Or encens, i mira!

Els Reis del 2000 m'han portat or transmutat en un llibre que es va publicar a Guadalajara (Jalisco) l'any 1928, només cinc anys després de l'assassinat de Pancho Villa. El volum, fatigat i esgrogueït, el signa Alberto M. Brambila i es diu "Homofonología (Tratado completo de homófonos)". M'ha arribat a les mans verge, com aquells poemaris que encara duen les pàgines sense tallar, de manera que he hagut de brandar l'obrecartes per honorar la gesta del tal Brambila: pura èpica verbívora.
Comencem pel final. Brambila és un revolucionari amb un objectiu a la vida: reformar l'ortografia del mexicà per adequar-ne l'escriptura a la pronúncia. Aital pretensió queda recollida en un breu assaig de 28 pàgines anomenat "Ortografía rasional" que figura al final del llibre imprès en tinta vermella ("Si para los españoles es difísil la ortografía kasteyana, para nosostros es impraktikable"). És una tesi coneguda i recurrent, que ja va sostenir Gonzalo Correas al segle XVII i que avui encara defensen a "konsciència" filòlegs espanyols com Jesús Mosterín.
Però el veritable fet diferencial de Brambila és el pretext de 380 pàgines (!) amb què justifica la proposta reformista. El mexicà s'aplica a inventariar-hi 9400 mots homòfons segons la pronúncia local (cirio-sirio-zirio, barón-varón, orca-horca, rayar-rallar, ciego-siego, acecinar-asesinar...), 200 parònims (cesto-sexto, consiente-consciente, chapas-Chiapas, corte-cohorte, yerro-hierro...) i 900 homògrafs per accentuació (próspero-prospero-prosperó, mamaria-mamaría, monólogo-monologo-monologó...)
Després d'aquests tres grans inventaris l'home s'enjogassa i encara inserta una desena d'apèndixs de contingut ludolingüístic en els quals es dedica, per exemple, a analitzar les coincidències entre les formes dels verbs "coser" i "cocer". O s'escarrassa a elaborar el que en diu "fraseología enfática" a partir de l'accentuació ("mas sin tí yo sufro más", "entre mil triunfos yo entré", "¿de mi sueldo que te dé?"...) O confegeix rodolins homofònics de tipus descriptiu ("Yo mis calzones arrollo/ para pasar el arroyo"), espiritual ("¡Oh Altísimo Señor! haznos, / antes que ofenderte, asnos") o polític ("Una vez en el Senado/ me dijo Andrés: «No he cenado»"). La cirereta és l'apèndix IX, anomenat "Juegos de palabras", que conté un centenar de quintets paronomàsics del tipus "bazo, beso, biso, bozo, buzo" o "sarro, cerro, cirro, zorro, zurro".
El millor del llibre és una nota final on el verbívor Brambila vol i dol: "Muchos me felicitan por los homófonos sin darse cuenta que esto sólo es un punto de estrategia para emprender una revolución (...) alguien dirá ¿i cuál es el objeto de gastar energía, tiempo i dinero en levantar un lujoso castillo para luego pretender derrumbarlo con la dinamita de la ortografía racional? (...) pues sí, debo ser leal (...) para conquistar nuestra absoluta libertad". Brambila, el Zapata dels mots, va veure la llum en un llum de ganxo. Això sí, amb molt de ganxo.