dissabte, 8 d’agost de 1992

Màquina!!

A l'estiu augmenta notablement el consum d'insecticides. Les professores particulars es desesperen amb els autors de gairebé tots els quaderns d'exercicis, però sempre acaben cedint a les temptacions de la mandra. Alguns alumnes forçosos intenten amagar diaris esportius amb les classificacions del Tour de França a la carpeta d'estiu. D'altres hi oculten senyores estupendes, de les que mai no passen calor. Els pares paguen i callen. Alguns encara treballen. La tele és encesa tothora. Qualsevol podria deduir que els esportistes de totes les especialitats figuren a la nòmina de les principals cadenes, juntament amb els polítics de sempre, les senyores estupendes i tota la colla d'indocumentats que Cortázar batejà amb l'olímpic terme "fama" (vips, vipes, vipets i vipetes). Mentrestant, els adolescents més espavilats ballen música màquina al mateix ritme que els seus pares fan zapping. No hi ha cap símptoma inquietant fins que apareix un llibre blanc, negre i blau, amb la coberta solcada per una espiral logarítmica de lletres que recorda el casc d'Escipió l'Africà en el baix-relleu d'un bust fet per Leonardo da Vinci. La torbadora aparició ve signada per Víctor Sunyol i s'anomena, amb una pertinència que fa feredat, Màquines per a escriure (Eumo, 1992).
Com que la rigorosa col·lecció "Didàctica" d'Eumo que acull aquesta joia no es pot permetre vel·leïtats excessives en el tema clau del sentit, en un cos intermedi entre el gran títol de l'obra i el minúscul nom de l'autor, hi podem llegir un subtítol explicatiu: "Recursos per a l'animació a la creativitat escrita". Sunyol, a qui sol abellir transgredir límits, escomet la preciosa tasca de codificar la imaginació en aquest manual imprescindible per a l'ensenyant de llengua i literatura (la disjunció no tindria cap sentit, entre aquests dos termes sinònims). Màquines és un excel·lent catàleg d'estratègies que accelera el cervell de qualsevol lector crític, siguin quins siguin els seus interessos literaris. Probablement serà un èxit de vendes, perquè no només pot resultar útil a la classe professoral, sinó que la veu pot córrer entre els lectors que se sentin castigats per la poca originalitat de les novetats literàries i que vulguin reaccionar a la valenta, regalant un Màquines per a escriure als autors que més els hagin torturat en els últims mesos. Enviar-ne algun a partir d'ara serà considerat un acte hostil.
El recorregut per les tres regions fonamentals del llibre (narració, poesia i jocs de paraules) és una delícia. Sunyol ha fet un esforç notable per codificar les innombrables vies d'accés a la fantasia. El mercat d'estratègies que ofereix el llibre no és cap invent, sinó un recull ampliat de tota una tradició de joc literari, amb especial atenció al nou entorn de l'escriptura. Així, al costat d'estratègies retòriques clàssiques, hi trobem agosarades propostes d'aprofitament creatiu de les funcions dels processadors de textos informàtics. Al costat de la famosa matriu que Vladimir Propp va establir per classificar tots els contes populars, hi trobem una corrua de punts de partida per a la gènesi de nous contes, a partir de paraules, de textos, d'elements narratius, d'elements temàtics o bé d'objectes i altres estímuls.
Per exemple, l'apartat 2 del capítol de gènesi de textos narratius a partir de paraules proposa regar bonsais. Sunyol manlleva el terme del títol d'un recull de contes breus que Joaquim Carbó va publicar l'any 1990 (Bonsais de paper. Cafè Central, 10). El propi autor deia que no descartava regar algun d'aquests contes fins que esdevingués un arbre, com finalment va fer. Sunyol proposa fer créixer contes breus de diverses maneres, partint d'exemplars com els d'Albanell, Cabré, Calders, Carbó, Marquès, Rendé o Villalonga. Imaginem-nos quina exòtica història d'amors, odis i venjances hauria bastit Gabriel García Márquez si, de menut, alguna professora amb ulleres rodones hagués insistit a posar-li una regadora a la mà, aturats tots dos davant aquell famós bonsai de Monterroso que fa "Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí". Probablement, a hores d'ara sabríem que el darrer dinosaure fou exterminat per un malèvol avantpassat dels Buendía.
És clar que no tot és bufar i fer ampolles. He de reconèixer que he llegit amb una esgarrifança l'apartat 3 del capítol de gènesi de textos narratius a partir d'objectes i altres estímuls. Sunyol hi descriu una estratègia batejada amb el nom d'una obra de teatre de Tom Stoppard ("Com un Magritte). Stoppard partia d'una pintura de Magritte per bastir una situació on quedaven explicades d'una manera lògica la situació i les accions representades al quadre, que a primera vista poden semblar irracionals i sense sentit. La màquina per a escriure proposada recomana partir d'algun quadre del surrealisme figurativista de Magritte, Dalí o De Chirico i realitzar una narració que condueixi cap a la situació presentada. No puc estar-me de dir que vaig invertir un any en seguir les propostes d'aquesta part del llibre de Sunyol, sense saber-ho. La culpa la va tenir Dalí.