dijous, 29 de novembre de 2001

Dessassossecs

M'escriu el ludolingüista mataroní Toni Civit, autor del quadrat màgic més gran que mai s'ha fabricat en català, per informar-me d'un nou repte que s'ha proposat: trobar la lletra que estigui repetida més vegades en una paraula. Si algun lector ens abandona aquí mateix ho entendré i que tingui una bona setmana, però és que les dèries de verbívor són així. Un bon dia algú com el Toni es fixa que en la paraula ERROR hi ha tres erres (com aquell vi tan mediocre) i al mot JUGUESQUES tres us (encara que una sigui muda). Quina de les dues troballes serà més valuosa? Civit ho té clar: la R d'error, perquè senyoreja en un 60% de la paraula ("erre que erre", dirien els veïns), mentre que la U només ocupa un 30% de les juquesques. Llavors Civit s'adona que el percentatge puja molt en les paraules curtes (la L domina un 80% de LLULL) i conclou que ha de ser una magnitud secundària que servirà només en cas d'empat. O sigui que primer de tot compten les paraules que llueixen una lletra repetida moltes vegades (com els DESASSOSSECS (6S al 50%) del títol que menaren el poeta Fernando Pessoa a escriure el grandíssim Livro do Desassossego sota l'heterònim de Bernardo Soares.

Aquest és, doncs, el repte: trobar mots colonitzats per una lletra. I llavors, fidel al compromís verbívor de conjuminar teoria i pràctica, Civit experimenta tant com poc amb la lletra que descriu el camí dels embriacs. Un relat molt esquemàtic podria encabir les troballes verbals amb què Toni Civit basteix una taula de la S en un context plausible: "Un detectiu verbívor compra l'AS (1S al 50%) al port de València i se'n va cap a SES (2S al 66%) Illes en un vaixell que fa moltes ESSES (3S al 60%) per veure si hi localitza un buscadíssim ASSASSÍ (4S al 57%). A Mallorca una colla d'ASSESSORS (5S al 55,5%) ESTRESSADÍSSIMS (6S al 40%) malden per fer-lo desistir de la recerca dient-li que és perillosa i oferint-li tota mena de tranquil·litzants. «Si t'ASSOSSEGUESSIS (7S al 50%) una mica —li diu el cap dels assessors— potser encara podries sortir-te'n». El detectiu verbívor pensa de replicar-li e alguna cosa semblant a «Si tu no em DESASSOSSEGUESSIS (8S al 47%) ja l'hauria trobat», però al final li surt la parla materna i li clava en versió valenciana (un 3% més valuosa): «Si tu no em DESASSOSSEGASSES (8S al 50%) ja l'hauria trobat»".

Superar el rècord mundial d'esses en un mot català serà un pèl desasssossegador. O algú troba una paraula vàlida que en llueixi 9 o bé una altra de 8 amb un percentatge superior al 50%. Civit és un veritable atleta del mot, o sigui que no serà fàcil. En canvi, si obrim el repte a tot l'alfabet, establirem una col·lecció prou assequible perquè tothom s'arrisqui a atacar una lletra o una altra, ni que siguin només les seves inicials. D'aquesta manera les incògnites es multipliquen tot fent salivar les boques dels veritables verbívors. Algú trobarà una paraula vàlida en català amb 8 As, ni que sigui equiparable a la típica entabanada castellana del cognom "Ochoa"? I amb 8 Es? Qui superarà les 2Z (al 40%) d'una PIZZA? I les 2Y (al 33,33%) de NYANYO? I les 2X (també al 33,33%) d'HAIXIX? Hi ha cap paraula vàlida que llueixi dues ces trencades (2Ç)? I dues hacs (2H)? Envieu les vostres millors troballes per a cada lletra de l'alfabet i així anirem construint el millor Alfabet Desassossegat de la llengua CATALANA (4A al 50%).

dijous, 22 de novembre de 2001

"Word Freak"

