dissabte, 19 de desembre de 1992

Ping Pong

A Noruega, durant una gran sequera, un rètol a l'entrada dels serveis públics deia "No tireu de la cadena per bimmelim, només per bummelum". És el lingüista Roman Jakobson qui ho explica, tot afegint que les instruccions foren immediatament compreses per tots els usuaris nòrdics. L'oposició vocàlica permet la distinció quasi antonímica en famílies semàntiques prou significatives. El mateix Jakobson esmenta dos exemples força populars en anglès: tip & top (extrem punxegut versus punta arrodonida, que recorda vagament aquella insofrible parella còmica espanyola que sempre amenaçava a parlar-nos del govern) i la troica paronomàsica strap-strip-strop (corretja, tira i esmolador). El poeta T.S. Eliot, al seu Old Possum's Book of Practical Cats, s'emociona perquè el nom del depredador s'assembla tant al de la seva víctima (cat & rat). T. Eliot, el bifront del qual presideix les cambres íntimes del món anglosaxó, és més a prop de l'enigmística que no pas de la ciència lingüística quan destaca la paronomàsia dels dos enemics. Freud, per la seva banda, és l'autor d'un deliciós eslògan paronomàsic: "M'he trobat amb ell tête-à-bête". Finalment, un extravagant mecanisme iteratiu opera en la llengua russa per conferir connotacions iròniques a una paraula: així, si zakón és la "llei", zakón-makón és una "llei estúpida i inútil".
Els usos de la paronomàsia són impensables. Un historiador de l'art, anomenat Ernst Gombrich, ha construït un llenguatge compost només de dues paraules. Gombrich, potser fart de la desorientació que travessa el món de l'art, ha triat els esportius termes "ping" i "pong", i després s'ha divertit a inventariar les coses ping i les coses pong. Lliurat de valent a la maniquea il·lusió de dividir el món en dos terrenys, ha desterrat l'elefant al camp dels pong, mentre que deixava el gelat entre els ping. Watteau és ping, mentre que Rembrandt és pong. Les noies boniques són ping; les foques són pong... I així ad infinitum (les locucions llatines deuen ser pong).
L'enigmista italià Stefano Bartezzaghi, que signa una columna lúdica cada dissabte al rotatiu torinès La Stampa anomenada "La posta in gioco", transcendeix el ping i el pong de Gombrich amb una proposta molt italiana: "podem fer servir les tres categories que esmenten els nens quan juguen a parells o senars". Resulta que en italià, després de cridar "parells o senars", en comptes de pronunciar els tres primers números naturals com aquí, tiren pel dret i pronuncien "a pari o dispari, bim bum bam". Bartezzaghi proposa el llenguatge del "bim-bum-bam" perquè hi troba una inquietant relació amb els estudis fonètics. Resulta que els bambini pronuncien bim quan el puny oscil·la a la dreta (i la "i" és una vocal anterior"), diuen bum amb el puny a l'esquerra (i la "u" és una vocal posterior"), mentre que deixen el bam per quan el puny és al centre (evidentment, la "a" és una vocal central). Nosaltres, aclaparats per l'afany aritmètic del folclor català, només gosem proposar el llenguatge del "pim pam pum". Ferrer podria ser pim, Guardiola seria pam i Stoixkhov pum. O bé Sílvia Munt pim, Amparo Moreno pam i Montserrat Caballé pum. O bé encara Josep Maria Flotats pim, Marcos Ordóñez pam i Joan de Sagarra pum. La qüestió és reunir trios. El més difícil és trobar el tercer en discòrdia.
No ens cal deixar el tennis de taula per recordar un joc inventat per un dels col·laboradors d'aquest suplement. Es tracta del "Superpong". L'escriptor empordanès Vicenç Pagès el descriu al seu Cercles d'infinites combinacions (Empúries, 1990). El conte que el conté s'anomena "La correctora". La protagonista barreja el verb llatí superpono (sobreposar) i l'altre nom del tennis de taula (ping-pong) per batejar-lo. És un joc de parella. Els jugadors pacten una matriu de cinc lletres (com ara matri) i s'imposen completar-la tantes vegades com puguin per formar el major nombre possible de mots, tenint en compte que cada contendent juga en una llengua diferent (1 matrimoni, 2 matriarch, 3 matricial, 4 matrix, 5 matriu...) Escriviu a "Secció Enigmística. Diari Avui. c/ Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona". Sort.

dissabte, 12 de desembre de 1992

Bananarama

El títol d'aquest article el van passejar per aquests móns de Déu unes mosses d'aspecte redundant que feien música amb metrònom, per no perdre el compàs. Cal reconèixer que és un bon nom per a un grup musical femení mig selvàtic. En tot cas, aquí s'acaben tots els reconeixements. Perquè el bananarama que ens interessa és un joc de paraules força interessant que practiquen des de fa quatre anys els italians a partir d'una proposta lúdica publicada a La Stampa. Tots els que, per un motiu o per un altre, es mouen amb una certa familiaritat per les graelles dels mots encreuats de la premsa, s'hauran adonat que l'esquema més habitual de les paraules que aquestes graelles empresonen és el que presenta el mot "banana". És a dir, l'alternança pacífica i regular d'una consonant i una vocal (cvcvcv). Hi ha mots cv de totes les mides ("casa", per exemple, seria un dels 2cv més populars, malgrat la Citroën), però naturalment la longitud afegeix una especial dificultat a la banana de torn. La recerca del mot banana més llarg en una llengua és tan apassionant com la vida d'en Bubka, i quan el rècord resulta objectivament insuperable entre el reialme limitat dels mots, només cal saltar a l'infinit parc dels sintagmes i la festa mai no acaba.
Fins ara, en aquest article el bananarama més llarg és el 5cv del títol, (seguit de lluny per dos 3cv --música, femení--), però hi ha força camp per córrer. Entre els lectors de La Stampa, per exemple, el rècord actual el detè Giuseppe Varaldo (Imperia) amb l'adjectiu substantivat coronarodilatatore (9cv), documentat en nombrosos fullets farmacològics malgrat la seva notable absència al diccionari "Zingarelli", que actua de notari en la major part de les conteses enigmístiques del país veí. El primer repte que llencem des d'aquestes ratlles és aquest: trobar el "bananarama" més llarg en català. El preu inicial d'aquesta subhasta és de 5cv, els corresponents a una expressió ben pròpia dels catalans: la "catalanada".
El joc del "bananarama" obre nous horitzons a la secció Guinness de l'enigmística. Es tracta de trobar la paraula parivocàlica (6cv invàlida, per tractar-se d'un neologisme) més llarga de la nostra llengua. Però les alternances permeten tres altres variants. Si per als enigmistes italians la banana és un dolç mot parivocàlic, la planta de la pinya tropical --l'ananàs-- resulta ser una paraula pariconsonàntica que inverteix l'esquema equí cv i el transforma en un quasi sanitari vc. Així, "ananàs" és un 3vc. Mentre que la recerca del banarama més llarg resulta força productiva, la de l'ananàs és frustrant. Qualsevol millora s'aconsegueix ben lentament. Només cal provar-ho. La gamma de possibilitats enigmístiques de l'alternança cv es completa amb dues noves categories menys espectaculars, que cal definir en nom de l'exhaustivitat: d'una banda els mots disparivocàlics (afegitó, anèmica 3vc+v) i per últim els corresponents dispariconsonàntics (revifar, mecenes 3cv+c). Quatre rècords que reclamen ser batuts: catalanada, ananàs, afegitó i mecenes.
Bon punt establerts els criteris combinatoris de l'univers bananarama, les variants semàntiques apareixen com el gran antídot a l'avorriment. Els italians, que en això de l'enigmística ens duen un segle d'avantatge, practiquen el joc en camps semàntics ben delimitats. Així, per exemple, els personatges (restringits a l'esquema nc de nom i cognom), apareixen en escena. El rècord italià en aquesta modalitat se l'endú Nicola Di Bari (6cv), tot i que el guardó europeu general resta encapçalat per Carolina de Mònaco (8cv). Altres seccions de l'univers bananarama són els geogràfics, on destaquen amb llum pròpia els exòtics Tananarive, Copacabana o Negonego. Entre d'altres fineses, els nostres companys de dèria al país de la bota han descobert que tenen una autopista-banana: la que uneix Milano-Varese.
Amb el nou 1993 hem decidit obrir aquesta secció a la participació de tots els lectors que ho desitgin, de manera que l'escriptor esdevingui lector dels lectors que li escriguin. Un de cada quatre articles contindrà propostes com aquestes que emanen de l'univers bananarama, i les aportacions més interessants seran comentades. Escriviu a "Secció Enigmística. Diari Avui. c/ Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona". Sort.

dissabte, 5 de desembre de 1992

Mmm! Una d'indis

No he tingut el plaer salvatge, encara, de veure una de les pel·lis d'aventures de la temporada d'hivern, l'enèsima adaptació de la pintoresca novel·la de James Fenimore Cooper "L'últim mohicà". Sembla que el tal Daniel Day-Lewis ha trencat molts cors insensibles a l'encant de la societat urbana i que les noves tribus d'adolescents redescobreixen amb la pel·li de Michael Mann l'estètica punk per la via iconoclasta (és a dir, sense saber absolutament res de Sid Vicious i companyia). Però els mohicans tenen més cops amagats dels que, ben segur, deuen clavar a la pantalla gran.
Una de les constants en la història de la lingüística és la transcendent obstinació dels estudiosos per dotar els mots d'un valor de veritat que els justifiqui. Aquesta feixuga tasca ha obert una línia teòrica força interessant, que pretén descriure el llenguatge verbal com un fenomen del tot natural, emparant-se en arguments fonètics i pictogràfics. Els defensors d'aquest origen natural del llenguatge han estat anomenats mimologistes i la seva primera pedra és al Cratil platònic. El seu predecessor socràtic hi defensa justament la tesi anomenada naturalista (cada objecte ha rebut una denominació justa que emana d'una conveniència natural), tot enfrontant-se a Hermògenes, el paladí de la tesi convencionalista (els noms de les coses resulten simplement d'un acord i d'una convenció entre els homes).
Un dels mimologistes més notables és l'autor del Traité de la formation mécanique des langues (1765), conegut com el president de Brosses. Brosses estableix l'etimologia com el discurs veritable i redueix la sempre traïdora veritat a "la representació i la conformitat dels mots i les coses". En la seva impecable teoria, la tria dels mots ve dictada per dues causes: la constitució dels òrgans vocals i la natura de les coses. Brosses estableix cinc etapes de constitució del llenguatge natural. En el primer ordre només hi ha les interjeccions. En el segon, els mots que ell anomena necessaris, els quals presenten una forma imposada per la configuració de l'òrgan vocal a un cert estadi del seu desenvolupament. En aquesta categoria hi entren tots els sons bilabials relacionats amb les relacions materno-filials (mamà, papà, mamella...) Els altres tres ordres corresponen als noms dels òrgans de la veu (compostos per consonants articulades en el mateix òrgan, com ara la gutural de "gorja" o la dental de "dent"), a les onomatopeies (dóna 28 noms i 17 verbs onomatopeics d'exemple en francès) i un cinquè ordre d'origen misteriós constituït pels mots primitius (consagrats per la natura a l'expressió de certes modalitats dels éssers").
La peculiar argumentació de Brosses té molts punts foscos des de la perspectiva actual de la ciència lingüística. Però un dels contratemps més interessants que va patir l'autor és culpa d'aquests punkies avant la léttre que Fenimore Cooper novel·là a la seva famosa "L'últim mohicà". Resulta que, per a gran desesperació de Brosses, els indis hurons i els mohicans eren incapaços de pronunciar cap so bilabial. Ni papà ni mamà ni mamella ni mecàsum l'olla. Les teories universalistes dels mots necessaris de les relacions materno-filials que provenien de la posició dels llavis a l'hora de mamar se n'anaven en orris per culpa d'una colla de salvatges. I doncs? Que no mamaven, els mohicans?
Brosses no es deixa arrossegar a la depressió total. Amb una dignitat prou francesa, afirma: "un infant huró criat en solitud formaria les bilabials d'una manera natural; és l'exemple de l'ús contrari de la seva nació el que li fa perdre l'ús natural". Quanta perversitat indígena! La Hontan, per la seva banda, assegura no haver pogut ensenyar un huró a pronunciar una bilabial després de quatre dies de classes intensives. El pare Lejeune, a la seva Relation de 1634 (reeditada per G. Laflèche a Montreal el 1973), titlla el fenomen de malaltia ("car és una lletra que sembla gairebé un so natural...") Per últim, és Max Müller qui estén aquesta impotència bilabial als mohicans. Una veritat universal que acomplien fins i tot els bascos! Decididament aquests indis eren uns dignes predecessors del moviment punk.

