dissabte, 29 de febrer de 1992

Diccionaris de Shangri-là

Uns quants metres dels prestatges de tota bona biblioteca mínimament relacionada amb el virus enigmístic han de suportar el pes específic d'aquests textos interactius que anomenem diccionaris. Aquesta sentenciosa afirmació m'ha vingut al cap en plena lectura del fantàstic Paisaje pintado con té del serbi Milorad Pavic, una novel·la escrita resseguint vagament el format d'uns mots encreuats sobre la qual tornarem ben aviat. I l'enfilall d'idees relacionades passa de l'última obra de Pavic a la immediatament precedent, aquell Diccionari khàzar amb què el llavors iugoeslau va entrar als subjectius circuits internacionals dels pretesos "clàssics contemporanis". Recordo que la lectura d'aquell diccionari --en versions masculina i femenina-- va tenir conseqüències lamentables per a la precària ordenació dels llibres que corren per casa.
Pavic, amb la seva dèria persistent d'adoptar formats aliens a la prosa de ficció per desenvolupar la seva narrativa, va singularitzar llibres esparsos que mai abans no se m'havia acudit d'agrupar. De manera que un dels prestatges va començar a rebre diccionaris espuris que, en alguns casos, són veres perles narratives, com ara els deliciosos Diccionari de falses etimologies de Josep Maria Espinàs, Diccionari per a ociosos de Joan Fuster, Diccionari de les idees acceptades de Gustave Flaubert, Dizionario dei Personaggi di Romanzo de Gesualdo Bufalino, Diccionario humorístico de Noel Clarasó, Diccionario de milagros d'Eça de Queiroz... És clar que aquest prestatge de bastards ha de competir amb la progènie legítima, perquè de diccionaris n'hi ha de moltes menes: oficials, reials, acadèmics, oficiosos, monolingües, bilingües, de sinònims, enciclopèdics... Els prestatges dels artesans del llenguatge acostumen a contenir-ne un bon munt. Des del Diccionari de la rima als diversos Diccionaris de sinònims i antònims, del famós Pompeu al més útil Diccionari de la llengua catalana de l'Enciclopèdia, passant pels exhaustius Coromines i Alcover-Moll... Hi ha vocabularis molt més específics dels diversos registres del llenguatge que utilitzen diversos sectors professionals, diccionaris de l'esport, de les finances, de la política, de la prostitució, del comerç, de la cuina, de l'argot (una gran obra de ficció), de filosofia, d'acrònims, eròtics, ideològics, jurídics, del mar...
