La Reina Victòria

Victòria I d'Anglaterra (1819-1901) va ser una reina tan longeva que l'anomenada "era victoriana" pràcticament va durar un segle i, de vegades sembla com si la moral que se'n derivava encara seguís vigent. Va ser reina de la Gran Bretanya i d'Irlanda —i de totes les altres colònies britàniques arreu del món— durant 67 anys, i l'any 1876 també va ser proclamada emperadriu de l'Índia. Victòria, que potser per fer honor al seu nom va capitanejar l'època més esplendorosa de l'Imperi Britànic, ha entrat en la posteritat com una figura adusta i poc donada a les frivolitats que avui en dia sotraguegen els seus descendents. Fins i tot hi ha episodis de la història de l'enigmística que reforcen aquesta imatge.
Per exemple el seu paper en el naixement d'una estrella dels jocs de paraules: el reverend William Archibald Spooner (1844-1930), pare fundador de la jocosa germandat dels que diuen una cosa per l'altra sense voler. Spooner és el Pich i Pon anglès. Si l'exalcalde barceloní ens va llegar les piquiponades, Spooner va deixar els spoonerisms a la humanitat. I en la gloriós naixement del seu mite destaca amb llum pròpia la hieràtica figura de la reina Victòria. Ella presidia la inauguració del curs universitari de Cambridge l'any que el reverend va fer la primera pífia sonada. En voler Spooner començar el discurs inaugural amb la fórmula retòrica "I have in my bosom a half-formed wish..." (el meu pit alberga un desig incipient de...) la llengua li va patinar i tots els assistents, ínclita reina inclosa, van poder sentir "I have in my bosom a half-warmed fish" (el meu pit alberga un peix mig calent). Es diu que les rialles dels assistents van incomodar tant la reina que l'efecte còmic es va multiplicar fins a extrems llegendaris.
Però també hi ha referents que desmenteixen aquest posat adust que la història ha adjudicat a la reina Victòria. L'enigmista del segle XIX Henry E. Dudeney —pare d'alguns dels millors problemes lògics que encara avui circulen pel món—, li adjudica la creació d'una frivolitat verbal anomenada "double-acrostic". Segons Dudeney la reina Victòria en persona va inventar aquest joc poètic l'any 1856, quan va descobrir per casualitat que amb les últimes lletres de cinc versos de Shakespeare podia formar una paraula. Els doble-acròstics van ser molt populars a la premsa abans de la irrupció dels mots encreuats. Es reproduïa un verset i es deixaven en blanc les primeres i les últimes lletres, les quals formaven dues paraules de sentit oposat que es podien llegir en vertical.
De tota manera, l'episodi victorià més entranyable és el de la tria de nom per a la nova colònia de les illes Fiji. El divulga l'enigmista Peter Newby: "L'any 1874 la reina Victòria va triar Fiji entre els quatre noms que li van proposar els seus generals perquè trobava que els tres puntets consecutius de les is i la jota quedarien la mar de bé als mapes on havien de constar aquelles illes acabades de conquerir". Això és sentit d'Estat.