, Perec o Calvino. Deia que el Ludwig de Vintró dóna tota la raó a Svevo perquè conté versos inquietants que provoquen malfiança. Perquè va ple d'intencions perverses que llasten una primera lectura innocent. Perquè solca aigües de naufragi on els galions més carregats de tresors han deixat de surar.
Vintró, de qui coneixem un poemari llunyà --Cançons per a en Jaume (Pòrtic, 1984)-- i un llibre de narracions textualistes de sintaxi especialment rebel --Eugeni i altres (les edicions dels dies, 1986)-- ha fet una aposta que venia cantada: l'aplicació d'una sèrie de mecanismes propis de la literatura potencial a la seva poesia. La intenció no és pas nova. De fet, la presentadora de Ludwig ha publicat una interessant plaquette a la minoritària col·lecció Cafè Central (Klammerwiher, d'Annie Bats, "Cafè Central, 16") que requerirà una anàlisi molt més detallada perquè és absolutament hereva de les constriccions oulipienne. També als anys 70, ben al marge de la cultura catalana oficiosament oficial, un grup de matemàtics i literats van muntar una cèl·lula (cal recordar que era una època molt orgànica) d'activistes del lipisme. Els Bellido Ynfante, Ramon Tiraplom, Carlos Onabra, Patxi Janariz, Vicent Chordà i Josep Maria Albaigès van crear la Lipo en espanyol a Barcelona l'any 1974 just abans d'un Barça-Madrid amb Cruyff i Rexach damunt la gespa. Tres anys després, repetiren trobada a Madrid, amb les incorporacions de Jordi Guillén, Pere Joan Gelonch, López Torre, Juan Zamorano, Guillermo Palacín, Rafael Portela, María Noble i Juan Martín, entre d'altres... Les seves creacions no ultrapassaren la clandestinitat.
Vintró centra el seu esforç herculi en un monarca especialment cobejat, Lluís II de Baviera, amb qui Perejaume es qüestiona: "És lícit, tanmateix, retornar a l'escriptura aquell qui ha viscut, reals, les figures literàries? Aquell qui ha encarnat llurs mecanismes com si la vida fos un gènere literari més? Admet els mots qui ha estat els mots?..." És a la tercera part d'aquest Ludwig de Vintró, la dels "Castells", que l'autor executa els mètodes oulipienne d'una manera intensiva. Per exemple, Vintró exercita en el seu poema Clandestins l'anomenada constricció del presoner, que permet només les lletres que tipogràficament mai no surten del paper pautat ni per dalt --com per exemple la ela-- ni per baix --com la pe--. Uns quants versos en seran bon testimoni: "...així veurem si vénen en carrossa/ ossos i carn, o ànimes només,/ si, nus i crus, ases roncs ens acusen...".
Al sonet Dessagnat Vintró distribueix les estrofes segons els primers dígits del nombre irracional pi (3-1-4-1-5 versos), i a Estrips es permet una remodelació de la fastuosa constricció oulipista de l'S+7. Si Calvino substituïa cadascun dels substantius d'un text pel que es trobava set posicions més enllà al diccionari, Vintró generalitza la regla a substantius, adjectius, verbs transitius i verbs intransitius. De manera que l'autor obté el segon quartet i el segon tercet del seu poema aplicant la regla al primer quartet i al primer tercet respectivament. És el sistema (S+7)+(A+7)+(VT+7)+(VI+7). Pura combinatòria lexicogràfica.
Les constriccions que Vintró s'imposa per confegir els seus poemes van molt més enllà, encara. No content amb les seves treballades filigranes potencials, o potser tement que cap lector no les copsi i restin potencials per sempre, Vintró ha escrit un text explicatori del gènere roussel·lià com-he-escrit-certs-llibres-meus que apliquem cofois a l'articulisme per signar un article com aquest.

