dimecres, 21 de juny de 2006

Teoria de Bielsa

De rervm carmine, de Pau Bielsa Mialet (Documenta Universitària, 2006) és, sens dubte, el llibre més important des del punt de vista enigmístic que he ressenyat mai en disset anys d’escriure setmanalment aquesta secció. Conté una teoria plausible i ben exposada sobre les formes de composició poètica a la Roma del segle primer. La tesi és clara: “fent cabal de totes les tècniques de l’enigmística, un text és capaç de suportar dins seu un altre text més breu i personal, i això va ser llei comuna entre els clàssics”. Aquest jove professor de Clàssiques hi ha dedicat, com diu al prefaci, “molts anys i esforços no requerits per cap institució que no sigui la pròpia voluntat de coneixement”. Bielsa coneix l’obra d’Ovidi de cor. També les de Virgili o Manili, un autor clàssic (amb nom d’amant del play-back) de qui Bielsa aporta prou proves textuals per sostenir que és el pseudònim d’Ovidi a l’exili. Bielsa pensa en català, però podria fer-ho en llatí. La seva recerca és la mateixa que obsedí Saussure durant anys. El pare de la lingüística va acaronar la idea d’haver descobert un mètode compositiu llatí a partir dels anagrames recurrents que trobava a cada vers. Saussure hi treballà anys, però al final el ball de lletres el va menar a un batibull de mots clau i ho abandonà. Pau Bielsa ho reprén amb un canvi subtil: no pren la lletra sinó la síl·laba com a unitat mínima bàsica. La seva “teoria universal de composició cel·lular” funciona. Val a dir que s’acull a la proposta sil·làbica de Frederick Ahl a Metaformations, wordplay and soundplay in Ovid and other poets (1985), però les troballes que obté quan desxifra els “textos interns” i n’extreu “missatges acròstics” són admirables. Explica que resulta impossible introduir la identitat d’Ovidi en un vers dactílic “si no és fent-hi una violència, al nom, de tres síl·labes breus seguides”, però explora les paraules semblants que el poeta introdueix amb les síl·labes VI-DI. Troba inVIDus (envejós), formes verbals com VIDI o DIVIdere, un qVID de la qüestió o els mots que podrien haver provocat el fulminant i mai esclarit exili dictat pel Cèsar després que Ovidi es proclamés DIVInus i DIVus als seus poemes. La claredat expositiva de Bielsa fa que el lector no especialitzat comparteixi l’ànsia de l’analista. Els seus ulls de llatinista verbívor desxifren els enigmes de la manera més científica possible, però no obliden la pasta de la matèria analitzada: “Aquí tenim, en summa, el temple més robust que ha bastit mai la intel·ligència humana. I aquest temple, encara avui, s’anomena poesia”. Continuarà.