diumenge, 23 d’abril de 2006

Coromines oracular?

Probablement, el best-seller més inesperat en la història de la nostra llengua sigui el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana de Joan Coromines (Curial, 1981-91). Com que en l’àmbit etimològic la investigació conviu amb l’especulació, aquest magne monument al català és una font constant de sorpreses. L’última que he trobat és a l’entrada MARGALL. M’hi va adreçar el gran Narcís Garolera després de presentar el quinzè volum de l’obra completa de Sagarra que ell dirigeix i Eliseu Climent edita. Vaig agafar el volum LL-NY del Coromines sense grans expectatives, tot recordant els mítics germans Margall que jugaven a la Penya, però aviat vaig detectar què havia cridat l’atenció de Garolera. El terme margall designa una mala herba, una “gramínia dolenta que neix entre els cereals” i prové del verb amargar (del llatí vulgar amaricare). També havia tingut usos metafòrics que traspuaven una certa puresa moral. Coromines manlleva del cançoner del mallorquí Marian Aguiló un passatge d’un imprès valencià del segle XVI, Consells a un casat: “Vage al ball poquetes voltes/ ab gent neta de margall” i també explica que els valencians cultes i refinats del XVII i XVIII denominaven així la parla rústega dels principatins. La variant àrab de margall —zitzània— ha fet més fortuna. Qui no ha sentit a parlar de la seva sembra? La sorpresa, però, salta a mitja entrada. Primer llegim: “Hi ha alguna variant de més relleu: maragall a l’Alt Empordà”. Carai. Es fa difícil no pensar en el president a Rupià. Sobretot quan, poques línies després, llegim: “bargalló ‘palma nana’ i BARBALLÓ ‘espígol’ també són enterament remots des del punt de vista botànic, per més que bargallons s’hagi convertit modernament en margallons”. Recony, els cognoms dels dos màxims dirigents catalans de 2006 oracularment reunits a la pàgina 486 d’un volum editat en 1985! Què explica això de la relació del president socialista amb el conseller primer republicà? Encara més: Coromines posa exemples extrets de Sant Joan Despí, perquè Aguiló hi va residir. Per acabar-ho d’adobar, un dels derivats que esmenta el savi és margallada. Quan Michael Drosnin va publicar la relació de les lletres del text bíblic amb l’actualitat política israeliana —una farsa que es va dir The Bible Code (Simon & Schuster, 1997)— ningú podia imaginar que el diccionari de Coromines també tenia una dimensió oracular. M’he afanyat a llegir les entrades CLOS, mas, nadal, piqué, rovira i saure, però no hi he trobat cap oracle. De moment.

L’eutrapelista Pedrals

Josep Pedrals és un príncep en la república de les lletres independents. Un poeta que diu els seus versos de cor per terra, per mar i per ràdio (de 4 a 7 amb en Gra7). Ara publica El furgatori (labreu edicions, 2006), una meravellosa faula que alterna el vers i la prosa per descriure la vida a Bolló des de la mirada d’un visitant que ens hi porta, en Quim Porta. Pedrals sap entusiasmar el lector. Fa versos que són una festa i frases capaces d’esquivar totes les perífrasis. És directe. Recte. Va a l’atac. La seva vèrbola prodigiosa demostra que es pot ser veneri i venerable. Res en la seva obra sembla premeditat. Tot és molt meditat. Furgant al Furgatori topem amb un sermó a ca l’apotecari Joan, sovint confós a Bolló amb una tal Maria de la Caritat de vida alegre a qui tothom anomena la puta Cari. El sermó és sobre l’eutrapèlia, “la virtut de trobar l’estabilitat entre l’esperit de relaxació lúdica i l’excés de serietat”. A l’Ètica a Nicòmac Aristòtil fou el primer a definir aquesta virtut cabdal, que posteriorment perdria pistonada perquè els solemnes patològics la van confondre amb la dissipació. Sant Pau, a la Carta als efesis, ja li donà un sentit pejoratiu en exhortar-los a evitar les converses ximples i l’eutrapèlia, terme traduït a la Vulgata per scurrilitas i que a la Bíblia Catalana Interconfessional esdevé: “Res de paraules obscenes, estúpides o vulgars, que són del tot improcedents”. Per fortuna, Sant Tomàs d’Aquino recuperà l’eutrapèlia per reivindicar l’humor davant l’asfíxia de la seriositat i en una obra tan poc lleu com la Summa Theologica escriu: “l’ànim humà es trenca si no es relaxa mai dels seus compromisos”. Pedrals crea un espai plagat d’eutrapelistes que fabulen i copulen. L’ascètic Ni Hen Hao Kan defineix Bolló com “l’excés d’indulgència”. Els bollonesos exploren tots els límits. Un presumpte Víctor de la Victòria té dos versos esclaridors: “que cor al revés és roc/ i sexe al revés excés”. La poesia expressa totes les recerques. Quan, finalment, la Ginebra accedeix: “La galta enrojolada. No és vergonya/ ara que ja ens hem tret tota la roba./ És real i és veritat, tant somni i conya.../ Ara jo tinc la lluna dins l’alcova!” Pedrals és màgic. Capaç de complir aquell desig de Borges d’ajuntar paraules que mai abans no ho hagin estat —el polígam industrial— o d’omplir de significat les faltes d’ortografia —precabut, desgabell—. “Les aventures que explico no deixen de ser certes encara que no es basin en fets reals —escriu en Porta—. Tota semblança amb la coincidència és pura realitat!”

