Coromines oracular?

Probablement, el best-seller més inesperat en la història de la nostra llengua sigui el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana de Joan Coromines (Curial, 1981-91). Com que en l’àmbit etimològic la investigació conviu amb l’especulació, aquest magne monument al català és una font constant de sorpreses. L’última que he trobat és a l’entrada MARGALL. M’hi va adreçar el gran Narcís Garolera després de presentar el quinzè volum de l’obra completa de Sagarra que ell dirigeix i Eliseu Climent edita. Vaig agafar el volum LL-NY del Coromines sense grans expectatives, tot recordant els mítics germans Margall que jugaven a la Penya, però aviat vaig detectar què havia cridat l’atenció de Garolera. El terme margall designa una mala herba, una “gramínia dolenta que neix entre els cereals” i prové del verb amargar (del llatí vulgar amaricare). També havia tingut usos metafòrics que traspuaven una certa puresa moral. Coromines manlleva del cançoner del mallorquí Marian Aguiló un passatge d’un imprès valencià del segle XVI, Consells a un casat: “Vage al ball poquetes voltes/ ab gent neta de margall” i també explica que els valencians cultes i refinats del XVII i XVIII denominaven així la parla rústega dels principatins. La variant àrab de margall —zitzània— ha fet més fortuna. Qui no ha sentit a parlar de la seva sembra? La sorpresa, però, salta a mitja entrada. Primer llegim: “Hi ha alguna variant de més relleu: maragall a l’Alt Empordà”. Carai. Es fa difícil no pensar en el president a Rupià. Sobretot quan, poques línies després, llegim: “bargalló ‘palma nana’ i BARBALLÓ ‘espígol’ també són enterament remots des del punt de vista botànic, per més que bargallons s’hagi convertit modernament en margallons”. Recony, els cognoms dels dos màxims dirigents catalans de 2006 oracularment reunits a la pàgina 486 d’un volum editat en 1985! Què explica això de la relació del president socialista amb el conseller primer republicà? Encara més: Coromines posa exemples extrets de Sant Joan Despí, perquè Aguiló hi va residir. Per acabar-ho d’adobar, un dels derivats que esmenta el savi és margallada. Quan Michael Drosnin va publicar la relació de les lletres del text bíblic amb l’actualitat política israeliana —una farsa que es va dir The Bible Code (Simon & Schuster, 1997)— ningú podia imaginar que el diccionari de Coromines també tenia una dimensió oracular. M’he afanyat a llegir les entrades CLOS, mas, nadal, piqué, rovira i saure, però no hi he trobat cap oracle. De moment.