dissabte, 28 de novembre de 1992

Semagames

"Semagames" és el nom d'un butlletí quasi clandestí que només llegeixen la vintena llarga de membres del CPI (Club Palindròmic Internacional) que Josep Maria Albaigès va ubicar a Barcelona ara fa un lustre. Membres tots contagiats pel virus del llenguatge en la seva variant especular. Alemanys, australians, nord-americans, argentins, espanyols, txecs, israelians, catalans... Tots ells ben fascinats pels cap-i-cues de les llengües, folls pels palíndroms: aquestes construccions especulars que prenen sentit en els dos sentits de lectura. L'1 de juny de 1987 sortia el primer d'aquests butlletins, encara innominat, però ja ben carregat de col·laboracions en diverses llengües encapçalades per l'anglès i l'espanyol.
El segon número, ajornat fins al gener de 1989, va sortir després d'una votació interna per triar capçalera. "Semagames" es va imposar a d'altres opcions palindròmiques, com ara "Arte Letra", "La breve verbal", "Rever", "Tot" o "Pal Clap". Posteriorment, primer amb la incorporació del tarraconí Ramon Giné --que en pocs anys ha esdevingut el major taxonomista de palíndroms del món--, i després amb les habituals col·laboracions del mallorquí Antoni Llull (de cognom força premonitori) i sobretot del musicòleg barceloní Jesús Lladó, la nostra llengua ha anat esdevenint vehicular i majoritària. Ara "Semagames" arriba al seu número 17 de la mà de l'incansable divulgador de la màgia cap-i-cua Ramon Giné.
La restringida difusió d'aquest fascinant paradigma de l'especialització hemerogràfica no impedeix la constant publicació d'una gran varietat de materials. Des que Giné ha assumit la redacció de "Semagames" la mateixa gestió del seu puixant arxiu li ha permès farcir el butlletí amb articles especialment escrits per membres del CPI (amb les seves subsegüents traduccions resumides a l'anglès i a l'espanyol) i amb tota mena de material espigolat d'ací d'allà. Per exemple, al número de desembre del 92 (aquest dissetè que precedeix l'esperada majoria d'edat palindròmica) es recull una nota apareguda al número de novembre de la revista nord-americana Tennis Magazine. Els especialistes en l'ATP descobreixen, astorats, que la campioníssima Monica Seles i l'alemanya Angela Kerek són les úniques jugadores del circuit que presenten un cognom palindròmic.
L'exemplar que avui sotmetem a publicitació enigmística --el dissetè-- conté interessants col·laboracions. L'holandès Willy de Winter tradueix a l'espanyol palíndroms neerlandesos i alemanys d'un recull anomenat Symmys, el nord-americà Michael Helsem fa de la palindromia objecte de mail-art, l'holandès Maarten van Gorkom tradueix a l'espanyol un article de l'enigmista neerlandès Lucas Ligtemberg, Ramon Giné escriu sobre la vasta producció palindròmica del recentment traspassat Gabriel Brusi (que va ultrapassar la ratlla dels 2000 exemplars en les dues llengües peninsulars en què escrivia), Jesús Lladó ofereix una nova sèrie de les seves creacions palindròmiques (que ja depassen en nombre les del prolífic Brusi) i el mallorquí Antoni Llull escriu un nou article sobre l'estètica dels palíndroms.
La publicació, de disseny senzill i 36 pàgines de gruix, sol acompanyar amb il·lustracions sorprenents les disbauxes sintàctiques a què la pràctica palindròmica sotmet la llengua. Aquest número presenta en portada un rostre reversible de Francisco R. Garbarino, extret de la tristament difunta "Cacumen", i tanca amb una de les millors il·lusions òptiques de la Nord-amèrica vuit-centista: un bust de cavall, amb crinera inclosa, que un mer gir de noranta graus transforma en un gripau de conte de fades, on la crinera és la fulla que trepitja l'amfibi i els narius equins són els ulls de la granota.
És clar que, posats a capgirar les coses, potser en el número proper "Semagames" podria fer-se ressò de la facècia bifront que Els Pets han introduït al seu "Fruits Sex". L'enregistrament conté una frase inintel·ligible que, convenientment invertida, fa: "vas més calent que un llum de ganxo".

dissabte, 21 de novembre de 1992

Yepes

Jesús Lladó és professor de música i musicòleg. Fa uns quants anys, la lectura perniciosa d'una simple columna periodística li va fer venir el cuc de l'enigmística. Com que coneix els seus pentagrames interns, Lladó va trucar els editors d'un estrany butlletí anomenat Semagames --que recull tota mena d'aportacions sobre els palíndroms en qualsevol llengua-- i es posà a la seva absoluta disposició. Des d'aleshores, en aquests tres últims anys, ha confegit més d'un miler d'aquests fascinants artefactes que traslladen l'estructura dels bitllets d'autobús cap-i-cues al llenguatge verbal.
A banda d'aquesta frenètica activitat creadora, Jesús Lladó no ha oblidat les seves relacions amb l'art més pur i ha anat especialitzant el seu arxiu en els aspectes enigmístics de la creació musical. Sovint, des de les pàgines del mateix Semagames, Lladó ens ha sorprès amb partitures palindròmiques atribuïdes a Mozart, cànons sorprenents i fins valsos aleatoris que han de ser compostos amb l'ajut de dos daus, sense que calgui el més mínim coneixement de música. La concepció eminentment lúdica que el gran Wolfgang Amadeus Mozart tenia de l'existència fa que els musicòlegs servin exercicis d'estil del genial vienès que esdevenen autèntics passatemps musicals. La palindromúsica és una de les variants més desconegudes de la musicologia, i esperem amb delit que els anys permetin Lladó inventariar i valorar els fascinants exemples que la història ens ha llegat.
El grau de refinament enigmístic a què aquestes investigacions menen ha desembocat en la creació recent de frases amb músics homofònicament camuflats, com ara "no totes les cortines són de Satie ". Lladó ens assegura que el naixement d'aquest joc de melòmans, que recorda els increïbles cinquanta homòfons de Montserrat Caballé amb què alguns escriptors francesos amenitzaren una sessió del grup Oulipo, es va produir en plena Garrotxa. Un bon sopar i l'alta densitat de musicòlegs per pam quadrat de taula van fer la resta.
Escrites indistintament en espanyol i en català, segons exigències del músic ("Han Granados los del Madrid?" però "Que Chopin de gust"), algunes homofonies garrotxines de Lladó i companyia freguen la puresa de les millors melodies. Com per exemple "aquest noi és un Ravel ", que podria esdevenir l'eslògan de les fastuoses celebracions del XXVè aniversari del maig del 68 que es preparen per al 93. O bé el més pedestre "que ha Mozart aquest matí, vostè?" Com en les bones simfonies, les línies melòdiques no es poden sostreure del conjunt harmònic general, que assoleix una dimensió marxista (sector Groucho) del tot recomanable.
Les joves promeses de la dramatúrgia catalana haurien de prendre bona nota de les enormes possibilitats de l'invent:
--"Qué quieres Weber? "
--"De vermut tenemos Boccherinis ".
--"Schütz! Jesús".
--"Quan em ve el Mendelshonn me'n vaig a dormir".
Val a dir que l'invent no és un perfecte mecanisme de rellotgeria enigmística, com d'altres jocs que practiquem per aquests verals, però té un cert flaire etílic que el fa especialment indicat per als sopars de gremi. Si els musicòlegs s'ho poden passar així de bé una bona nit d'estiu en plena Garrotxa (Que bienVives, Amadeo! ), resulta del tot plausible que d'altres col·lectius puguin emular-los. Ens imaginem els arquitectes gaudint de les homofonies gremials (Això no pot ser Bo, fill!), la gent del teatre arrencant-se la pell de mica en mica (Càsum Llolla, m'han ben esvalotat el Colomer !), els futbolistes fotent-se del mort i de qui el vetlla (No et passis de la ratlla, Monsalvete !) i els pintors posant-se de tots colors (Ningú no cuina com Sorolla ). Els musicòlegs ja han llençat la primera pedra. A veure qui s'apunta a la jugada en els propers sopars d'empresa, comiats de solter o deliberacions de premis literaris. Ah! Un advertiment. Si algú us riu massa les gràcies, desconfieu-ne. Podeu tornar-vos-hi amb la frase més musical de la corda d'en Lladó: "No me Yepes el culo".

dissabte, 14 de novembre de 1992

Lletgesa

Diuen que sobre gustos no hi ha res escrit. I s'equivoquen de mig a mig. Perquè la bondat estètica de les coses és un dels temes que ha provocat un major nombre de diarrees literàries. Naturalment, la bellesa ha estat més perseguida que el Lute i la bibliografia que tan tenaç persecució ha generat no cabria a les pàgines d'aquest suplement dominical. Els estetes campen pertot. Des dels melòmans fins als jurats dels concursos de bellesa. Ara fa dotze anys, a proposta dels intrèpids editors nord-americans del Book of Lists , el poeta Willard Espy va proposar el seu rànking particular de les 10 paraules més formoses en llengua anglesa. El gust d'Espy era tan particular que hi va incloure, al costat de les previsibles lullaby (cançó de bressol) o summer afternoon (tarda d'estiu), les dubtoses mellifluous, gonorrhoea i wisteria (glicina).
D'altres lletraferits anglo-saxons que han rebut l'encàrrec de confegir una llista de bells mots se n'han sortit pitjor. Wilfred Funk, per exemple, va proposar l'any 70 una sèrie de termes que desprenien el regust inconfusible d'una redacció de col·legi de monges. Les fal·leres majors del tal Funk eren mots quasi boscans que pul·lulen per les zones rurals i semi-rurals de totes les literatures europees com ara dawn (albada), mist (boira), golden (daurat, res a veure amb les pomes) o luminous (clar). El crit d'alarma en aquest tema de vital transcendència poètica el donà Richard Lederer ara fa tres anys. Al capítol corresponent del seu divertit Crazy English (Pocket Books, 1989) Lederer inclou, entre d'altres perles, el mot diarrhea entre els més bells de la llengua de Shakespeare.
Alguns amants pervertits de la llengua anglesa es van començar a preguntar llavors quines serien les paraules més lletges de l'anglès. Requerit a fer-ne una simple llista de deu, el mateix Willard Espy va negar-s'hi en rodó. "No conec cap paraula lletja en anglès", declarà. Però després s'ho va repensar i encetà una dura investigació que el menaria a remenar entre les escorrialles de la llengua. D'aquella investigació, que Espy va encarregar a un enigmista anomenat A. Ross Eckler, n'han sortit unes conclusions força interessants. D'entrada Eckler ha descobert un curiós precedent històric: una llista de deu exemples "malsonants" que va confegir l'Associació Nacional de Professors d'Oratòria l'any 1946. Els deu termes desaconsellats foren cacophony, crunch (cruixit), flatulent, gripe (mal de ventre), jazz, phlegmatic, plump (rodanxó), plutocrat (ric), sap (enze) i treachery (traïció). Pel que fa a la lletgesa, basada en la combinació perfecta de sons desagradables i significants repel·lents, l'enigmista americà estableix quatre grups de risc.
En primer lloc, les paraules difícils de pronunciar perquè contenen dígrafs rebels. L'exemple preferit d'Eckler també funciona en català: "texts". El segon grup de risc té ressons germànics: llargs mots carregats de guturals en combinació amb líquides. Eckler esmenta un mot típic de l'administració --gobbledygook (argot burocràtic)-- i hi afegeix altres termes relacionats amb el nostre entorn cultural, com ara bankruptcy (bancarrota), sputnik (satèl·lit artificial) o troglodyte. El tercer grup es compon de paraules que combinen consonants oclusives i sibil·lants. Els exemples d'aquest grup de risc són més innocents: Shish-kebab (l'excel·lent carn a la brasa dels àrabs) o expectorate (la insistent acció amb què els bronquítics arruïnen el paisatge). L'últim grup de risc establert per Ross Eckler és el més interessant. El componen paraules esquizofrèniques, d'un so preciós i un significat terrible (diarrhea i syphilis són les seves favorites) o bé a l'inrevés, mots d'un so contundent i un significat innocu (com ara la darrera obsessió de Peter Handke, jukebox). Un grup que sembla el cel perquè el comparteixen meuques, bagasses i barjaules amb prelats, prepòsits i pabordes.
De tota manera, crec haver descobert la paraula més lletja del català. Designa el penúltim estatge del cretaci superior, situat curiosament sota el danià (res a veure amb Dinamarca). El seu nom és "maastrichtià". S'admeten candidatures alternatives.

