dijous, 30 de desembre del 1999

Bon Vint i Barca Nova

La nit de demà és com qualsevol altra. Ni tan sols no sortirà el sol. Però aquesta patuleia convulsa de lil·liputencs que habitem la Terra hem decidit que no. Que demà és un gran dia i que a les dotze de la nit passaran coses misterioses. Carregosos debats seculars i mil·lennaristes al marge, l'únic que val la pena assenyalar en aquests moments de sotsobra moral és que Vint = 20 = XX. La resta són incògnites absurdes. En canvi, les dues ics romanes del segle nostre són incògnites historiades. La X és, amb tota probabilitat, la lletra més ambigua de l'alfabet. X és un signe matemàtic elemental (multiplicat per), el monograma de Crist, la creu, la cruïlla, la resposta o l'impenetrable símbol dels "raigs X".
De fet, aquests celebrats raigs —que en anglès són "X-rays", en francès "rayon X" i en italià "raggio X" però en alemany "Röntgenstrahl" en honor al pare de la radiologia Wilhelm Conrad Röntgen (1845-1923)— han passat a la història associats a la X perquè es desconeixia la seva naturalesa. És a dir, que l'ús de la X en les aplicacions físiques va prendre el mateix camí d'"incògnita" que l'ús tradicional matemàtic, provinent de l'àrab. Perquè històricament l'opció X per designar la primera "incògnita" prové de la traducció a l'espanyol dels textos àrabs. La X espanyola era la lletra inicial en les versions de l'arabisme "sayun" (cosa, quelcom) igual com la N (qualsevol, desconegut) que designa una sèrie de N elements prové del llatí "nescio". És clar que després potser sí que la destacada ubicació de la X en el tram final de l'alfabet romà va ajudar a la seva popularització mentre que la N ha trobat poc ressò en la llengua comuna, més enllà de l'adjectiu "enèsim" (nombre indeterminat de vegades) o la dita espanyola "ser de ene" que s'usa(va) quan alguna cosa havia de passar per força.
Però no tot són flors i violes. En el seu magnífic "La configuración de las letras como mensaje propio" (Visor. Madrid, 1993) el filòleg ucraïnès Yakov Malkiel assenyala diversos aspectes recurrents sobre la "molesta polisèmia" del símbol X. D'entrada, X era monograma de "Crist" (i designava també els "cristians") a través d'una referència doble: remet tipogràficament a la inicial grega de Crist i gràficament a la creu. A més, el codi universal de circulació ha dotat la X del sentit "cruïlla" en un context d'advertiment i de perill. O sigui que avui una creu posada a la vora d'una carretera per assenyalar el punt on va succeir un desgraciat accident la nit de cap d'any de 1999 cridarà poderosament a la prudència per més d'un motiu. Sense perdre connexions amb el seu ús religiós genuí, esdevindrà un advertiment laic de perill i una apel·lació a la prudència.
Ja fa una pila d'anys, en un volum on cada autor defensava una lletra de l'alfabet, el poeta Xavier Lloveras va defensar X amb un poema que començava "No sé qui sóc..." i acabava en un vers que no he pogut oblidar: "Sóc —sobretot— la lletra que cancel·la". Doncs això, bon Vint i barca Nova!

