dissabte, 29 d’agost de 1992

El capità Mnemo

Una de les ments més brillants del país --l'enginyer, membre del club Mensa, estudiós de l'onomàstica, palindromista, carrollià i fundador de la impagable acadèmia de les ciències inútils Josep Maria Albaigès-- em fa saber que està preparant un recull de mnemotècnies. L'estudi d'aquests sofisticats mètodes d'entrenament de la memòria sempre ha generat molta literatura. L'accés al coneixement per la via memorística sembla encara, tot i l'augment espectacular de crosses per a la nostra memòria, l'única garantia de saviesa. El cert és que les mnemotècnies són vells recursos que s'han fet servir habitualment per tal de retenir la informació d'una manera precisa. Solen comportar la gènesi de frases extravagants de sintaxi perversa que en ocasions poden resultar molt més complexes que no pas la informació que ens interessava recordar.
Albaigès recull, entre moltes d'altres, la històrica frase que agrupava les set arts medievals universitàries del Trivium i del Quadrivium: "Gram loquitur, Dia vera docet, Rhe verba colorat. / Mus canit, Ar numerat, Geo ponderat, As colit astra" (la gramàtica parla, la dialèctica ensenya veritats, la retòrica acoloreix els mots. La música canta, l'aritmètica compta, la geometria mesura, l'astronomia estudia els astres). ¿I no seria millor aprendre de cor els set noms i les definicions respectives? --preguntareu amb la mà al cor i les celles corrugades. Doncs no. És tan integralment estúpid com allò d'enganyar la gana mastegant xiclets, però no. Com que la frase en qüestió figura que "no és informació vital que ens cal interioritzar" --a banda de ser més breu, eufònica i xocant--, les circumvolucions cerebrals l'aprehenen joioses. Som així de complicats.
De tota manera, igual com hi ha fórmules mnemotècniques que acaben per no recordar ni els seus mateixos inventors, n'hi ha d'altres de gran eficàcia, com ara l'aforisme llatí que titlla la lluna de mentidera. En efecte, "luna mendax", perquè quan sembla una D creix (quart creixent) mentre que quan sembla una C decreix (quart minvant). És clar que, com Albaigès assenyala amb agudesa, aquesta tradició només és vàlida al nord de l'equador, perquè a l'hemisferi sud el procés s'inverteix i allà "luna vera est". Lluny del malèvol influx selenita, els seminaristes espanyols de post-guerra recordaven les quatre sofisticadíssimes finalitats de la missa amb el sensual acrònim piel: "propiciatorio, impetratorio, eucarístico, latréutico".
A banda dels seminaristes, una altra font inesgotable de creacions mnemotècniques la constitueixen els estudiants de química. Com bé saben els lectors de Primo Levi, que a El sistema periòdic troba poètica la taula periòdica de Mendelejev, els diversos elements que la componen generen un gran estol de símbols. I d'aquest univers simbòlic, minuciosament ordenat, en brollen una enorme quantitat d'abreviacions. Albaigès n'extreu diverses mnemotècnies, com ara la televisiva "la bbc no funciona", que ens recorda els elements que componen la primera línia: Liti, Berili, Bor, Carboni, Nitrogen, Oxigen , Fluor i Neó.
A banda d'algunes frases més o menys afortunades que permeten recordar tota mena de llistes relacionades amb els amargs anys d'estudi, Albaigès ofereix mètodes creatius de mnemotècnies i fórmules ben singulars. Com per exemple la que ens permet esbrinar amb rapidesa el dia de la setmana de qualsevol data d'aquest segle. La fórmula, similar a la que permet esbrinar la lletra del nif a partir del número de dni, es basa en dotze claus fixes que relacionen mesos i xifres. Primer cal sumar les dues últimes xifres de l'any i la seva quarta part sencera, la clau del mes i el número del dia. El resultat es divideix per set, i el residu (del 0= diumenge al 6=dissabte) és el dia de la setmana, tret d'alguna petita correcció per als anys bixestos. Com que hi ha dotze claus, també hi ha una sofisticada mnemotècnia a partir de les inicials dels sis primers números naturals (z-u-d-t-q-c-s) que permet recordar-les. En cas de dubte, compreu-vos el calendari del pagès a qualsevol llibreria de vell o truqueu al 010.
El millor de les fórmules basades en la relació entre xifres i lletres és que, sense voler, propalen les constriccions de l'Oulipo entre els profans. Així, per exemple, la vella aspiració de recordar el màxim nombre de decimals del número pi ha empès versaires d'arreu del món a fer poemes absolutament divergents que només tenen una cosa en comú. Els mots que els componen tenen el mateix nombre de lletres que els progressius decimals del popular número irracional (el primer mot 3 lletres, el segon 1, l'altre 4, després 1, 5, 9... ad infinitum). Un altre subgènere mnemopoètic és el corresponent a l'alfabet Morse, en què la clau rau en el nombre de lletres de cada síl·laba (1-2 lletres per al punt, 3 o més per a la ratlla).
La gràcia d'aprendre mnemotècnies és poder-les oblidar parcialment, per viure amb la benaurada estupefacció de qui cada nit de dimecres s'enfronta a l'existència difusa de tres dijous que lluen molt més que el sol però no en recorda cap més detall.