dissabte, 20 de juny del 1992

La mendozita

Fa exactament nou setmanes, sense la mitja, ens permetíem el pervers plaer de profetitzar la victòria del Barça a la lliga des d'aquestes ratlles. Com sempre, la nostra aproximació a la realitat passava per les paraules. Jugàvem, per enèsima vegada, amb un dels invents carrollians més productius: els mots seriats que separen els noms Barça i Lliga. Com la majoria de clients ja deu saber, es tracta de canviar només una lletra a cada pas, i evidentment fer el camí en el menor nombre de passos possible. Després, és una pura qüestió d'atorgar un valor de veritat elevat a la cadena lingüística que hem format i investir-nos de profetes.
Amb aquesta sana intenció, l'hivern de l'any 1990 vam llençar un repte a l'audiència. Refiats del nostre proverbial arxiu, que ja contenia una solució correcta a la cadena de mots seriats sol·licitada, vam incitar els lectors a unir el Barça amb la lliga per veure si l'enigmística ajudava a perpetrar miracles. Les primeres reaccions no es van fer esperar: l'escriptor manacorí Jaume Capó ens feia a mans la primera sèrie culé, que unia els dos noms proposats en 20 etapes. La sèrie de Capó contenia el topònim Berna, de bon record per a l'afició culé perquè s'hi va aconseguir una Recopa. Ben aviat, el dibuixant Néstor Macià rebaixava el rècord a la fatídica xifra de 13, d'infausta memòria per al seguidor culé perquè semblava predestinada a comptar els anys que separaven un títol del següent. Sortosament, la publicació a finals de la primavera-91 de la sèrie Macià va resultar profètica per al Barça. Queia la primera lliga de Cruyff.
Fa només nou setmanes publicàvem el nou rècord d'aquesta peculiar contesa que vam encetar dos anys enrera. Una professora de llengua anomenada Tina Prenafeta havia aconseguit acostar el Barça a només deu passes de la lliga. La sèrie Prenafeta que profetitzava l'èxit en la lliga de l'any olímpic fa Barça, barca, marca, marta, morta, porta, poeta, pleta (refugi del bestiar), plega, llega, lliga. Una desena de salts que millorava de llarg l'anterior rècord de Macià. Però la setmana abans del derbi a can Sarrià el vel·leitós correu ens portà una nova sorpresa profètica. De fet, tot un estol de sorpreses, perquè la lingüista Carme Vilà Comajoan ens va fer arribar, com qui no vol la cosa, setze nous exemplars de mots seriats amb la parella màgica Barça-lliga. Una sèrie de 12 passos, tres sèries de 11, quatre de 10, cinc de 9, una de 8 i dues de 7. Abans de posar-me a analitzar l'allau de lligues que el Barça podia assolir en poc temps, vaig tenir l'íntim convenciment que allò era un senyal. La resta ho van posar els simpàtics nois del Tenerife.
De les setze profecies de la Vilà n'hi ha dues que no són homologables perquè fan servir cognoms per sortir d'algun mal pas i quatre més que presenten salts incorrectes perquè canvien més d'una lletra de cop. Les deu restants són impecables, tot i contenir algun mot que només recull l'exhaustiu diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll. N'analitzarem només tres, per donar-los la patent dels successius rècords batuts per la pròpia plusmarquista. De primer, un dels cinc de 9 amb què batia el rècord de la Prenafeta: Barça, barsa, borsa, borda, boada, blada, alada, alida, àliga, lliga. Cal assenyalar que l'obertura "barsa" (esbarzer) és una de les novetats més productives de la Vilà. Tot i que pugui recordar-nos una famosa cocteleria barcelonina, una "boada" també és un alcavor. La maniobra d'aproximació a la lliga és notable, ja que passa per un dels mites xiïtes (l'alida) i per la reina del cel. Que és com dir per Julio Salinas i Josemari Bakero.
La sèrie de 8 salts que rebaixava l'anterior fa Barça, barra, parra, paüra, Laura, llura, llora, lloga, lliga. La intromissió de la guitarrista de Lluís Llach no li treu ferro al rècord, en tractar-se d'un antropònim comú. A més, aquesta cadena de mots seriats té la gràcia de pivotar al voltant de la gran por que sol sentir el Barça a mig campionat: aquesta emblemàtica paüra. Llura, per la seva banda, només consta a l'Alcover-Moll, igual com un dels components de la sèrie guanyadora --per ara-- d'aquesta contesa interessada. En efecte, el cinquè salt de la plusmarca absoluta és el mot "plisa", que només consta al DCVB, però la federació d'enigmistes igualment ha decidit homologar-lo: Barça, barsa, bassa, passa, paisà, plisa, llisa, lliga. I ara què? Déu-n'hi-do, com s'han posat les coses! Amb el rècord absolut a set salts, havent-n'hi quatre d'imprescindibles, la proximitat a la perfecció de Carme Vilà recorda la privilegiada posició actual del Barça de Johan Cruyff. Anar més enllà, sembla difícil,
De fet, a l'últim article vam prometre que si el Barça guanyava la lliga posaríem un ciri a sant Èdip patró dels enigmes i ens esforçaríem per trobar una sèrie més curta cada any que justifiqués un nou article profètic. El que passa és que no vam dir entre quins mots. Què tal si s'entretenen a unir Valdano i Mendoza? Aquesta vegada oferim un premi a la millor sèrie que arribi abans de l'inici de la temporada vinent: una pedra d'un mineral molt rar d'alum sòdic, anomenat curiosament "mendozita".

