dimecres, 31 de maig de 2006

El Pitxot d’Avellaneda

Vet aquí un glossari interessant: Viatge a l’origen dels insults, del sabadellenc mallorquinitzat Joan Avellaneda (Ara Llibres). Dos-cents vint-i-sis mots susceptibles d’aquirir un ús ofensiu, d’aborigen a zombi, i un epíleg amb disset termes geogràfics que, per contra, són elogis, com ara florentí, franc, potosí o versallesc. El nombre de gentilicis (i etnònims) és tan elevat que el viatge a l’origen dels insults esdevé un viatge als insults d’origen: sudaca, polaco o moro, però també belga, català, espanyol, lepero, malai, mallorquí, pallarès, soviètic, valencià, vigatà, xinès, entre molts d’altres. Gentilicis a dojo que Avellaneda ha de contextualitzar per fer-nos entendre que poden ser despectius. El mot cerdà sembla ben neutre, però a Olot o al Vallès un cerdà és algú que enganya. Cerverina, via refrany, lliga amb puta fina (com mallorquina) i pallarès amb fals i cortès. Més enllà de la parèmia, té gràcia descobrir que els barroers remeten a la contrada francesa de Berry, els búlgars tenen fama de sodomites (bugres, bujarrons) o l’ara famosíssim gautxo ve del quítxua wáhtxa (pobre vagabund). Qualsevol paraula pot servir per insultar. Tot depén de qui l’usa, quan, on, com i per què. Alguns dels insults d’Avellaneda perden la te, i un insult insuls no fa la feina. ¿Us ofendreu gaire si una nit d’estiu un taxista us crida faranduler, tosc, filibuster o galifardeu? Les definicions, però, són clares i la feina de recopilació prou completa. Lògicament, les aportacions més personals són les de l’entorn balear, com que els palmesans són coneguts amb el fàl·lic renom de llonguets (o panesillos) fora Ciutat. Destaca també la informació etimològica. La mala premsa dels vàndals és molt més recent que les seves malifetes: en 1784 un bisbe francès adjudicà el nom d’aquests saquejadors de Roma als destructors de tresors religiosos. Un segle més tard uns treballadors de Manlleu van veure com els seus veïns de l’Esquirol els rebentaven la vaga. Avellaneda, però, recorda que en francès faire l’écureuil vol dir fer una feina inútil i que els esquirols que rebenten vagues reben noms d’animal tant a Anglaterra (rat) com a França (renard). També exonera Txèquia de les terribles sales d’interrogatoris conegudes com txeques. L’etimologia el porta al rus Txrezvitxàinaia Komíssia, la comissió extraordinària creada per Lenin en 1917. Llàstima que, potser empès per l’aposta toponímica, se li escapi que el suec de fer-se el suec no té res a veure amb els compatriotes de Larsson, sinó que ve del mot llatí soccus, el calçat dels comediants romans.