Si, per un d'aquells volers del destí, encara es publiqués "La Llumenera de Nova York" a la llista de llibres més venuts d'aquesta tardor, a l'apartat de no ficció, hi senyorejaria una magnífica perla verbívora anomenada "Word Freak" ("Boig pel Mot") del periodista del "Wall Street Journal" Stefan Fatsis (Houghton Mifflin Company. Boston-New York, 2001). Perquè aquesta crònica fulgurant sobre l'addicció a les paraules dels jugadors professionals d'Scrabble ha esdevingut un veritable fenomen editorial a Nova York. Fatsis encapçala el seu llibre amb tres cites. D'una banda, a través del ludolingüista Dmitri Borgmann (autor del memorable Language on Vacation) reivindica les capacitats no comunicatives del llenguatge, després invoca un gran personatge verbívor de Borges (el "memorioso" Funes) i finalment reprodueix un fragment verbòfob de My Fair Lady: "Paraules, paraules, paraules. Estic farta de paraules". Tot el llibre de Fatsis, que explica el seu periple pels campionats professionals d'Scrabble, respon a aquesta dinàmica d'amor-odi inherent a l'addicció verbal. A més, Fatsis s'esforça a inventariar aplicadament la presència del joc en novel·les, pel·lícules, sèries o poemes. Algunes referències són tan singulars com els cinc últims versos del poema "pulled down shade" de Charles Bukowski: "this fucking/Scotch is/great/let's play/Scrabble".

No cal haver fet mai cap partida d'Scrabble per assaborir aquest "Word Freak". Tot i això, com que l'Avui és probablement l'únic rotatiu d'Europa que en publica una secció diària, els seguidors de l'enigmista Miquel Sesé tindran un context més ampli per resseguir les aventures escrablianes del periodista i jugador nord-americà. Des que en 1949 l'Scrabble va començar a triomfar als Estats Units, la follia escrabliana mai no hi ha minvat. Hasbro, que en té els drets, ven més d'un milió de còpies del joc cada any. La National Scrabble Association (NSA) envia una newsletter informativa a més de 10.000 subscriptors, controla les fitxes de nivell de 2.300 jugadors actius repartits en més de 200 clubs i supervisa uns 150 torneigs anuals. Tot plegat, un circuit ple de verbívors estrafolaris que Stefan Fatsis ha freqüentat durant l'últim lustre i que ara aconsegueix descriure amb gran amenitat.

Costa triar algun dels molts episodis que fan de "Word Freak" un llibre excepcional, però potser en destacaria un de caire teològic extret d'una partida oficial que Fatsis celebra un dissabte contra el jueu ortodox Daniel Goldman. L'autor reprodueix (p. 333) les tesis de rabins de diverses branques sobre la possibilitat o no de jugar a Scrabble en sàbat. En general, no es considera un esport (prohibit) sinó una activitat intel·lectual (permès). Però perquè formar paraules no sigui equiparat a escriure (prohibit) Goldman exigeix jugar amb el tauler de la versió "De Luxe" en el qual les lletres estan separades per un petit voraviu. Això les desmarca de l'escriptura i també permet desmuntar el tauler sense separar (prohibit) ni trencar (prohibit) res. A diferència d'altres ortodoxos Goldman no arriba a jugar amb un assistent, però en sàbat no apunta mai res i es fa treure les fitxes del sac. Allà ell.

dijous, 15 de novembre de 2001

Pluralitat singular

La recerca del monosíl·lab català més llarg va quedar encallat, setmanes enrere, en un brindis amb "kirschs" (7 lletres) al qual ens convidava el poeta Hèctor Moret. Naturalment, el saborós licor anomenat kirsch és un manlleu germànic que prové de l'abreviació de "Kirschgeist", mot compost de Kirsche (cirera) i Geist (esperit). Malgrat la pràctica impossibilitat de superar el llindar de set lletres, els lectors de l'AVUI han persistit en la seva tramesa de monosíl·labs gegantins. Fins i tot el professor Narcís Garolera ha aportat una valuosa referència de monosil·labisme català en prosa, molt menys freqüent que en vers, divulgat en el seu article "Unes mostres de prosa monosil·làbica catalana" als Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XI (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1985).

