dijous, 23 de desembre de 1999

Melismàtic

En el cant gregorià —en el qual excel·leixen els monjos cartoixans— una "melisma" designa el cant de diferents notes sobre una sola síl·laba. D'aquí l'adjectiu "melismàtic", un terme que també admet sil·labejar les excel·lències dels treballs d'un escriptor triplement perifèric i valuós: el ciutadellenc Pere Melis Pons. Triplement perifèric respecte a Barcelona, Ciutat de Mallorca i Maó. Valuós perquè ha dedicat la vida a la divulgació, amena i documentada, dels replecs de la nostra llengua comuna. Melis, nascut en 1924, és de bona fusta. Com qui no vol la cosa, porta anys i panys escrivint diàriament sobre qüestions lingüístiques fins al punt que, llevat d'Espinàs, deu ser l'articulista viu amb més columnes publicades en català. Per exemple, el 4 de juliol de 1981 va iniciar un article diari a l'ídem "Menorca" comentant els ets i els uts dels mots i ja en porta més de 5600!! Aviat és dit. A banda, els complementa amb una col·laboració setmanal sobre llibres, jocs i costums en una secció dominical de títol humil ("Per passar l'estona") que ja ha arribat als 484 articles. Justament aquest article melismàtic d'avui és la columna d'enigmística número 484, de manera que l'atzar havia d'unir les nostres ratlles. I ha estat el gran impulsor de la Capella Davídica, mossèn Guillem Coll, qui s'ha disfressat d'Atzar per fer-me parar esment en l'obra d'aquest il·lustre ciutadellenc que avui fa 75 anys.
Melis ralla de mots amb una prosa admirable, pròpia d'un context tan ric com el menorquí. Els seus comentaris recolzen sovint en Coromines i Alcover-Moll, però les aportacions originals que hi aboca són notables, sobretot en el camp dels anglicismes. Aquest comentarista de mots para especial atenció a la petja verbal dels britànics. I així, en l'article del 19 de juliol de 1983, pren bona nota d'un atzarós agermanament de gerundis subjacent en dues paraules vives a Menorca: el futing i el fàitim. A primers dels vuitanta fins i tot Pere Tàpies anostrava aquesta tediosa activitat atlètica del "footing", però pocs catalans sabíem que a Menorca d'una baralla se'n deia un "fàitim" per assimilació històrica d'un altre gerundi anglès ("fighting"). Melis sí. I no només ho sabia sinó que sabia explicar-ho bé.
El millor dels treballs del bonhomiós Melis, editats en fascicles enquadernables per Edicions Nura (Notari Quintana, 12. 07760 Ciutadella) amb el títol "Espipollant", és el seu to juganer. Per explicar l'evolució del verb "colcar" (cavalcar), tan propi de les festes menorquines, Melis es remunta a les formes anteriors "co(v)alcar, cualcar i qualcar" i rescata una deliciosa endevinalla local: "La senyora bella/ qualca dalt la sella/ i el senyor Diablot/ li toca es culot". La resposta és ben adequada a aquestes fredes dates nadalenques: "olla dalt es foc". Des de l'altiva Barcelona, sovint tan pagada d'ella mateixa, va molt bé recordar de tant en tant que el foc dels nostres mots crepita en molts altres indrets amb notes melismàtiques. No és pas un foc d'encenalls.