dimecres, 19 d’abril de 2006

Mots sota els mots

Jean Starobinski va triar aquest sintagma de nadala campanuda per encapçalar la transcripció i estudi d’uns quaderns inèdits de Ferdinand de Saussure. El pare de la lingüística va prendre moltes notes mentre investigava textos llatins a la recerca del codi secret que presumptament n’hauria generat l’escriptura. Starobinski ho divulgà a Les mots sous les mots (Gallimard, 1971), traduït en espanyol com Las palabras bajo las palabras. La teoría de los anagramas de Ferdinand de Saussure (Gedisa, 1996). La teoria era que els versos saturnis amaguen les seqüències de lletres que els van generar. Segons la tesi mai comprovada de Saussure, en tota l’escriptura antiga hi hauria una mena de llavor lletrada —un mot clau— de la qual després sorgeix el text, desplegat. De fet, el mateix mot clau, al qual tan aviat anomena anagrama com hipograma, paramorf o maniquí, apareix en molts versos del mateix poema. En un fragment del segon cant de L’Eneida Saussure troba deu vegades les lletres de PRIAMIDES. Els hipogrames apareixen, amb les lletres perfectament ordenades, entre els versos 268 i 297. Fascinat, anota al quadern que acaba de descobrir el secret de l’escriptura dels antics. Eureka! I li sembla que no es limita a la poesia, perquè també descobreix hipogrames a la prosa de Juli Cèsar. Conclou: “si Juli Cèsar va perdre un minut del seu temps fent jocs de paraules, llavors és que tots els prosistes llatins també ho van fer”. L’única recança és que cap autor no parli del codi. ¿Que potser hi ha un pacte de silenci? Només li sembla trobar-ne indicis en un enigmàtic epigrama de Marcial, el 75è del llibre XIII: Turbabis versus nec littera tota volabit,/ Unam perdideris si Palamedis avem (“Posaràs el desordre en les línies i ja no volarà més sencera la lletra, només que destrueixis un d’aquests ocells de Palamedes” en la versió de Miquel Dolç per a la Bernat Metge, amb l’afegitó d’una nota molt il·lustrativa: “Es conta que el vol d’aquests ocells, en forma triangular, havia inspirat a Palamedes la idea de la lletra grega Y, transcrita en llatí per la V”). Però l’eufòria és efímera. Quan Saussure rellegeix el mateix fragment de L’Eneida detecta un nou mot clau que li havia passat desapercebut. Entre els versos 268 i 290 del mateix cant descobreix vuit vegades l’hipograma d’HÈCTOR. Després en troba més. ¿I si tot fos producte de l’atzar? En plena borratxera de mots descodificats comença a malfiar de les seves troballes i, després de sis anys de brega, abandona la investigació i els quaderns. Un exemple més de pèrdua de fe.

