Montagall i Maraguilla

En plena campanya del referèndum, un làpsus afortunat del periodista de Catalunya Ràdio Xavier Vilà ha posat en circulació una modalitat de joc de paraules amb molt de pedigrí. En plena al·locució d’un noticiari radiofònic, Vilà va fondre la locució “celebrar un referèndum” en un terme impactant i entenedor: celebrèndum. En ludolingüística aquest invent, premeditat o no, s’anomena mot maleta i és viu en moltes llengües. En anglès, un àpat a mig matí entre l’hora d’esmorzar i la de dinar s’anomena brunch (fusió de breakfast + lunch) i la boira contaminada que entela el cel de Los Angeles rep el nom de smog (de smoke + fog). En català, dir-ne mots maleta implica fer una adaptació literal del terme francès mots valise difós pel pensador Alain Finkielkraut en els seus llibres Ralentir: mots-valises! (1979) i Petit fictionnaire illustré (1981), però en realitat l'origen documentat d'aquesta tradició ludolingüística és més llunyà. Prové del gal·licisme anglès portmanteau (bagul amb doble compartiment que en francès s'escriu portemanteau) des que, a finals del segle XIX, Lewis Carroll el va posar en circulació per batejar alguns dels seus neologismes més celebrats. Al prefaci del poemari The Hunting of the Snark —en català La caça del merma (Pagès, 1999) en magnífica traducció d’Amadeu Viana— Carroll exposa les seves teories sobre la gènesi d’aquests termes: “Agafeu, per exemple, els mots «fuming» (empipat) i «furious» (furiós). Decidiu-vos a dir totes dues paraules, però no fixeu quina pronunciareu primer. Ara obriu la boca i parleu. Si els vostres pensaments s'inclinen, encara que sigui una mica, per «fuming», direu «fuming-furious»; si per contra s'inclinen lleument per «furious», llavors direu «furious-fuming». Però si teniu un dels dons menys comuns d'aquest món, que és una ment perfectament equilibrada, aleshores direu «frumious».” No sé pas si el nostre país, ara mateix, respon gaire a aquest equilibri mental al qual al·ludia Carroll. L’única certesa que tenim és que a les portes del celebrèndum del proper 18 de juny, els mots maleta reapareixen amb força per definir el signe des temps. ¿Què és la famosa sociovergència sinó un portmanteau nascut amb l’afany de garantir la governhabilitat (així, amb hac interpolada)? És clar que el mecanisme carrollià també és aplicable als noms propis. En aquest sentit, el pacte de la Moncloa per l’Estatut va generar un estrany Maspatero i els dubtes successoris del PSC remeten a una parella ben curiosa: Montagall i Maraguilla.