El quinto de Sabadell

Fa dos mesos, en Joan Solà donava a conèixer des d'aquestes mateixes planes un fenomen lingüístic curiós relacionat amb els jocs d'atzar. Solà pouava de la revista "Alba" d'Ontinyent un estudi que Josep Sanchis publicà a mitjan anys vuitanta sobre les relacions entre xifres i lletres en la rifa dels cecs i el completava amb una nova aportació de 1991 en l'àmbit alacantí de Biel Sansano a les "Actes del Catorzè Col·loqui General de la Societat d'Onomàstica". El tema és digne de figurar en els annals de l'enigmística, perquè les relacions establertes entre xifres i lletres sovint presenten un parentiu inqüestionable amb els mecanismes criptogràfics que permeten resoldre jeroglífics i endevinalles. Sanchis explica, per exemple, que a Ontinyent l'onze és conegut com les "barres" (ja que semblen dos pals) o que el cinquanta cinc és anomenat el "penal" (per homofonia dels seus guarismes amb el famós penal nord-americà de Sing-Sing).
La casuística dels cent possibles sobrenoms que adopten les primeres terminacions binàries és rica i variada. Sorprèn que les denominacions d'Ontinyent no s'assemblin gaire a les d'Alacant i, en canvi, que aquestes siguin paral·leles gairebé sempre a les de Múrcia, fins al punt que molts dels sobrenoms murcians no els entenen ni ells mateixos (el 5, "la puncha"; el 88, "las mamellas"). És clar que el transvassament de castellanismes a les llistes valencianes és també notable i que la irrupció abassegadora de les sales de bingo durant els primers anys de la transició va suposar un cop baix a la riquesa lingüística d'aquesta versió local del "xifres i lletres". L'avidesa dels jugadors de bingo no permet filigranes lingüístiques. Els números són cantats pel seu nom, com més de pressa millor, i la llengua vehicular és l'espanyol, perquè la majoria dels usuaris van aprendre a comptar així.
Arran de l'article de Joan Solà, uns bons amics em van fer saber que aquesta mena de relacions atzaroses entre xifres i lletres no eren privatives del País Valencià. Els meus amics pertanyen al nombrós grup que reivindica la indiscutible capitalitat de Sabadell en el País Vallesà de Pere Quart i em convidaren a presenciar en directe una de les famoses sessions nadalenques del "quinto". De manera que, com dirien "Les Luthiers", "después de rezar la novena en mi cuarto atravieso la quinta". Sabadell és una ciutat amb una vida nocturna més aviat discreta, potser perquè amb les lletres del seu nom es pot construir un anagrama tan revelador com "badalles", però el cert és que la proximitat de les festes nadalenques treu la son de les vallesanes orelles dels seus habitants i la nit esdevé efervescent com un alka-seltzer. Hi ha, en aquest joc de bombolles, uns quants indrets que no són El Corte Inglés i presenten una animació especialment anòmala. Són establiments del ram de l'hosteleria com l'Urpi o l'Espanyol que bescanvien per unes setmanes els seus enormes salons de banquets per mini-casinos d'ambient familiar i bulliciós. És el joc del quinto, la pujada al cel social del menjador de casa.
El quinto de Sabadell (com, tot s'ha de dir, el de Terrassa o el de Puigcerdà o el d'Àger) és una loteria tradicional catalana. Sembla evident que els inventors anglicans del bingo devien enviar un espia industrial a les nostres contrades abans de patentar els cartonets que els farien famosos arreu, perquè el quinto consisteix en un "lloro" que canta xifres i lletres i un miler de periquitos que posen faves comptades damunt dels noranta números del seu cartó amb la sana intenció d'aconseguir un quinto (cinc xifres arrenglerades) o una plena (quinze xifres emmarcades). A diferència del bingo, és absolutament impossible arruïnar-se jugant al quinto. Potser per això les partides semblen més aviat un espectacle de varietats, amb més o menys fortuna, segons les dots còmiques del lloro de torn i les ganes de gresca del públic. Les noranta xifres del quinto van acompanyades d'una cantarella amanida amb comentaris sorneguers als quals el públic, com un cor de tragèdia grega o en incursions tràgicament individuals, sol replicar. L'humor català trincaire, com si diguéssim; allò de les bromes pel broc gros.
Així, sembla natural que els sabadellencs coincideixin amb valencians i alacantins en batejar el 88 com les mamellasses (txin txin, afegeix algun lloro addicte a Tele 5), repliquin al 69 amb grans crits de joia (toca'm un ou), pronunciïn el 16 com la famosa cançó dels Sopa de Cabra en espanyol o mantinguin romànticament el 15 com la més maca. Però les coincidències s'acaben aviat. Alguna referència al calendari (19-sant Josep arreu, 23-sant Jordi, 24-la nit de Nadal, 25-Nadal a Sabadell i 16-Marededéu del Carme a Elx), les curioses Banderes d'Itàlia--el 77-- i l'Agüelo o el més vell de tots --el 90--. Hi ha pautes seguides arreu, com per exemple el costum d'adjectivar prèviament com a "pelat" qualsevol xifra acabada en zero. En el cas vallesà, com que el joc és viu i ben viu, cada lloro introdueix els seus sobrenoms preferits i la festa és un sac de sorpreses hilarants.
La gent de Política Lingüística hauria d'enviar cada Nadal un autocar de sabadellencs a la Safor o a Elx, i a la recíproca. Potser així aquest espai comunicatiu difús que alguns intenten crear resseguint les encontorns d'un mapa que sembla una cuixa de pernil començaria a existir.