Negre sobre blanc

Fa un parell de setmanes els papers lluïen una d'aquelles notícies breus que reconcilien els absentistes de la realitat amb els mitjans de comunicació. Es tractava d'una xocant descoberta. Les autoritats de West Yorkshire, al nord d'Anglaterra, havien descobert escenes pornogràfiques en diverses cintes de video protagonitzades pel conill Bugs Bunny. L'aclariment racional de la màgica visió, quan ja començàvem a imaginar el vell Bugs brandant una tercera orella periscòpica, era força senzill: sembla que algunes de les pel·lícules de la galàxia Disney havien estat repicades damunt de cintes velles que contenien films pornogràfics poc disposats a desaparèixer per sempre més. L'aprofitament de materials de segona mà té aquests problemes.
La insignificant desgràcia del distribuïdor dels Bugs Bunny verds m'ha recordat una de les errades tècniques més plaents de la meva vida. D'adolescent, quan encara provava de compaginar els teclats de les màquines d'escriure i els dels pianos, me'n va passar una de molt grossa. Un dels meus amics regentava un bar musical anomenat "Siffon", on cada nit ens aplegàvem quatre penjats per jugar a daus entre cervesa i cervesa. A banda dels temes obligats, sovint parlàvem també de música o d'orientalisme. Com que entre setmana la parròquia era més aviat curta, un dimarts vaig decidir abusar cruelment de la seva amistat i em vaig presentar amb una cinta de cassette de noranta minuts. M'havia passat la tarda tocant blues al piano de casa i hi havia enregistrat uns quants temes amb un vell Sanyo portàtil. La sorpresa va ser suprema. Pels potents altaveus del "Siffon" va sortir una barreja estranya de piano distorsionat i de veus d'ultratomba. Després del primer esglai, vam quedar-nos al·lucinats. Allò no era cap psicofonia. Les veus d'ultratomba s'entestaven a entonar, màgiques, les austeres melodies d'una Missa de Difunts en Cant Gregorià que el meu oncle cartoixà m'havia regalat mesos enrera, davant la meva cruel indiferència. La fussió d'aquells cants místics amb els acords reiterats dels meus temes de blues era sensacional. O això ens semblà llavors, enlluernats com estàvem per la barreja de la mística medieval i el sentiment de la música negra.
Endut per la dèria ecumènica, em vaig lliurar durant setmanes a l'anotació musical del "Requiem aeternam" que obria la Missa. Vaig tractar de fer arranjaments harmònics amb la roda del blues (Do M, Fa M, Sol M). Vaig intentar d'encaixar les improvisades escales amb què els amania. Però tot va ser endebades. No me'n vaig sortir. L'atzar havia volgut que, d'una manera inconscient i amb uns estris ben rudimentaris, dos móns ben llunyans s'acoblessin per uns instants. La meva migrada expertesa en el camp de l'harmonia (vaig deixar la carrera a cinquè de piano i a quart de solfeig) no em va permetre recompondre racionalment els llampecs de màgia que havien desfilat pel primer enregistrament.
Sembla, però, que l'ús de suports de segona mà pot esdevenir en molts casos sinònim de sorpresa segura. Ara que ens trobem a les portes d'una nova campanya publicitària dels venedors de solucions globals, resulta interessant recordar que alguna vegada els partits polítics han fet servir materials aprofitats d'anteriors conteses electorals. I així, darrera del rostre retocat per ordinador d'un candidat la pluja sovint ha fet aparèixer ex-candidats rivals. Semblantment, sota un eslògan fresc i arrogant pot emergir en qualsevol moment una vella consigna marcida pels anys i els fets. La nova cultura del reciclatge té aquestes coses.
És clar que aquest fet intrascendent obre noves perspectives creatives a tots els àmbits culturals. La nova tasca prèvia del creador serà la de buscar els suports que l'interessen. ¿S'imaginen un disc dels "Umpahpah" enregistrat damunt el mateix vinil que un dia va contenir els vells temes de Pau Riba inclosos al seu doble àlbum "Dioptria"? ¿O uns plànols de l'equip Bofill que aprofitessin els esgrogueïts papers d'Ildefons Cerdà? ¿O un publi-reportatge de la Barcelona olímpica en una cinta del NoDo plena de pantans? ¿O una tela de Perejaume al dors d'un Miró qualsevol? ¿O un article de Quim Monzó escrit en un quadern gris? ¿O encara, una novel·la de Julià Guillamon impresa en paper reciclat amb les primeres edicions de Joan Perucho?
Em diran que un esforç d'imaginació així no paga la pena. Que les coses fictícies, com l'art, només afecten els quatre caps calents de sempre i que a la vida tenen altres maldecaps com per entretenir-se a resoldre enigmes intel·lectuals. No cal que s'imaginin, doncs, un programa electoral del 92 imprès en el paper extret de les deixalles reciclades de tota la paperassa que generà l'Assemblea de Catalunya. Qualsevol dia el trobaran a la bústia de casa.