Però fins i tot entre la progènie legítima hi ha casos dubtosos que permeten creure en aquell tòpic dels altres móns existents dins d'aquest. Són els diccionaris estrictament enigmístics. Fa poc, els ja comentats en algun moment o altre des d'aquestes ratlles han rebut amb grans dosis d'alegria un exòtic company nou. Així, al costat del sucós Diccionario del crucigramista de Fausto Turell, de l'avorrit Dizionario per l'Enigmistica d'A. Ballardi, del rigorós Diccionari d'homònims i parònims de Joana Raspall i Joan Martí, delWebster's complete Crossword Dictionary de Philip J. Montamble, de l'inèdit Diccionari per a la pràctica de l'Scrabble de Lluís de Yzaguirre i Oriol Comas, o del bell A Dictionary of Eponyms de Cyril Leslie Beeching, el meu prestatge d'estrafolaris compta des de fa uns dies amb un nou okupa de 400 pàgines precàriament editades en tipografia PC.
Es tracta d'una obra singular, anomenada: A List of Pattern Words of Lengths Two Through Nine (1971) i el seu autor és el nord-americà Jack Levine. El diccionari de Levine agrupa totes les paraules del Webster's Unabridged Dictionary segons la seva estructura. Per exemple, excess és al mateix grup que bamboo (i 23 altres mots més estranys) perquè comparteixen l'estructura abcadd. Hi ha aproximadament 184.000 entrades, corresponents a les de la 3a edició del Webster's Unabridged amb plurals, participis i passats verbals. Tot ordenat segons la longitud. Els mots de la mateixa llargària estan dividits en subgrups definits pel nombre de lletres que hi apareixen dues, tres, quatre vegades... Per exemple, el mot florists (que té una lletra repetida dues vegades --S--) està indexat rera el codi 2, i el mot homomorph (amb dues lletres --H,M-- repetides dues vegades i una repetida tres vegades --O-- , resta indexada rera el codi 223.
Finalment, els mots d'una longitud determinada en un mateix subgrup tornen a estar agrupats en noves subdivisions segons la seva estructura. Per exemple, els mots horror i effete són tots dos rera el codi 23, però horror ve definit pels nombres 2.5-3.4.6 (la O apareix a les posicions segona i cinquena, i la R a la tercera, quarta i sisena), mentre que effete ve definida per les xifres 2.3-1.4.6. És un sistema de classificació molt més complicat de descriure que no pas d'usar, perquè aquesta mena d'anagrames isomòrfics es visualitzen molt fàcilment. El diccionari de Levine s'anunciava l'any 1972 en revistes enigmístiques especialitzades a un preu irrisori. Podeu provar d'escriure-hi encara. Les dades són: Box 5548. State College Station. Raleigh. North Carolina 27607 USA.
Paral·lelament, un esforçat estudiós anomenat Pere Porta i Roca està confegint un diccionari enigmístic semblant al de Levine en la nostra llengua amb la intenció d'usar-lo per fabricar jocs de paraules. Porta treballa esforçadament des de Sant Cugat amb els 52.000 primitius del català ¡sense l'ajut de cap ordinador! Que el Verb l'empari!