dijous, 23 de desembre del 1999

Melismàtic

En el cant gregorià —en el qual excel·leixen els monjos cartoixans— una "melisma" designa el cant de diferents notes sobre una sola síl·laba. D'aquí l'adjectiu "melismàtic", un terme que també admet sil·labejar les excel·lències dels treballs d'un escriptor triplement perifèric i valuós: el ciutadellenc Pere Melis Pons. Triplement perifèric respecte a Barcelona, Ciutat de Mallorca i Maó. Valuós perquè ha dedicat la vida a la divulgació, amena i documentada, dels replecs de la nostra llengua comuna. Melis, nascut en 1924, és de bona fusta. Com qui no vol la cosa, porta anys i panys escrivint diàriament sobre qüestions lingüístiques fins al punt que, llevat d'Espinàs, deu ser l'articulista viu amb més columnes publicades en català. Per exemple, el 4 de juliol de 1981 va iniciar un article diari a l'ídem "Menorca" comentant els ets i els uts dels mots i ja en porta més de 5600!! Aviat és dit. A banda, els complementa amb una col·laboració setmanal sobre llibres, jocs i costums en una secció dominical de títol humil ("Per passar l'estona") que ja ha arribat als 484 articles. Justament aquest article melismàtic d'avui és la columna d'enigmística número 484, de manera que l'atzar havia d'unir les nostres ratlles. I ha estat el gran impulsor de la Capella Davídica, mossèn Guillem Coll, qui s'ha disfressat d'Atzar per fer-me parar esment en l'obra d'aquest il·lustre ciutadellenc que avui fa 75 anys.
Melis ralla de mots amb una prosa admirable, pròpia d'un context tan ric com el menorquí. Els seus comentaris recolzen sovint en Coromines i Alcover-Moll, però les aportacions originals que hi aboca són notables, sobretot en el camp dels anglicismes. Aquest comentarista de mots para especial atenció a la petja verbal dels britànics. I així, en l'article del 19 de juliol de 1983, pren bona nota d'un atzarós agermanament de gerundis subjacent en dues paraules vives a Menorca: el futing i el fàitim. A primers dels vuitanta fins i tot Pere Tàpies anostrava aquesta tediosa activitat atlètica del "footing", però pocs catalans sabíem que a Menorca d'una baralla se'n deia un "fàitim" per assimilació històrica d'un altre gerundi anglès ("fighting"). Melis sí. I no només ho sabia sinó que sabia explicar-ho bé.
El millor dels treballs del bonhomiós Melis, editats en fascicles enquadernables per Edicions Nura (Notari Quintana, 12. 07760 Ciutadella) amb el títol "Espipollant", és el seu to juganer. Per explicar l'evolució del verb "colcar" (cavalcar), tan propi de les festes menorquines, Melis es remunta a les formes anteriors "co(v)alcar, cualcar i qualcar" i rescata una deliciosa endevinalla local: "La senyora bella/ qualca dalt la sella/ i el senyor Diablot/ li toca es culot". La resposta és ben adequada a aquestes fredes dates nadalenques: "olla dalt es foc". Des de l'altiva Barcelona, sovint tan pagada d'ella mateixa, va molt bé recordar de tant en tant que el foc dels nostres mots crepita en molts altres indrets amb notes melismàtiques. No és pas un foc d'encenalls.