Pel que fa a les últimes recerques, Àngela Ribas (Sant Feliu de Guíxols), aposta per un concepte artístic que ha prosperat prou per aparèixer a la Gran Enciclopèdia Catalana i a diversos diccionaris: el "kitsch". Sovint allò que considerem kitsch (¿xaró?, ¿hortera?) ressuscita els nostres gustos més infantils, potser perquè si és kitsch pot ser un esquitx i, si ens permetem de forçar el paral·lelisme, el seu plural defugirà els monosil·làbics "kitschs" i s'acostarà als "esquitxos" trisíl·labs. Tanta cabriola verbal desemboca en la veritable troballa d'Àngela Ribas. En la seva febril recerca de monosíl·labs llaaargs (com aquest que seria de 8 lletres si no fos que repetim as) aquesta lectora inquieta ha topat amb un altre mot d'origen estranger que li ha suscitat un dubte fascinador. Resulta que el joc de cartes conegut amb el nom de "bridge" figura com a bisíl·lab al Diccionari ortogràfic i de pronúncia —en singular "brid-ge" i en plural "brid-ges"—, però el mateix diccionari ofereix una transcripció fonètica monosil·làbica. Una transcripció propera al so original anglès que, per no haver d'usar símbols API, podríem transcriure en català com qui diu "britx" (invariable tant en singular com en plural), i per tant amb la pronúncia d'un sol cop de veu. La pregunta d'Àngela Ribas és ben pertinent: "ens trobem davant d'un monosíl·lab purament fonètic?" Si es confirma, el bridge (i sobretot els "bridges", de 7 lletres i també, en teoria, llegits com "britx" que rima amb "sandvitx") encapçalaria una categoria de mots dignes de figurar a les pancartes dels grups antiglobalització.

Perquè si els "bridges" són monosíl·labs i bisíl·labs alhora, plurals en la seva singularitat, ja els podem posar al costat dels "talibans", els "espaguetis" i els "bàrmans" que fins ara formaven la quintacolumna dels plurals repluralitzats: "taliban" perquè ja és el plural de "tali" en llengua local afgana, "espaguetis" perquè sense la S final ja és el plural de la pasta italiana "spaghetto" i "bàrmans" perquè en anglès el plural de "man" no és "mans" sinó "men". I encara hi podríem afegir els "tuaregs" berbers (que en realitat pluralitzen "targgi") o els "haikús" japonesos (que en realitat se singularitzen com "hai kai"). Ja ho cantaven, anys enrere, aquell parell de grenyuts que es deien Simon i Garfunkel: "like a bridge over troubled waters" ("com una partida de bridge sobre aigües turbulentes").

dijous, 8 de novembre de 2001

L'any que morí Miró

Tothom que llegeixi amb atenció els noms de les editorials Proa i Moll s'adonarà que estaven destinades a entendre's. Per això no ha de sorprendre que ara rescatin del dic sec els magnífics textos de l'orientalista mallorquí Joan Mascaró i els publiquin en un volum anomenat Diàlegs amb l'Índia a cura de l'historiador també mallorquí Gregori Mir. Mascaró dominava deu llengües (algunes de les quals, com ara el pali i el sànscrit, orientals) i va ser professor de literatura i llengua anglesa a Cambridge. Mir, a banda de preparar el volum, divulga diversos aspectes d'aquesta figura tan eclèctica com poc coneguda entre nosaltres. Mascaró és un personatge rellevant del segle XX, gran coneixedor de l'Índia. Gràcies a aquesta fal·lera oriental, Mascaró acaba cartejant-se amb figures tan emblemàtiques com el Beatle George Harrison o el president de l'Índia Jawaharlal Nehru. També manté relacions amb els poetes Jorge Guillén, Rosselló-Pòrcel i Carles Riba, tal com ja mostrava un epistolari publicat per Moll fa un parell d'anys. Però és una dada biogràfica completament aliena als seus lligams amb Orient el que em porta a rescatar-lo també des d'aquesta columna: Joan Mascaró va néixer a Mallorca l'any 1897 i va morir a Cambridge noranta anys justos després. És a dir, en 1987, un any amb els quatre mateixos dígits en un ordre diferent (1897-1987).

Un exemple molt il·lustre que manté un clar paral·lelisme numerològic amb Joan Mascaró és el de l'artista Joan Miró. Miró va néixer a Barcelona en 1893 i morí a Palma de Mallorca en 1983. L'any que morí Miró és, per tant, un rearranjament dels quatre dígits que ja componien l'any del seu naixement (1893-1983). Es dóna la circumstància que el cognom "Miró" i la forma verbal "morí" també són rearranjaments, en aquest cas de lletres. ¿Tindran cap influència aquestes coincidències atzaroses en la vida de les persones? ¿És possible que hi hagi una societat secreta que s'ocupi només de les persones que moren entre els mateixos quatre dígits que els van veure néixer? ¿Formarien part dos homes de la talla de Joan Miró i Joan Mascaró d'aquesta lògia? Quan George Orwell va publicar en 1948 una novel·la sobre el món futur li va posar per títol justament 1984. Aquesta és la novel·la on apareix per primera vegada el famós "Gran Germà" i s'hi escriu amb tanta duresa com encert. Probablemente només que s'hagués endarrerit una mica a publicar-la ja hauríem saltat una dècada (1949 = 1994). Les xifres són atzaroses, però hi ha molta gent que hi creu.

