dissabte, 27 de juny de 1992

El Ludwig de Vintró

El proppassat dijous divuit també hi va haver una presentació. Barcelona, amb JJOO o sense, és una ciutat molt presentable. Els pintors presenten exposicions, els directors de teatre estrenen, els productors malden per posar pel·lícules a la cartellera, les folclòriques fan videoclips, les bruixes es pentinen i els poetes presenten els seus llibres de versos. Val a dir que qui signa aquestes ratlles comparteix l'opinió amb què una vegada Italo Svevo --el fantàstic Ettore Schmidt de la i solitària-- va esverar el seu il·lustre professor d'anglès. L'autor de La coscienza di Zeno es va despatxar a gust un bon dia i va etzibar a un atònit James Joyce que ell mai no es podria refiar de qui escrivia, com fan els poetes, sense aprofitar tota l'amplada del paper. L'autor italo-germànic tenia tot el dret del món a malfiar dels poetes. La seva posició és compartida per la immensa majoria dels mortals.
El deliciós acte del dijous va donar tota la raó a Svevo. L'escriptora i traductora Annie Bats va fer els honors en la festa oulipienne de Jordi Vintró. La presentació del llibre de versos Ludwig (Columna, 1992) va servir per constatar les conseqüències directes de l'influx que ha exercit sobre la nostra literatura l'Obrador de Literatura Potencial que han mantingut al país veí durant els tres darrers decennis autors com Queneau, Perec o Calvino. Deia que el Ludwig de Vintró dóna tota la raó a Svevo perquè conté versos inquietants que provoquen malfiança. Perquè va ple d'intencions perverses que llasten una primera lectura innocent. Perquè solca aigües de naufragi on els galions més carregats de tresors han deixat de surar.
Vintró, de qui coneixem un poemari llunyà --Cançons per a en Jaume (Pòrtic, 1984)-- i un llibre de narracions textualistes de sintaxi especialment rebel --Eugeni i altres (les edicions dels dies, 1986)-- ha fet una aposta que venia cantada: l'aplicació d'una sèrie de mecanismes propis de la literatura potencial a la seva poesia. La intenció no és pas nova. De fet, la presentadora de Ludwig ha publicat una interessant plaquette a la minoritària col·lecció Cafè Central (Klammerwiher, d'Annie Bats, "Cafè Central, 16") que requerirà una anàlisi molt més detallada perquè és absolutament hereva de les constriccions oulipienne. També als anys 70, ben al marge de la cultura catalana oficiosament oficial, un grup de matemàtics i literats van muntar una cèl·lula (cal recordar que era una època molt orgànica) d'activistes del lipisme. Els Bellido Ynfante, Ramon Tiraplom, Carlos Onabra, Patxi Janariz, Vicent Chordà i Josep Maria Albaigès van crear la Lipo en espanyol a Barcelona l'any 1974 just abans d'un Barça-Madrid amb Cruyff i Rexach damunt la gespa. Tres anys després, repetiren trobada a Madrid, amb les incorporacions de Jordi Guillén, Pere Joan Gelonch, López Torre, Juan Zamorano, Guillermo Palacín, Rafael Portela, María Noble i Juan Martín, entre d'altres... Les seves creacions no ultrapassaren la clandestinitat.
Vintró centra el seu esforç herculi en un monarca especialment cobejat, Lluís II de Baviera, amb qui Perejaume es qüestiona: "És lícit, tanmateix, retornar a l'escriptura aquell qui ha viscut, reals, les figures literàries? Aquell qui ha encarnat llurs mecanismes com si la vida fos un gènere literari més? Admet els mots qui ha estat els mots?..." És a la tercera part d'aquest Ludwig de Vintró, la dels "Castells", que l'autor executa els mètodes oulipienne d'una manera intensiva. Per exemple, Vintró exercita en el seu poema Clandestins l'anomenada constricció del presoner, que permet només les lletres que tipogràficament mai no surten del paper pautat ni per dalt --com per exemple la ela-- ni per baix --com la pe--. Uns quants versos en seran bon testimoni: "...així veurem si vénen en carrossa/ ossos i carn, o ànimes només,/ si, nus i crus, ases roncs ens acusen...".
Al sonet Dessagnat Vintró distribueix les estrofes segons els primers dígits del nombre irracional pi (3-1-4-1-5 versos), i a Estrips es permet una remodelació de la fastuosa constricció oulipista de l'S+7. Si Calvino substituïa cadascun dels substantius d'un text pel que es trobava set posicions més enllà al diccionari, Vintró generalitza la regla a substantius, adjectius, verbs transitius i verbs intransitius. De manera que l'autor obté el segon quartet i el segon tercet del seu poema aplicant la regla al primer quartet i al primer tercet respectivament. És el sistema (S+7)+(A+7)+(VT+7)+(VI+7). Pura combinatòria lexicogràfica.
Les constriccions que Vintró s'imposa per confegir els seus poemes van molt més enllà, encara. No content amb les seves treballades filigranes potencials, o potser tement que cap lector no les copsi i restin potencials per sempre, Vintró ha escrit un text explicatori del gènere roussel·lià com-he-escrit-certs-llibres-meus que apliquem cofois a l'articulisme per signar un article com aquest.