dissabte, 7 de novembre de 1992

Cravan i els acabalats

Avui fa vuit dies que Arthur Cravan va tornar a desaparèixer. Després d'una insòlita estada al Palau de la Virreina, l'expedient bcn-21101312 va tornar a la clandestinitat que la història li té reservada. Potser juntament amb l'enigma del bon Jack --l'immortal Esbudellador londinenc en qui B. E. Ellis basa la seva prodigiosa imaginació creativa--, la marítima desaparició d'aquest nebot repatani d'Oscar Wilde és la millor ferida oberta a la panxa de la raó. L'exposició bicèfala sobre Cravan, amb la documentació fidedigna de les rutes interiors que havien de col·locar Fabian Lloyd a bord d'una barca que aniria a mal Borràs i la follia d'una troica de lleidadans (sic) esperitats per Mor del desaparegut, ens ha llegat un catàleg força heterogeni. Entre moltes altres altes aportacions, un alat Roger Lloyd Conover hi escriu una fastuosa especulació sobre l'origen del nom Cravan, que el mena a encendre un ver castell de trops d'artifici. Lloyd ens revela que el cognom de la companya de Cravan (Mina Loy) era una manipulació familiar per defugir l'original jueu Lowry. Les envitricollades recerques onomàstiques d'aquest nou accionista de la Lloyd's dels mars tropològics i les imminents festivitats jueves de la nit del dijous vinent semblen especialment dissenyades per recordar els mecanismes enigmístics que la teoria del llenguatge de la Càbala revesteix de reveladors.
L'explicació del món que la tradició cabalística ens ofereix per la via del llenguatge és increïble. La doctrina hassídica concreta tres enigmàtiques operacions que transformen l'alefat hebreu en una eina ontològica de primera magnitud. D'una banda hi trobem l'anomenada Gematria, que atorga a cada lletra un valor numèric i permet establir sinònims per la via aritmètica, com ara Achad (unitat) i Ahabha (amor), totes dues amb un valor numèric 13. Val a dir que el 13 és el nombre de l'amor etern que simbolitzen Jacob i els seus fills, o Jesucrist i els seus Apòstols. La segona operació cabalística s'anomena Notarikon. Consisteix a interpretar les lletres com a acrònim abreujat de frases senceres. Per exemple, quan David proclama al seu testament que Salomó l'ha maleït diu Nimrezeth; les consonants d'aquest mot hebreu són un acròstic dels retrets que el profeta féu a David. nmrzt: Noeph (adúlter), Moabi (moabita, perquè era descendent de Ruth), Rozeach (assassí), Zores (violent) i Thoeb (cruel). Finalment, la tercera operació cabalística és la generació anagramàtica continguda al Themura, que estableix una sèrie de regles per combinar les lletres de les paraules.
Les claus d'interpretació d'aquestes senzilles operacions enigmístiques (aritmogrames, acrònims, anagrames) de la teoria cabalística del llenguatge són complexes i resulten susceptibles de patir tota mena de manipulacions. Sobretot a partir de l'acció despietada dels pietistes alemanys del segle xviii, que gairebé reduïren la seva interpretació de la Càbala a un compendi d'endevinalles, jeroglífics i xarades fixades posteriorment en un llibre polèmic i poc fiable, anomenat Tarot. Les setanta-vuit làmines simbòliques que formen la baralla del tarot són avui en dia a l'abast de qualsevol curiós a les llibreries més accessibles del món, igual com nombrosos llibres de consum que exploten el misteri esotèric que sembla embolcallar tot allò que té relació amb la Càbala sense cap garantia de rigor.
De manera que les diverses manipulacions lingüístiques a què el Lloyd contemporani sotmet l'històric --Cravan-- no poden ser alienes als acabalats mots que la tradició semítica ens llença com espurnes des de l'obaga llunyana dels temps. Georges Perec recordava tot sovint que el seu cognom volia dir paràgraf en hebreu. Un altre gran escriptor d'origen jueu, l'italià Primo Levi, ens para unes quantes sorpreses trans-etimològiques al seu famós recull de relats químics El sistema periòdic (Edicions B). A la pàgina 16 de la traducció catalana descobrim, admirats, que Tzarà vol dir "desventura" en hebreu. ¿Tal vegada la malastrugança dadà que conduí Cravan a la barca fatídica? Potser cal que Roger Lloyd reconsideri la seva anàlisi tropològica.
És clar que la transcendent revelació amb què Levi ens obsequia ve acompanyada de dues perles malaies molt més entranyables. A la pàgina 17 de la mateixa edició, Primo Levi entra de ple en el camp de la suplantació i ens fa retrobar la nostra infantesa més tendra, amenitzada per un jove ventríloc espanyol que feia dialogar un voltor xulo-picines anomenat Rockefeller amb un lleó mestre en lo gai saber que responia al cinematogràfic nom de Rodolfo. Després va arribar la pesada de la Mari Carmen i tots els ventrílocs van començar a obrir la boca com babaus en comptes de fer la seva feina amb la mestrívola dignitat de José Luis Moreno. Però, potser per alguna cosa, Morénô vol dir "el nostre mestre", en hebreu. I l'última, la més poètica. A la pàgina 22 Primo Levi consigna una nova trans-etimologia que desvela la discutida concessió de la flor natural dels Jocs Florals del 92. Resulta que Susanna, transliterat, vol dir "lliri" en hebreu.

dissabte, 31 d’octubre de 1992

Bye bye Olympic!

Darryl Francis és un britànic de classe mitja que viu a la bella localitat de Mitcham, al comtat anglès de Surrey. Probablement els seus veïns declararien d'ell que és una persona com les altres, que sempre ha estat exquisidament amable quan li han demanat que els recollís el correu o la llet. La gent del barri de torn diria que han coincidit moltíssimes vegades amb ell al pub sense que Francis mai no passés de la quarta pinta de cervesa. El policia del poble no el coneixeria ni de vista. Els mestres de l'escola on Francis porta els seus fills reiterarien la seva completa normalitat. Dona, dos fills, vida ordenada... Només alguna veu discordant podria aventurar que ja s'ho pensava, que sempre li havia semblat que tantes hores tancat a les golfes de casa no presagiaven res de bo.
Perquè el tal Darryl Francis és un malalt de l'olimpisme ben diferent de tots els altres que tan bé coneixem per aquests verals ara que som a punt d'arrencar l'últim full del benaurat 92. Els malalts de patologia normal tenen a casa els llibres amb tots els resultats esportius de les vint-i-cinc olimpíades (ells em farien posar Jocs Olímpics), retenen a la memòria els cognoms més estrafolaris d'atletes dels cinc continents, saben què és un pebeter molt abans que els seus compatriotes i participen cofois a tots els concursos que els països organitzadors de jjoo s'empesquen a un any vista de l'esdeveniment (Objetivo 92, Compte Enrera) per tal de publicitar-lo tot creant el que anomenen un estat d'opinió favorable. A més, solen haver fet algun curset de mitologia grega per poder entendre les estranyes cerimònies paral·leles que els organitzadors s'entesten a insertar entre cursa i cursa.
El nostre Darryl Francis no és un prolímpic d'aquests. Les seves gestes són d'un altre món. L'agost de 1976, mentre Montreal era el centre del món, Francis va publicar un article desafiador a la revista enigmística nord-americana "Word Ways". En aquest desafiament enigmístic, el foll de Surrey presentava 60 paraules (d'una longitud variable entre 1 i 7 lletres) que es podien combinar amb el mot Olympic per donar-ne un altre d'acceptable en llengua anglesa. Així, Gala permetia accedir a Polygamical mitjançant una acurada combinació de les lletres olímpiques i les de Gala que no deixaria indeferent Dalí. Un dels assoliments més celebrats (pel bon Darryl) del 1976 era el verb "arribar" (Reach), que permetia dos rècords olímpics: Microcephaly i Pyrochemical.
En el seu article, el foll de Surrey proposava cinquanta-vuit altres anagrames compostos i esperonava els depravats subscriptors d'aquesta publicació letal a apuntar-se al seu Olympic Quiz. Però ningú no li va fer cas. De manera que el bon Darryl es va tornar a tancar a les seves golfes uns quants anys més, lliurat a la seva frenètica activitat creadora. Ens l'imaginem esperant frisós l'article d'algun competidor olímpic a cada nou número trimestral de "Word Ways". Fins que, vuit anys després, devia perdre la paciència o l'esperança. Proveït de seixanta nous fruits de la seva pindàrica imaginació, va publicar un nou article a la revista que es deia An Olympic Quiz. 1984 Style. Los Angeles era a punt de rebre el foc sagrat de l'olimpisme i el boig de Surrey tornava a la càrrega. Aquesta vegada, les seixanta paraules proposades tenien una longitud que anava d'una a nou lletres. Francis superava els seus propis rècords. D'aquesta època és un dels assoliments més llargs que li coneixem. En transformar els químics Chlorates en olímpics, troba l'impagable adverbi Thermoscopically.
Val a dir que el segon repte de Darryl Francis tampoc no fou tingut en compte per ningú. De manera que el pobre noi ha esperat vuit anys més a l'ombra de les seves golfes i en el número d'aquest estiu de "Word Ways", aprofitant la capitalitat muscular de Barcelona, ha publicat un tercer article, anomenat resignadament A third olympic quiz en què proposa seixanta nous anagrames olímpics. Francis adverteix que algunes de les paraules que cal esbrinar no figuren al Webster's unabridged (el diccionari canònic dels enigmistes americans) i en dóna les extravagants fonts d'on les ha extret (algunes són senzillament paraules acceptades oficialment per la Federació Anglòfona d'Scrabble). L'anagrama olímpic més bell de Francis es forma a partir dels únics exclosos dels jjoo de Barcelona, els Serbs, que olímpicament barrejats esdevenen un adverbi força escaient per recordar la reducció de territoris de la gran Sèrbia: compressibly,
Suposo que el pobre Darryl Francis rebria amb satisfacció qualsevol mínim indici d'haver estat llegit i comprès. Els enigmistes també tenen la seva quota de vanitat. Sobretot si menen una vida tan sacrificada com el boig de Surrey. Per això, seguint el seu dubtós mestratge, proposo un repte per al proper trimestre. A veure quantes paraules trobem que, combinades amb l'emblemàtic mot "Eleccions", en donin una altra d'acceptable en català.

dissabte, 24 d’octubre de 1992

Vermell i passa

No és cap títol de Vázquez Montalbán. Tampoc l'enèsima amenaça sobre seguretat vial de la Direcció General de Tràfic. Ni un eslògan electoral lituà. És la novel·la més actual de la literatura catalana. Bé novel·la, el relat més actual. El paradigma d'una determinada manera de fer literatura que de mica en mica qualla a la nostra república de les lletres. L'atzar n'és l'eix central. Els personatges són plans. N'ignorem absolutament l'entorn. L'autor no es preocupa de descriure'l. Tampoc no li amoïna gens que el mecanisme de bastidors que la novel·la realista va copiar de la tradició teatral s'hagi rovellat. L'escenari també és ben pla. Únic. Només la protagonista indiscutible del relat és rodona. Ben rodona. Una prosopopeia rodona, en l'atractiva línia d'aplicar les tècniques d'animació al món calm dels objectes. Val a dir que l'heroïna tendeix al moviment circular i que la coneixem en totes les seves facetes. Trenta-set facetes, exactament. I en tenim ben bé prou.
Parlem, és clar, de la sorprenent incursió de Josep Maria Espinàs en la narrativa de ficció, després d'anys i panys d'exercir de cronista. Un relat escrit i llegit a ritme de ruleta que reflecteix les peculiars relacions entre una taula de ruleta i un gris usuari que s'hi comunica, amb els beneficis subsegüents. De Vermell i passa ens agrada sobretot allò que més li retreuen: que és un relat prim, mancat d'ambició, que no aprofundeix de cap manera en la psicologia dels personatges, que resulta poc transcendent, que no se'n pot treure cap conclusió, que és previsible... Ep, previsible! Ja ens agradaria que la tirallonga de 48 jugades de ruleta que campen pel relat ho fos, de previsible. Seria la ruïna de Casinos de Catalunya SA.
La ruleta és un dels jocs d'atzar amb més glamour. La verdor esclatant de les taules, els prodigis mnemotècnics que fan els crupiers a una velocitat astoradora i la màgia de la bola girant en contra del sentit de la ruleta són factors hipnòtics que atreuen poderosament l'atenció dels espectadors. Les ludopaties dels usuaris del joc rei dels casinos europeus són variades. L'argot és tot un registre lingüístic basat en les innombrables classificacions a què els experts sotmeten els trenta-set números en joc. Des de les tres grans dualitats vermell-negre, passa-manca, parell-senar (que premien l'apostant just amb el que arrisca) fins a les diverses figures que permeten les apostes: el ple (amb un premi equivalent a 35 vegades la quantitat apostada), el cavall (x17), la transversal (x11), la sisena (x5) i la dotzena (x2).
Però, a banda de les apostes bàsiques, la imaginació del jugador ha arribat a bastir termes específics per a les composicions més usuals. I així, qui vol jugar els plens del 5-15-25-35 pot demanar la figura "final cinc". O qui, convençut per la vehemència de Johan Cruyff de la vital importància de l'entorn, vol jugar una casella i les que l'envolten, pot demanar la figura "cinc i cavalls" que exigirà cinc fitxes: una al ple del 5, i quatre a mitges entre el 5 i el 2 al Nord, el 4 a l'Oest, el 6 a l'Est i el 8 al Sud. Finalment, qui no es pot treure del cap les seves trifulgues amb les veïnes a les reunions d'escala, pot jugar per "cinc i veïns", aposta que li exigirà tres fitxes per a tres plens: el 5 i els seus dos veïns a la roda de la ruleta, el 24 a l'esquerra i el 10 a la dreta.
Un dels moltíssims sistemes que els més malalts fan servir per perdre els calés lentament a la ruleta és l'anomenat de "la cacera del ple". Fa deu anys un alemany me'l va oferir en un fulletó autoeditat en anglès al casino de Sant Pere de Ribes per vuit mil peles i vaig picar com un infeliç. El sistema mai no m'ha reportat cap benefici però és d'una lògica impecable: es tracta d'assetjar un número qualsevol (el que hem somiat, la talla de faldilla de la pròpia o el que ens faci més ràbia) amb una sèrie de 35 apostes concèntriques. Cada vegada que guanyem, tornem a començar el procés. Només avancem en cas de perdre. La primera aposta és vermell o negre. Cas de perdre, en fem una altra a la dotzena corresponent. Després 2 a la sisena que conté el nostre número màgic. Després 4 apostes a la transversal, 9 al cavall que més ens agradi i 18 apostes al ple. Si després de 35 apostes no ha sortit el numeret, ja podem plegar. Si surt a l'última, canviem els calés. Els guanys, titllats de "segurs" per l'alemany són, en cas d'existir, de formiga.
Com que és un sistema més aviat poc productiu, caldrà no negligir que a Vermell i passa Espinàs estableix amb precisió una sèrie de 48 tirades a la ruleta. Els supersticiosos la poden extreure del llibre i provar de jugar-la al casino de Sant Pere de Ribes (a la taula 2 de les de 500). Va com va. És clar que també poden dedicar-se al vessant casolà de l'atzar i comprar loteria de Nadal. Els lletraferits supersticiosos ho tenen fàcil. Només han de buscar el número que Ignasi Iglésias va fixar fa gairebé cent anys a la seva peça teatral Les garses (on mig poble embogeig després d'haver aconseguit la grossa de Nadal amb les participacions de cal barber). Una peça que Joan Brossa subvertiria molts anys després a Calç i rajoles, sense gosar canviar ni una xifra del número somiat per Iglésias a primers de segle.

