dijous, 28 de gener del 1999

Traduir Perec (1)

La recent publicació de La vida manual d'ús de Georges Perec permet parlar de les dificultats que comporta la traducció de jocs de paraules. Perec, autor verbívor i creador d'enigmes, no es va estar d'insertar calembours, homofonies, criptogrames o mots seriats a la seva obra magna, publicada a París per Hachette en 1978, vessada a l'espanyol per Josep Escué (Anagrama, 1988) i, en un joc de simetries decennial, traduïda ara al català per Annie Bats i Ramon Lladó (Proa, 1998). Considerades en la seva globalitat, les dues traduccions són bones, però un petit detall les diferencia i decanta la balança de la banda de Bats-Lladó: el criteri triat a l'hora de traduir els jocs de paraules. Escué opta per explicar-los en llargues NdT (notes del traductor); Bats-Lladó proven de reproduir-los, amb millor o pitjor fortuna, i prescindeixen de tota NdT.
Així, per exemple, al capítol LII, Perec reprodueix targetes de visita humorístiques d'una botiga d'articles de broma. Per exemple: "Adolf Hitler. Fourreur". Escué tradueix literalment "Peletero" i en una NdT ens adverteix que "fourreur" sona com "führer". Bats-Lladó opten per canviar-li la professió i el fan "firaire" (de so proper a "führer"). L'opció s'aguditza amb un tal "Jean Bonnot" que fa de xarcuter. Escué ens avisa en NdT que "jambonneau" vol dir "lacón", però Bats-Lladó prefereixen canviar el nom del xarcuter i Jean Bonnot esdevé "Pere Nil Serrano". El mateix li passa al gastro-enteròleg Dr. Thomas Gemal-Lalles (homòfon de "j'ai mal à l'estomac": em fa mal la panxa). Escué el ventila amb una NdT i Bats-Lladó el transformen en el Dr. Tiravents. Algunes opcions són discutibles, però sempre és millor que el traductor no interrompi la lectura amb les seves glosses. Hi ha exemples flagrants. Una targeta de visita humorística a nom de la senyora "Madeleine Proust" no es pot deixar tal qual mai de la vida. En una versió catalana cal traduir-la, tal com han fet Bats i Lladó, com la senyora "Magdalena Proust".
L'art de traduir jocs de paraules ha de partir del convenciment que els calembours no tenen una estructura profunda, sinó que neixen per la fascinació que provoca en el seu autor la proximitat de dues paraules. Per tant, reproduir-ne l'efecte pot voler dir allunyar-se del sentit original. Al capítol LXXVII Perec descriu una caricatura en la que un client de restaurant descobreix una mena de cordó a la sopa i protesta indignat. El maître ha fet cridar el xef per demanar-li explicacions i aquest, sense immutar-se, es limita a respondre "tot cuiner té els seus truquets". La traducció a l'espanyol és literal. La inevitable NdT ens informa que en francès el mot "ficelle" vol dir "cordill" i també "truc", de manera que la resposta del xef té un doble sentit. En català, Bats i Lladó fan que el client descobreixi una mena de cartolina a la sopa i el canvi del cordó al cartonet els permet resoldre el calembour brillantment, perquè aleshores el xef es limita a dir: "tots els cuiners tenen cartes amagades"!