dijous, 16 de desembre del 1999

Onogrames

No tenen res a veure amb la vídua nipona de John Lennon sinó que fonen —amb una certa gràcia, aspiro— els dos conceptes dels ana-grames ono-màstics, com ara el mític "Avida Dollars" que Breton li va encolomar a Salvador Dalí de per "vida llardosa", o més enllà i tot. Onogrames, doncs, són aquests rearranjaments lletrats de nom i cognom que, segons com, ens poden revelar fets insòlits del nostre destí. A finals d'octubre vam veure uns quants exemples d'onograma —entre els quals el meu destí de prosista irredempt enclòs a "res us rimarà"— i en vaig demanar formalment. Uns quants lectors de l'AVUI han tingut la gentil gosadia de psicoonogramatitzar-se i d'enviar-ne els resultats. Cal advertir, però, que l'onomància no és una ciència exacta; ni exacta ni ciència, si ens posem puntimirats. I així l'Alfons Saumell —un dels col·laboradors més constants i apreciats d'aquesta secció ja desenària— m'ha trobat un onograma que desmenteix rotundament el "res us rimarà" amb què m'havia obsequiat fa una pila d'anys el poeta i tanmateix amic Jaume Subirana. Saumell escriu "n'he trobat un que suggereix que les coses poden canviar en el futur, ja que el pronòstic assegura que Màrius Serra, «rar: usa rimes»". Glups.
El món de l'alta política en va ple, d'onogrames. Potser el més conegut és el del führer que van fer córrer Churchill i els seus sequaços per la bombardejada Anglaterra de la Segona Guerra Mundial. "A. Hitler: the liar" (A. Hitler: el mentider). Maria Dolors Fulcarà (Girona) ha decidit no buscar-se les pessigolles onogramàtiques sinó dedicar-se a la investigació política en aquesta línia onogramàtica. L'objecte del seu estudi ha estat Aleix Vidal-Quadras i la convenció de partida escriure dràcula "Dràqula" o viceversa. De manera que l'onograma (imperfecte) proposat és "Vidal-Quadras: S. Dràcula àvid".
El mateix Saumell (Barcelona) s'aplica la medicina onogramàtica i descobreix el motiu real que l'impel·leix a fer les seves apreciables aportacions a una secció com aquesta. "Alfons Saumell: Ell, al fons, suma". Un lema que podria compartir amb moltíssims ciutadans que, sense grans escarafalls ni afanys de protagonisme, van fent via i vida amb esperit positiu. Segurament com Carles Elias i Castells (Barcelona), un altre dels corresponsals onogramatitzats. El senyor Elias ha trobat el seu destí indefugible en un onograma del seu nom i cognom. Un onograma, escriu, "que afortunadament no s'ha confirmat encara i voldria que la confimació trigués a arribar". "Carles Elias: Sí, al cel serà". Aital constatació de la finitud de les nostres existències té l'avantatge d'acabar en "happy end". Ben al contrari del que li passa a Ferran Liñana (L'Hospitalet del Llobregat), el qual ens envia el que ell en diu un "oñograma", atès que desplaça el barret de la "eñe" fora de la profecia onomàntica. Un destí terrible, en aquest cas. "Ferran Liñana: anirà a l'infern". Terrible en teoria, però posats a triar entre tots els onogramats, potser em vull fer amic d'en Liñana.

dijous, 9 de desembre del 1999

Timbuktú és a la quinta forca

La recent publicació de l'última novel·la de Paul Auster ha suscitat, entre d'altres reaccions més càlides i profitoses, un cert rebombori toponímic. Les edicions catalana (Edicions 62) i castellana (Anagrama) de l'obra han optat per una transcripció diferent d'aquest topònim africà: "Timbuktú" en l'una i "Tombuctú" a l'altra. L'opció catalana és un calc del topònim en anglès que Auster ha usat en la versió original. La castellana s'arrenglera amb la tradició francesa. Però si anem a l'Atles Universal de l'Enciclopèdia no localitzem la ciutat i regió de Mali ni a Timbu ni a Tombu sinó a Tombo: "Tombouctou", l'opció francesa però més afrancesada encara. Acompanyada, entre parèntesi, de "Timbuctu"; és a dir, l'opció anglesa però amb ce de català i plana com Vic. Per acabar-ho d'adobar, hi ha una altra variant en l'ús del topònim malinès amb finalitats literàries. Quan a primers dels noranta Pep Subirós va deixar d'exercir d'intel·lectual orgànic i es va dedicar a procrear, un d'aquells productes exòtics i efímers que va fabricar es va dir "Cita en Tombuctú". I els correctors de Destino, després de fer-hi uns quants tombs, ho van deixar a la francesa sector Tombu.
A tot aquest ventall de petites variacions sobre T. cal sumar que Timbuktú es fa servir —Auster ho fa, però no per caprici sinó que en anglès és un ús estès— per designar un lloc especialment llunyà. Una destinació tan improbable com remota. "Timbuktú" pot no ser un lloc sinó enlloc. Si hi afegim que sempre ha estat un punt estratègic de partença de caravanes, ja tenim la justificació per al naixement d'un mite. Alguns topònims han fet papers similars a T. La meva àvia deia "d'aquí a Lima" quan parlava d'un trajecte molt llarg i són prou conegudes les frases intercanviables de "aquesta noia val un Perú" o "val un Potosí" en referència als tresors que les terres americanes encloïen. D'altres usos toponímics són més circumstancials —el "sempre ens quedarà París" bogartià es barreja amb el "París bé val una missa" d'Enric IV—, però en circulen un munt: Arbeca i Lepe, Villadiego, Pinto i Valdemoro, Flandes i la seva pica o Madrid i el seu "adiós Madrid" que a València diuen que feia "adeu, Madrid, que et quedes sense gent, dixia un sabater".
El nostre Timbuktú, em temo, no és ni Salses ni Guardamar ni Fraga ni Maó ni cap vila llunyana sinó la tètrica "quinta forca" que ens ha perviscut en una frase feta. Diu Joan Amades que la quinta forca és d'origen medieval i que va néixer a Barcelona a mitjan segle XV, quan uns bennascuts van aconseguir permís per enterrar els cossos dels dissortats que acabaven penjats a qualsevol de les cinc forques de la ciutat. De manera que sortien en comitiva per recollir-los, de forca en forca. I la cinquena forca era la del Duc de Montcada "en el puig encara dit avui de les forques tocant al poble de Sant Andreu, lloc que en aquells temps reculats es tenia per extraordinàriament separat del nucli de la ciutat". Timbuktú, vaja.