dissabte, 17 d’octubre de 1992

Crancs a l'escaquer

L'atribolada ciutat de Belgrad va ser l'escenari triat per l'enigmàtic Bobby Fischer per reprendre públicament la pràctica escaquista. Fischer i Spassky es van passar els mesos de setembre i octubre enfrontant exèrcits blancs i negres damunt d'un tauler mentre a pocs centenars de metres els militars serbis els imitaven damunt d'un mapa de Bòsnia. El paral·lelisme entre els escacs i l'existència humana és una de les analogies literàries més suades. Des de la fantàstica partida que Lewis Carroll transformà en un recorregut inoblidable pels reialmes del somni a la seva Alícia en terra de meravelles, fins a novel·les (McEwan) o pel·lícules (Bergman) de tots els temps que pivoten al voltant d'una estructura de partida d'escacs, on normalment un dels contendents és el diable.
Des de la clàssica juguesca oriental dels grans de blat que arruïnà un rei per no capir la magnitud del creixement exponencial, el joc dels escacs ha estat present en tots els retrats de família que s'han fet els ludòpates. Encara avui, malgrat la inquietant complexitat de les seves estratègies, els escacs ocupen un lloc preeminent a totes les pàgines de passatemps. Al costat de l'inevitable engraellat dels mots encreuats i dels dibuixets de línia clara que solen compondre els jeroglífics i els hocus-pocus (les ics diferències), sovint hi trobem la imatge inconfusible d'un escaquer amb un escampall de peces blanques i negres en posicions diverses. Són els anomenats problemes d'escacs i acostumen a anar signats per mestres força reconeguts. Al peu de l'escaquer hi podem llegir les seves indicacions, del tipus "juguen blanques i guanyen". Es tracta, no cal dir-ho, d'endevinar els moviments que duen les blanques a guanyar la partida. Cal preveure el futur a l'escaquer.
Un bon dia, ara fa més de seixanta anys, a un estudiant de lògica anomenat Raymond Smullyan se li va acudir que podia ser interessant fer problemes d'escacs retrospectius. Cansat d'imaginar les jugades següents fins arribar a l'ineluctable escac i mat, Smullyan va creure que podia ser interessant plantejar qüestions relacionades amb el passat immediat de la partida mostrada. El seu primer poblema presentava un escaquer amb només quatre peces, tres de negres i una de blanca. La cinquena peça, el rei blanc, era invisible i el problema justament consistia a esbrinar en quina de les seixanta caselles lliures estava situat. No cal dir que es tracta d'un mer problema de lògica per eliminació i que l'únic coneixement escaquista específic que requereix és saber com es mouen les fitxes. Però la complexitat d'aquests moviments i la possible presència de peces posteriorment eliminades fa dels problemes retrospectius de Raymond Smullyan una autèntica delícia lògica que ens obliga a reconstruir les últimes jugades de la partida que han deixat l'escaquer tal com el trobem.
Hi ha problemes de tota mena. Tot i que la variant majoritària és la de la peça invisible que cal situar, també ens poden demanar que esbrinem el color d'una peça determinada, perfectament situada a l'escaquer. La complexitat dels escacs permet autèntiques filigranes. Així, si en un escaquer hi ha dues dames negres, potser ens demanaran que esbrinem quina és l'original i quina la que prové de la coronació d'un peó. La qüestió és anar enrera fins reconstruir el tram de partida que ha desembocat en la situació actual. Mètodes com l'eliminació o la reductio ad absurdum ens permeten confirmar hipòtesis i transformar-les en certeses.
Però la gràcia fonamental dels problemes de Raymond Smullyan és la imaginació que gasta el nord-americà. Partint de l'esquelet despullat que li atorga l'escaquer, Smullyan basteix autèntics contes que li serveixen per plantejar de forma molt atractiva els seus problemes retrospectius. Fa deu anys que dos llibres seus circulen per tot el món: The Chess Mysteries of the Arabian Knights i The Chess Mysteries of Sherlock Holmes (tots dos traduïts a l'espanyol per Gedisa). En el primer, Smullyan crea uns dramatis personae de tall arabitzant, com ara Haroun Al Rashid (el rei blanc), Amèlia (la reina blanca), Kazir (el rei negre), Medea (la reina negra), Barab (un peó negre), Gary (un peó blanc), o el gran visir de Haroun Archie (l'alfil blanc)... En el segon, és Sherlock Holmes qui domina la situació.
Amb aquests personatges, cada problema esdevé un conte. Haroun Al Rashid desapareix, es disfressa, amaga les seves torres, l'assetgen, és salvat pels seus cavallers... Les històries progressen de problema a problema. El peó Barab arriba a la primera línia enemiga i aconsegueix així coronar diverses disfresses. D'altres peces roben tresors, presencien assassinats o es fan invisibles. Els 50 problemes del primer llibre creen una enigmàtica atmosfera oriental que embolcalla les sofisticades operacions lògiques que cal fer per resoldre'ls. Títols com "El visir de Haroun resol un assassinat misteriós", "El misteri de la torre negra" o "La història de la dama del vel" semblen extrets de la fal·laç literatura exòtica de Pierre Loti. Però surten de mirar enrera a l'escaquer. Com si els cavalls fossin crancs i els reis canalla.

dissabte, 10 d’octubre de 1992

Guinness

La publicitat és la nova poesia subvencionada. No ho dic només per incomodar els poetes. Tampoc només per molestar els publicistes. Ho dic perquè hi ha anuncis impagables. Com el que ha aparegut recentment en diverses publicacions del nostre àmbit lingüístic. "La humanitat avança dia a dia i..." Aquest és l'encapçalament d'una pàgina de publicitat que sol·licita gestes des de diaris i revistes. Com més bèsties millor. "Els Països Catalans tenen els seus propis rècords. Inscriviu la vostra marca al llibre dels Rècords catalans". Aquesta vegada es tracta d'emular els britànics del Guinness i de fer-la més grossa, més grassa, més llarga o més ampla que ningú altre.
La iniciativa sembla lloable des del punt de vista de la competitivitat, tan insistentment reclamada pels nostres polítics actuals. Álvaro Cunqueiro deia de la seva Galícia que era un país tan excessiu que podia figurar en el llibre Guinness de rècords, i de fet alguns dels seus articles contenen iròniques reivindicacions de rècords gallecs de caire més aviat rural (la carbassa de major diàmetre, el nap més llarg, la sopa de llenties més gran, la mariscada més salvatge...) La paranoia olímpica no és pas privativa dels esportistes de cos sa i ment sana. Els escriptors, per posar un exemple innocent, també tenen dret a competir a l'hora d'escriure la millor novel·la catalana de la història. Només els cal trobar notaris que en donin fe.
Aquests notaris de l'excepcionalitat, que habiten l'apartat 27.065 de Barcelona (08080) i el fax (93) 313.19.12, han compartimentat el seu magatzem de rècords en vint parcel·les. Des de la inevitable troica Guinness que componen l'agricultura, la ramaderia i la pesca, fins als esports, la indústria o l'economia, passant per epígrafs francament suggeridors, com ara la justícia (¿qui gaudirà del judici més llarg?), els mitjans de comunicació (¿quin haurà estat el mitjà de vida més curta?), l'ecologia (¿qui haurà plantat més pins?), la societat (¿quina serà la rèrcord-woman catalana en el binomi noces-divorcis?) o la política (¿algú superarà els quaranta anys de l'últim personatge literari de Manuel Vázquez Montalbán?). Naturalment, ens trobem delitosos de conèixer tota aquesta nova èlit de catalans i catalanes que han de conformar el roussel·lià Club dels Incomparables.
Un dels apartats establerts pels promotors de la post-olímpica idea, igual com passa al model Guinness que els empara, és el que engloba "turisme i oci". El nostre epígraf per via materna, com si diguéssim. Suposem que aviat les seves columnes buides s'ompliran amb enigmòfils àvids de gaudir dels seus quinze segons warholians de fama. Com ara el fabricant dels mots encreuats més grossos publicats mai en català, que de moment és el valencià Josep Pitarch (amb una graella de 11.000 quadrets publicada a l'avui el juny de 1989). O bé la partida cooperativa d'Scrabble homologada amb major puntuació, que de moment correspon a la parella Anna Maria Genís & Miquel Sesé amb 1121 punts des del proppassat 21 d'octubre. La majoria dels jocs enigmístics són susceptibles d'entrar en l'estètica Guinness. La frase palindròmica més llarga, el nom propi amb més anagrames gramaticals (Néstor, per exemple, en conté deu: "nostre, retons, roents, rosten, sentor, tenors, tensor, tornes, tornés, trones"), el mot pentavocàlic més curt (el poeta Jaume Subirana aportà "ouaire" el juny de 1991) o el pangrama més curt.
En aquest darrer cas cal recordar que un pangrama és aquella frase que conté com a mínim un exemplar de totes les lletres de l'alfabet. Teòricament, per tant, el pangrama perfecte només constaria de vint-i-sis lletres, però l'evident desproporció entre vocals i consonants sol dificultar moltíssim qualsevol aproximació inferior a les quaranta. El rècord anglès és de 28: Waltz, bad nymph, for quick jigs vex (Balla un vals, nimfa dolenta, que els balls ràpids molesten). En francès, els pirats de l'Oulipo, al seu Atlas de Litterature Potentielle precisen que el pangrama francès més breu en conté 29: Whisky vert: jugez cinq fox d'aplomb i el situen al costat d'altres frases exòtiques que no fan rècord però fan bonic, com ara la bella Monsieur Jack, vous dactylographiez bien mieux que votre ami Wholf (56). El 26 de maig de 1990, des d'aquestes mateixes ratlles fèiem una aportació al camp verge dels pangrames catalans amb una nova frase etílica (el whisky és bàsic en la pangramàtica perquè resol quatre lletres difícils). El nostre rècord inicial era mediocre: "Jove xef, porti whisky amb quinze glaçons d'hidrogen" (43), però va esperonar els lectors a superar-lo.
De fet, vam anar rebent mitja dotzena de pangrames cada vegada més curts que batien el rècord anterior fins que s'hi va posar una autèntica Bubka del pangrama, que es va batre a si mateixa diverses vegades, des de 37 fins a 33 lletres. El rècord actual és de la lingüista Carme Vilà i Comajoan (juny 1992), i fa: "Zel de grum: quetxup, whisky, cafè, bon vi; ja!" (33). És clar que cap rècord no és definitiu, sobretot quan les 26 lletres de l'alfabet poden ser combinades de 403.290.000.000.000.000.000.000.000 maneres diferents.