dissabte, 22 d’agost de 1992

La tirallonga aèria

Un dels monarques més mal enterrats al panteó de les lletres catalanes va dedicar un "curiós exercici poètic" a Josep Ros i Artigues. El líric obsequi ha prosperat entre els ensenyants de català tant com la indigerible lletra de l'enganxós tema-pastís de Don McLean "American Pie" entre els professors d'anglès. Pere Quart, que és l'esmentat monarca, va encertar-la de ple amb el títol ("Tirallonga dels monosíl·labs") i també amb l'entradeta que servia d'introducció, la qual sembla especialment dedicada a mossèn Solchaga ("Una llengua avara --doncs rica-- em permeté aquesta contribució anticipada al tan plausible programa d'austeritat"). La seva tirallonga és un dels versos que els francesos de l'Oulipo haurien de considerar plagistes --a la bestreta o alhora-- atès que la constricció de Pere Quart és considerable. El poema, de 126 versos tetrasíl·labs, consta exclusivament de mots monosil·làbics. Només el títol defuig aquesta fèrria constricció.
Pere Quart hi reivindica l'austeritat del català i aconsegueix perfer un ritme sincopat que orientalitza el text. Certament, l'austeritat sembla d'entrada ben relacionada amb els monosíl·labs, però l'efecte de la tirallonga sobre el seu lector és poc auster: un estrany exotisme l'envolta, com en aquelles famoses frases bilingües en què la semàntica i la fonètica es divorcien escandalosament ("A les cinc tinc set, a les set tinc son", "avis murris porten els nuvis amb òmnibus gratis i l'àvia sua", "elàstics blaus fan fàstic si es mullen i es taquen", "no es moquin ni es toquin") per demostrar que el català és la mare de totes les llengües, segons la sensacional facècia internacionalista que Frederic Soler "Pitarra", Albert Llanas i companyia van establir a "Lo Xanguet" als anys seixanta del segle passat, corregida i ampliada per Artur Cuyàs deu anys més tard des de les pàgines de "La Llumanera de Nova York".
El cert és que la tirallonga dels monosíl·labs pot fer-nos enlairar força si ens atenim a l'allau d'abreviacions establertes per l'aviació civil arreu del món. Com vèiem la setmana passada en una singular teràpia contra la fòbia a volar, la iata (International Air Transport Association) ha batejat amb troiques de lletres tots els aeroports internacionals del planeta, de manera que la col·lisió monosil·làbica és prou freqüent i permet transformar el "curiós exercici poètic" dedicat a Josep ros (Rosario, Argentina) i Artigues en una autèntica gimcana aeronàutica que ens convida a solcar els espais aeris internacionals. Així, només transitant per la primera meitat d'aquesta carta divina als Reis que és la "Tirallonga", l'egregi Pere Quart saluda setze jutges en setze aeroports internacionals dels cinc continents.