dissabte, 13 de juny del 1992

De colobres i escurçons

Colobra és el nom que reben totes les serps que no són verinoses, per diferenciar-les dels escurçons. Com és natural, hi ha moltes menes de colobres, de manera que ara seria carregós enumerar-les totes. Carregós i gratuït. En realitat, com en el cas paradigmàtic d'una curiosa Malpolon monspessulanus que els cristians vernacles coneixen com la colobra de Montpeller, de totes les serps de picada innòcua que s'arreceren sota el paraigua de la colobra només ens n'interessa el nom. I encara la deformació sud-americana d'aquest nom que ha transformat les obsoletes telenovel·les espanyoles en un dels fenomens que justifiquen més hores d'estudi entre els aspirants a sociòleg: els culebrones. Ens sembla un bon moment per treure a col·lació un tema tan elevat per dues raons d'índole diversa. Primer, perquè un amable seguidor d'aquesta secció ens ha fet arribar un culebrón original seu en què tots els personatges parlen en palíndroms. D'altra banda, perquè la premsa especialitzada ha filtrat que un famós actor sabadellenc anomenat Josep Capdevila acaba de signar un sucós contracte que el permetrà triomfar a la maquinària televisiva veneçolana amb la seva imatge d'esperit llatí tamisat per la normativa comunitària.
Pel que fa a la fama de l'actor esmentat, cal dir que aquest noi d'aspecte modest i veu de tro es mou amb gran èxit des de fa un parell d'anys pel camp de la cançó lleugera ocult rera un pseudònim sorprenent que pronuncien amb fruïció totes les adolescents: Sergio Dalma. Si el lector és dels que manté les tradicions ancestrals de la travessa televisiva la nit del Festival d'Eurovisió el recordarà amb facilitat. Si no, no cal amoinar-s'hi. Ja tindrà temps per descobrir l'animositat d'aquest jove professional vallesà italianitzat que oculta tan zelosament el seu origen. Pel que fa al culebrón fet de palíndroms, caldrà que l'analitzem amb una mica més de detall, perquè és probable que encara romangui inèdit uns quants anys, tot i els innombrables avantatges econòmics que la seva producció representaria.
L'obra ha estat escrita a Badalona per Alexandre Bertran, però els seus escenaris són imprecisos. Suposem que el pes de la tradició veneçolana del gènere ha empès el seu autor a escriure-la en espanyol. Curiosament, quan el senyor Bertran s'ha proposat escriure un llibre d'aforismes palindròmics (El car oracle, que en conté 238) la llengua triada ha estat el català. Alguns d'aquests aforismes cap-i-cues mereixen un instant d'atenció: "Net s'estén" (que és un bon eslògan per als addictes a l'art feixuc de trobar palíndroms), "a tec sà, l'asceta", "axioma, suau, s'amoixa", "la