Mike Maguire

Poques vegades els palíndroms —frases capicua com ara "català a l'atac"— ultrapassen el marc dels repertoris. Hi ha repertoris molt amplis, com ho demostren els vastíssims reculls que ha publicat el sarralenc Ramon Giné en català, espanyol o qualsevol llengua que tingui a l'abast. Repertoris que acostumen a ser la suma de col·leccions personals fetes sense cap altra voluntat estètica que l'acumulació de troballes. A l'altre extrem d'aquests laboriosos llistats s'alcen algunes obres forassenyades, dignes dels artistes més megalòmans de la història, com ara una mítica novel·la palindròmica de 31.594 paraules en anglès que un tal Lawrence Levine va publicar en 1977. L'únic fet remarcable d'aquesta novel·la il·legible és que la frase central, sobre la qual pivota l'extens palíndrom, sembla tota una profecia per a la dècada dels noranta: "Post rats to Iraq... A riot starts [op...]" ("envien les rates a l'Iraq... Comença una baralla"). La cu d'Iraq és l'eix del vast palíndrom. El ver ull de l'huracà.
En canvi, avui no volem parlar ni de curiositats ni de rècords Guinness, sinó de poesia. Un nord-americà anomenat Mike Maguire acaba d'autoeditar-se (PO Box 362. Herndon VA 20172 USA) un interessant poemari amb títol futbolístic —"11" (1998)— que conté onze poemes deliciosos. I, a banda, palíndroms perfectes. L'alineació dels títols, traduïts aquí sense cap concessió a l'àrdua màgia simètrica, ens permetrà fer-nos el càrrec de la proposta: "Sun I Saw Was In Us" (el sol que vaig veure era dins nostre), "Lives Evil" (viu el mal), "Diary Raid" (incursió diària), "Anna", "Drawn Inward" (arrossegat cap endins), "Sugar Drag Us" (el sucre ens estira), "Seven Eves" (set vigílies), "Too Far Afoot" (massa lluny a peu), "Nine Men In" (nou homes dins), "Flown Wolf" (llop esvanit) i, finalment, "No Melanie, Be In a Lemon" (cap Melanie s'amaga en una llimona).
Naturalment, la constricció de la simetria perfecta és omnipresent en el llibre de Maguire, però a diferència d'altres poemaris similars, l'alè del poeta arriba al lector més enllà de l'habitual procés de meravellament formal. Les "set vigílies" són set poemes notables que despleguen el palíndrom quasi inadvertidament i el més breu ("Anna") és una declaració d'amor folla i contundent: "Dammit, I'm mad" (maleït siga, paro boig).
Aquest 11 s'afegeix als pocs reculls de palíndroms amb pretensions poètiques que han donat les diverses tradicions literàries. De moment, farà companyia en la meva biblioteca als palíndroms neerlandesos de SYMMYZ de Battus (Amsterdam, 1991), als lírics espanyols de Oír a Darío de Darío Lancini (Caracas, 1975), a l'ampli i variat repertori Picardía palindrómica del mexicà Willy de Winter (Mèxico DF, 1987 amb pròleg de Juan José Arreola) i, finalment, als palíndroms còmics i dibuixats de John Agee: Go hang a Salami! I'm a lasagna hog! (New York, 1994).