"(Déu) I tu, què vols?
(Jo) Doncs jo sols vull
--ei si pot (Port Antonio, Jamaica) ser--.
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc (Fuzhou, Xina).
Un xic de son (Espíritu Santo, Vanuatu)
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.
I un poc de pau.
Un poc de pas (Paros, Grècia),
un poc de pes
i un poc de pis (Poitiers, França).
I un xic de niu.
Un xic de pic
i un poc de pac
--o un xic de sou (Southampton, Regne Unit)
i un xic de xec.
I un poc de sol
i un poc de sal (San Salvador, El Salvador).
I un poc de cel.
Un xic de bé
i un xic de mal (Mangole, Indonèsia).
Un poc de mel (Melbourne, Austràlia)
i un poc de fel.
I un poc de nit
i un sic de por (Pori, Finlàndia)
i un poc de pit (Pittsburg, Pensilvània usa)
i un xic de cor (Còrdova, Argentina)
i un poc de crit.
I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro (Taree, Austràlia).
Un poc de goig
i un xic de bes (Brest, França)
i un poc de coit.
I un xic de gos.
I un poc de gas (Garissa, Kenya).
Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom (Roma, Itàlia)
i un poc de fum.
Un poc de lloc.
I un poc de joc
--tres reis, dos nous..."

Pocs poetes han travessat el món (Mount Cook, Nova Zelanda) amb aquesta impunitat.

dissabte, 15 d’agost de 1992

Vo-la-re!!

