L a setmana passada parlàvem del grup musical més delirant de l'Argentina i difoníem alguns dels secrets que el periodista Daniel Samper Pizano divulga en el seu llibre-reportatge "Les Luthiers, de la L a la S" (Ediciones de la Flor, 1991). Sempre que parlem de músics des d'una perspectiva enigmística topem amb la impossibilitat tècnica d'adjuntar un petit xip que sonoritzi l'article, però en aquest cas la necessitat és menys flagrant, perquè Les Luthiers componen els seus temes en funció d'una lletra habitualment hilarant, fins al punt que en moltes de les seves composicions més celebrades la música és un mer embolcall, al servei de construccions lingüístiques especialment afortunades.
Com per exemple, en la genial correspondència via tam-tam entre un fetiller africà anomenat Oblongo i el seu nebot que ha emigrat a Holywood, anomenada "Cartas de color", en la qual la mera percussió d'un peculiar tam-tam serveix de banda sonora a una de les històries més treballades del grup. O a "Quien conociera a María amaría a María". O, encara, en un remarcable exercici estilístic anomenat "El rey enamorado" que ens presenta un monarca medieval que esdevé gelós del seu joglar quan aquest prova de reproduir literalment els seus maldestres poemes d'amor sota el balcó de l'estimada. El pobre joglar, que es limita a fer la seva feina d'intermediari, es veu obligat a confegir complicades cabrioles amb tots els pronoms i adjectius possessius del poema per tal d'eludir les ires del cavaller engelosit. I així, un innocent joc de repeticions textuals acaba en una apressada conversió de tots els possessius de primera persona en neutres possessius de tercera que provocarà un inoblidable i hilarant garbuix lingüístic.
La gràcia d'aquests irreverents argentins s'inscriu en una tradició d'humor escumós que assoleix els seus objectius per la via de l'acumulació. La seva particular visió del món no és especialment brillant, però el to orgiàstic que les seves composicions aconsegueixen crea un clima abonat per a la rialla constant. Les particularitats dels components d'aquesta insòlita formació eren ideals per a l'ídem d'un bon estol de seguidors incondicionals. I, efectivament, Les Luthiers compten amb un dels clubs de fans més estrafolaris del món. Es tracta d'una associació pertinentment anomenada call (Centro de Amigos de Les Luthiers) encapçalada per dos erudits de les seves obres: Daniel Fleischer i Eduardo Stupnik. L'associació compta amb més de 300 socis argentins i 45 d'estrangers. La seva seu social és a la llar de Fleischer (al número 5028 del carrer Cullen de Buenos Aires) i es va fundar l'any 1985. Els seus membres han de passar uns qüestionaris elaborats per un dels seus ídols, l'extravagant Carlos Núñez "el loco", que els situa en un dels tres subgrups de seguidors, segons els seus coneixements. Les Luthiers tenen dividits els seus fans més conspicus en "Misacántanos" (els novicis), "Exegetas" (els experts) i "Cholulos" (els que saben més de les activitats del grup que els seus propis components). És en aquest contacte directe on rau la gran diferència de relació entre els fans de Les Luthiers i els de qualsevol altre grup musical.
Arran del vintè aniversari de la formació, Daniel Fleischer i Eduardo Stupnik, summes sacerdots de la lògia luteriana, van elaborar dos jocs de graella exclusivament basats en l'univers Luthiers. El primer va aparèixer a la revista Cruzadas i el segon a Crucicosas, dues revistes enigmístiques de Buenos Aires. Els directors del club de fans luterià es van empescar dos innovadors jocs de graella per obsequiar els seus ídols. Els batejaren com "sopaclaves" i la seva principal virtut era que tant els podien resoldre els fanàtics del grup com el públic general. Les "sopaclaves" de Fleischer-Stupnik semblen damerogrames com el famós "Damero maldito" de Conchita Montes, però el seu mecanisme real és el del logogrif. Primer cal esbrinar vint títols de vint temes de Les Luthiers, tenint en compte que cada quadret buit té un número i que, en tots els casos, el mateix nombre correspon a la mateixa lletra. Bon punt comencem a tenir clares les relacions entre xifres i lletres traslladem la mateixa clau a una graella 14x12 buida que també conté una xifra per a cada quadre blanc. Quan aconseguim completar aquesta graella hem de buscar vint paraules relacionades amb els vint temes prèviament descoberts de Les Luthiers (gènere musical, idea, personatge central del tema...) i les assenyalem a la manera de les sopes de lletres. Finalment, els "cholulos" enigmistes ens asseguren amb les lletres sobreres hi trobarem una sèrie de paraules lligades al tema en qüestió.
No cal dir que López Puccio, Núñez, Mundstock, Maronna i Rabinovich (els actuals components del grup) declaren amb un somriure glaçat als llavis que estan una mica amoïnats per la magnitud de les passions que desperten entre els seus seguidors. En realitat, no deixa de ser una cruel paradoxa que l'heterodòxia més militant sigui una de les principals fonts d'inspiració de l'ortodòxia aristotèlica.