dissabte, 3 d’octubre de 1992

Minivolgrama

La dèria col·leccionista del crític Joan Josep Isern i la magnitud dels seus prestatges ens permeten recuperar un representant pop dels jocs de taula que potser els lectors que ja hagin passat dels quaranta recordaran. La meravella arqueològica es diu "Minivolgrama" i es basa en un mecanisme força corrent en els jocs de mots: a partir de vuit rodetes accionades mecànicament, un giny de plàstic dur ofereix al jugador vuit lletres amb les seves vuit puntuacions respectives. La capsa del joc, a banda d'aquest rudimentari mecanisme, conté un fotimer de lletres de plàstic amb les quals cada jugador ha de confegir la paraula més llarga que li sigui possible en un enreixat de plàstic blanc. Guanya qui obté més puntuació al final de les rondes prèviament pactades.
El "Minivolgrama" no només era un joc de taula, sinó que derivava d'un concurs televisiu francès adaptat a l'entorn espanyol. De fet, es tractava d'una versió antiga de l'excel·lent programa concurs d'Antenne 2 "Chiffres et Lettres" adaptat aquests últims anys per tve. Per tot arreu apareix la locució publicitària "como en la tele". A totes les cares de la capsa, a les instruccions d'ús, a l'interior del joc... Tot és com a a la tele. Hi ha aquella fascinació inicial que devia provocar la petita pantalla en els que la van veure entrar a casa un bon dia. A banda, el minivolgrama participa de ple en el que es va anomenar "edat del plàstic". El giny que permet la selecció atzarosa de les lletres en joc és de plàstic compacte de primera generació, totes les fitxes són de plàstic i el suport on els jugadors les han de fer encaixar també ho és. Només les instruccions d'ús i la capsa pròpiament dita no són fetes de l'element rei.
Però no és només en l'aspecte visual que refulgeixen els vells temps. Les instruccions d'ús, en castellà i francès, són un monument a la ingenuïtat de l'època. D'entrada, ja ens avisen que "Minivolgrama" és un joc i no pas un "gadget". Després ens descriuen el naixement del joc i en fan una justificació cultural que avui fa feredat. La ferum d'una retòrica alliberadora de tots els mals es copsarà amb un sol paràgraf d'aquestes peculiars "instruccions d'ús": "Una vez liberado de toda sujeción de trabajo, a una necesidad instintiva de ocupar sus manos, parece encontrar en el juego satisfacción de calma. El rosario de ámbar de los orientales, el molino de oraciones, el tricot, el manojo de llaves, etc... son la prueba evidente".
Aquest text, digne del planetari Sánchez Dragó, és un intent de justificació del disseny pretesament adaptat a la mà del mecanisme de les vuit rodetes amb què haurem de triar les lletres. No cal dir que després l'habilitat necessària per fer córrer les vuit rodetes de cop amb els quatre dits lliures és digna d'un malabarista. El més divertit, però, encara és a l'aigüera. Després de la retòrica justificativa, passem a una fase psicologista. Aleshores, el redactor de les instruccions es permet la llicència de predir què passa quan algú es troba sol davant del minivolgrama: "éste, llevado por la curiosidad, lo coge en su mano, lo observa, lo vuelve, siente las ruedecitas dentadas en su mano, las hace girar, escucha el movimiento de letras y números en su mano, comprende que hay un enlace entre las ruedecitas dentadas y el movimiento interior, percibe por las ventanas letras y cifras que se renuevan sin cesar. Entonces quiere saber qué es esto y, después de una explicación, es conquistado al punto de coger pronto la costumbre y a veces de convertirlo en una pasión". La cita és literal. Impossible fer-ne paròdia.
El registre de llenguatge profundament tècnic que enriqueix el paràgraf acabat d'esmentar s'estén per les quatre impagables pàgines d'instruccions. En un apartat especialment brillant, el minivolgrama és titllat com la perfecta síntesi de les qualitats buscades per tothom (probablement el redactor tenia el dharma al cap), i la llista dels avantatges culturals i psicològics que experimenten els privilegiats que aconsegueixen jugar-hi és quasi infinita: desenvolupa la intel·ligència, la rapidesa de reflexos, l'erudició, l'ortografia, enriqueix el vocabulari, desperta la curiositat, l'esperit de competició i, sobretot, calma els nervis. L'última frase d'aquesta impagable secció quasi medicinal va més enllà de tota consideració: "Minivolgrama permite a los jóvenes entenderse lealmente entre ellos y de confundir a los pretenciosos a menudo incapaces".
En realitat, sotmès a una anàlisi objectiva, el "Minivolgrama" no s'aguanta com a joc per enlloc. El seu mecanisme enigmístic és molt més productiu fet amb paper i llapis. Les passions que pot generar entre els jugadors enamorats de la llengua són pur simulacre al costat de les generades per jocs més antics de la mateixa família com l'Scrabble o el Boggle. Les instruccions són confuses i les regles del joc no tenen ni solta ni volta. Això sí, la parafernàlia que duu a la capsa és de primera magnitud. No ens imaginem gaire el minivolgrama circulant entre l'audiència de Woodstock o de Canet, però en canvi estem convençuts que el jove Lleonard Pler de "El sexe dels àngels" en féu un ús continuat i reflexiu.

dissabte, 26 de setembre de 1992

Maternitat irresponsable

Parlàvem la setmana passada de les diverses hipòtesis filològiques que maldaven per atorgar a algunes llengües el títol primigeni de "mare de totes les llengües". L'origen de la llengua sempre ha estat un dels debats més apassionants de la història del pensament, sobretot des que Sòcrates el planteja al Cratil platònic. No és senzill establir ni tan sols l'existència d'una llengua inicial que representa el brollador de mots. Després d'un recorregut apressat per les tesis hebraista, frígia, grega i èuscar d'aquesta presumpta llengua pre-babèlica, els prometíem demostrar d'una manera científica que la llengua primigènia ha de ser per força el català.
I si fem volar coloms és perquè coneixem els misteris de la columbofília. Els esbojarrats companys de Frederic Soler "Pitarra" al primer almanac humorístic català ("Lo Xanguet" 1864) van ser els que engegaren l'estudi de la maternitat global del català que tant interessaria el filòsof pancatalanista Francesc Pujols. Dotze anys més tard, un jove anomenat Artur Cuyàs que devia haver llegit amb delectança les frases mestisses de "Roch Binoba" (pseudònim que Josep Maria Pujol atribueix convincentment a Albert Llanas), les publicava corregides i ampliades a la capital del nou món. En efecte, Artur Cuyàs reprén i augmenta les proves documentals per fer del català "la mare de totes les llengües" en el número 30 (octubre 1877) d'una revista impensable avui en dia: "La Llumanera de Nova York".
Com que Cuyàs no s'està de res, agafa com a marc teòric l'obra de l'orientalista i filòleg comparatista alemany Heinrich Julius Klaproth, i es dedica a confegir frases que demostren d'una manera taxativa que el català és la mare de totes les llengües conegudes. Cuyàs rebat en un pròleg inoblidable les tesis llatina, grega, hebraica, siríaca, aràbiga, persa, caldea i sànscrita per arribar a la conclusió que "probablement lo catalá era la llengua que parlavan Noé y sa familia dins de l'Arca, y la portá á Espanya En Japet o Gafet, segons dihuen altres que s'deya".
La primera secció d'aquest revelador estudi es dedica a les possibles rivals del català en la maternitat irresponsable dels mots. Així, les arrels del sànscrit queden demostrades en una frase com La madrastra y sa mara s'han escrit que l'asa brama. Les arrels del siríac són patents en En Fabra te una cabra sobre cada abre. Les de l'àrab a Setze agutzils s'han emmatzinat ab brots d'etzevaras. Les del grec en Lo gos s'esgarrifa de tocá l'os calent, i finalment les arrels del llatí són innegables en una de les frases de Cuyàs que ha fet més fortuna: D'aná ab los nuvis al omnibus quasi be l'avia sua.
Naturalment, algunes de les incorporacions de Cuyàs han perviscut a la memòria popular. En reproduïm algunes amb la grafia adaptada al català contemporani. Per exemple aquesta senzilla frase afrancesada: Ja ve el marxant. Comprem pa? O la més popular de totes les facècies esperantistes que es fan i es desfan, la que ens agermana amb el gran poble xinès a còpia d'horaris estranys: Com que tinc tanta sang, a les cinc tinc set i a les set tinc son. O la contundència germànica de: Elàstics blaus fan fàstic si es mullen i es taquen. O la musicalitat italiana de: Passi, passi, xitxarel·lo, faci moixoni i camini. O encara l'ampliació adaptada de les suors llatines de l'àvia: Avis murris porten els nuvis amb òmnibus gratis i l'àvia sua.
La demostració irrefutable d'Artur Cuyàs a "La Llumanera" comprèn 17 llengües, una secció de dialectes africans que fa les delícies dels amants dels ritmes "afro" i un grup final de dialectes ibèrics del català que comprèn les llengües veïnes als textos constitucionals venerats cada 6 de desembre.
D'entre les llengües més exòtiques destaquen el rus (Un ruc xic dels de Garraf s'ha fet un tip de garrofes, o bé La garrafa de xarop s'ha aixafat amb el trepig), el polonès (No s'engresqui i no m'ho esquinci, vingui aquí a jugar a la brisca i no es trenqui la closca quan rellisqui), el turc (Si és tova costa calés), l'indi asiàtic (Estic pensant de quant ençà s'han esquinçat els cinc-cents sacs) i l'indi asteca (Esbotzi-li el queixal xic a la mula, o bé quan en Quico xiula, la Tecla xiscla). Pel que fa als dialectes africans, és d'aquí que surten facècies tan celebrades com aquestes quatre: Uni, dori, teri, quateri, mata la veri, viri, viron; a pi xic escala no cal, i si cal duu-l'hi; un plat blau ple de pebre negre està; escarabat bum bum, posa-hi oli, posa-hi oli.
La llista de proves irrefutables de la maternitat global del català acaba amb tres dialectes ("lo castellá, lo gallego i lo vasco") que presenten exemples d'una sonoritat tan convincent com la resta. Sobta l'absència total del valencià en alguna de les categories. Probablement els secessionistes no estaven al cas ara fa cent anys. De tota manera, sempre els queda una possibilitat maquiavèlica: si el valencià reivindica la paternitat del català podrà esdevenir l'àvia de totes les llengües. I el mallorquí?Tingau la festa en pau (un bon títol de samba).

