dissabte, 13 de juny de 1992

De colobres i escurçons

Colobra és el nom que reben totes les serps que no són verinoses, per diferenciar-les dels escurçons. Com és natural, hi ha moltes menes de colobres, de manera que ara seria carregós enumerar-les totes. Carregós i gratuït. En realitat, com en el cas paradigmàtic d'una curiosa Malpolon monspessulanus que els cristians vernacles coneixen com la colobra de Montpeller, de totes les serps de picada innòcua que s'arreceren sota el paraigua de la colobra només ens n'interessa el nom. I encara la deformació sud-americana d'aquest nom que ha transformat les obsoletes telenovel·les espanyoles en un dels fenomens que justifiquen més hores d'estudi entre els aspirants a sociòleg: els culebrones. Ens sembla un bon moment per treure a col·lació un tema tan elevat per dues raons d'índole diversa. Primer, perquè un amable seguidor d'aquesta secció ens ha fet arribar un culebrón original seu en què tots els personatges parlen en palíndroms. D'altra banda, perquè la premsa especialitzada ha filtrat que un famós actor sabadellenc anomenat Josep Capdevila acaba de signar un sucós contracte que el permetrà triomfar a la maquinària televisiva veneçolana amb la seva imatge d'esperit llatí tamisat per la normativa comunitària.
Pel que fa a la fama de l'actor esmentat, cal dir que aquest noi d'aspecte modest i veu de tro es mou amb gran èxit des de fa un parell d'anys pel camp de la cançó lleugera ocult rera un pseudònim sorprenent que pronuncien amb fruïció totes les adolescents: Sergio Dalma. Si el lector és dels que manté les tradicions ancestrals de la travessa televisiva la nit del Festival d'Eurovisió el recordarà amb facilitat. Si no, no cal amoinar-s'hi. Ja tindrà temps per descobrir l'animositat d'aquest jove professional vallesà italianitzat que oculta tan zelosament el seu origen. Pel que fa al culebrón fet de palíndroms, caldrà que l'analitzem amb una mica més de detall, perquè és probable que encara romangui inèdit uns quants anys, tot i els innombrables avantatges econòmics que la seva producció representaria.
L'obra ha estat escrita a Badalona per Alexandre Bertran, però els seus escenaris són imprecisos. Suposem que el pes de la tradició veneçolana del gènere ha empès el seu autor a escriure-la en espanyol. Curiosament, quan el senyor Bertran s'ha proposat escriure un llibre d'aforismes palindròmics (El car oracle, que en conté 238) la llengua triada ha estat el català. Alguns d'aquests aforismes cap-i-cues mereixen un instant d'atenció: "Net s'estén" (que és un bon eslògan per als addictes a l'art feixuc de trobar palíndroms), "a tec sà, l'asceta", "axioma, suau, s'amoixa", "la màfia, mut tu, mai fa mal" (d'un oportunitat quasi malaltissa, després de l'afer Falcone) o "puja si s'ajup". El culebrón en qüestió s'anomena Ana i té un subtítol d'allò més subtil: (Ana fulana, balamala, banal, ufana). El seu propi autor no vacil·la a titllar-lo de bertranada. Suposem que els amics del senyor Bertran sabran molt millor que nosaltres per què. En tot cas, cal assenyalar la sospitosa coincidència del terme amb el cognom de l'actriu catalana més cotitzada: l'única, incansable, incoercible, inimitable, inigualable, impagable, imparable, impecable, imperdible, palindròmica i veneciana Lloll Bertran.
Els protagonistes de la bertranada viuen tots segons la llei reversible de la palindromàgia: El bonete noble --el rostre presentable del clero que a les nits esdevé el birrete terrible--, el bable, la rural, madam, el bato notable, el bafaneo en afable, PP, Román un amor... La gràcia del caòtic argument és que les pròpies lleis palindròmiques fan i desfan parelles espúries, com ara Ramon-Omar o bé Nora-Aarón. La pròpia protagonista s'alia ocasionalment amb una tal Rita, per formar el binomi Ana-Rita la tirana. Les accions se succeeixen amb una trepidant carrincloneria molt pròpia del gènere. Hi ha traïcions constants (¡Eh, con Ana vi a Iván anoche!) i les relacions entre els personatges són qualsevol cosa menys cordials (El baboso bable? --fa la rural, indignada, i aquest s'hi torna-- Allá cauta cacatua calla). El llenguatge sovint es passeja per la corda fluixa de la respectabilitat (Allí tu padre, cerda putilla --li claven a l'heroica Ana) i les escenes de fort contingut sexual són a l'ordre del dia (l'inici de les relacions entre Ana i Ramon n'és un exemple incontestable: Allane mi himen allá. ¡Olé, magno pene, póngamelo! La mete mal). Hi ha alguna escena transcendent que emergeix majestàtica entre el mar de la trivialitat (¿Has oído? Ve un nuevo Dios, ah!) i alguns personatges mostren una certa saviesa política (Social, sólo los laicos. ¡Lenin, él!), sindical (Asalariada irá lasa. Y ahora paro hay), pedagògica (Educas? Sacude!), gastronòmica (Sade, módico cocido me das) o metafísica (Ana, yo soy Ana).
El guionista d'aquesta magna bertranada volia arribar fins a la màgica xifra de 1001 rèpliques, però no se n'ha sortit. Ara com ara, el seu culebrón consta de 926 palíndroms com els esmentats. La grandesa insòlita d'aquesta Ana (Ana fulana, balamala, banal, ufana) és que els actors veneçolans de torn, pel mateix preu, només n'haurien de memoritzar la primera meitat de cada rèplica. Com a contrapartida inestimable, els espectadors també podríem prescindir del cinquanta per cent del guió.