dijous, 9 de desembre de 1999

Timbuktú és a la quinta forca

La recent publicació de l'última novel·la de Paul Auster ha suscitat, entre d'altres reaccions més càlides i profitoses, un cert rebombori toponímic. Les edicions catalana (Edicions 62) i castellana (Anagrama) de l'obra han optat per una transcripció diferent d'aquest topònim africà: "Timbuktú" en l'una i "Tombuctú" a l'altra. L'opció catalana és un calc del topònim en anglès que Auster ha usat en la versió original. La castellana s'arrenglera amb la tradició francesa. Però si anem a l'Atles Universal de l'Enciclopèdia no localitzem la ciutat i regió de Mali ni a Timbu ni a Tombu sinó a Tombo: "Tombouctou", l'opció francesa però més afrancesada encara. Acompanyada, entre parèntesi, de "Timbuctu"; és a dir, l'opció anglesa però amb ce de català i plana com Vic. Per acabar-ho d'adobar, hi ha una altra variant en l'ús del topònim malinès amb finalitats literàries. Quan a primers dels noranta Pep Subirós va deixar d'exercir d'intel·lectual orgànic i es va dedicar a procrear, un d'aquells productes exòtics i efímers que va fabricar es va dir "Cita en Tombuctú". I els correctors de Destino, després de fer-hi uns quants tombs, ho van deixar a la francesa sector Tombu.
A tot aquest ventall de petites variacions sobre T. cal sumar que Timbuktú es fa servir —Auster ho fa, però no per caprici sinó que en anglès és un ús estès— per designar un lloc especialment llunyà. Una destinació tan improbable com remota. "Timbuktú" pot no ser un lloc sinó enlloc. Si hi afegim que sempre ha estat un punt estratègic de partença de caravanes, ja tenim la justificació per al naixement d'un mite. Alguns topònims han fet papers similars a T. La meva àvia deia "d'aquí a Lima" quan parlava d'un trajecte molt llarg i són prou conegudes les frases intercanviables de "aquesta noia val un Perú" o "val un Potosí" en referència als tresors que les terres americanes encloïen. D'altres usos toponímics són més circumstancials —el "sempre ens quedarà París" bogartià es barreja amb el "París bé val una missa" d'Enric IV—, però en circulen un munt: Arbeca i Lepe, Villadiego, Pinto i Valdemoro, Flandes i la seva pica o Madrid i el seu "adiós Madrid" que a València diuen que feia "adeu, Madrid, que et quedes sense gent, dixia un sabater".
El nostre Timbuktú, em temo, no és ni Salses ni Guardamar ni Fraga ni Maó ni cap vila llunyana sinó la tètrica "quinta forca" que ens ha perviscut en una frase feta. Diu Joan Amades que la quinta forca és d'origen medieval i que va néixer a Barcelona a mitjan segle XV, quan uns bennascuts van aconseguir permís per enterrar els cossos dels dissortats que acabaven penjats a qualsevol de les cinc forques de la ciutat. De manera que sortien en comitiva per recollir-los, de forca en forca. I la cinquena forca era la del Duc de Montcada "en el puig encara dit avui de les forques tocant al poble de Sant Andreu, lloc que en aquells temps reculats es tenia per extraordinàriament separat del nucli de la ciutat". Timbuktú, vaja.