màfia, mut tu, mai fa mal" (d'un oportunitat quasi malaltissa, després de l'afer Falcone) o "puja si s'ajup". El culebrón en qüestió s'anomena Ana i té un subtítol d'allò més subtil: (Ana fulana, balamala, banal, ufana). El seu propi autor no vacil·la a titllar-lo de bertranada. Suposem que els amics del senyor Bertran sabran molt millor que nosaltres per què. En tot cas, cal assenyalar la sospitosa coincidència del terme amb el cognom de l'actriu catalana més cotitzada: l'única, incansable, incoercible, inimitable, inigualable, impagable, imparable, impecable, imperdible, palindròmica i veneciana Lloll Bertran.
Els protagonistes de la bertranada viuen tots segons la llei reversible de la palindromàgia: El bonete noble --el rostre presentable del clero que a les nits esdevé el birrete terrible--, el bable, la rural, madam, el bato notable, el bafaneo en afable, PP, Román un amor... La gràcia del caòtic argument és que les pròpies lleis palindròmiques fan i desfan parelles espúries, com ara Ramon-Omar o bé Nora-Aarón. La pròpia protagonista s'alia ocasionalment amb una tal Rita, per formar el binomi Ana-Rita la tirana. Les accions se succeeixen amb una trepidant carrincloneria molt pròpia del gènere. Hi ha traïcions constants (¡Eh, con Ana vi a Iván anoche!) i les relacions entre els personatges són qualsevol cosa menys cordials (El baboso bable? --fa la rural, indignada, i aquest s'hi torna-- Allá cauta cacatua calla). El llenguatge sovint es passeja per la corda fluixa de la respectabilitat (Allí tu padre, cerda putilla --li claven a l'heroica Ana) i les escenes de fort contingut sexual són a l'ordre del dia (l'inici de les relacions entre Ana i Ramon n'és un exemple incontestable: Allane mi himen allá. ¡Olé, magno pene, póngamelo! La mete mal). Hi ha alguna escena transcendent que emergeix majestàtica entre el mar de la trivialitat (¿Has oído? Ve un nuevo Dios, ah!) i alguns personatges mostren una certa saviesa política (Social, sólo los laicos. ¡Lenin, él!), sindical (Asalariada irá lasa. Y ahora paro hay), pedagògica (Educas? Sacude!), gastronòmica (Sade, módico cocido me das) o metafísica (Ana, yo soy Ana).
El guionista d'aquesta magna bertranada volia arribar fins a la màgica xifra de 1001 rèpliques, però no se n'ha sortit. Ara com ara, el seu culebrón consta de 926 palíndroms com els esmentats. La grandesa insòlita d'aquesta Ana (Ana fulana, balamala, banal, ufana) és que els actors veneçolans de torn, pel mateix preu, només n'haurien de memoritzar la primera meitat de cada rèplica. Com a contrapartida inestimable, els espectadors també podríem prescindir del cinquanta per cent del guió.