Hi ha fòbies que la pràctica periòdica del turisme posen d'actualitat. Les nostres àvies observaven amb desconfiança la talaia del Tibidabo. En la majoria dels casos era un pànic teòric (no pas real com el president serbi), una especulació vertiginosa que la notable inutilitat de l'artefacte contribuïa a neutralitzar. Els seus néts també passem por al Tibidabo, però l'objecte de les nostres angúnies no és la talaia, ni el famós túnel del terror, sinó l'avionet. Cada vegada és més comú parlar amb gent que experimenta un ver pànic a l'hora de volar. Als Estats Units, les companyies d'aeronavegació han format un consorci que subvenciona la investigació de tota mena de teràpies per vèncer aquesta fòbia al vol amb motor. Els especialistes parlen dels tretze símptomes possibles del fòbic: falta d'alè, sensació d'inestabilitat, molèsties precordials, sensació d'ofec, sensació de pèrdua de consciència, por a perdre el control, mareig, palpitacions, sudoració, sufocació, nàusees, por a tornar-se boig i por a morir. N'hi ha prou que aneu pels aeroports internacionals amb un kit que contingui quatre d'aquests símptomes perquè els voluntaris de la Creu Roja us tinguin fòbia i la classe mèdica us en diagnostiqui una. Des d'aquestes ratlles volem oferir una modesta aportació enigmística als tractaments desenvolupats pels especialistes.
Lluny de l'usual mètode de la implosió, en què el pobre malalt és exposat periòdicament a l'objecte que li causa la fòbia fins que la supera, l'enigmística ofereix un mètode textual de transitar pels aeroports internacionals sense cap dels efectes traumàtics usuals. Només cal tenir en compte les abreviacions aprovades per la iata (International Air Transport Association) i seguir les següents instruccions d'ús:
Primer de tot, cal (Campbeltown, Regne Unit) que aprofiteu uns dies de vacances per visitar el mar (Maracaibo, Veneçuela). És preferible que la localitat triada tingui un port important. El primer dia, tan bon (Bonaire, Antilles holandeses) punt us hagueu instal·lat a l'hotel, agafeu un bus (Batumi, cei) que us baixi fins al port i allà contracteu una passejada per les aigües jurisdiccionals en algun buc (Buketown, Austràlia) insígnia de la Marina local. Si resulta que sou (Southampton, Regne Unit) tan aprensiu/iva (Ambanja, Madagascar) que fins i tot us fa por (Pori, Finlàndia) anar en barco, ja podeu plegar.
Si, per (Perth, Austràlia) contra, creieu que un vaixell és una nau (Napuka Island, Illes Tuamotu) molt més (Medan, Indonèsia) segura que qualsevol artefacte volador, aneu bé. Quan el vostre navili comenci a solcar les aigües jurisdiccionals alceu l'esguard al cel amb el cap (Cap Haitien, Haití) ben (Bengasi, Líbia) recolzat. No feu l'ase (Aspen, Colorado usa) que a les naus de guerra la palla va cara. Alceu la vista al cel, com dèiem, amb la sana intenció d'obervar les belles aus (Austin, Texas usa) que solen volar fent cercles concèntrics just damunt dels abocadors de peix podrit. Concentreu-vos en el seu vol fins que un Boeing 727 les espanti. ¿Com pot (Port Antonio, Jamaica) ser que els avions volin sense moure les ales? --us haureu preguntat qui-sap-les (San Pedro Sula, Hondures) vegades. Mal (Mangole, Indonèsia) fet! ¿És que potser no us adoneu que el vostre seguríssim navili de guerra no duu pas (Paros, Grècia) aletes ni cua? Oblideu-vos de les gavines i recordeu "Robinson Crusoe".
Si comenceu a sentir esgarrifances és que tot funciona. Poseu un peu (Puerto Lempira, Hondures) a l'esquerra i l'altre a la dreta. Flexioneu el cos (Colorado Springs, Colorado usa) amb cura fins que el pit (Pittsburg, Pensilvània usa) entri en contacte amb els genolls. És important mantenir l'equilibri, encara que estigueu fets un nus (Norsup, Vanuatu). Si en aquests moments caieu, l'efecte de la teràpia és nul (Nulato, Alaska usa) i us caldrà tornar immediatament a l'hotel per començar de cap (Cap Haitien, Haití) i de nou (Noumea, Nova Caledònia). Amb el tronc vinclat endavant, flexioneu lentament les cames fins que el cul (Culiacan, Mèxic) fregui el terra. El contacte amb la coberta és el senyal. Alceu-vos com bonament pugueu i aneu a la cabina del capità. Si encara no en teniu prou, feu un bis (Bismarck, Dakota del Nord usa) al pont de comandament.
Compte, però, perquè jugueu amb foc (Fuzhou, Xina). Els oficials de Marina no han (Hanoi, Vietnam) estat educats per comprendre la vostra teràpia. Només us en sortireu si aconseguiu fer-los entendre que no esteu tocats de l'ala (Alma Ata, cei). En cas (Casablanca, Marroc) de divergència de sexes no tingueu por (Pori, Finlàndia): un bes (Brest, França) pot (Port Antonio, Jamaica) fer miracles. Si sou (Southampton, Regne Unit) del mateix sexe que els oficials ho teniu una mica cru (Carriacou, Illes Windward). És clar que l'amor és cec (Crescent City, Califòrnia usa) i el dol (Deauville, França) de color negre. Quan reaccionin amb violència i acabeu a l'aigua tingueu present que allò que cou (Columbia, Missouri usa) cura.
La teràpia obté dos resultats, com les equacions de segon grau: o bé viatgeu per sempre més en avió, o bé mai més no agafeu un vaixell.

dissabte, 8 d’agost de 1992

Màquina!!

