dijous, 30 de desembre de 1999

Bon Vint i Barca Nova

La nit de demà és com qualsevol altra. Ni tan sols no sortirà el sol. Però aquesta patuleia convulsa de lil·liputencs que habitem la Terra hem decidit que no. Que demà és un gran dia i que a les dotze de la nit passaran coses misterioses. Carregosos debats seculars i mil·lennaristes al marge, l'únic que val la pena assenyalar en aquests moments de sotsobra moral és que Vint = 20 = XX. La resta són incògnites absurdes. En canvi, les dues ics romanes del segle nostre són incògnites historiades. La X és, amb tota probabilitat, la lletra més ambigua de l'alfabet. X és un signe matemàtic elemental (multiplicat per), el monograma de Crist, la creu, la cruïlla, la resposta o l'impenetrable símbol dels "raigs X".
De fet, aquests celebrats raigs —que en anglès són "X-rays", en francès "rayon X" i en italià "raggio X" però en alemany "Röntgenstrahl" en honor al pare de la radiologia Wilhelm Conrad Röntgen (1845-1923)— han passat a la història associats a la X perquè es desconeixia la seva naturalesa. És a dir, que l'ús de la X en les aplicacions físiques va prendre el mateix camí d'"incògnita" que l'ús tradicional matemàtic, provinent de l'àrab. Perquè històricament l'opció X per designar la primera "incògnita" prové de la traducció a l'espanyol dels textos àrabs. La X espanyola era la lletra inicial en les versions de l'arabisme "sayun" (cosa, quelcom) igual com la N (qualsevol, desconegut) que designa una sèrie de N elements prové del llatí "nescio". És clar que després potser sí que la destacada ubicació de la X en el tram final de l'alfabet romà va ajudar a la seva popularització mentre que la N ha trobat poc ressò en la llengua comuna, més enllà de l'adjectiu "enèsim" (nombre indeterminat de vegades) o la dita espanyola "ser de ene" que s'usa(va) quan alguna cosa havia de passar per força.
Però no tot són flors i violes. En el seu magnífic "La configuración de las letras como mensaje propio" (Visor. Madrid, 1993) el filòleg ucraïnès Yakov Malkiel assenyala diversos aspectes recurrents sobre la "molesta polisèmia" del símbol X. D'entrada, X era monograma de "Crist" (i designava també els "cristians") a través d'una referència doble: remet tipogràficament a la inicial grega de Crist i gràficament a la creu. A més, el codi universal de circulació ha dotat la X del sentit "cruïlla" en un context d'advertiment i de perill. O sigui que avui una creu posada a la vora d'una carretera per assenyalar el punt on va succeir un desgraciat accident la nit de cap d'any de 1999 cridarà poderosament a la prudència per més d'un motiu. Sense perdre connexions amb el seu ús religiós genuí, esdevindrà un advertiment laic de perill i una apel·lació a la prudència.
Ja fa una pila d'anys, en un volum on cada autor defensava una lletra de l'alfabet, el poeta Xavier Lloveras va defensar X amb un poema que començava "No sé qui sóc..." i acabava en un vers que no he pogut oblidar: "Sóc —sobretot— la lletra que cancel·la". Doncs això, bon Vint i barca Nova!