dissabte, 12 de setembre de 1992

Els triplonomàstics

Ara fa poc, arran d'una entrevista amb en Tísner per a la revista "Cultura" en la que vam intentar defugir l'anècdota vital sucosa per aterrar en el terreny més inexplorat de la novel·lística tisneriana, em vaig empescar l'aplicació lúdica del notarikon cabalístic al nom real de l'Avel·lí Artís i Gener. L'operació cabalística del notarikon consisteix a interpretar les lletres com a acrònim abreujat d'una frase sencera.
Per exemple, quan David proclama en el seu testament que Salomó l'ha maleït durament diu Nimrezeth. Les consonants d'aquest mot hebreu són interpretades pels cabalistes com un acròstic dels retrets que el profeta féu a David. nmrzt: noeph (adúlter), moabi (moabita, perquè era descendent de Ruth), rozeach (assassí), zores (violent) i thoeb (cruel). La meva faceciosa aplicació d'aquesta màquina cabalística al nom triat pel mestre de la llengua també conegut pel pseudònim Avel·lí Artís i Gener descobreix totes les activitats d'aquest polifacètic integral especialista en les curses d'obstacles.
Així, Tísner enclou d'una forma màgica el polifacetisme exacerbat del seu posseïdor: T de traductor; I d'il·lustrador; S de soldat; N de novel·lista i de ninotaire; E d'enigmista i d'escenògraf; R de retratista i de repòrter. Nou activitats en les que Tísner ha invertit el seu temps i el seu enginy. Si el nom fa la cosa, pocs noms enclouen tants significants com el de l'autor de Paraules d'Opoton el vell (ara traduïda per Ediciones Siglo XXI com a aportació americana al Centenario) o Les dues funcions del circ.
No he hagut d'esperar gaire per rebre la torna a la meva facècia cabalista. L'enginy del mestre de l'enigma sembla inesgotable. Ara en Tísner s'ha empescat una nova categoria onomàstica: els triplonomàstics. Els noms propis (els noms pròpiament dits dels grecs) són els principals valedors de la teoria que atorga al significat una relació directa amb el significant. En moltes cultures el nom rebut és descriptiu i enclou els trets fonamentals del caracter que desenvoluparà el personatge nomenat. Com un cromosoma lingüístic. Com una carta astral lírica. La qüestió és que, malgrat l'escepticisme general, tots els pares potencials s'hi miren i s'hi remiren prou abans de batejar els seus fills. I si no que li ho preguntin a Josep Maria Albaigès, l'autor d'un Diccionari de noms de persona (Edicions 62) que ja va per la setena edició.
Els triplonomàstics que proposa en Tísner són casos tan curiosos com el d'aquell pobre senyor que cognomava Señor i Señor. En localitzar-lo, els agents d'assegurances, els venedors d'enciclopèdies i els cobradors municipals del IAE semblaven quequejar i sempre acabaven fent-se un panxó de riure. La llista fundacional d'aquesta nova categoria enigmística és ben heterogènia: des d'escriptors contemporanis com Lluís Ferran de Pol o Miquel Martí i Pol, fins a bandarres impresentables com Jesús Gil y Gil, passant per personatges de divers pelatge, com els històrics Jordi Feliu i Nicolau i Josep Robert i Robert o el jove periodista Francesc Marc Álvaro. La condició per entrar en aquesta llista de triplonomàstics notables, com és notori, estriba en cognomar amb antropònims (noms propis de persona). De manera que això dels triplonomàstics és patrimoni dels Deulofeu locals que van veure néixer el seu cognom espuri en funció del sant del dia en què va arribar el cos d'algun venturós avantpassat seu a una inclusa.
Malgrat la proliferació de decents milers de preposicions "De" en caixa alta davant els signes evidents d'un passat apòcrif (De Felipe, De Diego, De la Quadra...), el triplonomàstic és un joc menys productiu en espanyol que en català perquè les incluses veïnes tenien el mal gust de batejar els seus fills perduts amb l'horrible nom d'Expósito, que sempre m'ha semblat macabrament relacionat amb aquestes botigues fotogràfiques que fan el revelat darrera dels vidres de l'aparador. De manera que ja tenim cinc triplonomàstics cèlebres que enceten una nova família enigmística que seurà a taula al costat d'altres nissagues, com la dels noms palindròmics encetats per Anna Maria Giné (Aida Badia, Urbà Bru, Simó Gili Gomis, Simó Godó Gomis, Salomó Molas, Romà Mor, Ramon Omar o Sara Varas...).
Els obsequis com aquest d'en Tísner són com els sopars a casa dels amics. La urbanitat aconsella tornar-los. Una convidada porta a l'altra. Al final les festasses adquireixen un caire de vendetta siciliana i no hi ha qui ho pari... Per això he decidit fer la meva torna als triplonomàstics amb una nova família que inclogui el mateix Tísner i m'he empescat els cronomàstics: aquells noms o cognoms que inclouen una referència als mesos de l'any. La llista l'encapçala l'Avel·lí Artís Gener, al costat d'en Gabriel Janer Manila. En Xavier Febrés els va al darrera, seguit dels germans Marx --Groucho, Harpo, Chico, Zeppo i Karl--, el Josep Abril entrevistant la Victòria ídem, la mítica Virginia Mayo, en Josep Maria Junoy o una barreja d'en Juli Pardo, en Julià Peiró i la Júlia Otero. En arribat al segon semestre, com si diguéssim, l'invent dels cronomàstics se'n va en orris. Deu ser cosa d'Hisenda.

dimecres, 9 de setembre de 1992

La llengua mare

Un dels debats més apassionants de la història del pensament és el que planteja Sòcrates al Cratil platònic sobre l'origen de la llengua. Els contendents dialèctics són Hermògenes i Cratil. El primer defensa la tesi anomenada convencionalista (thései), segons la qual els noms de totes les coses resulten simplement d'un acord i d'una convenció entre els homes (sunthèke kai homologia). Cratil, en canvi, formula la tesi naturalista (phusei) segons la qual cada objecte ha rebut una denominació "justa" que emana d'una conveniència natural. En caricatura és allò del "si és tan clar que això és formatge no sé pas per quins set sous li diuen queso" versus una presumpta "comissió organitzadora de consultes populars (sic) amb la funció d'assessorar Adam en la seva tasca d'onomaturg".
L'herència d'aquest debat obert és notable, i els experts l'anomenen cratilisme. Entre els convencionalistes aferrissats hi trobarem Aristòtil, Boeci, Sant Tomàs, Roger Bacon, Locke, Turgot, Hegel, Saussure... Les posicions no convencionalistes, també anomenades cratilistes o mimologistes, presenten argumentacions més heterogènies i matisades. Sant Agustí, John Wallis, Gotfried Wilhelm Leibniz, Rowland Jones, Wachter, Brosses... conformen el ventall dels diversos graus d'oposició al convencionalisme absolut. El debat, en algunes de les seves múltiples facetes, segueix viu i ben viu, perquè els enigmes al voltant dels orígens incerts sempre són suggerents i en aquest cas (com en el de l'origen de la vida) hem perdut tots els trens que ens durien a la certesa. Al cap del camí d'aquest fascinant sistema de signes que ens permet comunicar-nos i incomunicar-nos no hi ha les fonts del Nil. Ni un aventurer colonial britànic a qui preguntar "el doctor Livingstone, suposo?". Només hi ha el buit babelià. L'especulació que neix i s'emmiralla en el propi objecte estudiat.
Però les especulacions també tenen el seu vessant positiu. El debat del Cratil sobre l'origen de la llengua es basa, naturalment, en la llengua que el recull: el grec. Tot el suport etimològic que rep la tesi naturalista és a partir del lèxic grec. Els polemistes posteriors hauran d'acarar un nou problema, perquè la majoria d'ells creuaran escrits en llengües diferents: primer en llatí, després en els vernacles respectius. De manera que naixen una sèrie de teories complementàries al debat central del cratilisme que pretenen esbrinar la identitat de la llengua original. Per raons fàcils d'escatir, la tesi majoritària és l'hebraista. El valedor més rigorós de l'hebreu com a llengua primigènia és Bochart, amb el seu Hierozoïcon (1663). És notable en aquesta línia el treball de Franciscus Mercurius, baró Van Helmont, el qual en un tractat fantàstic del 1657 (Alphabeti vere naturalis hebraici brevissima delineatio) descriu tot l'alefat hebreu com un disseny que representa, de perfil, la posició de la llengua en el moment just de l'emissió. Més directe, impossible.
Però l'hebreu no és l'únic dipositari de la confiança dels erudits. Beauzée no descarta el grec, a l'entrada "Langue" de l'Encyclopédie (1765). Alguns filòlegs anglesos, enlluernats per la contundència onomatopeica del 60% del lèxic provinent de l'etapa anterior a la conquesta normanda (1066), decideixen que la llengua primigènia és el celta. Fins i tot Rowland Jones, posats a anar enrera, arribar a proposar el frigi com a llengua primigènia, reprenent una hipòtesi llançada per Herodot. És clar que la cursa esbojarrada a la recerca del primer mot arriba a extrems d'òpera bufa. El missioner espanyol reverend Honorio Mossi de Cambiano publica a mitjan segle xix una Clave harmónica. Demostración de la unidad de origen de los idiomas (Madrid, 1864, en segona edició) en la qual aventura una hipòtesi ibèrica. El missioner espanyol defensa el basc com a llengua primigènia, sense menystenir la hipòtesi hebraista generalment acceptada. Això sí, Mossi rebat la hipòtesi frígia d'Herodot desvetllant que és producte d'un error històric de magnitud salomònica.
L'anècdota és protagonitzada per un rei egipci (sic) que decideix fer una prova definitiva per descobrir la llengua primigènia: tanca dos nounats amb una cabra lluny del mundanal renou amb la sana intenció que el caprí els faci de dida. Sense sospitar que, de fet, està creant un precedent que acabarà canviant el destí de la humanitat (amb la cabra transvestida de lloba i els nadons de Ròmul i Rem) el setciències reial espera els anys preceptius que les mares i professores de preescolar triguen a fer parlar un nen com Déu mana. Aleshores, enmig d'una solemnitat total, la porta de la cleda s'obre i les orelles del reialme es baden. Naturalment, els nens emeten l'únic so que han sentit: el bel de la cabra. Els assessors del rei no s'arronsen. Transcriuen /bec/ i asseguren que això és una prova irrefutable de que el frigi és la llengua primigènia, perquè en frigi "bec" vol dir "pa" i el pa és l'aliment més necessari de l'home. Així va néixer la tesi frígia, segons Mossi de Cambiano.
La setmana vinent demostrarem de manera científica, des d'aquestes mateixes ratlles, que la llengua primigènia no pot ser altra que el català.

dissabte, 5 de setembre de 1992

Uropa

La meva àvia Paula, que va néixer a l'últim decenni del segle passat a Vilanova i la Geltrú, va haver d'acarar dues amenaces terribles. D'entrada, el seu avi era adventista convençut i preconitzava a tort i a dret la propera fi del món. El momento dado triat era, ineluctablement, la nit del trenta-u de desembre de mil nou-cents noranta-nou. La Paula només tenia sis anys, però aquella matinada la devia passar arraulida esperant qui sap què. L'avi fatalista va perdre tota la credibilitat i el seu fill, el pare de la Paula, va immigrar avergonyit a fer les amèriques, sense gaire més fortuna. Molts anys després, quan ella probablement ja havia descobert l'escepticisme sense conèixer-ne el nom, uns altres venedors de somnis l'amenaçaren amb un invent espectacular que explicava el fracàs de les tesis del seu avi: el món no s'acabaria mai perquè cabia en un llençol. Les primeres pel·lícules mudes havien arribat al Garraf i mon àvia, especialista en obviar els significants, va anar a embadalir-se davant d'aquell llençol amb taques sense conèixer-ne el nom. Per molt que li repetien allò tan sofisticat de "cinematògrafu" la Paula no se'n sortia. Fins que, un bon dia, va trobar la manera de passar la maroma. Cada vegada que l'enxampaven de camí cap al cobejat llençol estrafeia un somriure i anunciava joiosa: "vaig a la sínia d'en Tòfol!".
El cinematògraf venia de França, on un epònim providencial (els Lumière) havia acrescut el pànic general vers els ferrocarrils que sortien a tota velocitat dels llençols tacats. Aquestes darreres setmanes d'incertesa europeista la imatge ferroviària ha tornat a les portades dels diaris. Ara es torna a parlar de l'Europa de les dues velocitats, de màquines i de vagons, d'estacions i de baixadors, de la primera classe i de les altres. En parlen els alemanys i en parlen els francesos. I els curiosos ciutadans beneluxesos. Els altres escolten sense entendre res. Com la meva àvia, parapetada a la sínia d'en Tòfol, amb autèntics problemes per detectar les relacions exactes entre els noms i les coses. La construcció d'Europa --Uropa en la versió veneciana de la Lloll Bertran-- pateix d'afàsies intermitents, però mai com ara no s'havia acostat tant al llenguatge de l'absurd.
No cal capbussar-se en el fascinant poema sense sentit Jabberwocky de Lewis Carroll --el monstre de les paraules anomenat Barboteixot en l'excel·lent traducció catalana d'A través de l'espill que signa Amadeu Viana (Quaderns Crema, 1985) i conegut com Jerigónzor en espanyol-- per trobar mostres populars del llenguatge que aquestes darreres setmanes fan servir els dirigents europeus. En la tradició carnavalesca catalana hi ha múltiples exemples de disputes aferrissades en la llengua inintel·ligible del diable. Són parelles que es barallen a crits, processos de seducció estroncats que generen autèntiques batusses. Entre el galimaties improvisat s'escola de tant en tant algun mot malsonant català, que atorga més força a la disputa. Quan no es tracta d'una baralla conjugal, el marc d'aquests excursos sense sentit que embelleixen les rues carnavalesques pot ser una batussa entre els diablots de les diverses comparses, autèntics fetillers de la llengua a l'hora d'empescar-se agrupacions fòniques impossibles de nasals, sibil·lants, neutres i guturals. "Maastricht", sense anar més lluny.
Amades recull una antiga representació que s'havia donat al llogarret de Montclar de Berga. Els dos protagonistes són dos sords que es troben en un camí al capvespre. L'un té set filles en edat de merèixer i l'altre, foraster, va més perdut que un ànec en un garatge. El multiprogenitor, afalagat davant la perspectiva d'un possible solter, li recita el catàleg de les seves set gràcies al foraster i aquest es limita a demanar-li orientació geogràfica per poder seguir fent via. Cap dels dos no entén ni un borrall del que li diu l'altre, de manera que els dos monòlegs prossegueixen ad infinitum, amb una intensitat digna d'un Beckett o d'un Ionesco. Un sord busca gendre desesperadament i l'altre una sortida per abandonar el fosc paisatge. Aquest clàssic joc dels disbarats sembla fet a mida per a les reunions que aquests dies fan i refan la colla dels Miterrand, Khol, Major, González, Delors... Els uns tement per l'estat civil de les seves filles i els altres amb ganes de tornar a sortir a la carretera principal.
La parla sense significat, com el joc dels disbarats, inverteix la clàssica recerca expressiva del mot just per enfrontar-nos a la subjectiva decodificació del galimaties rebut, a la recerca del significat just. Ens resulta, per tant, més senzill acceptar que el futur d'Uropa és inscrit en la primera estrofa d'un vell poema faceciós del segle passat anomenat "Ang mananapat" (Barcelona, 1872) que no pas en el primer paràgraf del Tractat de Maastricht. Heus-la doncs aquí: "Lingap ang iyong diquit/ sa rejas ca, i, sumilip/ dinguin ang inahihibig/ nitong abang nag aauit..." (la segueixen onze estrofes més d'una claredat expositiva similar). Ara ja podrem votar amb més coneixement de causa que els francesos.