dijous, 2 de desembre del 1999

Shake & Spear

Shakespeare és a la literatura en anglès el que pocs autors són a les literatures dels seus àmbits lingüístics respectius. Només se li acosten Cervantes en espanyol o Dante en italià o Goethe en alemany i para de comptar. En català, Llull seria la mare dels ous. Però l'AMPA completa requeriria el concurs d'altres, entre els quals Ausiàs Marc potser exerciria de portaveu. A Shakespeare no li calen portaveus. En les seves obres hi ha veus de tota mena i faltaria espai (no en aquesta columna ni en aquest suplement sinó en tot l'AVUI d'avui) per descriure-les i ponderar-les amb un mínim de dignitat. És per això que, com tot bon clàssic, ha generat un gavadal de pàgines escrites molt superior a les que ocupen les seves obres completes.
Sense anar més lluny, el conscienciós i infatigable Jordi Mata acaba de publicar l'obra amb què es va endur l'últim premi Néstor Luján de novel·la històrica. La segona mort de Shakespeare (Columna) acompleix tots els objectius que es proposa: des d'apuntar-se al carro de l'èxit segur de fer una obra que dugui Shakespeare al títol fins a desmentir tots els tòpics sexuals i d'autoria que Hollywood va escampar fa poc amb "Shakespeare in love", un film tan carrincló com es vulgui però en el que plana la mà (un respecte!) del destacadíssim dramaturg anglès Tom Stoppard. Mata s'apunta a la tesi del Shakespeare titella que personifica per al públic de l'època (i per a la posteritat desinformada) la figura del veritable autor: l'ardit Christopher Marlowe.
L'autoria de les obres de Shakespeare ha protagonitzat la serp d'estiu més duradora de la història de la literatura, per la seva transcendència i per la quantitat d'intel·lectuals il·lustres que s'han apuntat a especular-hi. També des de la sensibilitat ludolingüística, que diria en Puyal, s'hi pot ficar cullerada recollint una coincidència fantàstica que va destapar el gran Martin Gardner en les notes a la reedició (1961) d'un recull d'esforços de l'enginy literari de finals del segle XIX: "Oddities and Curiosities of Words and Literature" del nord-americà C.C. Bombaugh.
Gardner apel·la a la "Bíblia" (!) per donar suport a la tesi oficial que defensa un William Shakespeare autor. Agafa el Salm 46 de la "King James Bible" i practica un procediment mig cabalista mig surrealista per desvelar una coincidència espectacular: la 46a paraula de la versió anglesa del Salm 46 és el verb "shake" (agita) i el 46è mot començat per la cua del mateix Salm —sense comptar el "selah" final, que de fet no en forma part— és "spear" (llança). O sigui que l'aplicació d'un notable ±46 al Salm 46 dóna homofònicament el cognom del veritable autor de "Romeo i Julieta". La fantàstica facècia només sembla presentar un punt negre: ¿per què aquest encaterinament amb el 46? Gardner també ho explica: perquè quan l'any 1610 es va completar la "King James Authorized Version" de la Bíblia el denostat William Shakespeare tenia exactament 46 anys!!!