dissabte, 6 de juny del 1992

Autoedició

És ben sabut que el Barça va crear el trofeu Joan Gamper per guanyar alguna copa cada any, que mossèn Alcover inicià el monumental diccionari que Moll acabaria a còpia de subscripcions populars per justificar qualsevol misto transnacional de la nostra dissortada llengua i que Elvis Presley va començar la seva rutilant carrera discogràfica afluixant els dòlars que costava enregistrar un single per al dia de la mare. Hi ha grans sospites sobre les fonts de finançament real de la majoria dels llibres de versos que surten al mercat, malgrat que un altíssim percentatge s'oculti rera marques editorials reconegudes, i alguns crèdits són més explícits que el Credi-caixa: "edició de l'autor". Normalment, els escrivans que decideixen esdevenir empresaris van més curts d'agenda que no pas d'armilla, disfressen el seu fracàs amb un rebuig visceral vers els canals de comercialització habituals i visiten sovint els pobres llibreters que accedeixen a posar al taulell els seus productes.
La major part de llibres autoeditats són de versos i acaben el seu suposat viatge en mans amigues. D'altres són punyents assaigs de divulgació de les temàtiques més variades que puguem imaginar, com el densíssim estudi d'un tal Caius Parellada que maldava fa anys al taulell de la Catalònia per demostrar al món la catalanitat del Colom genovès que reivindiquen els suïcides potencials de la Sampdoria. Temes així remouen els esperits inquiets dels pobres polemistes catalans que observen, amb desesperació, l'absència d'editors-faramalla en la nostra llengua a l'estil de Martínez Roca (el catàleg del qual conté tots els llibres sobre els templers que Umberto Eco no gosava recomanar) o de Sebastià d'Arbó si un bon matí decidia dedicar-se al blanc i negre. Darrerament, les edicions de vanitat han arribat a un nou format. Gràcies a les facilitats tècniques d'autoedició informàtica, molts executius es veuen periòdicament en portada de la "revista d'empresa" que ells mateixos han encarregat a un periodista en atur.
Estava cantat que, tard o d'hora, l'enigmística també tindria els seus modestos autoeditors. Des d'aquestes ratlles hem parlat sovint d'iniciatives de la societat civil al voltant de l'enigma, però ara ens n'hem assabentat de dues que ultrapassen qualsevol expectativa. D'una banda, un dels pares putatius del palíndrom d'autoria més disputada en la nostra llengua --català a l'atac--, ha decidit comercialitzar-lo en un format prou agosarat. L'artífex del disseny que ben segur popularitzarà aquest eslògan insert quasi cromosomàticament en el nom de la nostra dissortada llengua es diu Miquel Viana. Obligacions professionals a banda, el senyor Viana es dedica a perfer frases autoal·lusives. Ara ha decidit baixar a l'arena del consum. El seu agosarat disseny independentista del "català a l'atac" ha saltat a l'univers dels serigrafistes, i ha estat estampat en centenars de samarretes de cotó blanc en un roig rabiüt. L'efecte, situat en un bust adient, promet ser superb. La frase ha quedat descomposta en quatre plantes de peu en posició marrana, les dues més separades --cata i atac-- amb els dits enlaire i les dues centrals --là i a l'-- amb els dits cap a les zones més calentes. Un estel vermell, que sembla presagi d'orgasme, completa el cobrepits més càlid de l'estiu. Els experts en moda estival adverteixen que la samarreta Viana fa conjunt amb els texans republicans de la marca ERC.
El segon autoeditor egregi del ram enigmístic es diu Jordi Cebolla Borrell i el seu producte esborrona el personal. El senyor Cebolla ha fet una considerable inversió per editar, en condicions tècniques força dignes, uns mots encreuats gegants en format joc de taula. De moment la capsa de l'anomenat "Polinimia (El crucigrama)" només es pot trobar en establiments especialitzats del tipus Jocs & Games de Barcelona, però ben aviat assolirà una distribució més normalitzada. Es tracta d'un macro-encreuat de 15000 quadrets --12425 de blancs i 2575 de negres--, amb 5076 definicions clàssiques de diccionari. El senyor Cebolla, que habitualment empra el català per als seus jocs de paraules, ha decidit fer servir l'espanyol per llençar-se al Tàmesi del comerç per primera vegada. Afirma que, si aquest li va bé, hi tornarà en català. Ara per ara, el seu macro-encreuat ja és prou peculiar com per incloure 26 mots anglesos, 24 de catalans, 6 d'èuscars, 4 de francesos, 3 de gallecs, 3 d'italians, 1 d'àrab (imaginem que transliterat), 1 de llatí i 1 de portuguès. També hi ha inclòs 118 personatges, 119 sigles, 44 matrícules (inclosa la flamant GI), 99 noms geogràfics i 73 símbols químics (quasi tota la taula periòdica).
Al nostre país hi ha tants xicots amb empenta que sorprèn que la major part de catalans no visquem al mig del mar.