dissabte, 29 d’agost de 1992

El capità Mnemo

Una de les ments més brillants del país --l'enginyer, membre del club Mensa, estudiós de l'onomàstica, palindromista, carrollià i fundador de la impagable acadèmia de les ciències inútils Josep Maria Albaigès-- em fa saber que està preparant un recull de mnemotècnies. L'estudi d'aquests sofisticats mètodes d'entrenament de la memòria sempre ha generat molta literatura. L'accés al coneixement per la via memorística sembla encara, tot i l'augment espectacular de crosses per a la nostra memòria, l'única garantia de saviesa. El cert és que les mnemotècnies són vells recursos que s'han fet servir habitualment per tal de retenir la informació d'una manera precisa. Solen comportar la gènesi de frases extravagants de sintaxi perversa que en ocasions poden resultar molt més complexes que no pas la informació que ens interessava recordar.
Albaigès recull, entre moltes d'altres, la històrica frase que agrupava les set arts medievals universitàries del Trivium i del Quadrivium: "Gram loquitur, Dia vera docet, Rhe verba colorat. / Mus canit, Ar numerat, Geo ponderat, As colit astra" (la gramàtica parla, la dialèctica ensenya veritats, la retòrica acoloreix els mots. La música canta, l'aritmètica compta, la geometria mesura, l'astronomia estudia els astres). ¿I no seria millor aprendre de cor els set noms i les definicions respectives? --preguntareu amb la mà al cor i les celles corrugades. Doncs no. És tan integralment estúpid com allò d'enganyar la gana mastegant xiclets, però no. Com que la frase en qüestió figura que "no és informació vital que ens cal interioritzar" --a banda de ser més breu, eufònica i xocant--, les circumvolucions cerebrals l'aprehenen joioses. Som així de complicats.
De tota manera, igual com hi ha fórmules mnemotècniques que acaben per no recordar ni els seus mateixos inventors, n'hi ha d'altres de gran eficàcia, com ara l'aforisme llatí que titlla la lluna de mentidera. En efecte, "luna mendax", perquè quan sembla una D creix (quart creixent) mentre que quan sembla una C decreix (quart minvant). És clar que, com Albaigès assenyala amb agudesa, aquesta tradició només és vàlida al nord de l'equador, perquè a l'hemisferi sud el procés s'inverteix i allà "luna vera est". Lluny del malèvol influx selenita, els seminaristes espanyols de post-guerra recordaven les quatre sofisticadíssimes finalitats de la missa amb el sensual acrònim piel: "propiciatorio, impetratorio, eucarístico, latréutico".
A banda dels seminaristes, una altra font inesgotable de creacions mnemotècniques la constitueixen els estudiants de química. Com bé saben els lectors de Primo Levi, que a El sistema periòdic troba poètica la taula periòdica de Mendelejev, els diversos elements que la componen generen un gran estol de símbols. I d'aquest univers simbòlic, minuciosament ordenat, en brollen una enorme quantitat d'abreviacions. Albaigès n'extreu diverses mnemotècnies, com ara la televisiva "la bbc no funciona", que ens recorda els elements que componen la primera línia: Liti, Berili, Bor, Carboni, Nitrogen, Oxigen , Fluor i Neó.
A banda d'algunes frases més o menys afortunades que permeten recordar tota mena de llistes relacionades amb els amargs anys d'estudi, Albaigès ofereix mètodes creatius de mnemotècnies i fórmules ben singulars. Com per exemple la que ens permet esbrinar amb rapidesa el dia de la setmana de qualsevol data d'aquest segle. La fórmula, similar a la que permet esbrinar la lletra del nif a partir del número de dni, es basa en dotze claus fixes que relacionen mesos i xifres. Primer cal sumar les dues últimes xifres de l'any i la seva quarta part sencera, la clau del mes i el número del dia. El resultat es divideix per set, i el residu (del 0= diumenge al 6=dissabte) és el dia de la setmana, tret d'alguna petita correcció per als anys bixestos. Com que hi ha dotze claus, també hi ha una sofisticada mnemotècnia a partir de les inicials dels sis primers números naturals (z-u-d-t-q-c-s) que permet recordar-les. En cas de dubte, compreu-vos el calendari del pagès a qualsevol llibreria de vell o truqueu al 010.
El millor de les fórmules basades en la relació entre xifres i lletres és que, sense voler, propalen les constriccions de l'Oulipo entre els profans. Així, per exemple, la vella aspiració de recordar el màxim nombre de decimals del número pi ha empès versaires d'arreu del món a fer poemes absolutament divergents que només tenen una cosa en comú. Els mots que els componen tenen el mateix nombre de lletres que els progressius decimals del popular número irracional (el primer mot 3 lletres, el segon 1, l'altre 4, després 1, 5, 9... ad infinitum). Un altre subgènere mnemopoètic és el corresponent a l'alfabet Morse, en què la clau rau en el nombre de lletres de cada síl·laba (1-2 lletres per al punt, 3 o més per a la ratlla).
La gràcia d'aprendre mnemotècnies és poder-les oblidar parcialment, per viure amb la benaurada estupefacció de qui cada nit de dimecres s'enfronta a l'existència difusa de tres dijous que lluen molt més que el sol però no en recorda cap més detall.

dissabte, 22 d’agost de 1992

La tirallonga aèria

Un dels monarques més mal enterrats al panteó de les lletres catalanes va dedicar un "curiós exercici poètic" a Josep Ros i Artigues. El líric obsequi ha prosperat entre els ensenyants de català tant com la indigerible lletra de l'enganxós tema-pastís de Don McLean "American Pie" entre els professors d'anglès. Pere Quart, que és l'esmentat monarca, va encertar-la de ple amb el títol ("Tirallonga dels monosíl·labs") i també amb l'entradeta que servia d'introducció, la qual sembla especialment dedicada a mossèn Solchaga ("Una llengua avara --doncs rica-- em permeté aquesta contribució anticipada al tan plausible programa d'austeritat"). La seva tirallonga és un dels versos que els francesos de l'Oulipo haurien de considerar plagistes --a la bestreta o alhora-- atès que la constricció de Pere Quart és considerable. El poema, de 126 versos tetrasíl·labs, consta exclusivament de mots monosil·làbics. Només el títol defuig aquesta fèrria constricció.
Pere Quart hi reivindica l'austeritat del català i aconsegueix perfer un ritme sincopat que orientalitza el text. Certament, l'austeritat sembla d'entrada ben relacionada amb els monosíl·labs, però l'efecte de la tirallonga sobre el seu lector és poc auster: un estrany exotisme l'envolta, com en aquelles famoses frases bilingües en què la semàntica i la fonètica es divorcien escandalosament ("A les cinc tinc set, a les set tinc son", "avis murris porten els nuvis amb òmnibus gratis i l'àvia sua", "elàstics blaus fan fàstic si es mullen i es taquen", "no es moquin ni es toquin") per demostrar que el català és la mare de totes les llengües, segons la sensacional facècia internacionalista que Frederic Soler "Pitarra", Albert Llanas i companyia van establir a "Lo Xanguet" als anys seixanta del segle passat, corregida i ampliada per Artur Cuyàs deu anys més tard des de les pàgines de "La Llumanera de Nova York".
El cert és que la tirallonga dels monosíl·labs pot fer-nos enlairar força si ens atenim a l'allau d'abreviacions establertes per l'aviació civil arreu del món. Com vèiem la setmana passada en una singular teràpia contra la fòbia a volar, la iata (International Air Transport Association) ha batejat amb troiques de lletres tots els aeroports internacionals del planeta, de manera que la col·lisió monosil·làbica és prou freqüent i permet transformar el "curiós exercici poètic" dedicat a Josep ros (Rosario, Argentina) i Artigues en una autèntica gimcana aeronàutica que ens convida a solcar els espais aeris internacionals. Així, només transitant per la primera meitat d'aquesta carta divina als Reis que és la "Tirallonga", l'egregi Pere Quart saluda setze jutges en setze aeroports internacionals dels cinc continents.

"(Déu) I tu, què vols?
(Jo) Doncs jo sols vull
--ei si pot (Port Antonio, Jamaica) ser--.
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc (Fuzhou, Xina).
Un xic de son (Espíritu Santo, Vanuatu)
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.
I un poc de pau.
Un poc de pas (Paros, Grècia),
un poc de pes
i un poc de pis (Poitiers, França).
I un xic de niu.
Un xic de pic
i un poc de pac
--o un xic de sou (Southampton, Regne Unit)
i un xic de xec.
I un poc de sol
i un poc de sal (San Salvador, El Salvador).
I un poc de cel.
Un xic de bé
i un xic de mal (Mangole, Indonèsia).
Un poc de mel (Melbourne, Austràlia)
i un poc de fel.
I un poc de nit
i un sic de por (Pori, Finlàndia)
i un poc de pit (Pittsburg, Pensilvània usa)
i un xic de cor (Còrdova, Argentina)
i un poc de crit.
I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro (Taree, Austràlia).
Un poc de goig
i un xic de bes (Brest, França)
i un poc de coit.
I un xic de gos.
I un poc de gas (Garissa, Kenya).
Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom (Roma, Itàlia)
i un poc de fum.
Un poc de lloc.
I un poc de joc
--tres reis, dos nous..."

Pocs poetes han travessat el món (Mount Cook, Nova Zelanda) amb aquesta impunitat.

dissabte, 15 d’agost de 1992

Vo-la-re!!

Hi ha fòbies que la pràctica periòdica del turisme posen d'actualitat. Les nostres àvies observaven amb desconfiança la talaia del Tibidabo. En la majoria dels casos era un pànic teòric (no pas real com el president serbi), una especulació vertiginosa que la notable inutilitat de l'artefacte contribuïa a neutralitzar. Els seus néts també passem por al Tibidabo, però l'objecte de les nostres angúnies no és la talaia, ni el famós túnel del terror, sinó l'avionet. Cada vegada és més comú parlar amb gent que experimenta un ver pànic a l'hora de volar. Als Estats Units, les companyies d'aeronavegació han format un consorci que subvenciona la investigació de tota mena de teràpies per vèncer aquesta fòbia al vol amb motor. Els especialistes parlen dels tretze símptomes possibles del fòbic: falta d'alè, sensació d'inestabilitat, molèsties precordials, sensació d'ofec, sensació de pèrdua de consciència, por a perdre el control, mareig, palpitacions, sudoració, sufocació, nàusees, por a tornar-se boig i por a morir. N'hi ha prou que aneu pels aeroports internacionals amb un kit que contingui quatre d'aquests símptomes perquè els voluntaris de la Creu Roja us tinguin fòbia i la classe mèdica us en diagnostiqui una. Des d'aquestes ratlles volem oferir una modesta aportació enigmística als tractaments desenvolupats pels especialistes.
Lluny de l'usual mètode de la implosió, en què el pobre malalt és exposat periòdicament a l'objecte que li causa la fòbia fins que la supera, l'enigmística ofereix un mètode textual de transitar pels aeroports internacionals sense cap dels efectes traumàtics usuals. Només cal tenir en compte les abreviacions aprovades per la iata (International Air Transport Association) i seguir les següents instruccions d'ús:
Primer de tot, cal (Campbeltown, Regne Unit) que aprofiteu uns dies de vacances per visitar el mar (Maracaibo, Veneçuela). És preferible que la localitat triada tingui un port important. El primer dia, tan bon (Bonaire, Antilles holandeses) punt us hagueu instal·lat a l'hotel, agafeu un bus (Batumi, cei) que us baixi fins al port i allà contracteu una passejada per les aigües jurisdiccionals en algun buc (Buketown, Austràlia) insígnia de la Marina local. Si resulta que sou (Southampton, Regne Unit) tan aprensiu/iva (Ambanja, Madagascar) que fins i tot us fa por (Pori, Finlàndia) anar en barco, ja podeu plegar.
Si, per (Perth, Austràlia) contra, creieu que un vaixell és una nau (Napuka Island, Illes Tuamotu) molt més (Medan, Indonèsia) segura que qualsevol artefacte volador, aneu bé. Quan el vostre navili comenci a solcar les aigües jurisdiccionals alceu l'esguard al cel amb el cap (Cap Haitien, Haití) ben (Bengasi, Líbia) recolzat. No feu l'ase (Aspen, Colorado usa) que a les naus de guerra la palla va cara. Alceu la vista al cel, com dèiem, amb la sana intenció d'obervar les belles aus (Austin, Texas usa) que solen volar fent cercles concèntrics just damunt dels abocadors de peix podrit. Concentreu-vos en el seu vol fins que un Boeing 727 les espanti. ¿Com pot (Port Antonio, Jamaica) ser que els avions volin sense moure les ales? --us haureu preguntat qui-sap-les (San Pedro Sula, Hondures) vegades. Mal (Mangole, Indonèsia) fet! ¿És que potser no us adoneu que el vostre seguríssim navili de guerra no duu pas (Paros, Grècia) aletes ni cua? Oblideu-vos de les gavines i recordeu "Robinson Crusoe".
Si comenceu a sentir esgarrifances és que tot funciona. Poseu un peu (Puerto Lempira, Hondures) a l'esquerra i l'altre a la dreta. Flexioneu el cos (Colorado Springs, Colorado usa) amb cura fins que el pit (Pittsburg, Pensilvània usa) entri en contacte amb els genolls. És important mantenir l'equilibri, encara que estigueu fets un nus (Norsup, Vanuatu). Si en aquests moments caieu, l'efecte de la teràpia és nul (Nulato, Alaska usa) i us caldrà tornar immediatament a l'hotel per començar de cap (Cap Haitien, Haití) i de nou (Noumea, Nova Caledònia). Amb el tronc vinclat endavant, flexioneu lentament les cames fins que el cul (Culiacan, Mèxic) fregui el terra. El contacte amb la coberta és el senyal. Alceu-vos com bonament pugueu i aneu a la cabina del capità. Si encara no en teniu prou, feu un bis (Bismarck, Dakota del Nord usa) al pont de comandament.
Compte, però, perquè jugueu amb foc (Fuzhou, Xina). Els oficials de Marina no han (Hanoi, Vietnam) estat educats per comprendre la vostra teràpia. Només us en sortireu si aconseguiu fer-los entendre que no esteu tocats de l'ala (Alma Ata, cei). En cas (Casablanca, Marroc) de divergència de sexes no tingueu por (Pori, Finlàndia): un bes (Brest, França) pot (Port Antonio, Jamaica) fer miracles. Si sou (Southampton, Regne Unit) del mateix sexe que els oficials ho teniu una mica cru (Carriacou, Illes Windward). És clar que l'amor és cec (Crescent City, Califòrnia usa) i el dol (Deauville, França) de color negre. Quan reaccionin amb violència i acabeu a l'aigua tingueu present que allò que cou (Columbia, Missouri usa) cura.
La teràpia obté dos resultats, com les equacions de segon grau: o bé viatgeu per sempre més en avió, o bé mai més no agafeu un vaixell.