dissabte, 22 de febrer de 1992

Els telesonets

Els nord-americans, sempre disposats a perdre el temps de la pitjor manera possible, s'han empescat un programa informàtic com el que auxilià Joan Brossa a confegir aquelles cèlebres Sextines cibernètiques que escandalitzaren algunes ànimes sensibles. És clar que la proposta americana no és gaire brossiana. Lluny de presentar mecanismes susceptibles d'accelerar el cervell avorrit d'algun poeta desenfeinat, el "Shakespearean telesonnet program" fa tota la fila de videojoc de sèrie B. El seu xiroi creador, un veí de Coralville (Iowa) anomenat David Morice, ha fet l'esforç de buidar setanta versos d'entre l'estoc dels dos mil cent cinquanta-sis originals del poeta anglès. Després els ha agrupat en catorze paquets de cinc i els ha assignat dos dígits. L'autor de la cosa afirma que el més cru va ser triar els versos concrets, però que les rimes que fa servir el bard d'Avon són limitades i que l'entramat matemàticament perfecte del sonet li permet establir prou analogies com perquè l'invent funcioni. També ironitza sobre les enormes dificultats que li suposaria aplicar el programa a la poesia de Walt Whitman. Aquests americans no es ruboritzen per res.
El programa és un joc de nens carrincló. Quan l'engegues et deixa anar una sòbria salutació: Welcome to the Shakespearean Telesonnet Program, i tot seguit et demana el número de telèfon i el d'alguna amiga. Forma part de l'espectacle berlusconià. Probablement, el tal Morice va tenir la brillant idea de martiritzar Shakespeare amb les seves bromes textualistes de pà sucat amb oli en descobrir, meravellat, que els dígits de dos números de telèfon coincidien amb els versos d'un sonet. La qüestió és que has de teclejar els dos telèfons i aleshores el programa et sorpèn amb una frase col·loquial que sembla extreta de les peces dramàtiques de Sam Sephard: Those are tricky numbers. Hmm... Let me see... What shall I write? Ah, here it is! , és a dir que el programa de Morice es fa el graciós (Quines xifres tan punyeteres. Hmm... A veure... Què puc escriure? Ah, ja ho tinc!). I aleshores a la pantalla, sota un poètic títol del tipus shakespearean telesonnet no. 26560002104465, apareix l'anunciat sonet. I així, si l'usuari té prou paciència i prou manca de seny com per seguir-li la ceba al Morice de Coralville, fins a 61.036.015.625 vegades.
Naturalment, la facècia de l'home d'Iowa és el que Borges titllaria, en traducció perversa d'un mot valise francès, una japonecedad. Una japoniciesa basada en dues fal·làcies: que la il·lusió extrema de tot aspirant a poeta és escriure un sonet "com els de Shakespeare" i que la combinatòria textual dels versos d'un sonet és una genialitat inèdita provocada pel microclima de Coralville. La primera fal·làcia és especialment reprovable en un teòric representant de la cultura anglosaxona. Tots els estudiosos coincideixen a qualificar, si més no en privat, els sonets de Shakespeare d'horrorosos. Els lectors de poesia anglesa acostumen a llegir-los amb el mateix rictus facial que gasten els lectors de poesia espanyola amb les perles líriques de Cervantes. La segona relliscada del geni de Coralville és més comprensible. Malgrat el gal·licisme que omple els rètols de la seva vila de residència, resulta impensable que David Morice conegui eldivertimento pre-oulipià de Raymond Queneau anomenat "Cent mil milions de poemes", deu sonets que beuen de la teoria combinatòria per créixer quasi ad infinitum i del qual s'han fet delicioses edicions amb pàgines retallades vers a vers que fan tornar boig el lector més cuidadós.
De tota manera, introduir el programa de Morice en Bàsic a qualsevol ordinador personal és més fàcil que donar la mà a un polític en plena campanya electoral. A banda de les genialitats textuals de benvinguda, els catorze grups de cinc versos venen tots precedits per la mateixa combinació de xifres. El primer vers triat 0,5; el segon 1,6... i així fins al cinquè (4,9). Quan l'usuari tecleja els dos números de telèfon, el programa els llegeix un per un. Si és un dígit del 0 al 4 el programa va a la primera columna de xifres i tria un vers. Si el dígit va del 5 al 9, n'hi resta 5 i tornem-hi.
Ara que els lletraferits semblen haver descobert que el suport magnètic és tan digne com el paper per fer anar textos amunt i avall, l'invent del segle del noi de Coralville pot arribar a ser un obsequi popular entre la classe lírica. Els entusiastes de la poesia de Martí i Pol podrien crear el Programa de telesuites martipolianes amb quatre versos convidats de la collita de Lluís Llach. Els més joves obsequiarien telepoemes mixtes de Comadira i Ferraté, o de Palol i Gimferrer. Els més agosarats barrejarien els udols de la "Tirallonga dels monosíl·labs" de Pere Quart amb els versos quasi verticals d'Enric Casassas. El mètode telemàtic permet empelts aleatoris tant d'autors propers com dels pòls més oposats. És clar que la seguretat personal de l'obsequiós autor de la tria perilla menys si els poemes fussionats pertanyen a Carner, Foix, Ferrater i Vinyoli, per posar un exemple innocent. Els poetes vius són més perillosos perquè no han perdut encara la susceptibilitat, i perquè en general no resulta senzill trobar els setanta versos en qüestió.

