dissabte, 22 de febrer de 1992

Els telesonets

Els nord-americans, sempre disposats a perdre el temps de la pitjor manera possible, s'han empescat un programa informàtic com el que auxilià Joan Brossa a confegir aquelles cèlebres Sextines cibernètiques que escandalitzaren algunes ànimes sensibles. És clar que la proposta americana no és gaire brossiana. Lluny de presentar mecanismes susceptibles d'accelerar el cervell avorrit d'algun poeta desenfeinat, el "Shakespearean telesonnet program" fa tota la fila de videojoc de sèrie B. El seu xiroi creador, un veí de Coralville (Iowa) anomenat David Morice, ha fet l'esforç de buidar setanta versos d'entre l'estoc dels dos mil cent cinquanta-sis originals del poeta anglès. Després els ha agrupat en catorze paquets de cinc i els ha assignat dos dígits. L'autor de la cosa afirma que el més cru va ser triar els versos concrets, però que les rimes que fa servir el bard d'Avon són limitades i que l'entramat matemàticament perfecte del sonet li permet establir prou analogies com perquè l'invent funcioni. També ironitza sobre les enormes dificultats que li suposaria aplicar el programa a la poesia de Walt Whitman. Aquests americans no es ruboritzen per res.
El programa és un joc de nens carrincló. Quan l'engegues et deixa anar una sòbria salutació: Welcome to the Shakespearean Telesonnet Program, i tot seguit et demana el número de telèfon i el d'alguna amiga. Forma part de l'espectacle berlusconià. Probablement, el tal Morice va tenir la brillant idea de martiritzar Shakespeare amb les seves bromes textualistes de pà sucat amb oli en descobrir, meravellat, que els dígits de dos números de telèfon coincidien amb els versos d'un sonet. La qüestió és que has de teclejar els dos telèfons i aleshores el programa et sorpèn amb una frase col·loquial que sembla extreta de les peces dramàtiques de Sam Sephard: Those are tricky numbers. Hmm... Let me see... What shall I write? Ah, here it is! , és a dir que el programa de Morice es fa el graciós (Quines xifres tan punyeteres. Hmm... A veure... Què puc escriure? Ah, ja ho tinc!). I aleshores a la pantalla, sota un poètic títol del tipus shakespearean telesonnet no. 26560002104465, apareix l'anunciat sonet. I així, si l'usuari té prou paciència i prou manca de seny com per seguir-li la ceba al Morice de Coralville, fins a 61.036.015.625 vegades.
Naturalment, la facècia de l'home d'Iowa és el que Borges titllaria, en traducció perversa d'un mot valise francès, una japonecedad. Una japoniciesa basada en dues fal·làcies: que la il·lusió extrema de tot aspirant a poeta és escriure un sonet "com els de Shakespeare" i que la combinatòria textual dels versos d'un sonet és una genialitat inèdita provocada pel microclima de Coralville. La primera fal·làcia és especialment reprovable en un teòric representant de la cultura anglosaxona. Tots els estudiosos coincideixen a qualificar, si més no en privat, els sonets de Shakespeare d'horrorosos. Els lectors de poesia anglesa acostumen a llegir-los amb el mateix rictus facial que gasten els lectors de poesia espanyola amb les perles líriques de Cervantes. La segona relliscada del geni de Coralville és més comprensible. Malgrat el gal·licisme que omple els rètols de la seva vila de residència, resulta impensable que David Morice conegui eldivertimento pre-oulipià de Raymond Queneau anomenat "Cent mil milions de poemes", deu sonets que beuen de la teoria combinatòria per créixer quasi ad infinitum i del qual s'han fet delicioses edicions amb pàgines retallades vers a vers que fan tornar boig el lector més cuidadós.
De tota manera, introduir el programa de Morice en Bàsic a qualsevol ordinador personal és més fàcil que donar la mà a un polític en plena campanya electoral. A banda de les genialitats textuals de benvinguda, els catorze grups de cinc versos venen tots precedits per la mateixa combinació de xifres. El primer vers triat 0,5; el segon 1,6... i així fins al cinquè (4,9). Quan l'usuari tecleja els dos números de telèfon, el programa els llegeix un per un. Si és un dígit del 0 al 4 el programa va a la primera columna de xifres i tria un vers. Si el dígit va del 5 al 9, n'hi resta 5 i tornem-hi.
Ara que els lletraferits semblen haver descobert que el suport magnètic és tan digne com el paper per fer anar textos amunt i avall, l'invent del segle del noi de Coralville pot arribar a ser un obsequi popular entre la classe lírica. Els entusiastes de la poesia de Martí i Pol podrien crear el Programa de telesuites martipolianes amb quatre versos convidats de la collita de Lluís Llach. Els més joves obsequiarien telepoemes mixtes de Comadira i Ferraté, o de Palol i Gimferrer. Els més agosarats barrejarien els udols de la "Tirallonga dels monosíl·labs" de Pere Quart amb els versos quasi verticals d'Enric Casassas. El mètode telemàtic permet empelts aleatoris tant d'autors propers com dels pòls més oposats. És clar que la seguretat personal de l'obsequiós autor de la tria perilla menys si els poemes fussionats pertanyen a Carner, Foix, Ferrater i Vinyoli, per posar un exemple innocent. Els poetes vius són més perillosos perquè no han perdut encara la susceptibilitat, i perquè en general no resulta senzill trobar els setanta versos en qüestió.