dijous, 21 de gener del 1999

La Reina Victòria

Victòria I d'Anglaterra (1819-1901) va ser una reina tan longeva que l'anomenada "era victoriana" pràcticament va durar un segle i, de vegades sembla com si la moral que se'n derivava encara seguís vigent. Va ser reina de la Gran Bretanya i d'Irlanda —i de totes les altres colònies britàniques arreu del món— durant 67 anys, i l'any 1876 també va ser proclamada emperadriu de l'Índia. Victòria, que potser per fer honor al seu nom va capitanejar l'època més esplendorosa de l'Imperi Britànic, ha entrat en la posteritat com una figura adusta i poc donada a les frivolitats que avui en dia sotraguegen els seus descendents. Fins i tot hi ha episodis de la història de l'enigmística que reforcen aquesta imatge.
Per exemple el seu paper en el naixement d'una estrella dels jocs de paraules: el reverend William Archibald Spooner (1844-1930), pare fundador de la jocosa germandat dels que diuen una cosa per l'altra sense voler. Spooner és el Pich i Pon anglès. Si l'exalcalde barceloní ens va llegar les piquiponades, Spooner va deixar els spoonerisms a la humanitat. I en la gloriós naixement del seu mite destaca amb llum pròpia la hieràtica figura de la reina Victòria. Ella presidia la inauguració del curs universitari de Cambridge l'any que el reverend va fer la primera pífia sonada. En voler Spooner començar el discurs inaugural amb la fórmula retòrica "I have in my bosom a half-formed wish..." (el meu pit alberga un desig incipient de...) la llengua li va patinar i tots els assistents, ínclita reina inclosa, van poder sentir "I have in my bosom a half-warmed fish" (el meu pit alberga un peix mig calent). Es diu que les rialles dels assistents van incomodar tant la reina que l'efecte còmic es va multiplicar fins a extrems llegendaris.
Però també hi ha referents que desmenteixen aquest posat adust que la història ha adjudicat a la reina Victòria. L'enigmista del segle XIX Henry E. Dudeney —pare d'alguns dels millors problemes lògics que encara avui circulen pel món—, li adjudica la creació d'una frivolitat verbal anomenada "double-acrostic". Segons Dudeney la reina Victòria en persona va inventar aquest joc poètic l'any 1856, quan va descobrir per casualitat que amb les últimes lletres de cinc versos de Shakespeare podia formar una paraula. Els doble-acròstics van ser molt populars a la premsa abans de la irrupció dels mots encreuats. Es reproduïa un verset i es deixaven en blanc les primeres i les últimes lletres, les quals formaven dues paraules de sentit oposat que es podien llegir en vertical.
De tota manera, l'episodi victorià més entranyable és el de la tria de nom per a la nova colònia de les illes Fiji. El divulga l'enigmista Peter Newby: "L'any 1874 la reina Victòria va triar Fiji entre els quatre noms que li van proposar els seus generals perquè trobava que els tres puntets consecutius de les is i la jota quedarien la mar de bé als mapes on havien de constar aquelles illes acabades de conquerir". Això és sentit d'Estat.

dijous, 14 de gener del 1999

Mike Maguire

Poques vegades els palíndroms —frases capicua com ara "català a l'atac"— ultrapassen el marc dels repertoris. Hi ha repertoris molt amplis, com ho demostren els vastíssims reculls que ha publicat el sarralenc Ramon Giné en català, espanyol o qualsevol llengua que tingui a l'abast. Repertoris que acostumen a ser la suma de col·leccions personals fetes sense cap altra voluntat estètica que l'acumulació de troballes. A l'altre extrem d'aquests laboriosos llistats s'alcen algunes obres forassenyades, dignes dels artistes més megalòmans de la història, com ara una mítica novel·la palindròmica de 31.594 paraules en anglès que un tal Lawrence Levine va publicar en 1977. L'únic fet remarcable d'aquesta novel·la il·legible és que la frase central, sobre la qual pivota l'extens palíndrom, sembla tota una profecia per a la dècada dels noranta: "Post rats to Iraq... A riot starts [op...]" ("envien les rates a l'Iraq... Comença una baralla"). La cu d'Iraq és l'eix del vast palíndrom. El ver ull de l'huracà.
En canvi, avui no volem parlar ni de curiositats ni de rècords Guinness, sinó de poesia. Un nord-americà anomenat Mike Maguire acaba d'autoeditar-se (PO Box 362. Herndon VA 20172 USA) un interessant poemari amb títol futbolístic —"11" (1998)— que conté onze poemes deliciosos. I, a banda, palíndroms perfectes. L'alineació dels títols, traduïts aquí sense cap concessió a l'àrdua màgia simètrica, ens permetrà fer-nos el càrrec de la proposta: "Sun I Saw Was In Us" (el sol que vaig veure era dins nostre), "Lives Evil" (viu el mal), "Diary Raid" (incursió diària), "Anna", "Drawn Inward" (arrossegat cap endins), "Sugar Drag Us" (el sucre ens estira), "Seven Eves" (set vigílies), "Too Far Afoot" (massa lluny a peu), "Nine Men In" (nou homes dins), "Flown Wolf" (llop esvanit) i, finalment, "No Melanie, Be In a Lemon" (cap Melanie s'amaga en una llimona).
Naturalment, la constricció de la simetria perfecta és omnipresent en el llibre de Maguire, però a diferència d'altres poemaris similars, l'alè del poeta arriba al lector més enllà de l'habitual procés de meravellament formal. Les "set vigílies" són set poemes notables que despleguen el palíndrom quasi inadvertidament i el més breu ("Anna") és una declaració d'amor folla i contundent: "Dammit, I'm mad" (maleït siga, paro boig).
Aquest 11 s'afegeix als pocs reculls de palíndroms amb pretensions poètiques que han donat les diverses tradicions literàries. De moment, farà companyia en la meva biblioteca als palíndroms neerlandesos de SYMMYZ de Battus (Amsterdam, 1991), als lírics espanyols de Oír a Darío de Darío Lancini (Caracas, 1975), a l'ampli i variat repertori Picardía palindrómica del mexicà Willy de Winter (Mèxico DF, 1987 amb pròleg de Juan José Arreola) i, finalment, als palíndroms còmics i dibuixats de John Agee: Go hang a Salami! I'm a lasagna hog! (New York, 1994).