dissabte, 15 de febrer de 1992

Carnaval pret-à-porter (Moix)

Benjamin (Walter), en una de les seves narracions més celebrades, publicades ara fa un any per Península amb el títol Historias y relatos, desautoritza l'etimologia popular que fa derivar el mot carnaval de Carne vale (visca la carn!) en clara contraposició a l'austeritat quaresmal i aposta per un origen més atractiu. La narració es diu "Conversa sobre El Cors (ressons d'un carnaval a Niça)" i l'etimologia defensada per l'intel·lectual germànic és Carrus navalis (carro-barca). Walter relaciona aquesta construcció llatina amb l'antic costum romà de festejar amb joioses processons el retorn de les barques a l'aigua després de les tempestes d'hivern i titlla de mongívola la versió vegetariana que sostenen els defensors de Carne vale.
Sigui com sigui, la imatge d'una barca (Amílcar) embellida amb farbalans baixant torrent (Ferran) avall fins anar a petar a una riera (Carme), ben segura (Isabel) de no topar amb cap roca (Maria Mercè), resulta molt més engrescadora que no pas la hipòtesi etimològica vegetariana. Imaginem amb fervor les carrosses engalanades que tornen valentes per la xarxa de canals (Enric) que les durà (Marguerite) a mar obert tot menystenint el recer de la badia (Antoni). És clar que hi ha moltes menes de rieres (Ignasi, Miquel Àngel), com també hi ha molts tipus de pujols (Francesc), però quan el doll (Dolly van) carnavalesc arrenca la cosa nostra tira milles i no l'atura (J. Solé) ni un monsó (Quim).
I així, ara que hem deixat el gener (Manila) enrera i que ens endinsem en les incerteses inherents a tots els febrers (Xavier), d'aquí a pocs dies assistirem, xirois, a la festa disbauxada del dimarts gras (Günther). El plató s'omplirà de riallades i el ball es farà l'amo (Álvaro del) dels dies i de les nits. La rauxa penetrarà les nostres vides i es propagarà com un eco (Umberto) incansable. El cant (Immanuel) festiu eixirà del coll (Josep) dels endimoniats fins envair la pau dels casals (Montserrat) amb el seu pervers alè (Alphonse) de dissipació extrema. Els fusters (Joan, Jaume) deixaran la serra (Narcís) per uns dies, els ferraters (Gabriel, Joan) abandonaran els claus (Kinski) a les caselles (Raimon) pertinents, els ferrers (Joaquim, Francesc) oblidaran les encluses al taller... i tots els artesans s'afegiran joiosos a l'algarabia general amb els seus brams (Johannes) insolents. Anirem amb la cara tapada. Deixarem el posat auster (Paul) a casa i durant el regnat d'en Carnestoltes no estarem per brocs (Hermann, Àlex) a l'hora de saltar les tàpies (Antoni) més altes. Farem el cor fort (Richard) i fingirem ser lliures.
Qui s'entesti a romandre moix (Terenci) farà un paper ben galdós (Benito Pérez). Tothom el bandejarà i restarà en un racó, lívid (David) de vergonya, amb l'única companyia d'un pinyol (Ramon) d'oliva (Salvador) tot salivat i d'una rònega ràdio on sona el tema de Lara (José Manuel). Per uns dies la nostra endèmica vall (bona, clara, corba) de llàgrimes esdevindrà dolç (Miquel) paradís, gresca sobirana (Jaume), festa perpètua de valor (Enric) incalculable. Viurem cada instant del dia més bell (Graham) sense haver-nos de preocupar de foteses com el telèfon. Res no ens farà por (Edgar Allan), perquè tindrem al nostre abast els somnis més agosarats que mai ens hagin passat pel cap i li farem, descarats, elis elis (Bret Easton) al destí. Hi haurà ballades de bastons i concerts de folk (Xavier), i la cervesa anirà desapareixent barril a barril (Joan).
Els focs d'artifici tenyiran de roig (Montserrat) el cel estelat i tota la brossa (Joan) que a voltes se'ns passeja pels ulls es farà fonedissa. La nit regnarà. Serà el marc (Ausiàs) incomparable de tots els nostres actes prohibits. Les gents buidaran les ampolles d'un glop, completament alienes (Gemma) als bons costums mantinguts durant setmanes, fins i tot mesos, de control, fortesa (Guillem) i abstinència. De sobte, en plena festassa, apareixerà un home ros (Marbà), de rostre bru (Xavier) i mirada clara (Isabel), que vendrà a preus exorbitants un elixir màgic per aprendre a gaudir (Antoni) de la serenitat absoluta. És clar que aquest aspriu (Salvador) venedor de receptes salvadores no serà cap linx (David) dels negocis. Ningú no li'n comprarà. No podrà matar el capó (Jaume) com pretenia ni viure amb l'esquena dreta a costa (i Llobera) dels febles d'esperit. A la gent no li calen elixirs per Carnaval, perquè a les rues res no és mai el que sembla. Ni ningú no necessita un salvador (Gregorio) quan no vol ser salvat (Papasseit). Ben mirat, una festa és una festa.

P.S.- No sé pas si m'ha sortit una peça rodona (Marta) però, mira (Quico), c'est la (Camilo) vie.