dimecres, 12 d’abril de 2006

L’Esfinx dessacralitzada

El sagrat senyoreja durant la Setmana Santa cristiana. Però l’enigmística també té els seus episodis sagrats, com ara la famosa Esfinx que guardava el laberint. Aquesta fera amb cos de gos, cap i cara de noia, ales d’ocell i veu humana, proposava un enigma als passavolants. Si no el resolien, els matava. Fins que Edip l’escatí i acabà amb la vida de la bèstia. Aquest enigma fundacional és el de l’animal de quatre, dues i tres potes (l’home). Sobre aquesta mítica pedra els enigmòfils han alçat l’església de l’enigmística. Però no tothom li ret vassallatge. L’autor peripatètic Palèfat l’impugna a les seves Històries increïbles (Bernat Metge, 1975, en edició i traducció acarada grec-català del doctor Enric Roquet): “No pot haver existit mai una ficció com aquesta, i això que s’empassava els qui no podien esclarir els enigmes és una bajanada, i una altra ximpleria pensar que els cadmeus no crivellessin la bèstia i es resignessin que se’ls mengés com si fossin enemics”. Palèfat és un d’aquells racionalistes un pèl estrafolaris que s’entestaren a desmentir les històries mitològiques gregues igual com un fiscal s’entesta a desmuntar l’àlibi de l’acusat. Els seus esforços de Sherlock Holmes el menen a relatar contramites, a voltes més inversemblants que l’original. Vet aquí el de l’Esfinx. “Cadmos tenia una dona amazònida que es deia Esfinx; va arribar a Tebes, matà Dracó, li usurpà els seus béns, el regne, i fins i tot la seva pròpia germana Harmonia. Quan Esfinx s’assabentà que s’havia casat amb una altra dona, instà molts ciutadans que la seguissin, va arrabassar una gran part del tresor i un gos lleuger de peus que Cadmos tenia, i se’n va anar a la muntanya anomenada Fíquia des d’on feia la guerra a Cadmos. Qualsevol època era bona per a ordir embosques i matar tots els qui arrapava. Els cadmeus, de l’embosca, en diuen enigma. Els ciutadans repetien contínuament: La cruel Esfinx planeja embosques i ens destrossa, apostada al cim de la muntanya. Ningú no pot descobrir l’embosca perquè és impossible lluitar contra allò que és desconegut. No és que corri, sinó que més aviat vola; dona i gos és, per això és tan veloç. Cadmos mana fer una crida: concedirà moltes riqueses a qui pugui matar Esfinx. Arribà Edip, el corinti, guerrer excel·lent, muntant un rabent corser i reuní un grup de cadmeus amb els qui, de nit, es dirigí a aquell lloc, es posà a l’aguait, va descobrir l’enigma, o sigui l’embosca, i va matar Esfinx. Aquests fets en són la base; l’afegitó és del tot mític”. Amén.

dimecres, 5 d’abril de 2006

Multiliteracitat

Daniel Cassany acaba de publicar Rere les línies (Empúries, 2006), un seguit de reflexions molt pertinents sobre què vol dir llegir avui. En l’era digital la lectura és un procés cada cop més complex capaç de barrejar suports i llengües, nivells i registres, privacitat i àmbit públic. Cassany n’escomet l’anàlisi a partir dels seus documentats estudis acadèmics, armat amb una prosa de línia clara i una amenitat colossal que n’accentua el rigor. Només així aconsegueix que el lector capti matisos altrament farragosos. Per definir l’alfabetització, és a dir la nostra capacitat per llegir i escriure, aposta pel terme literacitat, un manlleu de l’anglès literacy que comprèn “tot allò que s’ha relacionat amb l’ús de l’alfabet: el codi escrit; els gèneres discursius; els rols d’autor i lector; les formes de pensament; la identitat i l’estatus com a individu, col·lectiu i comunitat; els valors i les representacions culturals”. A diferència de l’anomenada lectura crítica, la literacitat crítica estableix que “la realitat ontològica no es pot capturar amb el llenguatge”. Llegir ja no és només un procés de transmissió de dades sinó una pràctica que reprodueix l’organització del poder. Tot es projecta en el discurs i aquest construeix les representacions establertes sobre la realitat que conformen les opinions i l’imaginari. Al diccionari, les paraules són abstractes recipients de significat, mentre que en el discurs esdevenen peces concretes d’un engranatge en funcionament. El lector d’ara navega per la xarxa saltant d’un document a un altre, d’una llengua a una altra, d’un to a un altre, d’uns pressupòsits a d’altres, tot participant activament en la destrucció de la noció d’unitat textual. Segons Cassany la multiliteracitat electrònica evidencia la naturalesa social del discurs, de manera que tots esdevenim mers coautors en la construcció de l’entramat discursiu d’una comunitat. Ell ho practica a fons. No es limita a elucubrar. Investiga, estudia, analitza, divulga, enquesta i reprodueix textos que ens acompanyen en el nostre periple lector pels àmbits de la ideologia, la criticitat, la lectura multilingüe o la divulgació científica. L’únic retret és el poc pes dels textos literaris en el seu discurs, tot i així superior encara al percentatge que representen entre tots els textos que produeix la humanitat. Per fomentar el dubte metòdic Cassany ens proposa un joc insòlit: ha introduït premeditadament tres falsedats flagrants en el seu assaig. El lector haurà de descobrir-les. Val la pena.