Cavil·la anagrames

La generositat radiofònica del nou Frègoli polonès —Queco Novell— i els seus companys del programa de RAC-1 Minoria Absoluta té un efecte insospitat sobre la difusió de l’enigmística. De tant en tant trobo algú que, només veure’m, pronuncia la paraula anagrama amb la inflexió de veu que utilitza Novell per imitar-me al programa. El dia de Sant Jordi molts dels lectors que s’acostaven a demanar-me una dedicatòria volien, també, que els fes un anagrama. Fins i tot els que no acaben d’entendre ben bé què és. Alguns, després de sentir parlar d’anagrames per la ràdio, simplement volien saber quin és el misteriós mecanisme combinatori que transforma Toni Soler en noi solter o Eugeni Sallent en el geni sua lent. I bé, no costa d’entendre: AMAGARAN ANAGRAMA. Una de les aplicacions més habituals de l’anagramàtica en l’àmbit literari és el de crear pseudònims. Voltaire, per exemple, en realitat es deia François-Marie Arouet. Segons sembla, trobava el seu cognom massa proper a à rouer (atonyinar, causar un suplici) i va decidir buscar un nom de ploma millor. L’anagrama VOLTAIRE parteix de les vuit lletres AROUET LJ (le jeune, el jove), tenint en compte que per influència llatina les parelles U-V i J-I eren indistintes. El nom de ploma de Marguerite Yourcenar surt també d’un anagrama del seu cognom real: Crayencour. Segurament, l’autora de les Memòries d’Adrià ho va fer per coqueteria, però de vegades els motius han estat una mica més perillosos. François Rabelais, clergue heterodox, va signar Gargantua i Pantagruel amb l’anagrama Alcofribas Nasier per mirar d’esquivar els seus perseguidors religiosos. També el reformador Calví va haver de signar amb pseudònim les dues primeres edicions del seu Institutio Christianae Religiones (1536 i 1539) per raons de seguretat. La primera la signà LVCIANUS i la segona ALCVINOS, dos anagrames perfectes de CALVINUS. Ara acabo d’assabentar-me que un altre calvinista conspicu —el gran autor italià Italo Calvino— també va ocultar-se rere un anagrama. En una carta del 1965 a Kitty Alenius —estudiosa sueca que havia fet la tesi doctoral sobre Ariosto i Calvino—, li escriu: “[...] forse può esserLe utile un’edizione annotata e commentata del Barone Rampante che ho preparato quest’anno per le scuole. Le note e i commenti figurano sotto falso nome, ma li ho scritti io.” Aquest nom fals que figura en l’edició anotada per a les escoles de El Baró Rampant és Tonio Cavilla, anagrama perfecte d’Italo Calvino, amb l’afegit que en italià el verb cavillare vol dir el mateix que en català.