dissabte, 8 de febrer de 1992

Quan l'ampolla és buida

Circulen més teories entre els defensors i els detractors de les diverses marques de whisky escocès que no pas entre els seguidors de Los Manolos i els fans de Los Rolin. L'Enric Hernàez, fa anys, va compondre una carta sonora de whiskies que encara ara fa estralls a les festes alcohòliques. Aquella noia "que bevia massa whisky" sabia triar el pinso adient per a cada ocasió. Era una eclèctica que no hauria entès les picabaralles entre el sector de periodistes catalans que branden les ampolles de Cutty Sark i els que buiden les de J&B, però que s'hi hauria apuntat xiroia. Quant a l'enfrontament Manolos versus Rolin, l'única coincidència és líquida. Mentre els nois d'Hostafranchs han tingut prou nas com per transformar en "nonainos" els seus rítmics crits de guerra, entre "el meu avi" i el "diguem no" transvestits, els Rolin amaneixen la seva particular beatlemania amb els clàssics "lolailos". Nasals versus líquides. Més clar, l'aigua.
És clar que, malgrat tota la parafernàlia dessabeïda que ens envolta, l'aigua resulta infinitament més avorrida que el whisky. Mentre els publicistes de la línia clara s'entesten a mostrar-nos manantials cada cop més llunyans, purs i inaccessibles, els de la competència saben que la mare dels ous continua empadronada a la bella Escòcia i es limiten a trencar-se la closca per esquivar les incomoditats de la nova llei seca que els prohibeix fer publicitat directa allà on de debò compta. Com que les prohibicions sempre esmolen l'enginy, els amants del brandi han acabat veient falsos anuncis de braus o de cavalls i no ens estranyaria gaire que els cada cop més nombrosos amants del whisky acabin aplaudint espots encoberts de biblioteques.
Ara fa dos anys que els creatius de l'empresa de publicitat contractada per la coneguda marca de whisky escocès Justerini & Brooks van descobrir que el producte en qüestió incitava a la lectura. Ben segur que arribaren a aquesta inquietant certesa després de moltes hores de reflexió. El vell dissenyador de l'etiqueta original que llueixen les ampolles, buides o plenes, de Justerini & Brooks els va fer un regal des de la tomba. Tots els lectors que estiguin familiaritzats amb l'interfecte sabran que el saborós líquid que propicia aquest article habita una atractiva ampolla verda embolcallada per dues etiquetes grogues carregades de textos. De fet, el dissenyador d'aquestes etiquetes devia ser un home loquaç amb vocació de biògraf. L'etiqueta frontal sembla extreta d'un manual d'història d'Anglaterra i la cara B podria prologar qualsevol assaig sobre les virtuts del whisky.
Tantes coses va escriure aquell polígraf que els espavilats publicistes han aconseguit muntar una llarga campanya a partir de mots extrets exclusivament de les etiquetes. De primer van agafar el lead que encapçala la cara A de l'ampolla: Rare. A blend of the purest old scotch whiskies. Nou paraules que van menar-los a confegir cinc originals diferents. Un percentatge de tir digne d'Epi. Amb rare van limitar-se a la fòrmula de la definició: Difícil de classificar. Es podria dir que J&B és "el típic ésser únic". L'etiqueta era el leti-motiv de la tanca. Els mots havien estat retallats del text original i esdevenien el centre d'un nou eslògan, que pivotava al voltant d'un tret diferencial del producte. Cada paraula escrita pel vell dissenyador creixia i criava, com en les folles propostes dels hipertextualistes glossades per Robert Coover.
El segon any, la campanya va anar més enllà. Esgotada la pedrera dels epítets directes del producte, els publicistes es van fixar en la literatura que el vell dissenyador havia afegit alegrement a la seva barroca etiqueta. Així, els mots retallats van començar a agafar formes cada cop menys austeres. En una tanca d'aquesta segona fase apareixia un retall en forma de corona que contenia el mot "Queen", i l'eslògan feia: "Et tractaré com a una reina, princesa". Una variant posterior feia desaparèixer de l'etiqueta el carrer londinenc on hi ha situada la seu social de Justerini & Brooks. "Street" encapçalava una nova màxima publicitària: "Qui la segueix l'aconsegueix". Les variants s'han anat succeint fins ara. Per Nadal, aquests publicistes espavilats de Young & Rubicam van redefinir l'acrònim de la marca per adaptar-lo a les dates d'alt consum que corrien. Justerini & Brooks van transvestir-se en Jingle & Bells.
Ara que la campanya ha estat reiteradament premiada i que el catàleg d'hipertextos passa de la dotzena, els consumidors habituals del producte passegen els seus ulls enterbolits pel vademècum espès que pobla les dues etiquetes del seu whisky preferit. Juguen a endevinar el nou eslògan que suggerirà des de la tomba el vell polígraf. Els plau descobrir que set monarques britànics, un príncep de Gal·les de primers de segle i el príncep Bernhard dels Països Baixos compartiren cremors palatals. Especulen sobre un hipotètic gir nacionalista de la publicitat alcohòlica basant-se en la reveladora denominació gaèlica del mam preferit d'alguns canonges ("uisquebeatha") i gaudeixen, sobretot, amb la paradigmàtica manca de barret de l'única Ñ de tota aquesta història: la que s'intueix en el nom de l'importador "Anglo Espanola de Distribución". És clar que, quan arriben a les conclusions més interessants, l'ampolla resta invariablement buida.