Per això potser no és trivial encetar una investigació cronològica que ens permeti localitzar personatges nascuts en un any "ics, i grega, zeta, a" i després finats en un any que simplement rearranja les quatre mateixes xifres: "ics, zeta, i grega, a". En direm cronòlegs i bàsicament se'n donaran de dos tipus: o bé gent que ha mort en edat provecta, com són els casos dels cronòlegs Mascaró i Miró, els quals abasten dos segles, o bé gent que ha mort molt jove, amb trajectòries vitals fulminants com ara 1936-1963, 1946-1964... o 1948-1984. No és una requesta fàcil. D'haver-n'hi, n'hi ha, però són gent especial i costen de trobar. Envieu cronòlegs a l'Avui i ja veuré què en fem.

dijous, 1 de novembre de 2001

Stefano Bartezzaghi

La setmana passada donava notícia del recent Lezioni di enigmistica de Stefano Bartezzaghi (Grandi Tascabili Einaudi núm. 868), una prodigiosa lliçó de com acostar els misteris del verb a la gent sense espantar-la amb galimaties inintel·ligibles. Però Bartezzaghi no surt del no-res. Ja fa anys que destaca en el panorama de les lletres italianes. El primer que li vaig llegir va ser un article a "La Stampa" sobre els "tatatà" (neologismes amb síl·laba triplicada, com ara "atrapapaparres" o "tastatatamis") que m'havia fet arribar Quim Monzó. A primers dels noranta Bartezzaghi tenia una secció anomenada "La posta in gioco" al suplement literari de "La Stampa" molt similar a aquesta columna d'enigmística (que data de 1989), però ell solia demanar la col·laboració dels lectors i després se'n feia ressò amb gran desplegament de mitjans. Així és com van començar les peticions als lectors de l'AVUI, allò que en l'era preinternauta encara ningú no en deia interacció i que Bartezzaghi ja practicava amb gran èxit de participació. Stefano és fill d'un dels crucigramistes italians més famosos —Piero Bartezzaghi—, però no practica l'art de compondre enigmes. De fet, li agrada de dir irònicament (fins i tot ho escriu a les solapes) que va destacar en la confecció d'un rebus (jeroglífic) en 1971, quan tenia 9 anys.

O sigui que més aviat és un teòric i un especialista en mosaics, perquè amb les troballes verbals dels lectors pot fer meravelles. Abans de publicar el seu primer llibre-mosaic sobre ludolingüística —Accavallavacca. Bompiani, 1992—, Bartezzaghi ja havia escrit algun monogràfic especialitzats en qüestions verbals com ara Studio Crittografico (La Sibilla, 1991). Fins i tot s'havia doctorat sota la tutela d'Umberto Eco. Després de l'èxit d'Accavallavacca va publicar un segon volum amb els millors moments de la seva columna a "La Stampa" que es va dir Anno Sabbatico (Bompiani, 1995), potser perquè el suplement literari en aquella època sortia els dissabtes. Finalment, abans d'aquest últim volum "alliçonador" d'ara, ja havia canviat d'editor amb Sfiga all'OK Corral (Einaudi, 1998).

Però potser el canvi més transcendent que ha fet Bartezzaghi en aquests últims temps ha estat passar de "La Stampa" a "La Repubblica". Ara, des de fa un parell d'anys, signa una secció setmanal anomenada "Lessico e nuvole" al suplement "Venerdí" que es publica el dia oficial de l'acompanyant de Robinson Crusoe. Però aquest pioner de la interacció complementa la seva secció setmanal amb una columna quasi diària de comentaris sobre les aportacions rebudes a la versió digital del diari (ho trobareu a www.repubblica.it/online/lessico_e_nuvole/lessico_e_nuvole.htm ).

La interacció amb els lectors republicans forneix Bartezzaghi de munició fresca. Per entendre'ns, hi ha explicacions anagramàtiques dels motius verbals que justifiquen el mal moment que semblen passar els jugadors de la Juve o tota mena d'enigmes clàssics que tenen per solució Ossama Bin Laden. Sempre des del rigor i el nivell que Bartezzaghi sap atorgar a les qüestions aparentment més banals, i amb un gruix de participació que només és explicable si tenim en compte que Itàlia és el país on va néixer l'enigmística.