dissabte, 8 d’agost de 1992

Màquina!!

A l'estiu augmenta notablement el consum d'insecticides. Les professores particulars es desesperen amb els autors de gairebé tots els quaderns d'exercicis, però sempre acaben cedint a les temptacions de la mandra. Alguns alumnes forçosos intenten amagar diaris esportius amb les classificacions del Tour de França a la carpeta d'estiu. D'altres hi oculten senyores estupendes, de les que mai no passen calor. Els pares paguen i callen. Alguns encara treballen. La tele és encesa tothora. Qualsevol podria deduir que els esportistes de totes les especialitats figuren a la nòmina de les principals cadenes, juntament amb els polítics de sempre, les senyores estupendes i tota la colla d'indocumentats que Cortázar batejà amb l'olímpic terme "fama" (vips, vipes, vipets i vipetes). Mentrestant, els adolescents més espavilats ballen música màquina al mateix ritme que els seus pares fan zapping. No hi ha cap símptoma inquietant fins que apareix un llibre blanc, negre i blau, amb la coberta solcada per una espiral logarítmica de lletres que recorda el casc d'Escipió l'Africà en el baix-relleu d'un bust fet per Leonardo da Vinci. La torbadora aparició ve signada per Víctor Sunyol i s'anomena, amb una pertinència que fa feredat, Màquines per a escriure (Eumo, 1992).
Com que la rigorosa col·lecció "Didàctica" d'Eumo que acull aquesta joia no es pot permetre vel·leïtats excessives en el tema clau del sentit, en un cos intermedi entre el gran títol de l'obra i el minúscul nom de l'autor, hi podem llegir un subtítol explicatiu: "Recursos per a l'animació a la creativitat escrita". Sunyol, a qui sol abellir transgredir límits, escomet la preciosa tasca de codificar la imaginació en aquest manual imprescindible per a l'ensenyant de llengua i literatura (la disjunció no tindria cap sentit, entre aquests dos termes sinònims). Màquines és un excel·lent catàleg d'estratègies que accelera el cervell de qualsevol lector crític, siguin quins siguin els seus interessos literaris. Probablement serà un èxit de vendes, perquè no només pot resultar útil a la classe professoral, sinó que la veu pot córrer entre els lectors que se sentin castigats per la poca originalitat de les novetats literàries i que vulguin reaccionar a la valenta, regalant un Màquines per a escriure als autors que més els hagin torturat en els últims mesos. Enviar-ne algun a partir d'ara serà considerat un acte hostil.
El recorregut per les tres regions fonamentals del llibre (narració, poesia i jocs de paraules) és una delícia. Sunyol ha fet un esforç notable per codificar les innombrables vies d'accés a la fantasia. El mercat d'estratègies que ofereix el llibre no és cap invent, sinó un recull ampliat de tota una tradició de joc literari, amb especial atenció al nou entorn de l'escriptura. Així, al costat d'estratègies retòriques clàssiques, hi trobem agosarades propostes d'aprofitament creatiu de les funcions dels processadors de textos informàtics. Al costat de la famosa matriu que Vladimir Propp va establir per classificar tots els contes populars, hi trobem una corrua de punts de partida per a la gènesi de nous contes, a partir de paraules, de textos, d'elements narratius, d'elements temàtics o bé d'objectes i altres estímuls.
Per exemple, l'apartat 2 del capítol de gènesi de textos narratius a partir de paraules proposa regar bonsais. Sunyol manlleva el terme del títol d'un recull de contes breus que Joaquim Carbó va publicar l'any 1990 (Bonsais de paper. Cafè Central, 10). El propi autor deia que no descartava regar algun d'aquests contes fins que esdevingués un arbre, com finalment va fer. Sunyol proposa fer créixer contes breus de diverses maneres, partint d'exemplars com els d'Albanell, Cabré, Calders, Carbó, Marquès, Rendé o Villalonga. Imaginem-nos quina exòtica història d'amors, odis i venjances hauria bastit Gabriel García Márquez si, de menut, alguna professora amb ulleres rodones hagués insistit a posar-li una regadora a la mà, aturats tots dos davant aquell famós bonsai de Monterroso que fa "Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí". Probablement, a hores d'ara sabríem que el darrer dinosaure fou exterminat per un malèvol avantpassat dels Buendía.
És clar que no tot és bufar i fer ampolles. He de reconèixer que he llegit amb una esgarrifança l'apartat 3 del capítol de gènesi de textos narratius a partir d'objectes i altres estímuls. Sunyol hi descriu una estratègia batejada amb el nom d'una obra de teatre de Tom Stoppard ("Com un Magritte). Stoppard partia d'una pintura de Magritte per bastir una situació on quedaven explicades d'una manera lògica la situació i les accions representades al quadre, que a primera vista poden semblar irracionals i sense sentit. La màquina per a escriure proposada recomana partir d'algun quadre del surrealisme figurativista de Magritte, Dalí o De Chirico i realitzar una narració que condueixi cap a la situació presentada. No puc estar-me de dir que vaig invertir un any en seguir les propostes d'aquesta part del llibre de Sunyol, sense saber-ho. La culpa la va tenir Dalí.

dissabte, 18 de juliol de 1992

El joc de la sigla

Pau Riba, en una d'aquelles genialitats que mai ningú no ha sabut com pagar-li, va encunyar fa uns quants anys una expressió acrònima sensacional per referir-se als dipositaris de la política cultural d'aquest sant país. L'autor de discos recordats com "Dioptria" i de novel·les ignotes com Ena batejà el departament del llavors conseller Rigol amb un trencaclosques quasi escatològic: el "Dep de Cul de la Gen de Cat". La seva tirallonga de monosíl·labs és rítmicament suggestiva. Fins i tot sembla tenir un cert ressò xinès. Només li sobra una peça per esdevenir un joc del Tangram perfecte.
Les abreviatures sempre han estat un dels trops preferits dels dropos. Sense adonar-nos-en, anem escurçant el nom de les coses i acabem formant autèntiques peces mnemotècniques que només contenen inicials. Al final del procés, com en el vell procediment cabalístic del notarikon, frases senceres s'oculten rera paraules solitàries. Així, el "Tren Articulado Ligero Goicoechea Oriol" s'enclou dins d'un Talgo, el "Beginners All-purpose Symbolic Instruction Code" s'amaga en el si del llenguatge de programació Basic i la Federació d'Organismes de Ràdio-Televisió Autonòmics és la Forta. La resta ho fa l'esnobisme poca-solta de connoiseur, que ens ara ens empeny a escoltar la música en cd igual com vint anys enrera ens feia parlar del darrer lp. L'esnobisme i l'economia lingüística, és clar.
La incipient col·lecció de diccionaris complementaris de l'Enciclopèdia s'ha enriquit amb una nova aportació que afegeix 7500 peces de carn a la graellada constant de la nostra llengua. Es tracta del Diccionari d'abreviacions de Josep Maria Mestres i Josefina Guillén. Em consta que els seus autors s'han estat anys de cacera, obsedits per la constant aparició i desaparició de partits polítics, centrals sindicals i associacions de tota mena. De fet, és un diccionari tan complet que fins i tot inclou la preceptiva "llista d'abreviacions emprades en aquesta obra" que no per necessària i correcta deixa de semblar-nos absolutament surrealista en un diccionari que en recull més de set mil. Cal tenir en compte que el món de les sigles s'assembla molt a les cintes giratòries on recollim l'equipatge als aeroports. Cada generació és com un nou vol que arriba, amb tots els passatgers delerosos de trobar la seva maleta i abandonar la sala. En aquest sentit és interessant que el duet Guillén-Mestres hagi decidit inventariar sota el terme global d'abreviació les abreviatures (bibl. per bibliografia), les sigles (coc per Comitè Olímpic Català) i els símbols (P per fòsfor). Perquè les primeres i els últims són maletes que algun passatger desvagat va oblidar reclamar ja fa anys i han quedat fixades a la cinta. Quant a les segones, no cal dir que són les més subjectives i que resulta difícil inventariar-les amb un mínim d'exhaustivitat. Per contra, són les que donen més joc enigmístic. El joc de la sigla, com si diguéssim.
La dosi de misteri que comporten les sigles permet l'especulació més aventurada. Així, davant una pancarta signada per una organització inquietant anomenada renace, l'espectador no pot fer altra cosa que perdre l'alè davant les presumptes noves tesis anti-avortistes. La realitat és menys complexa. Aquests peculiars renaixentistes són els mossos navarresos de la "Regencia Nacional Carlista de Estella" que la deuen saber molt llarga, si més no a l'hora solemne del bateig. Lluny de l'enginyosa barra dels navarresos de les estelles hi ha els manaires del circ ambulant de la Fòrmula I. Quan aquests executius de panxa boteruda i starlettes fantàstiques apareixen pel circuit de Montmeló no entenen gens els acudits que susciten tan aviat algú els anomena pel seu nom: els homes de la foca (Formula One Car Association). I si les foques no tan sols no van descalces, sinó que piloten monoplaces de velocitat vertiginosa, el tradicional home del sac rep un bon impacte en la seva misteriosa identitat. En el joc de la sigla, pot ser un home a l'aeroport de Sacramento, un pagès del Sindicat Agrícola Català, un membre del Sindicat d'Arquitectes de Catalunya, o encara el propietari de dues menes de societats (l'anònima comercial i l'anònima concessionària). Esquizofrènia múltiple per al pobre espanta-nens.
Potser la polisèmia és el més divertit del joc de la sigla. Sobretot quan el Museu Diocesà de Tarragona es veu en l'atzucac de compartir sigles amb una organització com l'MDT, o quan Pasqual Maragall arriba a l'aeroport de Pasco-PSC (Washington) i pregunta al cap de protocol qui hi governa, o encara quan Miquel Roca baixa d'un altre avió a l'aeroport de Chippewa County-ciu (Michigan) i es pregunta per un instant si es troba en plena campanya. És clar que, aquesta vegada, el premi gros del joc de la sigla se l'enduen, ex-aequo, dos partits polítics espanyols extra-parlamentaris que demostren a les clares el controvertit fet diferencial. Perquè els militants de l'Afirmación Social Española i els del Partido Español Democrático haurien d'haver previst que entre nosaltres esdevindrien l'ase i el ped.