dissabte, 1 de febrer de 1992

Negre sobre blanc

Fa un parell de setmanes els papers lluïen una d'aquelles notícies breus que reconcilien els absentistes de la realitat amb els mitjans de comunicació. Es tractava d'una xocant descoberta. Les autoritats de West Yorkshire, al nord d'Anglaterra, havien descobert escenes pornogràfiques en diverses cintes de video protagonitzades pel conill Bugs Bunny. L'aclariment racional de la màgica visió, quan ja començàvem a imaginar el vell Bugs brandant una tercera orella periscòpica, era força senzill: sembla que algunes de les pel·lícules de la galàxia Disney havien estat repicades damunt de cintes velles que contenien films pornogràfics poc disposats a desaparèixer per sempre més. L'aprofitament de materials de segona mà té aquests problemes.
La insignificant desgràcia del distribuïdor dels Bugs Bunny verds m'ha recordat una de les errades tècniques més plaents de la meva vida. D'adolescent, quan encara provava de compaginar els teclats de les màquines d'escriure i els dels pianos, me'n va passar una de molt grossa. Un dels meus amics regentava un bar musical anomenat "Siffon", on cada nit ens aplegàvem quatre penjats per jugar a daus entre cervesa i cervesa. A banda dels temes obligats, sovint parlàvem també de música o d'orientalisme. Com que entre setmana la parròquia era més aviat curta, un dimarts vaig decidir abusar cruelment de la seva amistat i em vaig presentar amb una cinta de cassette de noranta minuts. M'havia passat la tarda tocant blues al piano de casa i hi havia enregistrat uns quants temes amb un vell Sanyo portàtil. La sorpresa va ser suprema. Pels potents altaveus del "Siffon" va sortir una barreja estranya de piano distorsionat i de veus d'ultratomba. Després del primer esglai, vam quedar-nos al·lucinats. Allò no era cap psicofonia. Les veus d'ultratomba s'entestaven a entonar, màgiques, les austeres melodies d'una Missa de Difunts en Cant Gregorià que el meu oncle cartoixà m'havia regalat mesos enrera, davant la meva cruel indiferència. La fussió d'aquells cants místics amb els acords reiterats dels meus temes de blues era sensacional. O això ens semblà llavors, enlluernats com estàvem per la barreja de la mística medieval i el sentiment de la música negra.
Endut per la dèria ecumènica, em vaig lliurar durant setmanes a l'anotació musical del "Requiem aeternam" que obria la Missa. Vaig tractar de fer arranjaments harmònics amb la roda del blues (Do M, Fa M, Sol M). Vaig intentar d'encaixar les improvisades escales amb què els amania. Però tot va ser endebades. No me'n vaig sortir. L'atzar havia volgut que, d'una manera inconscient i amb uns estris ben rudimentaris, dos móns ben llunyans s'acoblessin per uns instants. La meva migrada expertesa en el camp de l'harmonia (vaig deixar la carrera a cinquè de piano i a quart de solfeig) no em va permetre recompondre racionalment els llampecs de màgia que havien desfilat pel primer enregistrament.
Sembla, però, que l'ús de suports de segona mà pot esdevenir en molts casos sinònim de sorpresa segura. Ara que ens trobem a les portes d'una nova campanya publicitària dels venedors de solucions globals, resulta interessant recordar que alguna vegada els partits polítics han fet servir materials aprofitats d'anteriors conteses electorals. I així, darrera del rostre retocat per ordinador d'un candidat la pluja sovint ha fet aparèixer ex-candidats rivals. Semblantment, sota un eslògan fresc i arrogant pot emergir en qualsevol moment una vella consigna marcida pels anys i els fets. La nova cultura del reciclatge té aquestes coses.
És clar que aquest fet intrascendent obre noves perspectives creatives a tots els àmbits culturals. La nova tasca prèvia del creador serà la de buscar els suports que l'interessen. ¿S'imaginen un disc dels "Umpahpah" enregistrat damunt el mateix vinil que un dia va contenir els vells temes de Pau Riba inclosos al seu doble àlbum "Dioptria"? ¿O uns plànols de l'equip Bofill que aprofitessin els esgrogueïts papers d'Ildefons Cerdà? ¿O un publi-reportatge de la Barcelona olímpica en una cinta del NoDo plena de pantans? ¿O una tela de Perejaume al dors d'un Miró qualsevol? ¿O un article de Quim Monzó escrit en un quadern gris? ¿O encara, una novel·la de Julià Guillamon impresa en paper reciclat amb les primeres edicions de Joan Perucho?
Em diran que un esforç d'imaginació així no paga la pena. Que les coses fictícies, com l'art, només afecten els quatre caps calents de sempre i que a la vida tenen altres maldecaps com per entretenir-se a resoldre enigmes intel·lectuals. No cal que s'imaginin, doncs, un programa electoral del 92 imprès en el paper extret de les deixalles reciclades de tota la paperassa que generà l'Assemblea de Catalunya. Qualsevol dia el trobaran a la bústia de casa.