A l'estiu augmenta notablement el consum d'insecticides. Les professores particulars es desesperen amb els autors de gairebé tots els quaderns d'exercicis, però sempre acaben cedint a les temptacions de la mandra. Alguns alumnes forçosos intenten amagar diaris esportius amb les classificacions del Tour de França a la carpeta d'estiu. D'altres hi oculten senyores estupendes, de les que mai no passen calor. Els pares paguen i callen. Alguns encara treballen. La tele és encesa tothora. Qualsevol podria deduir que els esportistes de totes les especialitats figuren a la nòmina de les principals cadenes, juntament amb els polítics de sempre, les senyores estupendes i tota la colla d'indocumentats que Cortázar batejà amb l'olímpic terme "fama" (vips, vipes, vipets i vipetes). Mentrestant, els adolescents més espavilats ballen música màquina al mateix ritme que els seus pares fan zapping. No hi ha cap símptoma inquietant fins que apareix un llibre blanc, negre i blau, amb la coberta solcada per una espiral logarítmica de lletres que recorda el casc d'Escipió l'Africà en el baix-relleu d'un bust fet per Leonardo da Vinci. La torbadora aparició ve signada per Víctor Sunyol i s'anomena, amb una pertinència que fa feredat, Màquines per a escriure (Eumo, 1992).
Com que la rigorosa col·lecció "Didàctica" d'Eumo que acull aquesta joia no es pot permetre vel·leïtats excessives en el tema clau del sentit, en un cos intermedi entre el gran títol de l'obra i el minúscul nom de l'autor, hi podem llegir un subtítol explicatiu: "Recursos per a l'animació a la creativitat escrita". Sunyol, a qui sol abellir transgredir límits, escomet la preciosa tasca de codificar la imaginació en aquest manual imprescindible per a l'ensenyant de llengua i literatura (la disjunció no tindria cap sentit, entre aquests dos termes sinònims). Màquines és un excel·lent catàleg d'estratègies que accelera el cervell de qualsevol lector crític, siguin quins siguin els seus interessos literaris. Probablement serà un èxit de vendes, perquè no només pot resultar útil a la classe professoral, sinó que la veu pot córrer entre els lectors que se sentin castigats per la poca originalitat de les novetats literàries i que vulguin reaccionar a la valenta, regalant un Màquines per a escriure als autors que més els hagin torturat en els últims mesos. Enviar-ne algun a partir d'ara serà considerat un acte hostil.
El recorregut per les tres regions fonamentals del llibre (narració, poesia i jocs de paraules) és una delícia. Sunyol ha fet un esforç notable per codificar les innombrables vies d'accés a la fantasia. El mercat d'estratègies que ofereix el llibre no és cap invent, sinó un recull ampliat de tota una tradició de joc literari, amb especial atenció al nou entorn de l'escriptura. Així, al costat d'estratègies retòriques clàssiques, hi trobem agosarades propostes d'aprofitament creatiu de les funcions dels processadors de textos informàtics. Al costat de la famosa matriu que Vladimir Propp va establir per classificar tots els contes populars, hi trobem una corrua de punts de partida per a la gènesi de nous contes, a partir de paraules, de textos, d'elements narratius, d'elements temàtics o bé d'objectes i altres estímuls.
Per exemple, l'apartat 2 del capítol de gènesi de textos narratius a partir de paraules proposa regar bonsais. Sunyol manlleva el terme del títol d'un recull de contes breus que Joaquim Carbó va publicar l'any 1990 (Bonsais de paper. Cafè Central, 10). El propi autor deia que no descartava regar algun d'aquests contes fins que esdevingués un arbre, com finalment va fer. Sunyol proposa fer créixer contes breus de diverses maneres, partint d'exemplars com els d'Albanell, Cabré, Calders, Carbó, Marquès, Rendé o Villalonga. Imaginem-nos quina exòtica història d'amors, odis i venjances hauria bastit Gabriel García Márquez si, de menut, alguna professora amb ulleres rodones hagués insistit a posar-li una regadora a la mà, aturats tots dos davant aquell famós bonsai de Monterroso que fa "Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí". Probablement, a hores d'ara sabríem que el darrer dinosaure fou exterminat per un malèvol avantpassat dels Buendía.
És clar que no tot és bufar i fer ampolles. He de reconèixer que he llegit amb una esgarrifança l'apartat 3 del capítol de gènesi de textos narratius a partir d'objectes i altres estímuls. Sunyol hi descriu una estratègia batejada amb el nom d'una obra de teatre de Tom Stoppard ("Com un Magritte). Stoppard partia d'una pintura de Magritte per bastir una situació on quedaven explicades d'una manera lògica la situació i les accions representades al quadre, que a primera vista poden semblar irracionals i sense sentit. La màquina per a escriure proposada recomana partir d'algun quadre del surrealisme figurativista de Magritte, Dalí o De Chirico i realitzar una narració que condueixi cap a la situació presentada. No puc estar-me de dir que vaig invertir un any en seguir les propostes d'aquesta part del llibre de Sunyol, sense saber-ho. La culpa la va tenir Dalí.